Treball de recerca d'història oral Els meus quatre avis Tres castellans i un català L'ÀVIA DE VALDECABRAS La meva àvia paterna va néixer a Valdecabras, província de Cuenca, el 8 d’octubre de 1926. Els pares de la meva àvia van néixer al poble i es van criar allà. Des de sempre havien treballat al camp, eren pagesos. Conreaven les terres i tenien entre dues-centes i tres-centes ovelles. També criaven gallines i dos porcs; un el mataven per Nadal i l’altre a la primavera. En el poble no hi havia botigues.
Només hi havia un molí de vent,
on la gent del poble anava allà a fer-se el pa. Com que la meva
àvia i la seva família tenien molt de ramat, acumulaven els
fems que desprès llençaven al camp. Així és
com conreaven blat de moro, sègol i civada, per viure tot l’any.
En aquella època, la vida al poble era molt dura. Hi havia gent que era criada de persones a canvi que els donessin un lloc on dormir i un plat a taula. El poble era, gairebé, l’ajuntament, on residia l’alcalde, i l’esglèsia, on vivia el capella. Els camins eren de sorra i la gent es traslladava amb mules i a peu. Amb les mules llauraven la terra, amb arades i orellons (arados y vertederas) Hi havia un home al poble que deia, que en un dia sencer no es podia donar la volta a les terres que tenien. Aquella devesa (dehesa) era immensa. En aquells temps havien de pagar cinquanta pessetes de contribució, però dues vegades no les van poder pagar i van haver de vendre terres a un senyor que residia a Madrid, el senyor Correcher. El més ric del poble era el tio Cruz; la gent pobra acudia a ell per demanar-li menjar. Feien un intercanvi: els que no tenien per menjar li canviaven una parcel·la per un costal de blat. La meva àvia tenia catorze parcel·les, que després va repartir entre els tres fills.
Les cases del poble eren de pedra i calç. Les portes, de fusta. La cuina era simplement una pica, un prestatge i una taula de fusta amb cinc cadires; només tenien quatre "cazos" i d’un "cazo" menjaven tots. Per rentar la roba havien d’anar al riu. No hi havia lavabo, havien de fer les seves necessitats a les quadres o al camp. Tampoc hi havia aigua corrent, havien d’anar a les fonts a buscar aigua per beure i per rentar-se. Quan els guàrdies civil anaven al poble, es quedaven a dormir a casa de la meva àvia. Els cavalls els deixaven a les quadres. L’ajuntament pagava al meu besavi per l’hospedatge dels guàrdies. La meva àvia va anar molt poc a l’escola, ja que tenien molt ramat i això implicava moltes hores de treball. Ella i els seus dos germans havien d’anar amb les mules a buscar llenya, a treure els fems de les ovelles, a portar el menjar als pastors que pasturaven molt lluny del poble... El poc que la meva àvia sap de llegir i escriure, ho va aprendre els dies que podia anar a l’escola. Li agradava molt estudiar però no ho va poder fer gaire. Les poques vegades que la meva àvia va anar a l’escola, anava amb un llapis de carbó i una llibreta. En aquella època no feien exàmens ni donaven deures per fer a casa. Els professors eren molt estrictes respecte a la disciplina. Quan et portaves malament et feien ensenyar les puntes dels dits i et picaven amb una vara. També et posaven de genolls amb els braços oberts, aguantant llibres. La meva àvia feia les assignatures següents: castellà, religió, gramàtica, geografia, aritmètica, geometria... L’escola era molt petita. Només hi havia tres aules. Quan va començar la guerra civil la meva àvia tenia uns deu anys. En el poble no van sentir res. Part del ramat el tenia intervingut el govern; els hi treien part del ramat per donar-lo als soldats de l’exèrcit. Durant la guerra no va caure cap bomba, però un grup de gent pobra (els que no tenien res per menjar) volia anar a casa de la gent que tenia menjar, per matar-los. Tenien molta enveja de què hi hagués gent que tenia aliments i ells no. Però gràcies a un home (pare de l’actual alcalde del poble) que els va fer entendre que la gent que tenia menjar era perquè treballava al camp i pasturaven el ramat. Per sort, al final no va passar res. El govern va cridar a tots els homes del poble perquè anessin a la guerra. El meu besavi, com que ja era bastant gran, només el van enviar al Batallón forestal. Un dia, quan la meva àvia havia anat a l’escola, estaven ja tots els alumnes dins de les aules, però faltava el professor. Gent del poble van anar a buscar-lo. Quan van arribar al cementiri, el van trobar a terra amb un tret al cap. S’havia suïcidat perquè els nacionals havien guanyat i sabia que anirien a per ell. Va fer veure que s’anava a caçar com cada dia i allà es va suïcidar. Ell era republicà i estava en contra dels nacionals. L'AVI D'ANZUELA DEL CAMPO El meu avi patern va néixer el 3 de desembre de 1927 a Anzuela del campo, provincia de Guadalajara. Eren dos germans i una germana. Tots tres treballaven al camp i el meu avi va anar a l’escola màxim un any. El pare del meu avi treballava al camp i la seva mare feia les coses de la casa i anava a rentar altres cases. De petits jugaven a les bales (canicas) i ja tenien bicicletes. Es traslladaven amb mules i a peu. En el poble hi havia un local on la gent amb més diners hi anava a prendre cafè. També hi havia un lloc on la gent feia el pa per tota la semana. Quan va començar la guerra, la gent vivia amb molta por. Un dia estaven a l’escola i un professor els hi va dir que s’anessin cap a casa, perquè van arribar una pila de camions i van envoltar tot el poble. Venien a buscar a un home per afusellar-lo. Era un home d'esquerres i els destorbava. Quan hi havia reunions a l’Ajuntament, aquest home s’aixecava i amb els munys tancats i alçats a l'aire, cridava: “Viva el comunismo, viva el comunismo”. Per aquesta raó el preferien mort. La gent del poble li deia que se n'anés, que fugís, perquè en qualsevol moment vindrien a per ell. I així va ser, van venir a per ell i s’el van endur. El van afusellar a Moriña de Aragón. Els soldats dels camions van anar a per un altre home i el va detenir. El capellà del poble el va anar a alliberar. Quan la gent del poble se'n va assabentar, van anar a pel sacerdot i el van matar a la porta del cementiri. Més tard, els van cridar un cop per que anessin a declarar a Molina de Aragón, però no els van dur a la presó ni res; ho van deixar estar. EMIGRACIÓ A CATALUNYA Després de la guerra, la meva àvia, farta de treballar en el camp i de passar gana, va decidir emigrar cap a Catalunya a la recerca d’una millor vida, d'un treball millor. En aquella època molta gent emigrava a diferents llocs com Catalunya, València i Madrid. Quan la meva àvia li va dir als seus pares que volia emigrar cap a Catalunya, li van dir que no ho fes, que es quedés amb ells al poble, però ella ja ho havia decidit. Ells no van voler marxar, es van quedar en el poble. La meva àvia va emigrar acompanyada per la seva cunyada. Molta gent del poble emigrava. Si el poble ja era petit, després només es van quedar unes deu o dotze famílies. La meva àvia no portava un equipatge gaire extens. Només duia un vestit, algunes fotografies del poble i unes sabates mig trencades que feia servir per anar al camp. Van anar des de Valdecabras fins a Cuenca amb mula. Allà van esperar que arribés el tren, que era de vapor i gairebé no tenia seients. Anaven tots apinyats i de peu. Van fer transbord a València, on van agafar "el Sevillano"; aquest tren també anava abarrotat de gent i no podien seure enlloc. Algunes persones duien maletes, però en general, la gent portava farcells ( "hatillos”, bosses lligades a un pal, que duien repenjat a l’espatlla). Quan van arribar a l’Estació de França de Barcelona, la meva àvia al•lucinava. Mai havia vist tanta gent junta com aquell dia: matrimonis amb fills, amb una bossa per tota la família, gent que anava descalça... Només arribar a Barcelona, la meva àvia es va posar a buscar feina. Primer va treballar com a criada en una casa duran un any i mig. Desprès es va casar amb el meu avi, que treballava a la construcció: era l'any 1955. Van agafar un pis de lloguer al Barri Gòtic de Barcelona; no hi havia lavabo, només un safareig i tres habitacions. Els meus avis van fer la cuina i tenien que fer les necessitats en un pou mort que tenien a casa. Desprès de tres anys, van decidir comprar un pis. Els hi va costar 300.000 pessetes. Ara ens sembla molt poc, però abans allò era una pila de diners. Més tard la meva àvia va deixar de fer de criada i es va posar a treballar netejant cases de genolls a terra. Fins que es va cansar i va anar a demanar feina a unes oficines d'una “Cooperativa de médicos”. També netejava però ja no era el mateix, no l’explotaven tant. Allí va estar més de trenta anys treballant. El meu avi va treballar de peó en una empresa de construcció. Més tard, en una empresa de vaixells on va patir un accident; li va caure una biga a sobre i va estar ingressat. Desprès de dos anys, va anar a substituir a un noi a l’empresa SEAT. Allà va estar treballant fins que es va jubilar. Durant aquell temps el meu avi va participar en diverses vagues; en una d’elles, tots els treballadors de la SEAT es van dirigir a la Plaça d’Espanya on els esperaven la policia franquista. Van detenir a uns quants treballadors, un d’ells va ser el meu avi, que va estar un mes a la presó. Els meus avis van tenir tres fills, que van poder anar a l’escola des de petits. A l’escola no deixaven parlar el català, els feien resar i hi havia càstigs molt durs. Quan es va inventar la televisió, els meus avis no la van comprar fins desprès d’uns anys. El meu oncle, Julio, quan arribava de l’escola li demana permís a la meva àvia per anar a casa del seu amic a veure una estona la televisió. A la meva tieta, Nuri, no li agradava gens la televisió; quan arribava de l’escola es posava a fer els deures i després llegia una estona. Al meu pare no li agradava gens estudiar; o sortia a jugar al carrer o s’anava amb el seu germà a casa de l’amic per veure la televisió. L'ÀVIA DE VILLAVERDE DE GUADALIMAR Quan va esclatar la guerra, la meves besàvia i àvia maternes, vivien a Villaverde de Guadalimar, província d’Albacete. Els rojos van matar al meu besavi, i la meva besàvia es va quedar vídua amb tres fills i embarassada del quart; la filla més gran és la meva àvia materna. La vida en aquell poble era molt
dura, i més per una dona vídua amb fills. La meva àvia,
a més d’ajudar en les feines del camp i dels animals, vigilava als
fills del metge del poble.
Quan tenia setze anys, la meva àvia se’n va anar a Albacete a servir a casa d'un senyor ric del poble que es deia Don Lorenzo. Quan va complir els vint anys, va decidir deixar el poble i la família, encara que la mare havia refet la vida amb un altre home del poble. Així fou com la meva àvia va decidir marxar cap a Barcelona, on es va posar a servir a diverses cases. Va tenir sort de què als llocs on treballava la tractaven molt bé, incloses les famoses botigues de roba, anomenades Gratacos, situades al passeig de Gràcia de Barcelona. Més tard coneixeria al meu avi. L'AVI DE BARCELONA Els altres besavis (pares del meu avi matern) vivien a Barcelona. El meu besavi tenia quatre fills, dos eren de la primera dona. Després de quedar-se vidu, es va casar novament i van tenir tres fills, però una nena va morir gairebé recent nascuda de tuberculosi. El meu avi matern va néixer al carrer de la Riereta de Barcelona, on tenien una serreria; a més, tenien una casa-torre a Santa Coloma de Gramenet on anaven a estiuejar. Quan va esclatar la guerra, els rojos li van expropiar les màquines que el meu besavi tenia a la fàbrica i se les van endur a Montjuïc. Tota la família va marxar a viure a Santa Coloma de Gramanet, on va néixer el germà petit. El meu avi sempre explicava i recordava quan de matinada sentien les sirenes dels avions i començaven els bombardeigs. El meu avi, amb els seus germans, se n'anava al refugi de la casa. Com que els meus avis eren una família benestant, ja que tenien la serreria, es permetien el luxe de tenir un cotxe Chevrolet i una minyona per ajudar a les feines de la casa. Un matí, es van presentar uns quants revolucionaris i, a punta de pistola, els van prendre el cotxe malgrat que no el sabien conduir. Van detenir els meus besavis per afusellar-los. Per sort, el germà gran del meu avi amb la seva bicicleta va anar a buscar a un altre veí influent i van fer possible l’alliberament dels meus besavis. Cada dia, el meu besavi anava amb
els seus fills des de Santa Coloma fins a Montjuïc a treballar.
Un cop acabada la guerra , van recuperar
les màquines i van poder tornar a muntar la fàbrica al carrer
Riereta de Barcelona. Els fills van poder tornar a estudiar als Maristes
de Barcelona. La casa de Santa Coloma la van seguir tenint per als estius.
Finalment, la meva àvia va conèixer al meu avi. Es van casar a Madrid l’any 1955. Aleshores, el meu avi es va dedicar a xofer de toreros, que es el més li agradava: conduir. Van tenir dos fills: la meva mare i el meu tiet. Montse Martínez
Bernadó
|
||||||
A les cases no hi havia aigua corrent, havien d’anar a les fonts a buscar
aigua per beure i per rentar-se.
