|
| Arquitectura |
Arquitectura
1. Concepció d'espais o conjunts d'espais per a l'ús i l'ambientació de l'home. És dit
també d'aquests espais i del conjunt mural que els determina. És part del disseny que es
troba entre l'urbanisme i el disseny industrial. La creació arquitectònica és
l'aplicació correcta dels materials i els principis econòmics a la creació dels espais
per a l'home (Giedion). Alguns autors encara distingeixen entre construcció i
arquitectura, i reserven aquesta denominació a les obres amb d'estètica (Pevsner). Uns
altres combinen les idees d'utilitat i estètica. Per a Le Corbusier és confort i
proporció, raó i estètica, màquina i plàstica, calma i bellesa. Recentment hom
insisteix en l'aspecte semàntic: l'arquitectura és vista com una logotècnica (Barthes)
o com un mitjà útil doblat de mitjà de comunicació social (Fusco). També sobre el
factor temps, l'arquitectura és la caracterització del temps en l'espai (Rogers), en
estructura adaptable, i l'art de transformar l'ambient de l'home (escola d'arquitectura de
Berkeley). Segons Leon Battista Alberti, en De re aedificatoria, l'arquitectura
consisteix a portar a terme una obra de manera que, mitjançant el moviment de pesos, la
unió i l'acumulació de materials, pugui servir per a l'ús de l'home. Viollet-le-Duc
considerava l'arquitectura, art d'edificar, composta de dos elements: la teoria i la
pràctica; la teoria comprèn l'art pròpiament dit, les regles inspirades pel bon gust i
derivades de la tradició, i la ciència, que pot ésser demostrada a través de fórmules
invariables, absolutes; la pràctica és l'aplicació de la teoria a les necessitats, i
és la pràctica allò que fa adaptar l'art i la ciència a la natura dels materials, al
clima, als costums d'una època, a les necessitats del moment. Ruskin defineix
l'arquitectura com l'art de decorar i conformar els edificis de manera que llur visió
contribueixi a la sanitat, a la força i al plaer de l'esperit.
2. Art i tècnica que aplica els seus principis al disseny, localització i construcció
d'edificis.
3. Art de projectar i construir edificis i obres semblants.
 Índex |
| Sobre l'arquitectura |
Arquitecte
Professional que dissenya els plans per a fer els edificis i en dirigeix i controla la
construcció.
Arquitectessa
Dona que professa l'arquitectura.
Arquitectònica
Ciència de l'arquitectura, conjunt de les regles de l'arquitectura.
Patrimoni arquitectònic
Conjunt d'obres arquitectòniques que, per les seves característiques (històriques,
artístiques, urbanístiques, etnològiques, etc), mereixen ésser protegides, estudiades
i conservades per a les generacions futures. Dins el patrimoni arquitectònic, hom inclou
els edificis singulars o monumentals d'arquitectures històriques, coneguts en general com
a "monuments", les manifestacions històriques de formes de producció o
transformació de béns (arquitectura industrial), les formes d'agrupació i organització
de l'hàbitat (centres històrics) i, en general, qualsevol mostra d'activitat humana de
transformació i ordenació del territori.
Urbanisme
Ciència i tècnica de l'ordenació de les ciutats i el
territori. S'encarrega de construir i ordenar els nuclis urbans i
adequar-los, en la disposició, l'estètica, la localització i els serveis, el traçat
dels carrers, etc. a les necessitats de la persona humana concebuda, alhora, com a
individu i com a ésser social. Entesa habitualment com a ciència
de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística com a
disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d'aquesta disciplina.
L'urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la
geografia, la sociologia, l'economia, la jurisprudència i l'arquitectura, interessades en
l'estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells.
Índex |
| La construcció |
Acabament
Conjunt de feines que cal executar al final d'una obra per a considerar-la totalment
acabada: col·locació de vidres, tapajunts i guarnits, pintura, metalls decoratius, etc.
Arrebossar
Cobrir el parament vertical d'una paret amb una capa d'argamassa. Aquest revestiment de la
paret serveix per a millorar-ne l'aspecte i fer-la llisa i més impermeable.
Assentament
Moviment de descens que fan les terres i els fonaments, pilars o parets d'una construcció
a mesura que van rebent el pes de les construccions que suporten. Els assentaments més
importants són els de les terres on descansa la fonamentació, i són més petits els de
l'obra pròpiament dita.
Bisell
Tall oblic a la vora o a l'extrem d'una làmina o planxa d'una eina. Caire o vora
escapçats obliquament, al biaix. L'escapçament de caires, també dit aixamfranament, és
practicat per tal d'eliminar l'aresta massa pronunciada que formen la intersecció de dues
cares en angle agut o recte. Ben a l'inrevés, l'escapçament de vores és practicat per
afuar encara més un dels seus caires, generalment amb la intenció de fer-lo tallant.
Bisellar
Fer bisells en un vidre, un capitell, una peça, etc.
Construcció
Art o tècnica de construir. Com a part de l'arquitectura, la construcció tracta de la
realització de les obres tenint en compte les propietats dels materials emprats, les
condicions del terreny, les possibles accions exteriors sobre l'obra, etc . La
construcció és un dels sectors econòmics més importants en els llocs industrialitzats
o en vies d'industrialització. Comprèn un gran nombre d'activitats diverses, que van des
de la fabricació dels materials de construcció, el més important dels quals és el ciment,
fins al bastiment de cases, fàbriques i grans obres públiques.
Decoració
Activitat artística que té com a finalitat d'adornar o complementar objectes i edificis.
El procés decoratiu mostra dues tendències antitètiques, l'una geomètrica, basada en
la dissociació abstracta del motiu, i l'altra naturalística, és a dir, propensa a
incloure el motiu, o part d'ell, en el context d'una realitat descriptiva o narrativa.
Actualment, el mot decoració és usat sobretot per a designar l'acoblament de
diferents elements per tal de crear en un espai interior un ambient determinat. La
decoració d'interiors, mitjançant una convergència de factors, és el reflex directe de
la cultura i el gust de cada època.
Espai
Extensió relativa a l'obra arquitectònica.
Estucament
Operació d'estucar una superfície que hom aplica sovint als paraments exteriors de les
parets. En l'estucament en fred hom estén la pasta amb el remolinador i l'aplana
amb la paleta. Generalment hom aplica tres capes d'estuc. En l'estucament en calent o
al foc la tercera capa és feta de pasta amb sorra de marbre més fina i hom
l'enllustra, quan encara no és eixuta, amb una planxa de ferro calenta.
Fonament
Generalment en plural, fonaments. Basament de les parets i els
pilars d'un edifici que resten sota terra i transmeten al terreny el pes de la
construcció. Com que el terreny sol ésser menys resistent a la compressió que els
materials que formen les parets, els fonaments tenen més amplada que el gruix d'aquests
per tal de repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ésser continus,
si n'hi ha tot al llarg de les parets, o discontinus, en forma de daus o
sobre estaques, si només n'hi ha al peu dels pilars o en els encreuaments de
parets, en el qual cas les parets descansen sobre corretges de fonamentació (de formigó
armat) o sobre arcs de descàrrega que transmeten el pes de les parets als daus de
fonamentació.
Instal.lació
Conjunt d'aparells, de conduccions, etc, instal·lats.
Instal.lacions
Conjunt d'obres efectuades en un immoble per tal d'adaptar-lo a la seva funció.
Mòdul
Mida presa com a unitat d'una escala de proporcions per a
una composició o distribució arquitectònica; així, en l'arquitectura moderna, el
mòdul és una mida convencional per la qual totes les dimensions d'un edifici són
múltiples aritmètics.
Aquesta unitat arquitectònica de mesura, en els ordres
clàssics acostuma a ser el semidiàmetre inferior de la columna.
Obra
1. Edifici en construcció.
2. Tècnica o material emprats en un edifici o treball artístic.
Obra de fàbrica
Construcció feta amb maons, pedra o formigó, etc.
Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a
càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir directament,
per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el corresponent
contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que es fa càrrec
de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a l'administració.
Ornamentació
Acció i efecte d'ornamentar. Dins l'evolució de les creacions artístiques,
l'ornamentació no ha estat únicament quelcom afegit a alguna cosa (ceràmica, element
arquitectònic, teixit, etc) per tal d'embellir-la o adornar-la; l'ornamentació i la cosa
no són conceptes diferents, sinó un distint grau d'una mateixa realitat; fins i tot en
moltes èpoques la cosa existia només com a suport de l'element ornamental.
L'ornamentació, deixant a part aquells elements que surten de les mateixes necessitats
constructives, com cornises, motllures, basaments, i els d'arrel històrica o simbòlica
(escuts, bestiaris), s'ha basat generalment en dos procediments estilístics: l'un,
d'esperit abstracte, i allunyat dels productes de la natura; l'altre, propens a reproduir,
mitjançant la generalització i la síntesi de tipus, els aspectes essencials de les
formes naturals.
Palafit
Cadascun dels pals de fusta, ferro o ciment armat que hom enfonsa a terra i damunt els
quals és construït un habitatge o un edifici.
Paviment
Revestiment de pedres, rajoles, parquet, producte bituminós, etc, amb què hom cobreix el
sòl d'una habitació, d'un pati, d'una carretera, d'un aeròdrom, etc, per tal
d'embellir-lo, conferir-li fermesa, llisor, comoditat de trànsit, etc. Els paviments de
les habitacions i d'altres peces interiors de les cases solen ésser de fusta, rajoles,
linòleum, etc, i els magatzems o naus industrials, de maons, formigó, pòrtland,
cautxú, etc.
Pedra fonamental
Pedra que és posada la primera en la construcció d'un edifici.
Piló
Element constructiu vertical, cilíndric o prismàtic, esvelt, de fusta, de formigó, de
ferro, etc, introduït o preformat en el sòl, que transmet una càrrega a les terres
inferiors o circumdants, o comprimeix i augmenta la capacitat de resistència de les
terres subjacents.
Policromia
Art de completar amb colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Pot ésser
decorativa, convencional o realista.
Prefabricació
Sistema de construcció d'edificis, de vaixells o altres estructures consistent en la
utilització d'elements de formes i dimensions normalitzades i fabricats en sèrie. Hom
munta els elements (dits prefabricats) en el lloc on efectua la construcció, amb
la qual cosa hom sol obtenir un estalvi considerable de temps i de cost. En arquitectura,
hom tendeix més i més a servir-se d'aquest sistema.
Rebaixament
Tècnica que consisteix a burinar o tallar una superfície rebaixant-la a una
profunditat determinada per a incrustar-hi esmalts.
Rebaixar
Fer que l'altura d'arcs o voltes sigui més petita que el semicercle.
Restauració
Procés o conjunt d'intervencions progressives que, de forma simple o combinadament, tenen
per objectiu de prolongar l'existència dels béns culturals, millorant, fins al màxim,
llurs condicions físiques. Puix que el procés d'envelliment d'una obra és irreversible
i s'inicia tot seguit de la seva creació, la paraula restauració, conceptualment massa
ambiciosa, es va substituint per la de conservació, ja acceptada en el món anglosaxó,
que, tot i ajustant-se molt més a la realitat, inclou la idea d'una acció preventiva.
Restauradors, químics, arquitectes, historiadors i arqueòlegs tendeixen al treball en
equip tant per a la restauració dels béns culturals mobles com dels immobles. Els
processos més habituals en una restauració són la documentació: diagnosi sobre l'estat
de conservació, història de l'obra, etc; consolidació del suport: en els quadres
el reentelatge o adhesió d'una tela nova, en els retaules de fusta l'eliminació dels
xilòfags, el tractament de la pedra en els monuments, etc; neteja de les superfícies:
tant si són policromades com si no ho són, per mitjà de dissolvents o per mitjans
mecànics; la reintegració pictòrica de les llacunes en les obres pictòriques
sota el signe sempre del respecte arqueològic al document històric; envernissat o
protecció final de la superfície de l'obra.
Revestiment
Conjunt dels materials (empostissat, rajoles, peces de marbre o de pedra, etc) amb què
hom cobreix una construcció o un element d'obra, per tal d'adornar-lo, de donar-li una
més gran solidesa, etc. Forma l'acabament o la protecció externa d'una obra. Bé que el
revestiment és propi d'innombrables activitats i tècniques artístiques (escultura
policromada, bronzes daurats, etc), és sobretot en arquitectura on ha estat aplicat més
sistemàticament i amb més varietat de recursos.
Ruïnes
Restes d'un o més edificis arruïnats.
Tancament
Conjunt dels elements, com bastiments, marcs, etc, emprats en el tancament d'una obra.
Índex |
| Materials de construcció |
Acer
Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de carboni. El ferro pur per si
sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques; amb
l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de resistència i duresa així com el
límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El percentatge de carboni que
caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%.
Argamassa
Morter fet amb calç sorra i aigua. Hom l'anomena també morter de calç per contrast amb
el morter de ciment o amb el morter de calç i ciment pòrtland.
Arrebossat
Capa de calç i sorra o de materials anàlegs amb què es recobreix un parament.
Barreja
Mescla de ciment i d'arena amb aigua.
Bloc
Massa gran de matèria sòlida, molt compacta i pesant, generalment de límits externs ben
definits.
Carreu
Pedra tallada en forma de paral·lelepípede rectangular i amb caires vius, emprada en la
construcció de murs, pilars, etc.
Carreuó
Pedra tallada en forma de paral·lepípede rectangular, amb les cares i arestes sense
polir, o simplement desbastades, de mida petita, la qual cosa permet que la pugui
manipular una sola persona, emprada en la construcció de murs, pilars, voltes, arcs, etc.
Ceràmica
Art de fabricar objectes (recipients, elements de construcció, etc) de materials terrosos
cuits. Hom empra bàsicament argila o caolí com a primeres matèries fonamentals a causa
de llurs qualitats plàstiques i refractàries; hom empra també additius amb finalitat
desengreixant que assuaveixen les contraccions durant la cocció (sorra, quars, feldspats,
xamota), materials fundents que rebaixen la refractarietat (feldspats, àlcalis), i uns
altres que l'augmenten (corindó, bauxita metàl·lics).
Ciment
Material pulverulent que, mesclat amb un líquid, esdevé adhesiu i capaç d'unir
fragments o masses sòlides. De manera més restringida, hom aplica aquesta denominació
als ciments emprats en construcció, o ciments calcaris. Aquests són materials en pols,
constituïts fonamentalment per composts de calci, els quals, amassats amb aigua, donen
pastes plàstiques (pasta de ciment) que permeten l'adheriment adequat de pedres,
rajoles, etc.
Conglomerat
Massa formada per fragments de diversos minerals i roques, cimentats per alguna
substància aglomerant natural o artificial.
Cristall
Vidre pesant i molt brillant compost principalment de sílice, òxid de plom i òxid de
potassi, emprat en la fabricació d'objectes d'ús i de decoració.
Vidre molt transparent, d'una gran qualitat, que resulta de la fusió, a altes
temperatures, de sorra de sílice, mini i potassa.
Estereotomia
Art de tallar les pedres, la fusta, el ferro, etc.
Estuc
Material de revestiment o farciment que s'obté barrejant guix, calç, pols de marbre i
sorra.
Pasta feta amb calç o guix i pols de marbre que hom aplica, a manera d'arrebossat, a les
superfícies, tant interiors com exteriors (parets, columnes, etc), o utilitza en el
motlluratge de decoracions arquitectòniques.
Fang
Mescla de llim, argila i aigua. Quan s'ha endurit, rep el nom de fangolita. Amb el
fang hom fabrica peces de terrisseria, i és utilitzat en escultura per a modelar.
Ferro
Sigla: Fe. Element de transició del bloc d,
situat entre els elements dels blocs s i p en la taula periòdica. Metall
dúctil, mal.leable i molt tenaç, que és de color gris blavós. Els dos aliatges més
importants de ferro són l'acer i la fosa o ferro colat; l'acer té
un contingut de carboni inferior a l'1,70% i a temperatures elevades es transforma en
austenita (solució sòlida g), que és la microestructura més
flonja i més mal·leable del diagrama ferro-carboni; la fosa té un contingut de carboni
que va de l'1,9% al 6,6% (en la pràctica hom no n'obté amb un contingut de carboni
superior al 4,5%), i l'aliatge és fràgil a totes les temperatures, fins a la fusió.
Ferro colat
Ferro obtingut per fusió.
Ferro dolç
Feero molt dur utilitzat en forja i construcció.
Ferro forjat
Feero dolç treballat a la forja.
Ferro de fosa
O fosa. Ferro colat.
Formigó
Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra i ciment pòrtland.
Aquesta barreja ha de tenir la proporció adequada perquè en resulti una massa compacta
en què la sorra ompli suficientment els buits compresos entre la grava, i el ciment faci
de lligant dels grans de sorra i la grava i ompli els espais compresos entre aquests
materials.
Formigó armat
Formigó a l'interior del qual hom disposa armadures metàl·liques, destinades a resistir
esforços de tracció o de flexió, que el formigó ordinari no suportaria bé.
Fosa
Ferro colat.
Fusta
Matèria llenyosa de l'arbre. La
matèria que el tronc aporta és apta per a la construcció de bastiments i de mobiliari.
Hom anomena fusta tova aquella que, com la d'avet o la de balsa, tenen poc
pes específic, fusta dura la que té un pes específic elevat, com la del pi
resinós, l'om, l'alzina, el faig, el roure i la noguera, i fusta semidura la
intermèdia, com la del pi comú i la del làrix.
Granit
Roca plutònica cristal·lina amb textura equigranular; composta per quars, feldspat
alcalí i en menor importància mica, plagiòclasi i hornblenda. El quars és de color
gris i es presenta en grans irregulars, els feldspats alcalins posseeixen colors variables
(blanc, rosa o vermellós), i els cristalls són més regulars. La biotita es presenta en
làmines hexagonals, fàcilment exfoliables. La gènesi del granit constitueix, encara
avui, un dels problemes fonamentals de la geologia. Afloren com a masses intrusives amb
diferents formes. Les masses més grans formen els batòlits. Universalment estès, és
molt emprat en construcció, pavimentació i ornamentació.
Guix
Material per a la construcció obtingut per calcinació del sulfat de calci dihidratat.
Hom l'empra principalment com a material de recobriment i, menys sovint, com a material
d'unió de poca resistència.
Lapislàtzuli
Latzurita destinada especialment a ornamentació. Pedra blava, opaca, amb vetes blanques i
puntets vermellosos, molt ulitzada en decoració i enriquiment.
Lligada
Manera de disposar els materials constructius, especialment la pedra i els maons.
Maó
Peça d'argila, generalment de forma de paral·lelepípede, assecada i cuita, emprada per
a fer parets, pilars, voltes, xemeneies, etc. Bé que sovint l'obra feta amb maons és
enguixada o arrebossada, de vegades hom deixa el maó sense recobrir, en el qual cas és
anomenat maó vist . Els maons són fabricats a les bòbiles. Hi ha maons de
diversos tipus, segons l'ús al qual són destinats, i sovint reben diferents noms. Hom
anomena maó afaiçonat el que té una forma geomètrica diferent a la del
paral·lelepípede; entre aquests cal esmentar el maó de pou, el maó de
queixal, el maó de falca i el maó ganivet. Les mides d'un maó
ordinari són de 14 × 29 cm i un gruix de 5,5 cm. El maó mitjà té les
mateixes mides que el maó ordinari, però el gruix és de 3 cm. El maó de quart té
un gruix de 4,5 cm i serveix per a fer envans. El pitxolí o melindro té la
llargada i el gruix del maó ordinari i una amplada de 10 cm. El maó prim o rajola
té unes dimensions de 13 × 26 cm i 2 cm de gruix i és emprat per a construir
voltes, revoltons i soleres. El maó de pou té una base en forma de sector de
corona circular o de trapezi circular i serveix per a revestir les parets dels pous. El maó
foradat té uns forats, bé en el sentit de la seva llargària (totxana) o bé
en el sentit del seu gruix. El maó de queixal té una osca rectangular que serveix
per a encaixar-hi els bastiments de portals i finestres. El maó de falca té forma
de tascó i serveix per a fer arcs i voltes. El maó de parament serveix per a fer
parets en les quals una cara del maó té, a més, una finalitat decorativa. El maó
refractari o de cubilot és constituït per materials d'alt punt de fusió i
resistència mecànica, fins i tot a temperatures elevades, i és emprat per a
revestiments de forns i cubilots. El maó hidràulic o de sorra és fet d'un
conglomerat de sorra quarsosa, feldspat i un 10% de calç; és emmotllat en premsa i
endurit per mitjà de vapor d'aigua a 8 o 9 atm de pressió. El maó surant, de
densitat inferior a l'aigua, és fabricat amb magnèsia porosa. Hom anomena maó suro el
que és fet a pressió aglomerant una barreja de serradures de suro, argila i calç (maó
blanc) o amb asfalt (maó negre). El maó sant, de gran resistència a
la compressió, és fet amb fang de terra de rajoler que contingui calç i sorra i amb una
cuita tan forta, que resulti parcialment vitrificat.
Marbre
Roca calcària, metamòrfica, cristal·lina, granular i de gra microscòpic. És formada
quasi totalment per grans de calcita agregats sense orientació, però sense deixar espais
buits. Quan és pur, és de color blanc. A vegades, però, conté, com a components
accessoris, quars, silicats i, sobretot, ferro i grafit, els quals donen els colors que
caracteritzen els diferents marbres i, juntament amb les venes de calcita, l'aspecte
típic. Les condicions físiques del marbre fan que hom el pugui polir amb facilitat i que
sigui la roca principal per a l'estatuària i l'ornamentació.
Metacrilat
Qualsevol èster de l'àcid metacrílic.
Morter
Material aglomerat fet amb una mescla d'un conglomerat (calç, ciment o una barreja
d'ambdós), sorra i aigua, que es pren o s'endureix en un cert temps. Hom l'empra per a
lligar els maons, les pedres, etc, d'una construcció, per a arrebossar parets i per a fer
paviments.
Pedra
Tros de matèria mineral de certa grandària, despresa naturalment d'una roca, o treta
artificialment d'una roca, emprada generalment com a material de construcció.
Pedra arenosa
Pedra obtinguda d'una roca arenosa, molt emprada en construcció i en la fabricació de
moles de molí, pedres d'esmolar, llambordins, grava, etc.
Pedra calcària
Pedra despresa o treta d'una roca calcària, especialment emprada en la fabricació
de calç i de ciment. És anomenada també pedra calcinal.
Pedra de tall
Pedra tallada en forma regular per tal d'emprar-la en construcció. És anomenada també pedra
picada.
Porcellana
Terrissa molt fina composta de feldspat i caolí que difereix de l'ordinària per la seva
transparència.
Rajol
Rajola.
Rajola
1. Peça de ceràmica de forma prismàtica i de poc gruix, generalment de secció quadrada
o rectangular, però també hexagonal, etc, que és emprada per a fer paviments, cobrir
parets, etc. Les rajoles per a interiors i per a façanes solen ésser quadrades i
recobertes, per llur cara bona, de vernissos vidrats. Algunes rajoles emprades per a
pavimentació de voreres, de patis, etc, són fabricades amb un morter de ciment i granit
finament matxucat.
2. Peça quadrada de matèria plàstica, obtinguda per
laminatge, molt poc gruixuda, que és fixada al sòl, amb coles especials, per tal de
constituir paviments.
3. Maó prim.
Reble
Conjunt de fragments de maó, de pedra, etc, eventualment barrejats amb morter, amb els
quals hom omple els buits entre pedres grosses en construir o en adobar un marge, una
paret, etc.
Revestiment
Conjunt dels materials (empostissat, rajoles, peces de marbre o de pedra, etc) amb què
hom cobreix una construcció o un element d'obra, per tal d'adornar-lo, de donar-li una
més gran solidesa, etc. Forma l'acabament o la protecció externa d'una obra. Bé que el
revestiment és propi d'innombrables activitats i tècniques artístiques (escultura
policromada, bronzes daurats, etc), és sobretot en arquitectura on ha estat aplicat més
sistemàticament i amb més varietat de recursos.
Tessel.la
Cadascuna de les petites peces cúbiques de marbre, terra cuita, vidre, etc, amb què és
fet un mosaic.
Petit paral.lelepípede de pedra, marbre, vidre o pasta, emprat en la confecció d'un
mosaic.
Teula
Cadascuna de les peces de terra cuita, generalment corbes i una mica més amples d'un
extrem que de l'altre, o d'una altra forma que permeti també d'unir-les les unes amb les
altres de manera que formin sobre la coberta d'una casa o d'una altra construcció una
superfície per la qual pugui córrer l'aigua de pluja sense penetrar a l'interior de la
construcció. Les teules són fabricades amb les mateixes argiles i pels mateixos
procediments que els maons. Hom anomena teula romana, teula àrab o teula
rodona la teula corbada en forma de canal més ampla d'un extrem que de l'altre, teula
plana la que és plana i va unida generalment a les llates amb filferros, teula
catalana la teula plana feta de fang i teula plana d'encaix o teula
alacantina la teula plana amb els caires adequadament emmotllats i tallats, per tal
que encaixin les unes amb les altres. Quan una teula romana és disposada amb la cara
còncava mirant amunt, hom en diu teula canalera, i si, contràriament, és
disposada amb la part còncava mirant avall, hom en diu teula cobertora. Les
teules, més grosses que les ordinàries, que són disposades en el carener de la teulada
són anomenades teules careneres. Hom anomena teula seca o teula solta la
teula que no és subjectada amb material, sinó que s'aguanta només pel seu pes i per la
pressió del conjunt.
Totxana
Maó foradat que té els forats en el sentit de la seva llargada.
Totxo
Nom donat sovint al maó ordinari.
Tova
Peça de construcció, de forma semblant a un maó, feta amb argila o amb fang, sovint
pastat amb palla, que és assecada al sol. Hom l'anomena també atova o atovó.
Paral.lelepípede de fang i palla assecat a la intempèrie, sense coure al foc, i que
s'empra com a material de construcció.
Tovot
Tova gruixuda i estreta.
Vidrat
1. Dit de la rajola o ceràmica coberta d'un vernís vítric.
2. Bany vitri, aplicat de diverses maneres sobre la matèria destinada a vitrificar-se
mitjançant la cocció.
Vidre
1. Substància dura, fràgil, transparent, insoluble en gairebé tots els cossos coneguts
i que es fon a altes temperatures. És una substància dura i trencadissa quan és freda,
però pastosa i plàstica a temperatures elevades, generalment transparent o translúcida.
2. Matèria amorfa que no té una estructura cristal·lina i, per tant, amb les
partícules que la formen ordenades a l'atzar. Moltes vegades, amb el temps, aquestes
substàncies adquireixen una certa ordenació interna, fenomen conegut amb el nom de desvitrificació.
Els vidres naturals més coneguts són l'obsidiana, les tectites i la fulgurita.
Els vidres també poden ésser obtinguts artificialment, però es diferencien dels
naturals perquè aquests sempre presenten un inici de cristal·lització.
Vori
Matèria que forma les dents dels vertebrats, dura, esmaltada i de color
blanquinós.
Índex |
| Sistemes constructius |
Arquitravat
(o adovellat)
Sistema arquitectònic que utilitza elements de tancament horitzontals, que fan
pressió en el sentit de la plomada. Prescindeix de l'arc i la volta.
Voltat
Sistema arquitectònic que utilitza elements de tancament voltats (coberts de volta o que
formen volta), com l'arc i la volta.
Índex |
| Elements de suport |
Arc
1. Element arquitectònic de suport de forma corba que descarrega els
empenyiments i els desvia cap als laterals.
2. Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a
cobrir un espai.
Atlant
Estàtua d'home emprada, com la cariàtide, en
l'arquitectura per a sostenir un entaulament o una cornisa. Es tracta d'una escultura masculina que fa el paper de columna.
Biga
Peça, generalment prismàtica, molt més llarga que ampla i disposada horitzontalment,
que serveix per a suportar les càrregues que no graviten directament sobre una paret o un
pilar.
Cariàtide
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna
o pilastra en la seva missió estructural arquitectònica. Es tracta d'una escultura
femenina que fa el paper de columna. És pròpia de l'ordre jònic.
Cartel.la
Peça que, fixada en una paret, serveix de suport a un
balcó, una cornisa, una estàtua, els coixinets d'un arbre de transmissió, etc;
mènsula.
Columna
Element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d'ésser de secció circular i de
complir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l'arquitrau i l'arc.
També ha estat utilitzada en sentit ornamental (finestres romàniques) i commemoratiu.
Es tracta d'un element vertical cilíndric, de suport o
de decoració, compost per una base, fust i capitell.
Contrafort
O estrep. Pilar, sortint, que
fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè resisteixi a l'empenta de terres
adossades, d'una volta, etc.
Construcció massissa com si fos un pilar, que té com a
funció reforçar el mur per a contrarestar els empenyiments d'un arc o d'una volta.
Estípit
Element en forma de tronc de piràmide invertit que pot tenir funcions de suport.
Llinda
Element horitzontal que suporta una càrrega, recolzant els seus extrems en els muntants o
peus drets d'una obertura. Fusta o pedra travessera que clou la part superior d'un portal
o una finestra i que descansa sobre els muntants.
Llum
Dimensió horitzontal interior d'una obertura, la mesura entre dos suports (columnes,
pilars, muntants, murs laterals, etc).
Mènsula
Element arquitectònic que sobresurt del parament d'un
pla vertical i serveix per a sostenir alguna cosa.
Mur
Paret gruixuda que suporta el pes d'un edifici o que en limita verticalment l'interior.
Permòdol
Mènsula. Pedra o peça de fusta que surt d'una paret,
etc, en la qual és encastada, i que sosté, damunt el seu pla horitzontal, el cap d'una
biga, d'un prestatge, etc.
Pilar
Element arquitectònic vertical, de suport, aïllat i massís, sobre el qual
descansa una volta, una coberta o alguna altra càrrega. Es diferencia de la columna pel
fet de no tenir base ni capitell i poder ésser de secció no circular, per exemple de
secció poligonal. Acostuma a tenir més robustesa que la columna.
Pilastra
Element arquitectònic semblant a la columna i sotmès, com aquesta, als ordres
arquitectònics, però de secció quadrada o rectangular, sovint sortint d'un mur al qual
és adossat o del qual forma part. És
un pilar adossat a un mur, amb base i capitell.
Suport
Tot allò (peça, element, aparell, dispositiu, etc) que
manté una cosa en equilibri, la suporta, la sosté, n'assegura la solidesa o la manté en
una posició determinada.
Índex |
| El mur |
Mur
Paret gruixuda que suporta el pes d'un edifici o que en limita verticalment l'interior.
Paret
Obra de fàbrica relativament ampla i de gruixos diversos, alçada a plom fins a certa
alçària, que serveix per a tancar un espai de terreny, per a formar les cares laterals
d'una casa, d'una cambra, etc, per a sostenir la coberta d'una construcció, etc.
Índex |
| Elements i parts del mur |
Aparell
Disposició amb què hom col·loca les pedres, blocs o maons que constitueixen una paret,
les rajoles d'un paviment o les d'un aplacat. La finalitat dels aparells és que les peces
quedin ben travades a fi que no calgui confiar només en l'eficàcia de l'aglomerant per a
assegurar-ne la bona unió, o bé que aquestes s'ordenin d'acord amb una certa intenció
geomètrica. Del primer es dedueix que a cada mena de peça convindran uns aparells
determinats segons quines siguin les mides i la forma; i per això mateix resulta que a
nous elements constructius corresponen nous aparells sense que els anteriors caduquin,
puix que continuen essent els més indicats quan hom fa servir elements de tradició més
antiga. Els principals aparells de pedra i d'obra cuita són l'aparell ciclopi,
de pedres grosses poc retocades i que, per tant, ajusten poc; la paret seca, feta
amb peces posades sense morter, tot procurant d'omplir amb rocs més petits els forats que
deixen els grossos. La filada superior és feta amb pedres més grosses o bé amb pedres
planes posades de cantell; l'aparell poligonal, de pedres lleugerament retocades
perquè ajustin i no calgui reblir forats amb pedres més petites. Aquest és l'opus
incertum dels romans. L'aparell reticular (opus reticulatum) és
format per peces de secció quadrada posades de gairell de manera que el conjunt forma un
parament que recorda una xarxa. En l'aparell d'espiga (opus spicatum) hom
disposa filades de pedres planes inclinades alternadament a banda i banda. Tots aquests
aparells són emprats en la construcció de murs de contenció de terres (amb una sola
cara vista) i també en la construcció de parets molt gruixudes, en el qual cas hom
construeix dues parets paral·leles i el buit és omplert amb reble; és l'opus
caementicium dels romans. Aquesta mena de parets, més pròpiament anomenades murs,
tenen dues cares exteriors d'aspecte més acurat, i les irregularitats que apareixen a
l'interior beneficien l'estabilitat, tot ajudant a lligar la paret amb el reble. Els
romans també van construir murs d'aquesta mena amb totxos triangulars un vèrtex dels
quals restava encastat en l'opus caementicium. Un cas particular d'obra seca són
els gabions metàl·lics amb què és evitada la disgregació de les pedres lligant-les
amb un embolcall de tela metàl·lica. Aquesta construcció és emprada principalment en
la protecció dels marges dels rius. Si hom fa les parets més primes, cal que el
picapedrer, amb un treball molt més costós, les talli i els doni forma prismàtica. En
aquest cas hom prepara carreus de la mida volguda, que són disposats a trencajunts, o
sigui evitant l'aparició de junts verticals continus; en sentit horitzontal, per contra,
els junts són continus i ben anivellats. L'aparell isòdom dels grecs consistia
en carreus disposats d'aquesta manera, d'alçada uniforme, mentre que en l'aparell
pseudoisòdom hom alterna filades d'alçades diferents. En l'aparell emplecton,
la paret, de pedra irregular, presenta de tant en tant unes faixes de carreus a
trencajunts i ben anivellats. Quan els elements constructius són més petits, com passa
amb l'obra cuita, aquest lligam té encara més importància, i han aparegut diverses
solucions per a aconseguir un bon lligat, que donen alhora resultats estètics variats. En
aquest cas, si el gruix de la paret correspon com a mínim a la llargada d'una peça,
l'aparell pot ésser anglès, polonès i holandès. En l'aparell anglès
hi ha una filada de peces posades de llarg i una altra de peces de través. En l'aparell
polonès (que és l'emprat habitualment), cada filada té dues peces posades al llarg
de la paret i una de través. En l'aparell holandès hi ha una filada de peces de
través i una altra de formada per dues peces al llarg i una de través. Si la paret té
el gruix que correspon a l'amplada de la peça, l'aparell més normal és simplement a
trencajunts, i cada filada avança de mitja peça o d'un terç de peça en relació amb la
filada inferior. Si el gruix de la paret correspon al gruix de la peça (construcció
d'envans o tempanells), la col·locació és a trencajunts (amb junts horitzontals i
inclinats) o bé a la mescla. La construcció a junt seguit no és tan resistent. Quan
són construïdes plaques (envans, soleres o voltes) amb més d'un gruix de peces, hom
procura que les peces trenquin junt tant en el sentit del gruix com en el de la llargada,
i en resulten plaques d'una gran resistència, que han estat especialment explotades pels
paletes catalans (voltes a la catalana, terrats a la catalana). Quan hom construeix parets
o envans formats per dos gruixos molt propers i paral·lels, és utilitzat l'aparell
amb cambra d'aire i través, que consisteix a col·locar les peces de manera que
aquestes les travin. La nomenclautra a junt seguit, a trencajunts i a la mescla
també és aplicada als revestiments de parets amb plaquetes de rajola esmaltada,
taulellets, etc.
Aresta
Intersecció de la volta amb el mur o amb una altra volta.
Bossellament
Aparell de carreus amb les juntes bisellades o enfondides.
Boterell
Contrafort exterior d'un mur que serveix per a ajudar-lo a resistir l'empenta d'un arc,
sovint constituït per un pilar, sobre el qual descansa l'extrem inferior d'aquest arc
que, pel superior, recolza en el mur.
Carreuada
Filada de carreus.
Carreuat
Obra feta amb carreus ben treballats i de juntes fines.
Crugia
Espai comprès entre dos murs de càrrega.
Esgrafiat
Decoració mural consistent en un sobreposat de material més o menys dur que, amb una
eina d'acer tallant o punxant anomenada estilet o mitjançant un sorrejament, hom pot
ratllar o gratar contornejant un dibuix sobre qualsevol objecte o paret. Cal preparar
primerament un dibuix estergit per traspassar-lo i calcar-lo en el revestiment de la paret
i tot seguit esgrafiar-lo amb l'estilet. L'esgrafiat és molt més sòlid que la pintura,
té un to de més vistositat i és més resistent a la intempèrie. Hom el treballa a dues
tintes, com si fos un aiguafort, però també pot tenir diverses tonalitats, i llavors en
resulta un art mixt entre la pintura i l'esgrafiat. L'esgrafiat té innombrables
aplicacions en art.
Decoració que consisteix a treballar sobre una
superfície emblanquinada aixecant la primera capa d'acord amb un dibuix previ, de manera
que s'aconsegueixi la presència de dos colors o tons. De vegades, les capes
d'emblanquinament són diverses, per a aconseguir policromia.
També s'anomena esgrafiat tota decoració obtinguda per un procediment semblant, com ara
aplicar pasta blanca sobre estuc negre, etc.
Filada
Rengle horitzontal de totxos, de maons, de carreus, etc, la
superposició dels quals fa créixer en alçada una paret.
Fonament
Generalment en plural, fonaments. Basament de les parets i els
pilars d'un edifici que resten sota terra i transmeten al terreny el pes de la
construcció. Com que el terreny sol ésser menys resistent a la compressió que els
materials que formen les parets, els fonaments tenen més amplada que el gruix d'aquests
per tal de repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ésser continus,
si n'hi ha tot al llarg de les parets, o discontinus, en forma de daus o
sobre estaques, si només n'hi ha al peu dels pilars o en els encreuaments de
parets, en el qual cas les parets descansen sobre corretges de fonamentació (de formigó
armat) o sobre arcs de descàrrega que transmeten el pes de les parets als daus de
fonamentació.
Junta
Espai estret entre dues peces d'una obra (totxos, rajoles,
pedres, etc), generalment ple d'un material d'unió.
Línia o superfície d'unió, emmetxament o acoblament.
Llenç
Cadascuna de les façanes i parets d'un edifici.
Lligada
Cadascun dels totxos, els maons, etc, que hom deixa sortints a l'extrem d'una paret que
hom té la intenció d'allargar més tard, per tal que la unió de la part vella amb la
nova no sigui rectilínia.
Maçoneria
Obra feta amb pedres o maons, generalment lligats amb un material de cohesió (calç,
ciment, etc). S'utilitzen materials no uniformes, normalment pedres sense talla o de talla
tosca, unides mitjançant argamassa fresca composta per sorra i calç apagada. La
maçoneria dita de pedra seca, actualment poc emprada, és constituïda per pedres
de dimensions variables col·locades formant mur, sense cap material de lligament. Sovint
hom omplia els buits entre les pedres amb una mescla argilosa, destinada a fer més
sòlida la construcció. En la maçoneria de morter el material de lligament és el
morter de calç o de ciment, i hom empra grans blocs de pedra o de conglomerat de pedres i
ciment per a fonaments, pedres de dimensions variables, sovint tallades i escantonades,
per a murs, pilars, etc, i maons per a envans, murs, etc. En la construcció moderna hom
empra molt sovint el formigó.
Massís
Obra sòlida, oposat a obertura.
Opus
Aparell d'un edifici. Rep diferents noms segons la seva forma de construcció i la seva
finalitat. Així, hom en diu opus pavimentale quan consisteix en el paviment d'un
edifici. Pot ésser opus tessellatum, opus vermiculatum i opus sectile,
en realitat diferents formes de fabricació del mosaic. L'opus parietal és
l'aparell de les parets d'un edifici. Pot ésser opus incertum, obtingut per la
unió, mitjançant argamassa, de grans trossos irregulars de pedra; opus reticulatum,
que consisteix en rajoles col·locades formant un dibuix en xarxa; opus testaceum,
el qual té un tractament especial aïllant de la humitat; opus spicatum, que,
utilitzat també per a la pavimentació, forma un dibuix en espina.
Pany
O pany de paret. Porció de paret més o menys extensa i llisa, especialment la
compresa entre dues obertures o entre una obertura i una raconada. Part de mur entre dues
columnes, pilastres, arestes, etc.
Parament
1. Aspecte o disposició dels elements d'un mur.
2. Cadascuna de les dues cares d'un mur.
Revestiment
Conjunt dels materials (empostissat, rajoles, peces de marbre o de pedra, etc) amb què
hom cobreix una construcció o un element d'obra, per tal d'adornar-lo, de donar-li una
més gran solidesa, etc. Forma l'acabament o la protecció externa d'una obra. Bé que el
revestiment és propi d'innombrables activitats i tècniques artístiques (escultura
policromada, bronzes daurats, etc), és sobretot en arquitectura on ha estat aplicat més
sistemàticament i amb més varietat de recursos.
Sardinell
Sèrie de maons posats de cantell formant una vorada, un llindar, l'acabament d'una paret,
etc.
Volada
Part d'una obra de fàbrica o d'un element arquitectònic (balcó, ràfec, etc) que surt
enfora del mur que el sosté, sense tenir altre aguant.
Índex |
| Tipus de murs |
Antemural
Mur de defensa o qualsevol altra defensa al davant del mur principal d'una fortalesa.
Ciclopi
Dit dels murs construïts amb blocs de pedra (generalment calcària) de mida molt gran, no
tallats i sense cap material que els uneixi, sovint amb alguna pedra petita per a
falcar-los i reduir els espais entre els blocs.
Contramur
Mur que és construït fent cos amb un altre per tal de protegir-lo o reforçar-lo.
Iconòstasi
Mur, de fusta o d'obra, que, a les esglésies d'Orient, sobretot a les de tradició
bizantina, separa el santuari o presbiteri de la nau de l'església. Té una porta central
(anomenada reial i que té, a més, una cortina) i dues de laterals i és tot ell decorat
amb icones, d'acord amb uns cànons que n'estableixen la distribució. És l'evolució de
l'antic cancell, comú al presbiteri de moltes basíliques, al qual hom començà de
penjar icones, després del triomf del culte a les imatges, el 843.
Mur cortina
En els edificis fets de ferro i formigó armat, paret que forma la façana no sustentant i
que constitueix una mena de cortina exterior que amaga els elements estructurals de
l'edifici. Generalment és fet amb elements prefabricats realitzats a base d'elements molt
lleugers, com vidre, acer, alumini, fusta o altres materials plàstics.
Mur frontal
Paret d'una volta que tanca els extrems.
Mur isòdom
Mur que utilitza carreus d'alçada uniforme.
Mur pseudoisòdom
Mur que alterna filades d'alçades diferents.
Pelàsgics
Dit dels murs de tipus poligonal que hom troba a Grècia, a l'Orient hel·lenístic o a
Itàlia i que, en realitat, són obra d'èpoques diverses (des del període micènic fins
als ss IV-III aC). El nom procedeix dels murs antics de l'Acròpoli d'Atenes, atribuïts
per la tradició antiga als pelasgs.
Podi
O pòdium. En un amfiteatre, mur que separava l'arena de la càvea.
Tambor
Mur cilíndric que serveix de base a una cúpula per a donar a aquesta major elevació,
generalment amb finestrals per a il·luminar l'interior de l'edifici.
Anell sobre el que descansa una cúpula.
Índex |
| Espais oberts al mur |
Arc
1. Element arquitectònic de suport de forma corba que descarrega els
empenyiments i els desvia cap als laterals.
2. Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a
cobrir un espai.
Arc capalçat
Arc que cobreix una porta o finestra i té en el parament interior més alçada i més
amplada que a l'exterior, per tal de permetre que puguin ésser oberts els batents de
l'obertura.
Arcada
Obertura closa amb un arc, generalment de grans dimensions, que acostuma a servir de pas.
Arrabà
Motllura ornamental, generalment de forma rectangular, que emmarca els arcs de les portes
i de les finestres. És propi de l'arquitectura islàmica.
Atrompetat
Dit de qualsevol obertura l'amplada de la qual augmenta o disminueix
progressivament.
Batent
Fulla d'una porta o finestra.
Cancell
1. Clos de planta rectangular o trapezial fet d'envans de
fusta i cobert per dalt, obert per un costat, el qual és aplicat a l'obertura d'entrada
d'un edifici, i en el qual hi ha una o més portelles, que serveix per a evitar que l'aire
exterior entri directament a l'interior quan hom obre la porta d'entrada.
2. Clos format darrere una porta d'entrada per dues parets laterals i una de transversal
on hi ha una segona porta.
Finestra
Obertura feta en una paret per donar pas a la llum i a l'aire. El pla que forma la paret a
la part baixa de la finestra és l'ampit; els gruixos de paret a banda i banda són
els brancals, i la llinda és la pedra o un altre element resistent que,
col·locat a la part alta de la finestra, suporta el pes de la paret que té al damunt. De
vegades, en lloc de llinda hom construeix un arc de descàrrega fet amb maons posats a
plec de llibre, per sota del qual hom construeix una llinda falsa amb l'aresta
horitzontal. Aquest arc de descàrrega resta tapat per l'arrebossat de la paret. També hi
ha finestres en què l'arc que les clou és aparent. Si la finestra és molt més alta que
ampla, és anomenada espitllera, i si és rodona o el·líptica, ull de bou.
A vegades la finestra només serveix per a deixar passar la claror, i en aquest cas sol
restar tancada amb un vidre fix o amb un vitrall. Si és practicable, disposa d'un batent
o d'uns quants formats per un marc de fusta, de ferro, d'alumini, etc, que serveix de
suport d'un vidre. Aquest marc és format per dos travessers horitzontals, l'un a
dalt de la finestra i l'altre a baix (aquest darrer va proveït d'un escopidor, per
a impedir que l'aigua de la pluja pugui entrar a l'interior), i per dos muntants verticals.
Els batents van fixats i ajustats a un bastiment, el qual resta rígidament unit a l'obra
amb gafes (si és de fusta) o amb potes (si és metàl·lic). Si, a més de tancar el pas
de l'aire, hom vol tapar l'entrada de claror, els fulls de la finestra van proveïts de finestrons.
Fornícula
Buit deixat en el gruix d'una paret per a col·locar-hi una
estàtua, un altar, etc.
Buit coronat per un quart d'esfera, generalment practicat en un mur i destinat a
acollir una estàtua.
Fronter
Part superior d'un arc o d'una portalada.
Geminat -ada
Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un
sol capitell.
Llinda
1. Element horitzontal que suporta una càrrega, recolzant els seus extrems en els
muntants o peus drets d'una obertura. Fusta o pedra travessera que clou la part superior
d'un portal o una finestra i que descansa sobre els muntants.
2. Conjunt de tres pedres o més, sempre en nombre imparell, que clouen una obertura
formant un arc pla.
Llindar
1. Part inferior de l'obertura d'una porta, especialment la d'entrada d'una casa.
2. Fusta o pedra travessera situada a la part inferior d'una porta, a un nivell més alt
que el sòl exterior.
Muntant
Cadascuna de les peces verticals que formen els costats del
bastiment d'una porta, d'una finestra, etc.
Element vertical, que no és una columna, i que sosté, amb la seva parella, una llinda
d'una finestra o d'una porta.
Nínxol
Fornícula. Concavitat practicada en un mur o en un retaule
per posar-hi una estàtua o un gerro.
Obertura
Forat. Buit en una paret, en una construcció, per donar
pas o fer entrar claror.
Opac
Que no deixa passar la llum (oposat a transparent).
Petxina
Espècie de nínxol obert en una paret, en el qual hom sol posar una estàtua o algun
element decoratiu.
Podi
En l'arquitectura romana, basament a l'interior d'una habitació sobre el qual hom
col·locava àmfores o urnes.
Porta
Obertura feta o deixada expressament en una paret, una reixa, una tanca, etc, des del
soler fins a una altura convenient, que permet d'entrar en una casa, una cambra, un clos,
etc, o sortir-ne.
Portalada
Portal gran, especialment d'una església, d'una casa senyorívola, etc.
Reixa
Conjunt de barres, paral·leles o entrecreuades, usualment
de ferro però a vegades de fusta, bronze o altres materials, que, amb predomini del buit
sobre el ple, separen un ambient o protegeixen una obertura.
Tancament de barrots, especialment si són metàl.lics i
estan treballats artísticament. Sovint en l'art cristià s'ha utilitzat per tancar
capelles, cors, etc.
Sobrellinda
Biga travessera que suporta el pes del mur per sobre del buit d'una porta, d'una finestra,
etc.
Timpà
1. A l'edat mitjana, espai semicircular que constitueix la part superior d'una portalada
romànica o gòtica, amb decoració escultòrica.
2. Espai anàleg, sense ornamentació escultòrica,
col·locat com a element decoratiu a la part superior de portes i finestres, especialment
durant el Renaixement i el Barroc.
Transparent
1. Que deixa passar la llum de manera que poden veure's els
objectes a través seu.
2. Tela, paper, etc, que, posat a manera de cortina, en el buit d'una finestra, etc,
serveix per a temperar la llum.
3. Obertura per a il.luminar un altar.
Ull de bou
Finestra o lluerna de forma ovalada o circular. Finestra
petita en forma de O.
Vidrat
Dit de l'obertura decorada amb vidres.
Vidriera
Bastiment amb un vidre o uns
quants, subjectats generalment per llistons, amb què hom tanca una obertura (finestra,
porta, etc) sense impedir el pas de la claror.
Vitrall
Vidriera de colors d'alguns finestrals, lluernes o altres obertures d'un edifici,
construïda segons un disseny o dibuix previ (cartó) i manegada generalment amb plom
sobre un bastidor metàl·lic.
Índex |
| L'arc |
Arc
Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a
cobrir un espai. Els arcs són construïts mitjançant la disposició adequada de peces
rígides d'una certa mida talment que en conjunt cobreixen una longitud més gran que la
de cada una d'aquestes peces; la construcció d'arcs és, per tant, una de les solucions
per a cobrir un edifici amb elements constructius de mida inferior a llur llum. Com que el
tret més característic d'una construcció és la manera de resoldre la coberta,
l'aparició de l'arc, en els seus diferents tipus, defineix etapes molt marcades en
l'evolució de l'art de construir. Gràcies a la seva forma, l'arc desvia les càrregues
verticals que graviten damunt seu cap als extrems i cap a les parets o pilars on descansa.
Quan és fet amb blocs de pedra, anomenats aleshores dovelles, cadascun d'ells
resta presoner de llurs veïns, talment un tascó que pressiona sobre els elements que té
al costat. En tots els casos, les càrregues verticals es transformen en forces
inclinades, la resultant vertical de les quals és, en darrer terme, suportada pels
elements drets de la construcció (pilar o parets) i l'horitzontal ha d'ésser absorbida
per algun dels tres procediments següents: primer, en els arcs atirantats, els
daus d'arrencada són units amb tirants que equilibren les empentes iguals i de sentit
contrari; segon, l'esforç de resistir l'empenta horitzontal és confiat al terreny on
descansa la fonamentació; tercer, hom fa una disposició combinada d'arcs de manera que
els esforços horitzontals resultin iguals i de signe contrari i restin compensats.
Aquesta darrera solució, però, només resol fragmentàriament el problema. En el segon
cas és possible que la pressió inclinada sigui resistida per elements inclinats que
arrenquen directament dels fonaments, on els esforços són absorbits per la resistència
de les terres, o bé, si l'arc arrenca a major alçada sobre elements drets, l'empenta
horitzontal es presenta a un nivell alt on fa de mal resistir; en aquest cas, hom en
disminueix la importància amb contraforts (que amb llur pes ajuden a inclinar cap
a terra l'empenta de l'arc), o bé amb arcbotants que fan una funció semblant.
Quan la solució resistent representada per un arc es repeteix al llarg d'una superfície
de la qual aquest arc és generatriu, apareix una volta. Modernament, els arcs són
habitualment de formigó armat, atirantats o no segons que els daus d'arrencada siguin a
nivell de fonament o més alts, i tenen formes mecànicament funcionals (arcs
parabòlics, catenàrics, etc). Quan els arcs són de pedra hom pot distingir-hi els
elements següents: la clau o dovella central, la contraclau, o dovella
contigua a la clau, l'estrep, o massís d'obra, la imposta o pedra situada a
l'arrencament de l'arc, i el salmer o dovella que descansa directament sobre la
imposta. Hi ha d'altres elements, deslligats de llur mecànica, i que, en conseqüència,
no són constants, entre els quals el carcanyol, o porció de paret en forma
triangular que descansa sobre el costat de l'arc, i l'arquivolta, o faixa esculpida
que segueix la curvatura de l'arc. Geomètricament hi són assenyalats: la línia d'arrencada,
que és la recta horitzontal que uneix els punts on s'inicia la corba de l'arc; la llum,
que és l'amplada de l'espai cobert per l'arc; l'ull, que és l'espai buit situat
entre la línia d'arrencada i l'intradós; la sageta, que és la distància
vertical entre el punt més alt i la línia d'arrencada; el vèrtex o punt més
alt; els ronyons, zones intermèdies entre el vèrtex i l'arrencada. L'extradós
és la superfície formada per la cara superior que habitualment resta amagada pel
carcanyol. L'intradós és la superfície còncava formada per la cara inferior de
les dovelles. Si l'arc cobreix una obertura d'una paret, les testes d'aquesta paret són
anomenades muntants o brancals. En la construcció de cimboris i cúpules
moltes vegades cal passar d'edificis de planta quadrada a construccions prismàtiques de
més costats o bé cilíndriques, i això és fet per mitjà d'arcs disposats a les
cantonades del cos inferior, que reben el nom de petxines o trompes, segons
que la volta que cobreix el racó tingui un extrem més baix que l'arc o bé que aquest
extrem resti al mateix nivell que l'arrencada de l'arc. La llinda adovellada, tot i ésser
recta, es descompon en dovelles que treballen mecànicament com a arc.
Índex |
| Elements i parts de l'arc |
Arquivolta
Motllura o conjunt de motllures esculpides a les dovelles
que formen un arc seguint-ne la curvatura. Forma la cara exterior frontal d'un arc.
Tingué un gran desenvolupament en els estils romànic i gòtic. La grandària de
l'obertura, a la part de fora, es va reduint progressivament mitjançant les arquivoltes i
els brancals esbiaixats fins a arribar a la reduïda obertura d'accés. La profusió
d'arquivoltes permetia de tenir un espai on presentar les nombroses escenes
al·legòriques necessàries per a satisfer la intenció narrativa pròpia de l'art
medieval. Hom disposava aquestes escenes generalment en sentit radial en el romànic i
longitudinal en el gòtic.
Carcanyol
Zona compresa entre l'extradós d'un arc i l'horitzontal tangent al seu punt més alt,
especialment en els arcs que formen els revoltons.
Espai que queda entre l'arc i la llinda.
Cintra
Bastida de fusta o d'un altre material, de curvatura adequada, disposada per a sostenir
una volta durant la seva construcció o les dovelles d'un arc fins a després de
col·locada la clau.
Carcassa de fusta al voltant de la qual es construeix una volta o un arc.
Cintrell
Corda o regle que hom fa girar a l'entorn del centre d'una volta o un arc i que serveix de
guia per a construir-los. Dels de corda, hom en diu també santanells de cordill.
Clau
Dovella central d'un arc, la darrera que hom col·loca i que, un cop posada, el tanca, li
dóna estabilitat i permet de treure la cintra sobre la qual havia estat muntat.
Corda
Línia d'arrencada d'un arc o d'una volta.
Dovella
Bloc de pedra en forma de tascó per a formar arcs, voltes, etc.
Peça en forma de tascó, sense vèrtex, la part inferior de la qual, unida a les seves
veïnes, formen l'intradós d'un arc. Es disposen en l'arc de forma radial.
Dovellatge
Conjunt de dovelles d'un portal, etc, que forma un arc, una volta, etc.
Extradós
Cara superior de les dovelles que formen un arc o de les pedres que formen una volta.
Corba convexa i exterior d'un arc o d'una volta.
Pla superior, extern, convex d'un arc o una volta.
Fletxa
Segment que uneix el centre de l'arc amb el centre de la corda.
Fronter
Part superior d'un arc o d'una portalada.
Imposta
Carreu o rengle de carreus, generalment motllurats i més sortints que la paret, sobre els
quals descansa un arc o una volta. La seva funció és de formar un taló on hom posa el
xindri que sosté l'arc o la volta fins que és tancat.
Intradós
Cara interior d'una volta, d'un arc.
Superfície interior d'un arc, volta o dovella.
Llum
Dimensió horitzontal interior d'una obertura, la mesura entre dos suports (columnes,
pilars, muntants, murs laterals, etc).
Monteia
Dibuix a escala natural d'una volta o d'un arc, en una paret o a terra, per tal de prendre
les mides i les formes de les parts que els formen i per tal de tallar-ne i ajustar-ne la
cintra més fàcilment.
Peralt
En una volta, un arc, etc, allò que excedeix el
semicercle.
Altura en un arc o volta que sobrepassa la semillum.
Peu de l'arc
Punt on comença a elevar-se, on s'inicia la curvatura d'un arc.
Rafa
Contrafort oposat a un arc o una volta.
Regràs
Gruix més gran per la part de l'extradós que per la de l'intradós, d'una peça d'un arc
o d'una volta.
Salmer
Pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat, col·locada a la
part superior d'un pilar o d'un mur per rebre la primera dovella d'un arc o una llinda.
Vèrtex
El punt més alt d'un arc.
Índex |
Tipus d'arcs segons la curvatura:
arcs d'un sol centre |
Arc
de ferradura
Arc de circumferència de més de 180° amb el centre situat per sobre de la línia
d'arrencada.
Té les línies d'arrencada a la mateixa altura i està format per una secció circular
més gran que la circumferència. És característic de l'arquitectura musulmana.
Arc de mig punt
Arc semicircular que té el centre a la línia d'arrencada. Està fromat per una
semicircumferència.
Arc peraltat
Arc més gran que el semicercle, amb trams rectes en els extrems.
Arc rebaixat
Arc d'alçada inferior a la que tindria un arc del mateix traçat. Més
petit que el semicercle.
Índex |
Tipus d'arcs segons la curvatura:
arcs de varis centres |
Arc
apuntat
Arc format per dos arcs de circumferència que es tallen al vèrtex formant un angle
curvilini. Consta de dos segments de corba que formen un angle a la clau; l'intradós és
còncau. Té dos centres. També és anomenat ogival.
Arc carpanell
Arc de forma semblant a una el·lipse i que, per facilitat de traçat, es
compon d'un nombre senar d'arcs de circumferència tangents entre ells.
Format per uns quants segments de circumferència, cadascun amb un centre. S'utilitza
especialment el de tres centres.
Arc conopial
Arc format per quatre quarts de cercle tangents entre ells, dels quals dos són convexos i
dos còncaus i tenen els centres situats als quatre vèrtexs d'un quadrat. S'assembla a la
quilla invertida d'un vaixell. Té quatre centres.
Arc lobulat
Arc compost de lòbuls, sempre en nombre imparell. Segons el nombre de lòbuls, és
anomenat trilobulat, quinquelobulat o polilobulat. Quan els lòbuls hi són nombrosos i
petits hom en diu arc fistonat.
Està format per lòbuls juxtaposats, a base de tres o més seccions de circumferència
que es tallen entre elles.
Arc mixtilini
Arc format per línies mixtes.
Arc ogival
També arc apuntat. Arc format per l'encreuament de dos arcs de mig punt i que
resulta una llança més o menys apuntada, amb variacions durant els ss XIII i XV.
Projectat, dóna una volta d'ogiva. La intersecció de dues voltes d'ogiva dóna una volta
de creu on l'arc ogival és utilitzat com a forma definitòria en l'arquitectura gòtica i
adquireix la màxima expressió en la volta nervada muntada sobre dos arcs apuntats
encreuats en diagonal. Per tal de contrarestar els pesos de la volta, aquests es
distribueixen fins a la base de l'edifici mitjançant arcbotants i contraforts.
Arc polilobulat
Arc amb un traçat constituït per tres o més arcs de circumferència que es
tallen entre ells.
Arc Tudor
Arc apuntat deprimit, de quatre centres.
Arc de quatre centres interiors, les branques del qual rematen en angle. És propi de
l'estil anglès del mateix nom.
Arc túmid
Arc de ferradura apuntat.
Ogiva
Arc acabat en punta en què els costats són dos arcs de cercle còncaus i simètrics que
s'uneixen formant un angle curvilini. Forma determinada per dos segments de corba del
mateix radi que es tallen en angle agut i una de les quals torna la seva concavitat a
l'altra. Hom anomena ogiva apuntada o ogiva aguda aquella
els arcs de la qual són de radi major que la llum, és a dir, que tenen els centres en la
perllongació de la línia d'arrencada. L'ogiva de tot punt o ogiva perfecta
és la que és formada per dos arcs el radi dels quals és igual a la llum. L'ogiva
rebaixada és formada per dos arcs que tenen el radi menor que la llum, els
centres dels quals són situats dins el buit, en la línia d'arrencada.
Índex |
| Tipus d'arcs segons la seva funció |
Arc
boterell
Arcbotant.
Arc capalçat
Arc que cobreix una porta o finestra i té en el parament interior més alçada i més
amplada que a l'exterior, per tal de permetre que puguin ésser oberts els batents de
l'obertura.
Arc former
Arc disposat al llarg d'una nau, que suporta les voltes.
És l'arc paral.lel a l'eix longitudinal de la nau, i que la separa de l'altra.
Arc formeret
Arc former reduït a simple nervi, situat a la intersecció d'una volta amb el mur.
Arc perpany
Arc que sosté o cenyeix una volta interior com a reforç i transversal a l'eix
de la nau.
Arc tercelet
Arc secundari o terciari que serveix per a estintolar un arc principal en
les voltes de creueria.
Arc toral
Arc disposat en sentit transversal amb relació a la llargària de la nau
i que, en les voltes de canó, es purament un reforç de la volta. També, cadascun dels
quatre arcs que sostenen una cupula per mitjà de petxines o trompes.
Cadascun dels quatre arcs que sostenen la coberta del creuer.
Arcbotant
Element constructiu característic de l'arquitectura
gòtica que transmet l'empenta de la volta de la nau central als contraforts laterals.
També serveix per a portar les aïgues de pluja fora el recinte de l'edifici.
Arc que descarrega l'empenyiment de les voltes sobre un contrafort exterior a l'edifici.
Arcuació
Conjunt d'arcs iguals i contigus disposats en un mateix pla
amb finalitat decorativa.
Toral
Dit de l'arc que separa dues voltes situades l'una a continuació de l'altra.
Índex |
| Altres tipus d'arcs |
Arc
adovellat
Arc amb intradós horitzontal i dovelles radials.
Arc angular
Arc format per dues rectes que es tallen al vèrtex.
Arc atalussat
Arc en el qual un parament és vertical i l'altre inclinat.
Arc atrompetat
Arc que té més llum en un paràmetre que en l'oposat.
Arc avançat
Arc en el qual un dels paraments inicia la curvatura d'una volta.
Arc cec
Arc que té tapada la llum.
Arc coix
Arc rampant.
Arc creuer
Arc que va en diagonal, d'angle a angle, a les voltes de creueria.
Arc d'obra
Arc de totxo, maó o rajola posats a plec de llibre o a sardinell.
Arc de descàrrega
Arc en el qual l'intradós no és visible i resta amagat per una llinda
postissa. Està construït sobre una llinda per a alleugerir-lo del pes de la paret.
Arc de triomf
Monument típic de l'arquitectura romana, sense precedents coneguts.
Monument decoratiu eregit en honor de l'emperador, format per una, tres o més obertures
que sostenen un entaulament, flanquejades per columnes o pilastres; està profusament
decorat amb motius al.lusius a la victòria commemorada.
Bé que el nom d'arc de triomf és de l'època, fóra més exacte el d'arc monumental,
puix que la majoria de les vegades no foren elevats per commemorar victòries militars,
sinó com a entrada monumental a ciutats o a ponts, per commemorar un esdeveniment o un
personatge. El més corrents són d'un arc, els més grans, de tres. Són rars els de dos
arcs o de planta quadrada amb quatre (quadrifrons).
Arc de volta d'escala
Arc rampant.
Arc diagonal
Arc creuer.
Arc disminuït
Arc en el qual dos paraments són verticals, però no paral·lels, és a dir, quan la
paret és més gruixuda d'una banda que de l'altra.
Arc dobler
Arc faixó.
Arc el.líptic
Arc en forma de segment d'el.lipse.
Arc escarpat
Arc atalussat.
Arc escarser
Arc format per un sol arc de circumferència de 60° d'obertura, el centre del qual és
situat per sota de la línia d'arrencada.
Arc faixó
Arc que sobresurt de l'intradós d'una volta; en reforcen les parts que
sofreixen majors fatigues. És l'arc perpany en l'estil romànic.
Arc fals
Arc format per filades escalonades de carreus que arriben a unir-se cloent l'obertura.
Arc rampant
Arc que té les dues impostes a nivells diferents. Té les línies d'arrencada a diferent
altura. És anomenat també arc coix o arc tranquil.
Arc realçat
Arc d'alçada superior a la que tindria un arc del mateix traçat.
Arc triomfal
1. Arc toral situat a l'entrada del presbiteri, que marca la separació
entre la zona reservada al culte i l'estança del fidels. És l'arc que a les esglésies
dóna accés al presbiteri des de la nau. Generalment és més baix i de menys llum que
els altres arcs torals de la nau.
2. Arc de triomf romà, monument decoratiu erigit en honor de l'emperador, format per una,
tres o més obertures que sostenen un entaulament, flanquejades per columnes o pilastres;
està profusament decorat amb motius al.lusius a la victòria commemorada.
Arcada
Successió d'arcs.
Geminat -ada
Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un
sol capitell.
Nervi
Nervadura; arc ressaltat a l'intradós d'una volta, per a
reforçar-la o decorar-la.
Índex |
| La columna |
Columna
Element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d'ésser de secció circular i de
complir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l'arquitrau i l'arc.
També ha estat utilitzada en sentit ornamental (finestres romàniques) i commemoratiu. El
seu origen se suposa ligni, i les parts que la componen, base fust i capitell,
són la traducció en pedra de l'estructura de l'arbre.
Índex |
| Elements i parts de les columnes |
Àbac
Peça prismàtica que corona el capitell, augmentant-ne la superfície on recolza
l'arquitrau. Pren formes diferents: en l'ordre dòric és simple; en el jònic té
motllures ornamentals, i en el corinti és incurvat. En èpoques posteriors ha sorfert
diverses modificacions per tal d'adaptar-lo a les necessitats constructives de cada una
d'elles.
Arquitrau
Carreu tallat en forma de paral·lelepípede que descansa directament sobre el capitell
d'una columna. És la part baixa de l'entaulament que recolza directament sobre la
columna. Especialment a l'arquitectura clàssica i en absència d'arcs, els arquitraus
cobreixen l'espai que separa les columnes formant bigues de pedra d'una sola peça; les
limitacions que té la pedra per a resistir els esforços propis d'una biga fan que hom no
pugui separar les columnes perquè l'arquitrau no es trenqui. Per això es troben sobretot
amb funció ornamental en peristils i galeries que amaguen l'estructura del veritable
edifici (cobert amb uns altres artificis: bigues de fusta o encavallades).
Astràgal
Motllura convexa semicircular (més correntment dita mitjacanya) o de tres quarts de
cercle.
Atlant
O telamó. Estàtua d'home emprada, com la cariàtide, en l'arquitectura
per a sostenir un entaulament o una cornisa. Es
tracta d'una escultura masculina que fa el paper de columna. És conegut amb aquest nom per la seva similitud amb la
representació iconogràfica d'Atles sostenint el món amb l'esquena.
Basament
Conjunt de la base i el pedestal d'una columna.
Base
Part inferior de la columna, immediata al pla que la sosté. Sobre la base reposa el fust.
La seva forma varia segons l'ordre arquitectònic, el país i l'època a què pertany.
Inicialment tenia una funció estructural, després convertida en ornamental.
Canaleta
Estria o canal d'una columna.
Canya
Fust.
Capitell
Element arquitectònic que corona generalment la part superior d'una columna. Corona una
columna, pilar o pilastra, sobre el qual s'assenta l'arquitrau o recolza el peu d'un arc.
Acostuma a estar decorat i adopta formes molt diverses. És compost per l'astràgal, que
l'uneix al fust, una part mitjana, llisa o decorada, i l'àbac, sobre el qual descansa
l'entaulament. La seva finalitat és de donar una major base al suport de l'arquitrau o
l'arc, concentrant les seves càrregues de força i transmetent-les a la columna. Per la
seva col·locació pot ésser de dues, de tres o de quatre cares. El capitell ha estat, en
la història de l'art del món occidental, un centre d'atenció per part de les diverses
cultures, i hom hi ha aplicat diverses formes decoratives que, en esdevenir cànons
rígids, l'han convertit en un factor quasi definitiu d'identificació d'estils. En
l'arquitectura clàssica pot ser dòric, jònic o corinti. En l'arquitectura egípcia és
papiriforme, lotiforme, geomètric o compost. En l'arquitectura bizantina i islàmica és
geomètric i en la gòtica es basa en elements vegetals estilitzats.
Cariàtide
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna o pilastra en la seva missió
estructural arquitectònica. Es tracta d'una
escultura femenina que fa el paper de columna. És pròpia de l'ordre jònic.
Collarí
Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual
descansa el capitell. És una motllura anular que es troba entre el fust i el capitell.
Columnata
Sèrie de columnes que sostenen o adornen un edifici.
Contractura
Estrenyiment del fust d'una columna en la seva part superior.
Diptèric
Que presenta dos rengles de columnes.
Èntasi
Lleugera convexitat del fust de la columna, pròpia de l'estil dòric, a fi de dissimular
l'aparença de concavitat que presenta el fust recte.
Engruiximent d'una columna, generalment cap al centre, de manera que, per efecte de la
perspectiva, sembli recta en comptes de còncava, que és com podria semblar sense
èntasi.
Eòlic
Dit d'un tipus de capitell grec arcaic, d'origen oriental, compost per dues volutes
simètriques, d'una gran amplitud, lligades per una palmeta eixamplada o un simple
triangle.
Epistili
Arquitrau de pedra.
Equí
Part del capitell dòric situada entre l'àbac i el collarí. Té perfil poc o molt corbat
seguint línies el·líptiques o hiperbòliques, però mai circulars. La seva alçada és
la mateixa de l'àbac.
Motllura sortint, sota l'àbac, que forma el cos principal del capitell dòric.
Estilobat
Massís sobre el qual recolza una columnata directament o mitjançant la base de les
columnes.
Pedestal de suport de les columnes d'una columnata.
Estria
Mitjacanya en buit al llarg d'una columna, una pilastra, un ornament arquitectònic, una
urna, un fris, un vas. Pot ésser d'aresta viva, bisellada, plana, salomònica,
ornamentada, etc.
Canaleta emprada com a motiu ornamental, sobretot en els fusts, i que els recorre en
sentit vertical.
Fuserol
Cordó en forma d'anell que abraça la columna sobre la base i sota el fris del capitell,
astràgal.
Fust
Part vertical de la columna entre la base i el capitell. Pot ésser quadrangular,
poligonal o circular, llis o decorat amb estries d'aresta viva o bisellades, amb relleus,
helicoïdal, etc, segons les èpoques i els estils. Primitivament era de fusta;
posteriorment fou fet de pedra, i en l'arquitectura moderna és de ferro o de ciment
armat.
Intercolumni
Espai que hi ha entre dues columnes.
Espai buit entre dues columnes, generalment subjecte a mòdul.
Mòdul
Mida del semidiàmetre de la part inferior del fust d'una columna, presa com a unitat per
a determinar les proporcions de les altres parts d'un ordre arquitectònic. El mòdul fou
emprat a l'antiguitat; era de dotze parts iguals en els ordres toscà i dòric i de divuit
parts en els ordres jònic, corinti i compost.
Òvul
Adorn en forma de mig ou amb una punta de sageta a cada costat, que ornamenta el quart
bossell i que es troba en el capitell i l'entaulament de l'ordre jònic. Bé que és
característic de l'art clàssic, també es troba en edificis medievals.
Ornamentació corba, que sobresurt molt. El seu perfil és el d'un quart d'ou.
Pedestal
Pilastra de poca alçària, amb base i cornisa, que suporta una estàtua, una columna, un
vas o un altre motiu decoratiu.
Fonament, amb o sense motllures, que sosté una estàtua, una columna, etc. i que li
serveix de base.
Salmer
Peça de pedra picada i tallada amb dos o més plans inclinats, que és col·locada sobre
una columna o pilar com a continuació d'aquest, per rebre els arcs que hi convergeixen.
Sòcol
Membre arquitectònic sortint al peu d'una paret o d'un pilar, sota la base d'una columna,
d'una estàtua, etc.
Tambor
1. Cos central del capitell corinti i del compost, sobre el qual semblen sobreposades les
fulles.
2. Cadascuna de les peces cilíndriques del fust d'una columna que no és monolítica.
Tor
Espècie de bossell que hi ha a les bases de les columnes.
Tronc
Fust.
Voluta
Ornament en figura d'espiral, característic del capitell jònic, però que també és
present, en una forma diferent, en el capitell corinti i en el compost.
Índex |
| Tipus de columnes |
Apariada
L'agrupació de dues columnes bessones.
Areòstil
Columnata espaiada.
Balustrada
Columna que està adherida a un altre element vertical, generalment un mur.
Sèrie de balustres formant barana.
Balustre
Columneta tornejada adornada amb motllures, de terrissa,
pedra, etc, que serveix per a formar baranes de balcó, de terrat, d'escala, etc.
Petita columna corba o perfilada que s'utilitza per a
ornamentar baranes.
Cippus
Columna curta o pilar quadrangular de pedra destinat a contenir un document escrit.
Columna commemorativa
Columna que no té funció de suport i que és erigida per a commemorar un
esdeveniment.
Columna rostral
A la Roma antiga, monument commemoratiu d'una victòria naval constituït per una columna
damunt la qual hom aplicava els rostres presos de les naus enemigues.
Columna salomònica
Columna que té el fust amb un sortint helicoide de secció semicircular. Té forma
d'espiral al voltant d'un eix vertical.
Estípit
Columna o pilastra amb la part inferior més prima que la superior. És un element propi
del retaules i de l'arquitectura del barroc hispànic i llatinoamericà.
Estriada
Columna que té estries verticals en el fust.
Exempta
Columna que no és adossada a un edifici, que està aïllada.
Faixada
Columna que està formada per tambors de diàmetre diferent alternats.
Geminat -ada
Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un
sol capitell.
Geminada
Columna de doble fust.
Mainell
O trencallums. Element vertical que divideix en dos un buit d'una finestra o
obertura.
Mena de columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit d'una obertura, com és ara
un finestral gòtic o una finestra coronella.
Palmiforme
En l'art egipci, dit de la columna amb capitell format per fulles de palmera estilitzades
i col·locades verticalment.
Pedró
Columna o pilar solt, especialment amb una inscripció recordatòria d'algun fet
memorable.
Trencallums
Mainell.
Índex |
| El pilar |
Pilar
Element arquitectònic vertical, de suport, aïllat i massís, sobre el qual descansa una
volta, una coberta o alguna altra càrrega. Es diferencia de la columna pel fet de no
tenir base ni capitell i poder ésser de secció no circular, per exemple de secció poligonal. Acostuma a tenir més robustesa
que la columna. Per al càlcul d'un
pilar cal tenir present que aquest pot presentar inestabilitats elàstiques produïdes pel
vinclament.
Vinclament
Deformació de les parets, de les columnes i d'altres elements verticals o que treballen
per compressió, quan suporten càrregues desproporcionades a llur resistència.
Índex |
| Elements i parts dels pilars |
Fonament
Generalment en plural, fonaments. Basament de les parets i els
pilars d'un edifici que resten sota terra i transmeten al terreny el pes de la
construcció. Com que el terreny sol ésser menys resistent a la compressió que els
materials que formen les parets, els fonaments tenen més amplada que el gruix d'aquests
per tal de repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ésser continus,
si n'hi ha tot al llarg de les parets, o discontinus, en forma de daus o
sobre estaques, si només n'hi ha al peu dels pilars o en els encreuaments de
parets, en el qual cas les parets descansen sobre corretges de fonamentació (de formigó
armat) o sobre arcs de descàrrega que transmeten el pes de les parets als daus de
fonamentació.
Salmer
1. Pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat, col·locada a
la part superior d'un pilar o d'un mur per rebre la primera dovella d'un arc o una llinda.
2. Peça de pedra picada i tallada amb dos o més plans inclinats, que és col·locada
sobre una columna o pilar com a continuació d'aquest, per rebre els arcs que hi
convergeixen.
Índex |
| Tipus de pilars |
Anta
Pilar sortint en la superfície d'un mur, que el decora i el reforça alhora.
Banda llombarda
Pilastra allargada, que surt lleugerament del mur i forma sèrie amb d'altres,
generalment unides per la part superior mitjançant sèries de petits arcs cecs.
Cippus
Columna curta o pilar quadrangular de pedra destinat a contenir un document escrit.
Contrafort
O estrep. Pilar, sortint, que fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè
resisteixi a l'empenta de terres adossades, d'una volta, etc. És una construcció massissa com si fos un pilar, que té com
a funció reforçar el mur per a contrarestar els empenyiments d'un arc o d'una volta. </ | |
