|
| Conceptes generals |
Art
El conjunt de les arts plàstiques.
Arts figuratives
Arts plàstiques.
Arts majors
Tradicionalment, la pintura, l'escultura i l'arquitectura en oposició a les
anomenades arts menors.
Arts menors
Tradicionalment, l'argenteria, la ceràmica, la vidrieria, la forja, l'esmalt, la
tapisseria, la marqueteria, l'enquadernació, el gravat, l'ebenisteria, el mosaic, etc, en
oposició a les anomenades arts majors.
Arts plàstiques
1. Tradicionalment, l'escultura, la pintura i l'arquitectura (actualment, la pintura i
l'escultura).
2. Conjunt de les arts del dibuix, compreses també la pintura i l'escultura.
Belles arts
Tradicionalment, arts que tenen per objecte l'expressió de la bellesa mitjançant el
color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment (pintura, escultura, arquitectura,
música, poesia, dansa). L'expressió belles arts nasqué a França
la segona meitat del s XVIII. Hom anomena belles arts especialment les arts plàstiques.
 Índex |
| Teoria de l'art |
Crítica
d'art
Formulació de judicis valoratius sobre l'art plàstic, amb la finalitat d'orientar el
públic.
Ensenyament
Comunicació del coneixement de les arts.
Estètica
Branca de la filosofia que tracta de la bellesa i
l'art. L'estètica engloba, a més d'una reflexió purament filosòfica de l'art i la
bellesa, l'estudi de les obres, les doctrines sobre el gust i les preferències de cada
època i artista.
L'estètica és la octrina sobre la bellesa, l'art i,
més en general, les sensacions. L'estètica discuteix la constitució peculiar dels
objectes artístics i de totes les altres manifestacions de la sensibilitat i procura de
bastir mètodes propis, sense recórrer a d'altres branques de la filosofia, l'objecte de
les quals escapa als fenòmens on l'esteticitat és factor bàsic.
Funcionalisme
Posició teòrica envers l'arquitectura, el moble i el disseny que fa de l'estricta
adaptació de la forma a la finalitat de l'obra el principi d'actuació del dissenyador.
Historiografia de l'art
Ciència especialitzada a historiar els fets artístics.
Iconografia
Ciència auxiliar de la història de l'art que serveix per a desxifrar la temàtica d'una
obra. Mitjançant l'anàlisi iconogràfica hom pot trobar les fonts, l'origen i la
definició d'un tema determinat i estudiar-ne l'evolució i els canvis soferts per la seva
representació en les diferents àrees culturals.
En definitiva, la iconografia és la ciència que estudia l'origen, la formació i el
desenvolupament dels temes figurats i dels atributs que s'hi poden identificar i els que
usualment els acompanyen.
Iconologia
Ciència auxiliar de la història de l'art que dóna un sentit interpretatiu a l'estudi
d'una obra d'art. Estudia el sentit de les formes, imatges, etc. d'una obra, l'al.legoria
o el simbolisme representat.
Interpretació
Art d'entendre o de declarar el contingut o el sentit d'un escrit, un discurs, una obra
d'art, etc, que presenti un sentit obscur o que ofereixi dubtes, o d'explicar els
caràcters profunds, els valors essencials, d'una obra, d'un escriptor o d'un artista.
Més genèricament, és l'art d'explicar tot el que resta expressat o figurat en forma
simbòlica, amb signes convencionals o amb mitjans no assequibles a tothom.
L'art per l'art
Actitud que defensa la validesa de la finalitat de l'art per ell mateix, enfront dels
diferents tipus de compromís o d'alienació.
Medievalística
Branca d'estudis sobre temes d'història, llengua, art, etc, de l'edat mitjana.
Museologia
Conjunt de teories sobre els museus com a institució i sobre llur funció dins la
societat.
Orientalística
Branca d'estudis sobre temes de llengua, història, art, etc, dels pobles orientals.
L'orientalística comprèn els pobles de la costa septentrional de l'Àfrica, Egipte,
Etiòpia, Turquia i tots els pobles asiàtics, des de les costes orientals de la
Mediterrània fins al Japó.
Pinacologia
Estudi de la textura de les superfícies pictòriques artístiques, considerant la
importància de l'empremta de les eines (pinzell, brotxa, espàtula) i llur recorregut.
Anàlogament a la grafologia en l'escriptura, la pinacologia pot arribar a personalitzar
les obres d'atribució dubtosa, perquè permet de descobrir la manera constant del treball
de cada artista.
Tipologia
Estudi dels tipus o models.
Índex |
| Tipus d'art |
Abstracció
Art no figuratiu, és a dir, que utilitza un conjunt de línies, colors i formes,
sense cap relació amb formes identificables i que pot expressar emocions íntimes,
suggestions, etc.
Acadèmic
Terme utilitzat per a referir-se a l'obra que atén normes considerades com a
clàssiques. També es diu d'un treball correcte, canònic, però mancat d'inspiració.
Art abstracte
Art que no parteix de la representació de la realitat visual ni hi arriba.
Per contraposició amb l'anomenat figuratiu, és aquell art que no
té com a objecte la representació de la realitat visual.
Art aplicada
Art aplicada als productes industrials, amb la finalitat d'embellir objectes d'ús
comú (mobles, orfebreria, ceràmica, armes).
Art brut
Nom amb què es designa les manifestacions artístiques realitzades de manera
irreflexiva o subconscient, com poden ser l'art dels infants o el dels desequilibrats.
Inclou objectes creats o pintats per primitius, nens i
dements, i que presenten unes característiques d'immediatesa ingènua i de curiositat
casual. Aquest nom és donat també, per extensió, a aquelles obres alliberades de la
cultura ambiental.
Art cinètic
Art que tendeix a introduir el moviment i la velocitat en l'espai artístic.
Art conceptual
Corrent artístic que tendeix a la progressiva anihilació de l'objecte a favor del
concepte. Avantguarda d'art que es caracteritza per la renúncia a l'obra d'art com a
objecte (quadre, escultura, poema) o com a resultat. L'obra és la idea, la reflexió,
l'anècdota o simplement la constatació que l'artista exposa sobre uns determinats fets i
que exigeix una reconstrucció mental de part de l'observador. La manera de comunicar
aquesta obra és la més directa: cartes, impresos, revistes, fotografies, films, cintes
magnetofòniques, etc. És una evolució de l'art pobre (arte povera) i de
l'art de la terra (land art o earthworks). També és conegut amb el
nom d'art del cos (body art).
Art decorativa
Art aplicada que afegeix elements d'ornamentació a una estructura arquitectònica.
Art figuratiu
Dit de l'art que s'expressa mitjançant la representació o la
interpretació de realitats externes i concretes, en oposició a l'art abstracte.
Art funerari
Art propi dels ritus funeraris.
Art industrial
Art aplicada.
Art infantil
Representació plàstica feta per un infant com a conseqüència d'una necessitat innata
d'expressar el seu món en imatges.
Art mobiliar
Art executat en objectes que es poden desplaçar.
Art povera
Dit de l'art que utilitza materials pobres, extraartístics, efímers i propers a
l'estètica del rebuig.
Art pobre
Utilització estètica d'una certa classe d'objectes extrets de l'ús de la vida
quotidiana, amb una finalitat dominantment estètica. Tanmateix, el que és definidor no
és la condició pobra dels objectes, sinó la seva sintaxi dins el conjunt obra
d'art. Cal diferenciar-lo de l'arte povera, amb el qual hom entén la presentació
i intervenció mínima de materials diferents (animals, vegetals, minerals, objectes) amb
la finalitat de mostrar les seves propietats plàstiques en relació amb les seves
propietats físiques.
Art popular
1. Art realitzat pel poble i per al poble, generalment d'una manera anònima, amb
finalitat decorativa i amb materials simples i d'escàs valor material.
2. Denominació aplicada a determinats objectes realitzats, en general
anònimament, per estaments no dominants d'una societat, amb finalitats principalment
decoratives, magicoreligioses o utilitàries, i sovint amb materials simples.
Art psicopatològic
Manifestació artística del malalt mental.
Art sacre
Art religiós.
Art sumptuari
Art decoratiu que empra materials luxosos.
Arts decoratives
Conjunt d'activitats que tenen com a finalitat la producció d'objectes destinats
a un ús funcional o sumptuari, amb un valor estètic. També s'anomenen arts
aplicades o menors.
Figuratiu
Dit de l'art que s'expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats
externes i concretes, en oposició a l'art abstracte.
No figuratiu
O abstracció. Dit de l'art que no reprodueix les formes de la natura ni
s'hi inspira.
Índex |
| Sobre l'art |
Artista
Persona que practica un art, especialment una de les belles arts.
Arquitecte
Professional que dissenya els plans per a fer els edificis i en dirigeix i controla la
construcció.
Clàssic
1. Dit de l'obra que hom té com a model digne d'imitació en una literatura, en un art.
El terme sorgí de la concepció perfeccionista de l'obra d'art, en tant que aquesta
s'ajustava a una estructura modèlica, expressada principalment per l'art grecollatí i
per les successives valoracions posteriors d'aquest.
2. Dit del període que ha representat un moment culminant dins un art nacional.
Dibuixant
Persona que practica l'art del dibuix.
Escultor
Artista que esculpeix, que professa l'art de l'escultura.
Fotògraf
Persona que fa fotografies o que es dedica a la fotografia.
Músic
Professional de la música, que compon música, n'ensenya, etc.
Pintor
Persona que exerceix l'art de la pintura.
Taller
Conjunt de deixebles o de col·laboradors d'un mateix mestre.
Índex |
| Arquitectura |
Arquitectura
1. Concepció d'espais o conjunts d'espais per a l'ús i l'ambientació de l'home. És dit
també d'aquests espais i del conjunt mural que els determina. És part del disseny que es
troba entre l'urbanisme i el disseny industrial. La creació arquitectònica és
l'aplicació correcta dels materials i els principis econòmics a la creació dels espais
per a l'home (Giedion). Alguns autors encara distingeixen entre construcció i
arquitectura, i reserven aquesta denominació a les obres amb d'estètica (Pevsner). Uns
altres combinen les idees d'utilitat i estètica. Per a Le Corbusier és confort i
proporció, raó i estètica, màquina i plàstica, calma i bellesa. Recentment hom
insisteix en l'aspecte semàntic: l'arquitectura és vista com una logotècnica (Barthes)
o com un mitjà útil doblat de mitjà de comunicació social (Fusco). També sobre el
factor temps, l'arquitectura és la caracterització del temps en l'espai (Rogers), en
estructura adaptable, i l'art de transformar l'ambient de l'home (escola d'arquitectura de
Berkeley). Segons Leon Battista Alberti, en De re aedificatoria, l'arquitectura
consisteix a portar a terme una obra de manera que, mitjançant el moviment de pesos, la
unió i l'acumulació de materials, pugui servir per a l'ús de l'home. Viollet-le-Duc
considerava l'arquitectura, art d'edificar, composta de dos elements: la teoria i la
pràctica; la teoria comprèn l'art pròpiament dit, les regles inspirades pel bon gust i
derivades de la tradició, i la ciència, que pot ésser demostrada a través de fórmules
invariables, absolutes; la pràctica és l'aplicació de la teoria a les necessitats, i
és la pràctica allò que fa adaptar l'art i la ciència a la natura dels materials, al
clima, als costums d'una època, a les necessitats del moment. Ruskin defineix
l'arquitectura com l'art de decorar i conformar els edificis de manera que llur visió
contribueixi a la sanitat, a la força i al plaer de l'esperit.
2. Art i tècnica que aplica els seus principis al disseny, localització i construcció
d'edificis.
3. Art de projectar i construir edificis i obres semblants.
CONCEPTES
D'ARQUITECTURA
Índex |
| Escultura |
Escultura
1. Acció, art, d'esculpir obres tridimensionals, bé exemptes, bé en relleu.
2. Obra esculpida. El significat ortodox del mot es limita a l'ofici en què per a produir
l'obra volguda hom procedeix per eliminació de material. Tanmateix, puix que una
generalització simplificadora fa extensiva la denominació a tota obra tridimensional
independentment del seu origen, hom considera també tècniques escultòriques les que
empren procediments basats en l'addició de material. Hom sol emprar com a base del
material escultòric un tipus especial de sella giratòria, coneguda amb el nom de
cavallet, que permet a l'artista de veure tan sovint com calgui la seva obra, en el curs
de la seva realització, en totes les seves facetes. L'escultura obtinguda per eliminació
és tradicionalment considerada una peça definitiva: és l'esculpida en pedra —té
una estima especial la de marbre—, la talla en fusta i, fins i tot, la de
metall cisellat, que convencionalment hom estudia dins el camp de l'argenteria. El treball
directe sobre pedra —emprant el punxó per a desbastar el bloc, i la maça i
l'escarpra per a acabar l'obra— és exercit pel mateix artista o bé per un ajudant
que treu de punts el bloc definitiu basant-se en el model de l'autor. Dins l'apartat de
l'escultura d'eliminació també hom pot incloure la de guix tallat. L'escultura
d'addició, obtinguda mitjançant el modelatge d'una pasta amb un tipus d'eines de boix
que cada artista se sol fer segons les seves necessitats i que sovint van encapçalades
amb ferro, i les pròpies mans, ha servit generalment per a fer els esbossos o models
sobre els quals hom treu la peça definitiva. Els materials emprats són l'argila, el
gres, el guix, la cera —molt emprada pels grecs i després relegada a ésser la base
de la ceroplàstia — i més modernament la plastilina, que no cal humitejar
amb draps xops com l'argila, el gres i el guix. Tot i que sovint les obres modelades
siguin considerades definitives, normalment serveixen per a treure'n un motlle en negatiu,
que sol ésser de guix i serveix per a fer-ne una o diverses còpies en bronze o en terra
cuita; les peces obtingudes —malgrat que sovint són pòstumes— poden rebre
els retocs finals de mans de l'artista mateix, que així té l'oportunitat de fer un
tiratge múltiple, normalment limitat, numerat i justificat, de peces considerades
originals partint d'una sola obra. El mot escultura ha ampliat el seu significat
amb l'adveniment de les avantguardes artístiques del s XX; hom ha elevat les tècniques
de la forja —normalment emprada només com a art decorativa— a la categoria
d'escultura. També el ciment, el formigó armat, l'alumini o el plàstic, entre altres
materials, han estat emprats mitjançant tècniques experimentals i molt sovint mixtes,
per a obtenir unes formes escultòriques.
3. Obra d'art realitzada en tres dimensions. Art de modelar, tallar i esculpir en fang,
pedra, fusta, metall o una altra matèria.
CONCEPTES
D'ESCULTURA
Índex |
| Pintura |
Pintura
1. Art de pintar.
2. La cosa pintada. La pintura pot representar objectes de la vida quotidiana, paisatges,
de marines o retrats de persones determinades. Rep el nom de pintura de gènere
quan representa escenes de la vida quotidiana, camperoles o ciutadanes, de la vida
domèstica o escenes purament intimistes, on els personatges són sempre anònims; ha
estat conreada des de l'antiguitat, tant a orient com a occident, especialment pels
mestres holandesos i flamencs del s XVII, per J.A.Watteau, A.Renoir, etc. Rep el nom de pintura
d'història aquella que representa escenes del passat o també del present,
però en aquest cas és també anomenada pintura de crònica.
3. Taula, làmina, llenç, mur, en què és pintada una cosa.
CONCEPTES
DE PINTURA
Índex |
| Arts menors |
Argenteria
Art i ofici de treballar l'argent, l'or (orfebreria), el platí i d'altres metalls fins.
En forma part la joieria.
Art aplicada
Art aplicada als productes industrials, amb la finalitat d'embellir
objectes d'ús comú: mobles, orfebreria, ceràmica, armes. Amb la mecanització de la
producció i l'obtenció d'exemplars en sèrie, la preocupació estètica no ha estat
limitada als objectes sumptuaris. L'expressió art aplicada es difongué en el
sentit d'art decorativa al s XIX.
Art industrial
Art aplicada.
Art publicitari
Especialització de les arts gràfiques que consisteix en llur
aplicació al comerç i la indústria. És, doncs, l'aspecte més artístic de la
publicitat, exercit, fins a l'aparició dels tècnics titulats, pels professionals de
belles arts.
Artesania
Producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a
mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals han donat lloc a formes
d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de l'aram, la vidrieria
(vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc. L'artesania pot correspondre a una
tradició artística de la contrada o la població de l'artesà, i aleshores constitueix
l'anomenat art popular, o bé pot ésser fruit de la creació personal de
l'artesà. Avui l'artesania sofreix una deformació en benefici dels fabricants d'objectes
"típics" de les comarques turístiques.
Arts gràfiques
Conjunt de coneixements, operacions i processos inclosos en el camp
de l'edició impresa.
Brodada
Acció de brodar. La brodada a mà és efectuada disposant el
teixit de base en un tambor o teler i fent a mà les passades d'agulla. La brodada a
màquina és feta amb màquines molt semblants a les de cosir proveïdes d'un bastidor
sobre el qual és disposat el teixit, que és mogut manualment per a resseguir el dibuix,
o amb màquines de brodar.
Ceràmica
Art de fabricar objectes (recipients, elements de construcció, etc)
de materials terrosos cuits.
Ebenisteria
Denominació moderna donada a l'ofici de conjuminar les fustes per
constituir un moble de suport (cadira, taula, llit) o una caixa, forma primària dels
mobles de guardar objectes.
Enquadernació
Conjunt d'operacions necessàries per a unir les
pàgines d'un llibre i protegir-les amb l'aplicació d'unes tapes.
Esmalteria
Art i ofici de fer esmalts, objectes adornats d'esmalt.
Forja
Procediment de conformació de metalls que consisteix a variar la
forma d'una peça metàl·lica per compressió, en calent, entre dues superfícies dures,
l'una fixa i l'altra mòbil.
Gravació
Art de gravar una matriu per reproduir-la en un cert nombre
d'exemplars i d'imprimir aquests.
Gravat
Imatge obtinguda per estampació de la planxa o matriu gravada amb aquest efecte.
Marqueteria
Decoració plana en els mobles, que va des de l'embotit de marquets i del pinyolet de vori
fins a les tires de cadeneta manufacturades en mosaic.
Mosaic
Decoració d'una superfície feta incrustant-hi trossets de pedra, de marbre o d'altres
materials de diferents colors. Es tracta d'una
decoració que es forma juxtaposant, sobre un fons de ciment, petites peces
paral.lelepipèdiques, anomenades tessel.les, que tenen diferents colors, i que formen
dibuixos diversos.
Orfebreria
1. Ofici de treballar els metalls preciosos, especialment
l'or. Correntment, l'orfebreria i l'argenteria són considerades com una mateixa
cosa, car comprenen gairebé els mateixos processos i les respectives històries són
pràcticament indissociables.
2. Obra d'orfebre. Treball artístic sobre metalls preciosos.
Tapisseria
Art i tècnica de fer tapissos. El tapís és una peça de
roba, amb grans dibuixos, sovint figures i paisatges, emprat generalment en l'adornament
de les parets de les habitacions, la fabricació del qual constitueix l'art de la tapisseria.
A diferència del brodat, el tapís és una labor teixida en què les figures que la
decoren formen part de la trama.
Vidrieria
Vitralleria.
Vitralleria
Art de fer vitralls.
Índex |
| Altres
manifestacions artístiques |
Cinema
Cinematografia.
Cinematografia
Art de representar, sobre una pantalla, i mitjançant la fotografia, imatges en moviment.
Dansa
1. Art de dansar.
2. Ball, acció de ballar.
Dibuix artístic
Sistema de representació plàstica basat en la còpia d'obres d'art o en la reproducció
en perspectiva i ombrejat d'objectes o conjunts reals.
Disseny
Activitat encaminada a aconseguir la producció en sèrie d'objectes útils i bells. Tal
com és entès actualment, pretén d'actuar sobre l'entorn físic de l'home per tal de
millorar-lo en el seu conjunt. El disseny és una disciplina sorgida a la fi del segle XIX
i que en els seus orígens va néixer de l'estètica industrial amb la finalitat de
millorar els objectes utilitaris produïts industrialment.
Fotografia
Art de fixar i reproduir per mitjà de reaccions químiques en superfícies adequades les
imatges recollides al fons d'una cambra fosca. És un procediment que permet d'obtenir,
per mitjà de la llum (o d'altres radiacions electromagnètiques) i de substàncies
químiques, imatges permanents d'un objecte, sobre superfícies convenientment preparades.
Aquestes imatges permanents són anomenades, per extensió, fotografies.
Música
Art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps. L'art musical es basa
en els sons que requereixen, per a ésser produïts, una elaboració i organització
prèvies, puix que el so musical no existeix en la natura. Els sons que integren la
música tradicional són generats pels instruments musicals. Aquests sons d'altura
definida es distingeixen en més o menys greus, més o menys forts i per llur durada i
intensitat, així com per tot allò que es relaciona amb la dinàmica i els matisos
d'expressió. Els sorolls, que no tenen altura definida, han estat recentment incorporats
a l'art musical. La música és essencialment ritme i melodia, vinculats entre ells per la
durada de les notes que formen la línia melòdica. La melodia és la successió
horitzontal dels sons, en oposició a l'harmonia, que és la disposició vertical
d'aquests.
Papiroflèxia
Plegatge de paper.
Plegatge de paper
Execució d'objectes decoratius en paper plegat sense tallar, enganxar ni afegir cap
element.
Poesia
Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant
paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques. En aquest sentit, que és
el més tradicional i el més difós, la poesia es contraposa a la prosa i s'identifica
amb l'art de compondre versos.
Teatre
Representació pública d'una obra teatral.
Índex |
| Gèneres artístics |
Capritx
En pintura i gravat, composició original i fantàstica que defuig les regles i
convencions ordinàries.
Caricatura
Representació de persones, fets, costums o habituds socials fent ressaltar
—preferentment per la plàstica— els trets més característics i aptes per a
produir un efecte grotesc.
Còmic
Història explicada mitjançant una successió de vinyetes que contenen il·lustracions i
text alhora.
Fantàstic
Dit de l'art i dels gèneres literari o cinematogràfic caracteritzats per llur temàtica
irreal, nascuda de la fantasia, per l'aparició d'elements i de personatges imaginaris i
extranaturals o per la incorporació de tècniques que creen una atmosfera d'irrealitat.
Llurs recursos són el desafiament de les lleis de la física, la desaparició de límits
entre la vida animal i la humana, l'aparició d'animals fantàstics, d'éssers
desproporcionats, de vampirs, de fantasmes, de bruixes o de diables, i el tractament de
temes com la mort, les metamorfosis, els mites, etc. L'art fantàstic s'ha manifestat en
l'escultura, l'arquitectura, la decoració i, sobretot, la pintura.
Historieta il.lustrada
Gènere artístic, gràfic i narratiu que explica una història per mitjà de personatges,
l'acció dels quals apareix dibuixada en una successió de vinyetes. La historieta pot ser
muda o pot anar acompanyada d'aspectes verbals incorporats gairebé sempre per mitjà de
bafarades que representen les veus dels protagonistes. També hi poden aparèixer un gran
nombre d'onomatopeies que participen d'un fort component visual i estan integrades a la
resta del dibuix.
Miniatura
1. Qualsevol treball artístic realitzat a petita escala.
2. Tipus de retrat conreat principalment a partir del s XVI, en especial per a medallons i
per a decoració d'objectes; estilísticament està desvinculat de la miniatura pròpia
dels manuscrits i presenta, per contra, estretes relacions amb la pintura.
Paisatgisme
Gènere plàstic que té per tema el paisatge.
Pleinairisme
Pràctica de la pintura de plein air, locució emprada per a expressar la pintura a
l'aire lliure.
Retrat
Representació artística de la figura d'una persona mitjançant la pintura, la
fotografia, l'escultura, etc.
Vanitas
Nom donat a les natures mortes, amb figures o sense, que reflecteixen, mitjançant un
simbolisme d'objectes, la dialèctica entre vida (diners, vestits, càrrecs, llibres) i
mort (rellotge, calavera, etc).
Videoart
Activitat artística basada en l'aprofitament de les possibilitats de comunicació que
ofereix el mitjà televisiu i, concretament, el vídeo.
Índex |
| Tipus d'obres d'art |
Cartell
1. Gran full manuscrit o imprès que hom fixa en llocs públics per a anunciar alguna
cosa. És un mitjà plàstic amb una finalitat eminentment utilitària. Pel seu caràcter
de comunicació de masses ha de respondre a unes condicions de simplicitat, de força
suggestiva i d'originalitat que el facin atractiu a l'home del carrer i comprensible de
manera fàcil i ràpida. Hi té una importància cabdal el colorit, compost d'un nombre
limitat de tintes planes que el fan ésser més o menys visible a distància segons els
tons emprats i llur distribució dins la composició.
2. Obra publicitària generalment realitzada en paper, il.lustrada. El seu ús habitual
és l'exhibició a la via pública.
Collage
Composició artística feta d'elements diversos (retalls de diaris, teixits, metalls, etc)
enganxats sobre tela o fusta, estructurats amb lliure elecció de formes, colors i
qualitats.
Còpia
Reproducció artesanal, més o menys exacta, d'una obra d'art.
Del natural
Expressió aplicada a l'execució d'una obra d'art en la qual hom pren model de la
realitat i no d'una altra representació.
Falsificació
Obra d'art introduïda en el mercat artístic amb la finalitat d'especular-hi fent que
sigui valorada com a autèntica, sense ésser-ho, o com a feta per un autor diferent del
que l'ha feta. Les falsificacions s'han intensificat a mesura que l'art ha entrat en la
societat com a forma d'inversió econòmica. Per a ésser reconeguda com a tal, la
falsificació ha d'ésser ratificada per uns perits judicials o uns teòrics especialistes
en l'estil artístic corresponent. Hom anomena falsificacions totals les que són
rèplica total d'una obra d'art autèntica, catalogada i generalment signada, i fetes amb
la plena intenció d'enganyar el comprador. Les falsificacions parcials, per
contra, són obres originals en les quals hom ha fet modificacions per aconseguir una
major cotització (alteracions), o bé còpies —origen de la majoria
dels errors d'atribució— que, fetes pel mateix autor o pels seus deixebles, sense
intenció, però, de fer-les passar com a originals, són venudes després com si ho
fossin, o bé imitacions d'artistes especialitzats que venen llurs obres com si
haguessin estat fetes pels mestres, l'estil dels quals imiten, sense copiar-ne, però, cap
obra. Hi ha també el tipus de falsificació fet mitjançant l'alteració de la signatura
d'un autor per la d'un altre, de la mateixa escola, més cotitzat.
Imitació
Cosa, obra d'art, etc, que n'imita una altra.
Múltiple
Obra d'art realitzada d'una manera seriada a fi d'obtenir-ne un nombre major d'exemplars;
hom n'abarata així el cost i posa fi al concepte d'obra d'art única.
Obra
1. Producció artística, literària o teatral.
2. Conjunt de les produccions artístiques, literàries o teatrals d'un autor.
3. Treball artístic.
Obra d'art
Resultat de l'aplicació d'una activitat artística; l'objecte produït.
Original
1. Dit de qualsevol obra artística, literària o documental, feta per l'autor, sense que
sigui còpia, imitació ni traducció de cap altra.
2. L'obra primitiva d'un artista o d'un escriptor.
Ready-made
Expressió amb què hom designa un objecte quotidià, allunyat del seu context habitual,
en què tenia una utilitat pràctica, i inserit en el mecanisme de l'art, com a fruit de
l'elecció voluntària de l'artista. Vindria a ésser un objecte qualsevol fet art. El
primer a fer-ne fou M.Duchamp, el qual no ho considerava com quelcom d'estètic, sinó
provocatiu, com a mecanisme de xoc. Aquest gest de lliure elecció per part de l'artista
inaugura possibilitats immenses dins l'art contemporani: instaura una nova actitud enfront
de la realitat, de l'art i de la vida, i posa en crisi el paper tradicional de l'artista
com a artesà. El ready-made comporta l'acceptació d'objectes ja fets o
fabricats, generalment suggestius (per exemple, un vàter de porcellana), i la seva
exhibició com a obres d'art.
Rèplica
Reproducció d'una obra d'art realitzada pel mateix autor (i en aquest cas el seu valor
és el mateix que el de l'original) o supervisada per ell. La dimensió o la matèria
poden ésser diferents de les de l'original.
Reproducció
Objecte que reflecteix o és conformat a un altre objecte tingut per original artístic,
per tal d'utilitzar-lo en major o menor grau com a intermediari per a la documentació,
coneixement o fruïció dels valors històrics, culturals, estètics o funcionals de
l'objecte original. Comprèn tota la problemàtica dels calcs, les còpies, les
rèpliques, les seriacions, etc (no pas la dels plagis i falsificacions, que pretenen de
fer-se passar per l'objecte original), des de la còpia fidel d'imatges sagrades i de la
repetició d'escenes, cicles o esquemes figuratius o decoratius en l'antiguitat
preclàssica i clàssica i en el món medieval, i des de la fabricació de còpies als
tallers renaixentistes italians, o de la difusió del gravat, o els revivals, fins
a l'actual producció industrial o sistemàtica d'imatges i d'objectes mitjançant
sofisticades tecnologies.
Tipologia
Classificació dels objectes o fenòmens artístics en esquemes genèrics, o tipus,
d'acord amb certes analogies formals o funcionals estables, les quals no en prejutgen el
valor estètic ni la definició històrica. Encara que la caracterització de la tipologia
en classes i subclasses pot resultar complexa, esdevé més necessària com més vast i
variat és el fenomen que cal estudiar. En arquitectura, generalment és relativa a la
funció, i més sovint a la configuració, de la planta i dels sistemes constructius i de
la decoració. Sovint els sistemes proporcionals o modulars són generadors de tipologies,
sobretot en urbanisme. En les arts figuratives, malgrat les freqüents interferències
entre tipologia i iconografia o iconologia, a totes les èpoques de la història de l'art
es pot distingir una gran quantitat de constants tipològiques en molts nivells: tipus de
composició, tipus de figures, d'actituds i d'estats d'ànim o d'expressió facial, tipus
proporcionals, tipologies imaginàries o indicacions ambientals tipificades. Bé que en
l'art contemporani, de l'impressionisme ençà, el component tipològic s'ha afeblit
considerablement, no hi ha desaparegut del tot.
Índex |
| Art i societat |
Marxandatge
Relació comercial establerta, en exclusiva o no, entre un marxant i un artista,
sovint a sou, anomenat en l'argot poulain, per a la promoció, venda i difusió de
les obres d'aquest.
Marxant
En francès, marchant. Comerciant en obres d'art.
Mecenes
Persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un
artista, etc. El nom procedeix de G.C.Mecenes, que, per la seva actuació, passà a
designar per antonomàsia qualsevol protector de literats o d'artistes.
Protector dels artistes i persona que patrocina les arts.
Meravelles del món
Conjunt de set obres arquitectòniques i escultòriques que, segons els antics,
constituïen les creacions capitals de l'home en el terreny artístic. Eren: les
piràmides d'Egipte, el mausoleu de Mausol a Halicarnàs, el temple d'Àrtemis a Efes, els
jardins de Semíramis a Babilònia, l'estàtua de Zeus a Olímpia, el colós de Rodes i el
far d'Alexandria.
Model
Persona que es posa davant un artista, en l'actitud que aquest vol reproduir en pintura,
escultura o dibuix. Hom l'anomena també model viu.
Monument
1. Obra d'importància notable per a les arts, la història o la literatura d'un país o
d'una cultura.
2. Edifici notable d'un lloc o d'una ciutat, com és ara les esglésies, els palaus, etc.
3. Obra d'escultura o d'arquitectura erigida per perpetuar el record d'una persona o un
fet memorable.
Monument nacional
Monument que pel seu valor arqueològic o històric, per decret positiu, queda sota la
tutoria de l'estat amb vista a la seva conservació i restauració.
Patrimoni
Dit dels béns que incorporen una referència a la història de la civilització
i que pel seu mèrit artístic o pel seu valor històric s'han de considerar com a
monuments dignes de ser conservats.
Patrimoni arquitectònic
Conjunt d'obres arquitectòniques que, per les seves característiques (històriques,
artístiques, urbanístiques, etnològiques, etc), mereixen ésser protegides, estudiades
i conservades per a les generacions futures. Dins el patrimoni arquitectònic, hom inclou
els edificis singulars o monumentals d'arquitectures històriques, coneguts en general com
a "monuments", les manifestacions històriques de formes de producció o
transformació de béns (arquitectura industrial), les formes d'agrupació i organització
de l'hàbitat (centres històrics) i, en general, qualsevol mostra d'activitat humana de
transformació i ordenació del territori.
Patrimoni cultural
O simplement patrimoni. Conjunt de testimonis que conformen l'herència cultural
de la societat. El patrimoni com a concepte cultural ha anat evolucionant. Es parteix de
la idea tradicional, sorgida de les revolucions burgeses, segons la qual el patrimoni és
constituït per tot un seguit de béns que tenen un reconeixement oficial per part de la
col·lectivitat, la qual atorga un valor especial a determinats edificis o objectes que
esdevenen els tresors més preciosos d'un poble o d'una cultura determinada i que, per
tant, han d'ésser preservats i llegats a les generacions futures. Però, avui en dia, la
noció de patrimoni s'amplia cap al conjunt d'elements que remeten a la identitat dels
pobles: l'entorn, els costums, les tradicions, el paisatge, l'art, el llenguatge, etc. El
patrimoni s'entén, d'aquesta manera, com un producte comú de la geografia i de la
història: la identitat cultural dels pobles és formada per tot un conjunt d'elements
interrelacionats.
Patrimoni historicoartístic
Conjunt d'immobles i objectes d'interès artístic, històric, arqueològic o científic
que resten subjectes a una legislació especial per tal que sigui conservada i garantida
llur protecció.
Restauració
Procés o conjunt d'intervencions progressives que, de forma simple o combinadament, tenen
per objectiu de prolongar l'existència dels béns culturals, millorant, fins al màxim,
llurs condicions físiques. Puix que el procés d'envelliment d'una obra és irreversible
i s'inicia tot seguit de la seva creació, la paraula restauració, conceptualment massa
ambiciosa, es va substituint per la de conservació, ja acceptada en el món anglosaxó,
que, tot i ajustant-se molt més a la realitat, inclou la idea d'una acció preventiva.
Actualment, i com a pas transitori vers una homologació universal de la paraula
conservació, existeix una accentuada tendència, en el món llatí, a delimitar la valor
de la paraula restauració a la intervenció quirúrgica en els béns culturals i a
reservar al mot conservació els atributs corresponents a les funcions de caràcter
profilàctic i documental. Restauradors, químics, arquitectes, historiadors i arqueòlegs
tendeixen al treball en equip tant per a la restauració dels béns culturals mobles com
dels immobles. Els processos més habituals en una restauració són la documentació:
diagnosi sobre l'estat de conservació, història de l'obra, etc; consolidació del
suport: en els quadres el reentelatge o adhesió d'una tela nova, en els retaules de
fusta l'eliminació dels xilòfags, el tractament de la pedra en els monuments, etc; neteja
de les superfícies: tant si són policromades com si no ho són, per mitjà de
dissolvents o per mitjans mecànics; la reintegració pictòrica de les llacunes en
les obres pictòriques sota el signe sempre del respecte arqueològic al document
històric; envernissat o protecció final de la superfície de l'obra.
Restaurar
Reparar el deteriorament d'una obra d'art per a retornar-li l'aspecte original.
Fer les reparacions necessàries per a tornar (una obra d'art) a l'estat de quan era nova
o no deteriorada. Actualment es pensa que la restauració ha de ser fidel, no inventada, i
realitzada de manera que s'observi sense que per aquest motiu desentoni del conjunt.
Subhasta
Sistema de venda pública consistent a atorgar una cosa al millor postor, és a dir, a la
persona que n'ofereix un preu més elevat. En el camp de les arts plàstiques, la subhasta
és un dels principals elements de comercialització de l'obra d'art.
Índex |
| Mostra d'art |
Antològica
Exposició, generalment d'homenatge, d'un recull d'obres d'un mateix artista.
Col.lectiva
Exposició on participen diversos artistes.
Biennal
Manifestació que té lloc cada dos anys en forma d'exposició de diverses arts
plàstiques. Les principals són les de Venècia, Sao Paulo i París.
Cinema
Local on són projectades pel·lícules cinematogràfiques.
Cinemateca
Filmoteca.
Concert
Audició pública o privada d'obres musicals.
Discoteca
1. Col·lecció de discs fonogràfics, en especial musicals.
2. Institució que conserva discs fonogràfics musicals, folklòrics, literaris, etc,
sovint per a consulta pública.
Espectacle
Representació pública d'una obra teatral, cinematogràfica, d'una exhibició de
varietats, etc.
Exposició
Manifestació pública organitzada de productes agrícoles, industrials, científics o
artístics, per tal de promoure la producció, el comerç i la cultura i alhora estimular
l'interès públic. Les exposicions poden ésser regionals, nacionals o internacionals,
especialitzades o generals.
Exposició d'art
Mostra d'obres d'art. Pot ésser de dos tipus: periòdica i extraordinària.
Festival de cinema
Manifestació cinematogràfica, d'un gènere determinat o no, que presenta periòdicament
una selecció de les considerades millors pel·lícules inèdites de la producció de
diversos països a un públic especialitzat: professionals del cinema, crítics, etc.
Festival de música
Conjunt d'actes o espectacles musicals.
Filmoteca
1. Col·lecció de films.
2. Local destinat a la projecció del material cinematogràfic conservat en una
cinemateca.
3. Institució la funció de la qual és l'arxivament, la conservació, l'exposició i la
projecció de materials cinematogràfics: films, documentació, aparells, etc.
Fonoteca
Arxiu on hom conserva documents sonors de tota mena, especialment discs fonogràfics i
cintes magnetofòniques.
Fototeca
Lloc on hom guarda i col·lecciona fotografies, arxiu
fotogràfic.
Galeria d'art
1. Establiment públic, generalment d'explotació privada, dedicat a l'exhibició i la
venda d'obres d'art.
2. Exposició permanent d'obres d'art.
Galerista
Persona que regenta una galeria d'art.
Gipsoteca
Col·lecció de calcs d'escultures, fragments d'arquitectura, terracotes, monedes, etc,
fets en guix per a llur estudi.
Museu
1. Lloc on hom conserva i exposa béns o
espècimens als quals reconeix un valor cultural i un interès social. El nom (mouseion)
designà, a la Grècia clàssica, el lloc connectat amb les Muses o les arts inspirades
per elles. Actualment l'ICOM defineix el museu com una institució al servei de la
societat, el qual adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la
natura i de l'home, a fi de salvaguardar-los, d'augmentar els coneixements i d'afavorir el
desenvolupament del patrimoni, de l'educació i de la cultura.
2. Edifici destinat a l'exposició pública de col.leccions, obres
d'art o objectes que il.lustren fenòmens de la natura i de les activitats humanes. La
seva tutela acostuma a estar encomanada a l'Estat, a corporacions de dret públic o a
entitats benèfiques o culturals.
Pinacoteca
Edifici destinat a conservar o exposar col·leccions de pintura.
Recital
Execució d'una sèrie d'obres musicals a càrrec d'un sol intèrpret.
Saló
Exposició pública periòdica, especialment de Belles Arts, sovint organitzada per una
entitat o unes entitats oficials o paraoficials.
Vernissatge
Acte d'inauguració d'una exposició d'art consistent en la reunió de l'artista o els
artistes que hi exposen amb els invitats. Aquest mot prové del costum, obsolet, de
realitzar en públic, el dia de la presentació d'una obra pictòrica, l'acte final
d'elaboració, consistent a aplicar-hi el vernís protector.
Índex |
| Altres conceptes |
Academicisme
Aplicació a les obres d'art d'un esperit formalista, que substitueix l'expressió
espontània per una correcció en relació amb les normes artístiques tradicionals,
generalment propugnades per les acadèmies d'art.
Academitzar
Fer una obra artística segons les normes acadèmiques.
Acoblament
En frances, assemblage. Reunió d'objectes o fragments d'objectes en
l'espai, la qual cosa origina obres tridimensionals, a mig camí entre el gènere
pictòric i l'escultòric.
Al.legoria
Representació metafòrica d'idees abstractes a través de figures o temes plàstics.
Clàssic
Que segueix els models, les regles, de la literatura i les arts clàssiques.
Classicisme
1. Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l'observança de certes lleis
considerades inviolables.
2. En sentit general, tots els estils artístics que deliberadament estudien i imiten
l'art grecoromà.
Costumisme
Descripció literària o plàstica d'ambients i personatges, de forma tipificada.
Decorativisme
Tendència artística que posa els valors decoratius per damunt dels altres.
Eclecticisme
1. Sincretisme, barreja d'estils i formes.
2. Corrent estètic que admira les obres mestres de tots els temps i estils.
Efecte plàstic
En l'art del s XX, dit de l'efecte estètic de les formes artístiques produït per elles
mateixes com a tals, no pas per la seva semblança amb la natura.
Escenografia
Conjunt d'elements arquitectònics, paisatgístics, decoratius, etc., que es
disposen en una obra d'art de manera que es produeixi l'efecte d'un ambient determinat.
Esquemàtic
Reduït a les línies fonamentals, als elements imprescindibles o més
significatius.
Estètica
Branca de la filosofia que tracta de la bellesa i
l'art. L'estètica engloba, a més d'una reflexió purament filosòfica de l'art i la
bellesa, l'estudi de les obres, les doctrines sobre el gust i les preferències de cada
època i artista.
L'estètica és la octrina sobre la bellesa, l'art i,
més en general, les sensacions. L'estètica discuteix la constitució peculiar dels
objectes artístics i de totes les altres manifestacions de la sensibilitat i procura de
bastir mètodes propis, sense recórrer a d'altres branques de la filosofia, l'objecte de
les quals escapa als fenòmens on l'esteticitat és factor bàsic.
Esteticisme
Doctrina segons la qual, en l'art, predominen els principis estètics.
Expressionisme
Tendència a destacar l'expressió per damunt d'altres
valors o continguts, per analogia amb l'expressionisme històric.
Formalisme
En una obra d'art, el predomini dels components tècnics o formals sobre els
continguts expressius o poètics.
Funcionalisme
Posició teòrica envers l'arquitectura, el moble i el
disseny que fa de l'estricta adaptació de la forma a la finalitat de l'obra el principi
d'actuació del dissenyador.
Hieratisme
Tendència en què predomina un concepte monumental, majestuós, rígid i
contingut i, més especialment, l'art egipci.
Humorisme
Estil literari, gràfic o artístic en general, mitjançant el qual hom interpreta la
realitat en els seus caires còmics, absurds o incongruents. És una òptica vital amb
moltes manifestacions, que van des de la moralització a l'escarni, i és fruit de
l'observació i de l'estudi de les actituds psicològiques. Bé que primitivament cercà
l'exageració dels defectes físics i de les situacions grotesques per provocar el riure,
després analitzà els costums socials i finalment aprofundí el caràcter de les persones
per servir la comunitat o per aprofitar-se'n. La seva manifestació plàstica és
anomenada correntment caricatura. Cal notar també la seva àmplia utilització en
el periodisme com a instrument de penetració política. Tots els pobles i totes les
cultures s'han servit de l'humorisme.
Idealisme
Tendència segons la qual el fi de l'art és de reflectir les essències o perfeccions
arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat. Això equival a dir que l'art ha
de crear un món ideal, no pas repetir la realitat contingent. En conseqüència,
l'idealisme subratlla, contra el sentiment abstracte i la intuïció primària, el valor
cognoscitiu de l'experiència artística. S'oposa a la tendència de la imitació.
L'idealisme és la tendència dels artistes que desitgen
apropar-se tant com és posiible a la representació perfecta dels temes de les seves
obres, i que busca sempre l'arquetip i la superació de les tares o els defectes que tot
model individual presenta.
Imitar
Seguir l'estil (d'un altre autor, d'una altra obra, d'una escola, etc).
Kitsch
Concepte artístic que hom defineix generalment, bé que no exactament, com a mal gust.
És la manca d'opinió que porta un determinat públic a imitar en art allò que creu
modèlic i que, gairebé sempre, pertany a un passat enyorat, generalment l'art burgès de
la fi del s XIX. El terme designa objectes de suposat mal gust, cursis.
Luminisme
Manera de pintar la llum i els seus efectes, de manera que siguin una part
destacada de l'obra.
Manierisme
Fenomen que, en qualsevol estil, es produeix en predominar l'ostentació de l'habilitat
formal sobre el contingut. En aquest sentit és sinònim d'amanerament.
Motiu
En una obra d'art, tema, assumpte, a desenvolupar.
Naturalisme
En el camp de les arts plàstiques, tendència del realisme més lliure temàticament i
tècnicament. És la tendència artística que intenta seguir i representar tan fidelment
com és possible la natura, fugint de l'idealisme.
Orfisme
Mot inventat pel poeta G.Apollinaire durant una conferència que pronuncià a Berlín
l'any 1912 en ocasió de l'exposició que féu R.Delaunay a la galeria Der Sturm.
Apollinaire volgué expressar amb aquest mot tot allò que li suggeria el quadre Fenêtres,
de Delaunay, és a dir, la pintura construïda sense cap referència a la figuració, sols
com una exaltació de la llum i del dinamisme dels colors en contrast amb el
constructivisme cubista.
Plàstica
Art de modelar una matèria, especialment una matèria amb la qual hom farà una obra
artística.
Purisme
Tendència a produir i conservar només obres que responguin exactament a les
característiques canòniques d'un estil.
Primitiu
1. Nom donat als pintors italians de la segona meitat del s XIV i de la primera del s XV
i, per extensió, a tots els pintors europeus de la fi de l'edat mitjana. El terme els fou
aplicat en tant que anteriors al Renaixement.
2. Dit dels pintors autodidactes de la fi del s XIX i començament del s XX, coneguts
també amb el nom de naïfs.
Primitivisme
Imitació dels primitius.
Proporció
Relació ordenada, correspondència harmònica que mantenen les parts entre elles i amb el
tot. Relació d'una part amb el tot o d'una cosa amb una altra, quant a magnitud,
quantitat o grau.
Realisme
1. Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres
literàries i artístiques, sense concessions a l'embelliment o a la idealització.
2. Actitud estilística que mira d'elaborar les formes artístiques amb adequació als
aspectes de la realitat.
3. Actitud o tendència estètica que intenta reproduir fidelment la realitat. Es
diferencia del naturalisme en el fet que és menys cru i descarnat, ja que el
realisme afegeix a la intenció reproductiva una relació dialèctica i un judici de
l'artista sobre la realitat interpretada.
Realisme socialista
Mètode artístic basat en la descripció fidel de la realitat en un context històric
concret, sota una tendència ideològica definida que educa la societat i la faculta per a
la construcció del comunisme. Afirma que una de les tasques més importants de l'art és
de representar, des de tots els angles, l'activitat de les masses populars i considera la
vida laboral, social i privada com un tot indivisible. Pressuposa també l'anàlisi
històrica de conceptes eterns, com el bé i el mal, la bellesa i la lletjor, etc.
Representa l'enfrontament dels termes avantguarda i popular, amb la
sobrevaloració d'aquest. La cultura esdevé, doncs, un fet tancat amb un mínim de
recerca plàstico-artística. Hom pot parlar d'aquest art com d'un ens propagandístic del
sistema polític.
Sensualisme
Tendència a donar preponderància als elements sensuals com a element de bellesa en una
obra d'art.
Sèrie
Col.lecció d'obres d'art que tenen un parentiu determinat pel que fa als temes,
estils, escoles, etc.
Signe
Grafisme que conté un valor semàntic, per ell mateix o en unió amb altres.
Estableix el nexe d'unió entre el món conceptual i lingüístic i el món de
l'expressió gràfica i artística.
Símbol
1. A diferència del signe, imatge o cosa sensible
que hom pren com a signe figuratiu d'una altra per raó d'una analogia que l'enteniment
percep entre elles o d'una convenció.
2. Signe gràfic amb què es representa una idea d'ordre moral o intel.lectual per raó de
la semblança determinada que hi ha entre el símbol i el que simbolitza. Aquesta
semblança pot ser o no objectiva o explícita.
Virtuosisme
Forma de treballar de l'artista que domina de manera extraordinària la tècnica
del seu art.
Zoomorfisme
Fet d'usar formes animals en simbolisme, en art, en ornamentació, etc.
Índex |
Corrents artístics dels segles XVIII,
XIX i XX |
Escola
1. Conjunt de pensadors, escriptors, artistes, científics, etc, que segueixen unes
mateixes directrius ideològiques, estilístiques, estètiques, metodològiques, etc, i
que manifesten en llur activitat i producció uns trets comuns peculiars i distintius. Hom
anomena les escoles per països concrets (escola italiana, flamenca, etc) o per ciutats
(com l'escola florentina i les escoles de Cambridge o d'Alexandria), o
també des d'un punt de vista cronològic, sigui en sentit estricte (com l'escola anglesa
del s XVIII i l'escola romàntica, en art) o amb un significat més ampli (com les escoles
clàssica i neoclàssica, en economia), o àdhuc segons el contingut
ideològic o artístic (escola cínica, escola surrealista, etc). Hi ha també
escoles, formades per deixebles, imitadors i estudiosos d'una personalitat important, que
reben llur nom del mestre que segueixen (com l'escola de Rafael o l'escola neoplatònica
de Cambridge). Sovint la denominació d'una escola per un lloc determinat és deguda al
fet que els seus membres, malgrat llur origen divers, hi han trobat l'ambient que els ha
permès el desenvolupament de llurs possibilitats (escola de París, escoles de Chicago i
de Frankfurt, escola de Viena, etc).
2. Sèrie d'artistes que treballen d'acord amb un conjunt de normes semblants.
3. Conjunt d'aquestes normes i, en general, de les característiques que fan que un
artista o la seva obra presentin nombrosos trets en comú amb els d'un altre o altres. Es
refereix, sobretot, als conceptes generals i a la manera tècnica de treballar o
representar.
Estil
1. Caràcter especial que dóna a les seves obres un artista, una escola, una nació o una
època, siguin quins vulguin els mitjans d'execució. La diferència d'estils és
important, sobretot, en les arts plàstiques, on hom distingeix fàcilment, entre altres,
els estils clàssic grec, romà, bizantí, romànic, gòtic, renaixentista, barroc,
neoclàssic, modernista, etc.
2. Caràcter especial i conjunt de trets originals que imprimeix a les seves obres
l'artista (pintor, escultor, músic, etc), una època, una escola o zona geogràfica, i
que permet d'identificar les obres com a obres fetes per aquest artista o en aquesta
època o zona.
Moviment
1. Conjunt de manifestacions artístiques o ideològiques, amb una certa unitat de trets
característics, que suposen un canvi respecte a l'època anterior.
2. Corrent d'opinió o tendència artística que
recull i tipifica el moviment corresponent.
3. Conjunt de persones que integren un moviment, llur activitat i llurs obres, etc.
Tendència
Orientació o corrent que es desenvolupa a l'interior d'un grup, partit, etc, o d'un
moviment cultural, artístic o literari.
Índex |
| Art del segle XVIII |
Classicisme
1. Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l'observança de certes lleis
considerades inviolables. Cal considerar classicistes les escoles artístiques sumèria i
egípcia, abans de la Grècia clàssica, Roma, el romànic, el gòtic, el Renaixement,
l'estil francès del s XVII, el neoclassicisme i l'academicisme eclèctic del
s XIX, i també el realisme i el racionalisme dels ss XIX i XX, així com el
noucentisme.
D'una manera més específica, hom coneix amb el nom de classicisme la teoria
estètica molt influent en les arts que neix al voltant del món humanista del s XV,
creix amb el Renaixement, especialment a Itàlia, assoleix la màxima importància a la
segona meitat del s XVIII, després d'haver informat tot el s XVII a la França
dels Lluïsos, i perviu tot el s XIX com a contraposició al romanticisme. Es
fonamenta en la imitació dels models grecs i romans i la reglamentació de l'art
mitjançant les lleis de l'ideal artístic, l'harmonia i la proporció.
L'epoca classicista d'un art és aquella en què tenen lloc de manera més accentuada les
característiques tingudes com a canòniques o ideals de l'art en qüestió.
Estil georgià
Estil arquitectònic de les colònies angleses d'Amèrica des dels
voltants del 1700 fins a llur independència. Es basa en el pal·ladianisme anglès i es
caracteritza pels edificis de rajola vermella i amb decoració de fusta.
Neoclassicisme
Estil artístic inspirat en les formes de l'art clàssic que es va desenvolupar a la fi
del segle XVIII i principis del XIX. Reproduïa les formes solemnes i greus de l'art
grecoromà, encara que no es va desprendre mai d'una certa fredor impassible i d'un
academicisme molt peculiar. Tanmateix, les seves realitzacions van ser notables per la
grandesa i l'elegància. Al neoclassicisme pertany l'estil napoleònic imperi.
Moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del
barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII.
Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments
arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i
la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional.
Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més
popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot
el s XIX.
Neogòtic
Moviment artístic de caràcter romàntic que començà a mitjan s XVIII, gairebé alhora
que el neoclassicisme. Les falses ruïnes de Strawberry Hill (1750) i l'abadia de Fonthill
(1796), a Anglaterra, en són els testimoniatges més antics, juntament amb els jardins
d'Arkadia, vora Varsòvia. Impulsat per la literatura de Chateaubriand i de Victor Hugo,
assolí un gran predicament al principi del s XIX.
Estil inspirat en el gòtic, el sorgiment del qual deu molt als corrents del romanticisme
nacionalista. Va aparèixer a Anglaterra a mitjan segle XVIII. Durant el segle XIX,
l'Europa continental va conèixer una febre neogòtica que va restaurar i completar
catedrals.
Neomedievalisme
Neoromànic.
Neomudèjar
Corrent arquitectònic historicista.
Neoromànic
Corrent arquitectònic historicista, contemporani del neogòtic, però de menor entitat.
Al final del s XIX hom en deia arquitectura bizantina.
Pal.ladianisme
Reviviscència de l'estil de Palladio que es produí durant els ss
XVII i XVIII a Itàlia, França i Anglaterra. El més important és el pal·ladianisme
anglès.
Preromanticisme
Corrent ideològic, artístic i literari que aparegué a Europa durant la segona meitat
del s XVIII i en el qual germinaren les idees que portaren al romanticisme. Es
caracteritza pel retorn als orígens, sia als clàssics, als nòrdics o a la natura i al
sentiment, enfront de les acadèmies i els racionalismes.
Rococó
Dit de l'estil artístic de la primera meitat del s XVIII caracteritzat pel fet de voler
representar les formes de la natura (branques, fulles) i elements xinesos. Afectà
l'arquitectura, l'escultura i la pintura decoratives i les arts decoratives en llur
totalitat. És molt característica d'aquest estil la porcellana, que fou en aquest moment
introduïda a Europa. Per a molts tractadistes el rococó no fou res més que la darrera
etapa del Barroc.
Deformació jocosa del terme rocalla, amb la qual es designava l'estil recarregat
propi de l'època de Lluís XV a França. Aquest terme es refereix als ornaments.
Índex |
| Art del segle XIX |
Arts
and Crafts
Societat fundada a Londres per Charles Robert Ashbee el 1888. Deriva de la Morris and Co,
que agrupava pintors i arquitectes prerafaelites i que fou fundada per William Morris el
1861, amb la finalitat de perfeccionar i renovar les creacions artesanals, enfront del
predomini del maquinisme. Les orientacions d'Ashbee s'allunyaren en certa manera de les
finalitats primitives i tendiren cap al disseny industrial, bé que lligat estèticament a
idees prerafaelites, sobretot a través de l'obra de Walter Crane, primer president de
l'entitat. El seu decorativisme el lliga a les primeres manifestacions del Modernisme.
Arquitectura de vidre
Arquitectura en la qual l'element vitri té un paper preponderant. Es
desenvolupà a partir del s XIX, que els avenços tècnics permeteren de fer làmines
de vidre de proporcions considerables. Llavors, juntament amb el ferro i l'acer, passà
per una època d'experimentació, que ha permès, ja al s XX, de crear un nou
llenguatge que configura radicalment l'arquitectura contemporània.
Art Nouveau
Modernisme.
Cloisonnisme
Corrent artístic conegut també amb el nom de sintetisme.
Decadentisme
Tendència sorgida a França en 1880-90 que es manifestà en la literatura, l'estètica i
la moral. Partia de la consciència d'ésser a la fi d'una civilització i a l'inici d'un
període decadent. El decadentisme comportava sentiments d'inseguretat, cansament, tedi
byronià i afecció a la mort, propis del romanticisme, i centrava l'atenció en les
cultures exòtiques i antigues: l'hel·lenisme i el darrer període de l'imperi Romà. Com
a reacció, cercava en la forma expressiva la transformació de la realitat en un món de
bellesa ideal, ple de sensacions, i amb imatges i conceptes hermètics. Com a grup, els
decadents es refugiaven en una mena d'aristocràcia espiritual que vivia en la bohèmia.
Dins les arts plàstiques, cal incloure els simbolistes.
Divisionisme
També puntillisme. Tècnica pictòrica del neoimpressionisme basada
en un nou ús del color pur col.locat directament sobre la tela per mitjà de tocs o punts
que ja no es mesclen a la paleta, sinó que s'havien de fondre a la retina de
l'espectador, amb la qual cosa s'obté una gran sensació de vibració lluminosa.
Eclecticisme
Tendència arquitectònica desenvolupada al s XIX que barreja elements estilístics
diversos. Esdevingué explícita des del 1846, moment culminant de la polèmica entre
neoclassicisme i neogoticisme. Fou afavorit pel millor coneixement dels edificis de cada
país i per les prospeccions arqueològiques, al mateix temps que hom posava en
circulació les primeres històries universals il·lustrades de l'arquitectura. Perdurà,
coexistint amb el modernisme i les noves tendències, fins ben entrat el s XX.
Escola d'Olot
Escola pictòrica iniciada a la segona meitat del s XIX. Inclou no
tan sols els artistes olotins, sinó tots aquells que han pres el paisatge d'Olot com a
font d'inspiració per a llurs realitzacions, executades, però, amb plena llibertat de
tendència, d'estil i de tècnica. Pren importància perquè es tracta de l'aparició
d'una escola catalana de paisatge similar a l'escola paisatgística de Barbizon. El seu
creador fou Joaquim Vayreda i Vila, format sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina.
Després d'unes obres de clara tendència naturalista passà a un nou concepte de
plasmació: les múltiples versions del paisatge d'Olot, en què el tractament de la llum
i les variacions cromàtiques són elements importants.
Escola de Barbizon
Nom amb què es coneix un grup de pintors realistes que treballaren a la localitat de
Barbizon i al bosc de Fontainebleau, a l'Illa de França, sota el guiatge de Théodore
Rousseau, els quals practicaren una pintura paisatgística i animalística, influïda
bàsicament pels holandesos del s XVII, revaloraren la natura pintant-la directament
i fugiren del "paisatge històric" oficial. Barbizon significà l'evolució del
camí obert pel paisatgisme romàntic i la preparació de l'adveniment de
l'impressionisme.
Escola de Chicago
Corrent arquitectònic nord-americà de la darreria del s XIX. En sentit estricte es
refereix a les construccions comercials típiques de Chicago i de l'oest mitjà, bastides
entre l'incendi de la ciutat (1871) i els primers anys del s XX. En fou el punt
d'arrencada l'obra de Henri H. Richardson, que a partir del 1872 aportà l'ús de la
planta lliure i asimètrica per a residències i planificà des del punt de vista
arquitectònic construccions reservades abans als enginyers (despatxos, estacions,
biblioteques). Willian Le Baron Jenney hi aportà l'estructura metàl·lica revestida
d'obra i el desenvolupament de les finestres, novetats originades per a combatre el perill
del foc; el Home Insurance Building (1833) és, de fet, el primer gratacel del món.
Richardson havia creat una obra molt pura i despullada, però Jenney adoptà un
eclecticisme victorià. En féu la síntesi el mateix Jenney al Leiter Building (1899). D.
H. Burnham construí ja gratacels on el vidre domina, com el Reliance (1890), i Louis H.
Sullivan, amb edificis com el Carson (1899), arribà a una morfologia molt pura, que
influí sobre Loos i el moviment europeu. El terme ha estat també aplicat a l'estil de la
Prada, creat per Frank Lloyd Wright.
Escola de l'Haia
Escola pictòrica (1870-80), inspirada en l'escola de Barbizon i en
les primeres conquestes de l'impressionisme. En fou el precursor Johannes Bosboom, i
l'integrant principal, Josef Israels.
Escola de Pont-Aven
Grup d'artistes format al poble bretó del mateix nom i a l'estació balneària propera de
Le Pouldu al darrer quart del s XIX. En fou el membre principal Paul Gauguin —abans
del seu exili voluntari de la civilització occidental—, tot i que les seves
troballes plàstiques, concretades en el sintetisme, foren reivindicades com a
pròpies per Émile Bernard, un altre membre del grup.
Escola de Posillipo
Grup de pintors paisatgistes napolitans que, oposant-se als
academicismes, es reuniren a partir del 1820 a Posillipo i els seus voltants, on conrearen
la pintura a plein air. La figura cabdal de l'escola va ser G.Gigante.
Escola de Sitges
Nom donat a un grup de pintors paisatgistes aglutinat a Sitges al
darrer quart del s XIX. En foren els iniciadors Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i
Fontdevila, els quals adoptaren un luminisme intens derivat del darrer Fortuny i el feren
arrelar a Sitges en l'obra de pintors autòctons. El paisatgisme del grup, molt proper en
alguns aspectes a les inquietuds de l'impressionisme, era el contrapès dins l'art català
al realisme melangiós de l'escola d'Olot. Pràcticament tots els pintors d'aquesta
tendència participaren en l'exposició d'art que constituí la primera Festa Modernista
de Sitges (1892), promoguda per Santiago Rusiñol, que passà a ésser cap indiscutible de
la vida artística sitgetana, on creà un focus modernista que ja ultrapassava, però,
l'estètica de l'escola inicial.
Estil isabelí
Estil decoratiu que es donà durant el regnat d'Isabel II d'Espanya. Correlatiu amb el
d'altres països (com el Biedermeier, germànic, i els Restauració, Lluís Felip i Segon
Imperi, francesos), l'estil isabelí creava els feixucs secreters i les consoles de mirall
quadrejat, guarnits de marqueteria monocroma (boix sobre caoba) i, alhora, els prodigats
cadiratges de sala, de corbesa el·líptica, i els mobles auxiliars, ornats de nacre i de
flors policromes esclatant sobre el negre mat d'un paper premut (papier maché), o
bé de to fosc de xicranda, de caoba o envernissats de negre absolut; llur entorn era una
faramalla tèxtil de cortines i frisos en les obertures, segons el deix romanista de
l'època.
Fi de segle
En francès, fin de siècle. Tendència artisticocultural europea de la darreria
del s XIX. El nom prové de l'obra teatral homònima de F.de Jouvenot i H.Micard estrenada
el 1888. Fou més un ambient de moda entre una elit refinada que no pas un corrent que
afectés els creadors. Estretament lligada al simbolisme, constituí una reacció
al materialisme naturalista i al cientifisme. Subratllà aspectes com el subjectivisme, el
misticisme, l'art per l'art, el món oníric, la malenconia, l'exaltació de l'individu,
etc.
Fortunyisme
Corrent pictòric d'abast europeu, desvetllat per l'èxit de la
pintura de Marià Fortuny i Marsal, que transcorregué bàsicament al darrer terç
del s XIX.
Impressionisme
Corrent estètic iniciat i desenvolupat sobretot a França al darrer quart del s XIX. La
característica més evident —bé que no pas la més essencial— és la de
representar la llum actuant sobre els colors: amb pinzellades breus, els impressionistes
normalment no barregen els colors, generalment purs, al suport, sinó que, inspirant-se en
teories científiques com les de Chevreuil —que després foren seguides
dogmàticament pel neoimpressionisme—, deixen que siguin barrejats per l'ull
humà, que obté, així, una aparença molt més viva de la realitat representada. L'inici
oficial de l'impressionisme tingué lloc el 15 d'abril de 1874 amb la
inauguració de la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes
Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part E.Degas, J.-B.-A.Guillaumin,
C.Monet, B.Morisot, A.Renoir, C.Pissarro i A.Sisley, entre altres. Rodin en l'escultura i
Debussy en la música es consideren representants de l'escultura i la música
impressionistes, respectivament.
Nom derivat del títol d'un quadre de Monet i moviment pictòric francès de la fi del
segle XIX. Els impressionistes van aplicar l'estudi científic de la llum, el color,
l'ombra, el contrast, etc. Pintaven a l'aire lliure, anotaven les tonalitats
atmosfèriques i els reflexos lluminosos sobre les coses a diferents hores del dia, per
tal de copsar el moment fugaç, la impressió instantània. Posen en contacte els colors
primaris amb els complementaris per a produir efectes de llum pura, i així aconsegueixen
efectes atmosfèrics sorprenents.
Luminisme
Corrent pictòric de límits imprecisos caracteritzat per la
representació ostensible dels efectes de llum natural. Aquest mot ha estat aplicat
especialment a l'art de Joaquim Sorolla i la seva escola.
Modernisme
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. En
l'aspecte de l'art —tot i que quan s'aplica al català el mot té un sentit més
ampli— sol designar només els corrents de l'art occidental —especialment
arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern
Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style
1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme
i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la
riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per
la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
Estil nascut a la fi del segle XIX, rebuscat, mòbil, amb un dinamisme espiral, amant de
l'arabesc fantàstic i el major mèrit del qual consisteix a haver adequat els productes
artístics a la vida moderna i els objectes moderns al gust artístic. Destaca la seva
influència en les arts industrials i decoratives, en què s'aprecia l'ús de temes
florals i de la fauna aquàtica.
Naturalisme
En el camp de les arts plàstiques, tendència del realisme més lliure temàticament i
tècnicament. És la tendència artística que intenta seguir i representar tan fidelment
com és possible la natura, fugint de l'idealisme. Émile Zola mateix emprava
aquesta denominació en parlar de l'art dels seus amics pintors, que, tanmateix, ha estat
més conegut amb el nom d'impressionisme.
Neobarroc
Corrent arquitectònic historicista. Estil imitació del Barroc que va sorgir en la segona
meitat del segle XIX com a reacció a la fredor acadèmica imperant.
Neoimpressionisme
Escola pictòrica francesa del darrer quart del s XIX. És conegut
també amb els noms de divisionisme i de puntillisme. Constitueix la
radicalització de l'impressionisme, en una pruïja d'emprar únicament colors purs,
aplicats metòdicament en petites pinzellades, de manera que es barregin i es complementin
no pas sobre la tela, sinó a la retina de l'espectador. Tot i que s'autosituava en la
línia Delacroix-impressionisme, retreia a aquell l'ús de colors terrosos, i als
impressionistes, que barregessin els colors a la paleta i que fossin massa intuïtius.
Postimpressionisme
Nom donat al conjunt de tendències i estils individuals que, seguint el camí renovador
obert per l'impressionisme, constituí la consolidació en l'art francès del
darrer quart del s XIX —amb àmplia transcendència internacional— de nous
conceptes de modernitat pictòrica. Malgrat la disparitat de criteris, caracteritzà
aquest conjunt una major expressivitat i una creixent valoració del paper del color. La
denominació inclou els noms de Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Toulouse-Lautrec, Monticelli,
el sintetisme i els nabís.
Etapa posterior a l'impressionisme,
caracteritzada per una major preocupació per les sensacions tàctils, formals,
consistents, enfront del predomini de la sensació visual que va caracteritzar
l'impressionisme. Sota aquesta denominació s'agrupen personalitats molt acusades i
diferents entre elles, com Cézanne, Van Gogh, Gauguin, de la influència dels quals
arrenca la pintura del segle XX.
Prerafaelitisme
Moviment pictòric format a Anglaterra el 1848 amb la Pre-Raphaelite
Brotherhood (Germandat Prerafaelita). Els principals membres del grup exposaren l'any 1849
afegint a llurs signatures el monograma comú P.R.B. Partint del mateix criteri de
revaloració de la pintura italiana anterior a Rafael que havien defensat abans els
natzarens alemanys, els caracteritzà una concepció sincera de l'art, un fort
medievalisme literari i cristià —que els portà a la pintura d'història— i
sovint una certa preocupació social. Estilísticament els caracteritzà un detallisme
minuciós, una aproximació constant a la natura —sense, però, conrear gaire el
paisatge pur— i un resultat decorativista, posat tot al servei d'un alt grau
d'idealisme tant formal com conceptual. Bé que la germandat desaparegué pràcticament el
1852, l'estil perdurà en els membres mateixos i en altres pintors.
Puntillisme
Neoimpressionisme o divisionisme.
Purisme
Moviment artístic italià iniciat el 1843 que, derivat del natzarenisme,
preconitzava la inspiració religiosa en l'art i la revaloració del trecento i el quattrocento
italians. Aquest moviment, d'arrel romàntica i oposat al neoclassicisme, fou una
renovació de la temàtica, però no pas de l'estil, que es mantingué dins
l'academicisme.
Realisme
Actitud estilística que mira d'elaborar les formes artístiques amb adequació als
aspectes de la realitat. En sentit estricte el realisme és el corrent artístic,
especialment pictòric i literari, de mitjan s XIX, caracteritzat per voler
representar les coses tal com són en la realitat sense embellir-les. El moviment
realista, nascut a França, s'estengué arreu i tingué com a conseqüència
l'impressionisme.
Romanticisme
Moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del s XVIII i durant el s XIX,
s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura,
però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida.
El romanticisme artístic és la transposició de la revolta de l'home a començament del
s XIX al pla estètic, en el camp dels continguts i fins i tot molt sovint en el de les
tècniques. Les normes rígides de les acadèmies clàssiques, potenciades per la
política cultural de la França borbònica del Grand Siècle, entraren en crisi i donaren
pas en canvi a un període en què la llibertat individual de l'artista es corresponia amb
el nou règim liberal que s'imposava en el món polític. Individualisme, subjectivisme,
expressivitat, vigor, misteri, fantasia o misticisme són característiques que
conflueixen en l'art romàntic. El gust pels ambients exòtics i, sobretot, el món
medieval en contraposició al classicisme grecollatí —tanmateix no del tot
desplaçat— que prevalia en èpoques anteriors i en relació íntima amb la recerca
de les fonts nacionals històriques de cada país, són elements que molt sovint també
juguen en la configuració de l'art romàntic. Els grups ètnics —nacionals—
naturals buscaven la definició de llur personalitat per damunt de les unions i
submissions d'uns territoris amb altres que per motius merament dinàstics existien a
l'antic règim. França, com a bressol de la principal revolució política forjadora del
nou règim, generà un art romàntic amb paper capdavanter.
Moviment cultural que en la primera meitat del segle XIX va reaccionar contra
l'academicisme regnant i, sobretot, contre el Neoclàssic, i que va dirigir l'atenció a
un altre tipus de temes, especialment els relatius a l'edat mitjana i al passat nacional,
que tracta en art de manera apassionada i idealitzada i, de vegades, revolucionària i
detonant. El romanticisme pictòric va introduir definitivament en l'art la valoració del
color i la matèria igual o fins i tot per damunt del dibuix i la forma.
Simbolisme
Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del s XIX. Presenta imatges
oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat
amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir (Arnold
Böcklin, simbolista, diu que la pintura ha d'explicar alguna cosa, fer pensar
l'espectador com una poesia i impressionar-lo com una peça musical). Moviment artístic
plàstic amb connotacions literàries, fou influït tant pels artistes idealistes del
principi del s XIX com pels prerafaelites (inclosos també per algú entre els
simbolistes).
Sintetisme
Corrent artístic postimpressionista, conegut també amb el nom de cloisonnisme,
que recerca la simplificació de les formes i el decorativisme mitjançant grans
superfícies planes de color encerclades per traços negres. S'originà el 1888 a Bretanya
i, bé que E.Bernard en fou el creador, qui sabé donar-li valor i aprofitar-ne totes les
possibilitats fou P.Gauguin.
Sorollisme
Tendència pictòrica que s'inspira en l'ús característic de la
llum i el color en l'obra de J.Sorolla.
Índex |
Art de la
primera meitat del segle XX |
Arquitectura
orgànica
Arquitectura que tracta d'organitzar les parts d'una construcció en consonància amb el
conjunt de l'obra i d'aquesta amb el paisatge de l'entorn. Si des de l'arquitectura grega
es parla d'organisme en molts moments i estils, l'accepció fa referència bàsicament al
corrent del s XX. A Europa, Alvar Aalto i Eric Gunnar Asplund, amb les escoles finlandesa
i sueca, són els dos arquitectes que tipifiquen aquesta tendència i els que han tingut
més influència en les joves generacions. Però l'obra organicista més important és la
realitzada pel nord-americà Frank Lloyd Wright, que, a través de la seva escola
d'arquitectura de Taliesin i els seus escrits, adquirí una gran repercussió. A Itàlia,
la propagà i s'imposà l'historiador Bruno Zevi.
Art abstracte
Per contraposició amb l'anomenat figuratiu, és aquell art que no té com a
objecte la representació de la realitat visual. És una expressió ja consagrada però
discutida. En contra d'ella, Theo van Doesburg ja proposà (1930) el concepte alternatiu
d'art concret. Max Bill assolí de fer-lo reeixir a Itàlia i a l'Amèrica del Sud.
Hilla Rebay llançà, a l'Amèrica del Nord, el nom de no objectivisme. A França
(i també als Països Catalans) sovint hom l'ha anomenat no figuratiu.
En sentit històric, anomenem art abstracte una de les tendències més
representatives de l'art del segle XX, desenvolupada a partir de l'experiència de
Kandinskij (1910). Entre els seus antecedents immediats es troben algunes derivacions de
l'art simbolista i modernista, com també del cubisme. Amb Über das Geistige in der
Kunst ('De l'espiritual en l'art', escrit el 1910) Kandinskij establí la primera
formulació teòrica de l'art abstracte. Emprant sovint analogies entre música i pintura
hi subratlla com els colors i les formes tenen valors expressius propis i poden arribar a
produir emocions en l'espectador, independentment d'allò que representen. A partir
d'aquí defensa la necessitat de despullar l'art de qualsevol complement retòric o
anecdòtic, com també dels sentiments naturalistes que l'havien dominat durant el segle
XIX, per reclamar-ne una purificació i una espiritualització creixents com a signes dels
nous temps.
Art concret
Denominació donada a l'art abstracte per Theo van Doesburg, contrari a aquest nom,
tot i pertànyer al corrent artístic que designa. El 1930 començà a París el moviment
i la formació del grup artístic de l'art concret, els principis del qual (la creació
d'una obra d'art ha d'ésser plasmada en formes plàstiques i en colors purs) foren
exposats a la revista del mateix nom. A la mort de van Doesburg (1931) es dissolgué el
grup.
Art naïf
Dit del corrent artístic practicat per artistes en un principi no professionals i sense
cap formació acadèmica i, per tant, d'una espontaneïtat suposadament sense
interferències. Per aquesta ingenuïtat (naïf vol dir, en francès, 'ingenu'), ha
estat relacionat amb l'art dels infants, amb els quals comparteix l'absència de
convencionalismes, tant de tècnica com de continguts, i del qual es diferència,
tanmateix, per la minuciositat i la simplicitat enganyosa. Comparteix, d'altra banda, amb
l'art popular i dels pobles primitius la presència d'elements màgics i onírics, sense
solució de continuïtat amb el món natural. És un art bàsicament pictòric, on destaca
l'absència de perspectives, la utilització del color amb un valor simbòlic i expressiu,
el caràcter sempre figuratiu (bé que sovint simplificat i deformat) i un concepte
estàtic de la representació. Bé que el romanticisme, amb l'enaltiment de la
subjectivitat, preparà el terreny per a l'acceptació d'aquest art, no fou fins a
l'època de les avantguardes (al principi del s XX) que sorgí, a França. La pintura
naïf ha tingut una gran repercussió en l'estètica contemporània. Actualment, una gran
part de l'art naïf que es produeix respon a fórmules tòpiques més properes al
decorativisme que no pas a una espontaneïtat genuïna.
En conclusió, l'art naïf és un corrent artístic que concep la pintura com una obra que
respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives, i que usa
alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats.
Ash Can School
Moviment pictòric del començament del s XX, iniciat a Nova York,
que cercava els elements d'inspiració en els ambients populars. La denominació els fou
donada perquè en alguns dels quadres figuraven galledes d'escombraries. Formalment eren
realistes o expressionistes, i alguns d'entre ells havien viscut o estudiat a Europa.
Avantguardisme
Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la
crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del
segle XX. Els aspectes més notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de
cultura elaborats per la burgesia (Belle Époque); intent de destruir l'art tal com
era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i d'assimilació
de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social
-que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics
(Majakovskij)-, actitud que persistí fins el 1929; incorporació de les noves formes de
vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i
les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda, iniciats cap a l'any 1905,
prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament
cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es
mantingueren en moviments concrets. Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de
destrucció i d'experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el
dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que
reactualitzaren l'avantguarda. Durant la dècada dels vuitanta, quan els avantguardistes
clàssics ja han estat plenament reconeguts i integrats com a valors propis de la
tradició cultural occidental, hom constata una minva de la fe en la subversió cultural
permanent com a força transformadora de la societat i, d'aquí, la creació de nous
conceptes per a definir situacions, com ara el postmodernisme, o fins i tot
moviments concrets, com el transavantguardisme.
En general no fou acceptat en el moment en què es va manifestar. Per això se l'anomena
avantguardisme, volent dir que anava al davant del seu temps i anunciava el futur.
Bauhaus
Escola fundada per Walter Gropius a Weimar el 1919 i traslladada a Dessau el 1925. Mies
van der Rohe en va ser el continuador el 1928. El seu programa era restablir la unitat i
l'harmonia entre les diverses activitats de l'art, entre totes les disciplines artesanals
i artístiques, per tal de transformar-les en alguna cosa d'acord amb una nova concepció
de l'arquitectura.
El primer programa defensava la supressió de les fronteres entre artistes i artesans i la
substitució de la recerca individual pel treball en equip. Des del primer moment hi
hagué Lyonel Feininger, l'any 1920 hi entraren Paul Klee i Oskar Schlemmer, i el 1922 ,
Vasilij Kandinskij. L'orientació pedagògica fou obra de Johannes Itten, que preconitzava
la supremacia de mitjans d'expressió sobre el tema, i la necessitat d'aprendre per
l'experimentació i la pràctica. El 1923 Itten fou substituït per László Moholy-Nagy,
el qual hi introduí l'esperit de recerca científica i de connectar amb la producció
industrial. El 1925 la pressió dels partits de dreta al poder dificultà la vida de
l'escola, que hagué de tancar. La ciutat de Dessau invità Gropius, que hi construí
l'escola i les cases dels professors. El 1926 fou inaugurat el Bauhaus de Dessau, on
professaren exalumnes, com Josef Albers, Marcel Breuer i Herbert Bayer. La connexió amb
la indústria l'alliberà de la dependència política. Moholy-Nagy desvetllà l'esperit
creador en tipografia, fotografia, fotomuntatge, aparadors, publicitat i altres activitats
relacionades amb la producció i la vida econòmica moderna. El 1928 Gropius, Breuer,
Moholy-Nagy i Bayer s'establiren a Berlín. La direcció fou confiada al suís Hannes
Meyer, exalumne, que introduí l'ensenyament de l'arquitectura d'acord amb els
procediments de l'època revolucionària russa, el de l'urbanisme i el del disseny
industrial. El 1929 fou l'apogeu; Mies van der Rohe en prengué la direcció el 1930. Amb
ell, l'arquitectura fou la disciplina sobresortint. El 1931 els nazis dominaven ja el
municipi a Dessau, i el 1932 Mies traslladà l'escola a Berlín. Quan Hitler arribà al
poder, l'escola fou dissolta. El 1937 Moholy-Nagy creà a Chicago el New-Bauhaus.
Constructivisme
Moviment plàstic internacional dins l'art abstracte, contemporani del suprematisme de
Malevic i del no-objectivisme de Rodcenko. Iniciat (1914) per Vladimir Tatlin (Monument
a la III Internacional, 1920), formulat pels germans Naum Gabo i Anton Pevsner en el Manifest
realista (1920) a Moscou, i plasmat en llur obra escultòrica, constitueix una recerca
dels plens i dels buits per mitjà de línies i de plans travats dins l'espai. Aquest
moviment inclou també el neoconstructivisme de les tendències geomètriques i
cinètiques.
Moviment abstracte avantguardista rus. El seu fundador, Tatlin, va afirmar la necessitat
de les formes abstractes relacionades amb la indústria i la tècnica. Aquest art és
geomètric, lineal i funcional.
Corrente
Moviment plàstic i ideològic italià de marcat caràcter antifeixista i contrari al
Novecento, que es manifestà a Milà i s'estengué per tot Itàlia entre els anys 1938 i
1945. Prengué cos entorn de la revista del mateix nom. Promogut inicialment per
universitaris, s'hi uniren artistes plàstics i gent del cinema, de la filosofia i de les
lletres. L'ideari de conjunt pot ésser caracteritzat per la llibertat d'expressió, que
admetia tots els formalismes mentre anessin lligats als problemes de la vida concreta i
quotidiana. El moviment es fongué amb el Fronte Nuovo delle Arti.
Cubisme
Moviment artístic desenvolupat principalment entre el 1907 i el 1914, les principals
aportacions del qual consistiren en una nova interpretació de l'espai, en la renovació
de les tècniques i en l'ús d'un llenguatge formal geometritzant. Els orígens poden
ésser situats en la influència de Cézanne i en l'aprofitament de certes solucions
procedents d'arts primitius, com el dels negres i el dels polinesis. Sembla que la
denominació tingué origen en el comentari que féu Matisse davant el quadre de Braque
exposat al saló de tardor de París el 1908, en definir com a cubs algunes de les formes
utilitzades. Els seus representants més importants són Picasso i Braque.
El cubisme és un moviment artístic que valora l'expressió primària del volum i la
forma (reduïts a cons, cubs, cilindres, esferes) enfront de la negligència a què en
aquest aspecte havia arribat a incórrer l'impressionisme, atent sobretot a la superfície
i a l'aparença momentània de la realitat. Es bifurca en dues branques: la sintètica,
que vol mostrar de manera simultània la forma d'un objecte vist des de presp | |
