CONCEPTES DE GEOGRAFIA

Geografia	Geografia Ciència que mira d'analitzar i d'explicar la localització i la distribució en l'espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l'acció que cal dur a terme. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l'anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l'estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple). Geografia general Branca de la geografia que estudia un element geogràfic o un conjunt d'elements geogràfics en tota la superfície terrestre per tal d'establir una tipologia determinada. Segons la natura dels elements estudiats, la geografia general es divideix en física, biològica i humana. Geografia regional Branca de la geografia que estudia tots els elements geogràfics que apareixen en un sector concret de la superfície terrestre o bé una part d'aquests elements, per tal de posar de manifest les interrelacions que s'hi produeixen. L'estudi de les interrelacions entre tots els factors i sectors concrets que ha d'establir contínuament impedeix tota subdivisió en branques i subbranques. Índex
Geografia general	Geografia física Part de la geografia general que estudia tots els elements naturals inanimats que constitueixen la superfície terrestre per tal d'analitzar i de comprendre el medi on l'home viu i on desenvolupa les seves activitats. La diversitat d'aquests elements ha obligat alhora a subdividir la geografia física en diverses subbranques: la climatologia, que té per objecte l'estudi dels factors i elements climàtics i llur distribució atmosfèrica i es relaciona amb la meteorologia (car n'utilitza les dades), bé que el seu interès està a determinar una tipologia dels diferents climes que afecten l'home, la geomorfologia, que estudia l'origen i el desenvolupament de les formes del relleu i es relaciona amb la geologia, bé que no pot fer abstracció dels factors atmosfèrics, biogeogràfics i antròpics, que tenen un impacte extraordinari sobre les formes del relleu (i en aquest mateix sentit pot incloure-hi els estudis de paleogeografia), la hidrogeografia, que estudia els principals elements que componen la hidrosfera per tal de conèixer-ne les característiques principals i utilitzacions i que, bé que el seu camp d'estudi comprèn els corrents fluvials (subaeris i subterranis) i marins, els llacs, les glaceres i les mars (i té relació, doncs, amb la hidrologia i amb l'oceanografia, les dades de les quals utilitza per tal de relacionar-les amb els altres elements), s'ha dedicat principalment a l'estudi dels rius, considerats com a síntesi de tots els elements geogràfics (relleu, clima, vegetació, fauna, activitats humanes). Geografia biològica Generalment anomenada biogeografia. Part de la geografia que estudia la superfície de la Terra en l'aspecte biològic. S'ocupa de la distribució geogràfica dels animals (zoogeografia), de les plantes (fitogeografia) i àdhuc de l'home (antropogeografia). La biogeografia estudia tots els elements naturals animats, l'home inclòs, en llur aspecte més biològic, i es relaciona amb la biologia, bé que dóna més importància als fenòmens d'interrelació i de distribució en l'espai dels éssers vius; per aquest motiu es relaciona estretament amb l'ecologia, tot i que generalment —llevat del cas d'algunes escoles, com la soviètica —s'ha centrat només en l'estudi de les plantes. En la biogeografia les relacions amb l'home i la seva activitat són més fortes i evidents, encara, que en la geografia física. Malgrat alguns corrents moderns que vindiquen la unitat de tots els elements naturals influïts per l'home, inclosos en una nova ciència del paisatge, la diversitat dels objectes estudiats per la biogeografia permet de distingir-ne tres subbranques: la pedologia, que estudia l'origen, les característiques, la distribució i la utilització dels sòls, la fitogeografia, que estudia la distribució i la combinació de les plantes, i la zoogeografia, que fa el mateix amb els animals. Geografia humana Part de la geografia general que estudia allò que té relació amb l'home i les seves activitats. El terme és emprat correntment per a oposar-lo al de geografia física, però molts autors consideren fictícia aquesta diferenciació, en virtut d'una comprensió integral de la geografia. Tanmateix, tant l'objecte primer del seu estudi com la seva metodologia en fan una branca personalitzada, molt relacionada amb les ciències socials. Segons l'enfocament amb el qual estudia l'home, pot ésser dividida en geografia social, econòmica i dels establiments humans. Índex
Geografia física	Climatologia Ciència del clima, que estudia els factors que el produeixen, els seus elements, la seva distribució sobre la superfície de la Terra i la influència sobre els éssers vius. La climatologia opera amb dades procedents de les observacions meteorològiques durant llargs períodes de temps (30-35 anys), de les quals extreu els valors mitjans i els valors extrems dels diferents elements, les oscil·lacions periòdiques i la freqüència o repetició dels fenòmens atmosfèrics; amb aquestes dades elabora mapes, gràfiques i diagrames que reflecteixin les condicions climàtiques d'un lloc determinat. La climatologia és en contacte amb la meteorologia i la geografia, però el factor geogràfic (localització en l'espai) n'és l'aspecte més important; es diferencia, però, de la meteorologia perquè estudia l'atmosfera només en l'àrea de contacte amb la superfície de la Terra, els fets normals que es repeteixen durant llargs períodes de temps i les relacions dels fenòmens atmosfèrics amb altres fets que es produeixen a la Terra. Geodinàmica Part de la geologia que s'ocupa de les modificacions que experimenten el relleu i l'estructura de l'escorça terrestre. Els agents geològics que produeixen aquestes modificacions es divideixen en dos grups: agents geològics externs a l'escorça terrestre, els més coneguts i més ben estudiats (glaç, aigües superficials, etc), i agents geològics interns, que actuen des de l'interior de la terra (vulcanisme, sismologia), poc coneguts, malgrat ésser-ne ben patents els efectes. La geodinàmica es divideix, doncs, en dos apartats: geodinàmica externa, que estudia els agents geològics externs, i geodinàmica interna, que estudia els interns. Geomorfologia Part de la geodinàmica externa que s'ocupa de l'estudi de les formes de la superfície terrestre i de les forces que les originen, és a dir, de les formes del relleu terrestre. Com totes les ciències de la natura, la geomorfologia tracta, en primer lloc, de descriure els diversos tipus de formes naturals per tal d'intentar d'explicar-ne després l'origen i l'evolució. Un dels factors decisius en l'evolució morfològica del relleu és l'erosió, per la qual cosa una bona part de la geomorfologia tracta de l'estudi dels fenòmens erosius. Hidrografia Ciència que estudia les aigües existents sobre la superfície terrestre. D'una manera particular s'ocupa dels corrents fluvials i de llurs característiques específiques. En un sentit més ampli comprèn, a més, l'estudi dels oceans i les mars i dels llacs. Orografia Part de la geografia física que tracta de la descripció dels relleus i de llur estructuració, més o menys regular, en una regió determinada. Orohidrografia Part de la geografia física que tracta del relleu i de les aigües i, en certa manera, de les interferències o influències mútues: traçat fluvial segons la diferent duresa del rocam, acció de les aigües en els processos erosius, etc. Relleu Conjunt de formes —muntanya, turó, altiplà, plana, delta, etc— que accidenten la superfície de la terra. La descripció del relleu és pròpia de l'orografia. Un relleu és mesurat segons l'altitud o la distància vertical entre el cim i el nivell marí, i també per l'extensió. Índex
Geografia humana	Antropogeografia Part de la geografia general que estudia la distribució de races i pobles sobre la terra i llurs activitats, llengua, cultura i organització. Aquest terme fou introduït per Friedrich Ratzel (1882), amb el qual designava la geografia humana. Geografia social Part de la geografia humana que estudia l'home i els grups humans en ells mateixos, considerant-ne l'existència, els efectius i l'evolució i l'organització. Dintre aquesta concepció general, que alguns geògrafs, sobretot nord-americans, consideren com l'única geografia humana possible, hi caben encara diferents subspecialitzacions: l'ecologia humana, que estudia l'home com a ésser viu en relació amb el medi físic, la demogeografia, que estudia l'home com a membre del grup, la geografia cultural, que estudia els fets qualitatius de les comunitats humanes, i la geografia política, que estudia els grups humans des del punt de vista de llur constitució en estats. Geografia econòmica Part de la geografia humana que estudia l'home com a productor i els resultats de la seva activitat. Els geògrafs que parteixen d'un punt de vista marxista, com els de l'escola soviètica, consideren aquesta l'única geografia humana, que inclou tots els altres aspectes. Atesa la gran complexitat de la producció humana, la geografia econòmica es pot subdividir encara en geografia agrària, geografia industrial, i geografia comercial i dels serveis, segons que hom hi estudiï els fets geogràfics relacionats amb el sector primari, secundari o terciari, respectivament. Hom pot parlar també d'una geografia de la circulació, que s'ocupa de la difusió en l'espai de fets relatius a tots tres sectors econòmics. Geografia dels establiments humans Part de la geografia humana que estudia els resultats de l'existència i l'activitat humana sobre la superfície terrestre. Bàsicament el seu camp comprèn l'organització de l'espai, i, d'acord amb la contraposició camp-ciutat, pot subdividir-se en geografia urbana, que estudia l'establiment urbà, i geografia rural, que estudia els establiments agraris. Ambdues branques poden tenir també un sentit més ampli i poden esdevenir les dues úniques de la geografia humana. Alguns geògrafs moderns, especialment els quantitativistes, consideren superada aquesta contraposició camp-ciutat i redueixen la geografia de l'establiment humà a l'estudi d'aquella organització de l'espai. Índex
Doctrines geogràfiques	Antinatalisme Denominació aplicada a diverses doctrines partidàries de la restricció de la natalitat, perquè consideren que l'excés de reproducció és responsable de la misèria i de la fam. La doctrina antinatalista més notable és el maltusianisme. Determinisme Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la influència decisiva dels condicionaments naturals. Hom no pot parlar d'un determinisme absolut, per tal com no es dóna gairebé mai una dependència total entre els fets físics i l'acció de l'home. Hi ha, però, una certa interconnexió. La influència dels factors físics (relleu, clima, hidrografia, sòls, mantell vegetal) té un pes no gens negligible segons les condicions tècniques, la voluntat i l'organització de cada lloc. Hom pot admetre, doncs, que el determinisme existeix més o menys en funció del grau de desenvolupament cultural i tècnic d'un grup humà concret. Els pobles molt endarrerits culturalment (com els indígenes de l'Amazones o els pigmeus de la selva africana) en sofreixen més acusadament les conseqüències. Ecologia humana Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d'adaptació al medi ambient. Maltusianisme O malthusianisme. Doctrina antinatalista que aconsella la restricció voluntària de la procreació, basada en la teoria de la població de T.R.Malthus. Segons aquesta, el destí inevitable de la humanitat és la pobresa: la població tindrà tendència a créixer més ràpidament que els mitjans de subsistència fins a assolir un nivell dictat per aquests mitjans. Dos tipus de factors poden, tanmateix, evitar una densitat de població que condemni la humanitat a l'escassetat econòmica: els factors que augmenten el coeficient de mortalitat (guerres, la misèria mateixa) i els que disminueixen el coeficient de natalitat (el "vici" —terme que inclou la contracepció— i l'autocontenció moral). Neomaltusianisme Doctrina social i demogràfica, continuadora de la teoria de R.Malthus, que advoca pel control de la natalitat per tal de limitar el creixement de la població i d'evitar la misèria. Possibilisme Teoria que s'ocupa de les possibilitats que l'entorn natural, és a dir, relleu, rius, mars, vegetació, clima, etc, ofereix a l'home, i que aquest, en certa manera, pot posar al seu servei. En darrer terme tot depèn, en bona part, de l'activitat i de la voluntat de l'home per a saber escollir les possibilitats ofertes per la natura i treure'n profit. S'oposa al determinisme. Índex
Ciències relacionades amb la geografia	Cartografia Art i ciència que té per objecte la concepció, preparació, redacció i realització de mapes, així com la seva utilització. Comprèn el conjunt d'estudis i operacions científiques, artístiques i tècniques que, a partir dels resultats de les observacions directes o de l'explotació d'una documentació, intervenen en la confecció de mapes, plànols i altres formes d'expressió cartogràfica, com els diagrames, els cartogrames, els cartodiagrames o les representacions tridimensionals, com els mapes en relleu,, etc. En cada un d'aquests documents la representació dels diferents elements es fa mitjançant símbols, l'equivalència dels quals es dóna en una llegenda, i la relació de dimensions (proporció) és donada per l'escala. Molt sovint l'objecte representat és tridimensional (la superfície de la Terra) i la seva equivalència sobre un pla en dues dimensions es fa des del s XVI per procediments matemàtics mitjançant una projecció. Edafologia Pedologia. Geologia Ciència que té per objecte l'estudi de la Terra (composició, estructura, història). L'observació directa té, en geologia, una gran importància; el geòleg ha de destriar les causes i les modalitats dels canvis successius, estimar-ne les conseqüències i, particularment, reconstituir la història de la Terra. El mètode de recerca, essencialment, no és experimental, sinó més aviat històric. Meteorologia Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. La meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l'atmosfera, sinó també els diversos efectes directes d'aquesta sobre la superfície de la Terra, els oceans i la vida en general. Hom empra el mot "temps" per a designar l'estat o les condicions de l'atmosfera; així, hom parla de fred o de calor, cel cobert o esboirat, precipitació (pluja, neu, etc), boira i moviment de l'aire (vent). Aquests components, caracteritzats per la temperatura, el vapor d'aigua i el moviment de l'aire, poden combinar- se entre ells de distintes maneres i donar com a resultat les diferents varietats de temps. Pedologia Ciència del sòl. La pedologia estudia els sòls, considerats com a éssers o ens naturals, en tots els aspectes, tant en llur fisiografia o morfologia superficial, organització interna, característiques físiques, químiques, mineralògiques i biològiques i fertilitat, com en llur origen, evolució, classificació, sistemàtica, distribució geogràfica, cartografia, ús, millora i conservació. Mentre que alguns autors restringeixen el contingut de la pedologia a una part de la ciència del sòl (estudi de l'evolució, gènesi, morfologia i classificació dels sòls), uns altres hi inclouen la sistemàtica i fins i tot la cartografia. Topografia Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. La meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l'atmosfera, sinó també els diversos efectes directes d'aquesta sobre la superfície de la Terra, els oceans i la vida en general. Hom empra el mot "temps" per a designar l'estat o les condicions de l'atmosfera; així, hom parla de fred o de calor, cel cobert o esboirat, precipitació (pluja, neu, etc), boira i moviment de l'aire (vent). Aquests components, caracteritzats per la temperatura, el vapor d'aigua i el moviment de l'aire, poden combinar- se entre ells de distintes maneres i donar com a resultat les diferents varietats de temps. Toponímia Part de l'onomàstica que estudia els noms de lloc. La toponímia és íntimament lligada a la investigació de l'etimologia i l'evolució dels noms de lloc i constata, en un pla general, la poca relació que hi ha sovint entre els noms de lloc d'un país i la llengua dels seus habitants, a causa de la forta resistència dels substrats lingüístics en els topònims. Per exemple, als EUA, la majoria de noms d'estats són d'origen indi (Oregon, Massachusetts, Minnesota, Mississippí, etc). Als Països Catalans són nombrosíssims els topònims que revelen un origen preromà (iber, celta, basc). L'estudi de la toponímia és estretament vinculat amb el d'altres disciplines, com la geografia, l'etnologia, l'arqueologia i la història. Índex
Població i poblament	Aglomeració Conjunt d'habitacles compacte i de qualsevol dimensió. L'aglomeració rural és una unitat de poblament rural agrupat (llogarret, poble, vila); l'aglomeració urbana és una unitat de poblament urbà (ciutat). En geografia urbana, però, hom reserva el nom d'aglomeració per a designar el conjunt format per una ciutat principal i per altres unitats urbanes menors adjacents, que perden progressivament llur autonomia funcional. Aquests caràcters la distingeixen de la conurbació, amb la qual és sovint confosa. L'aglomeració no té en cap cas un sentit administratiu, i ben sovint comprèn diversos municipis (aglomeració plurimunicipal). Àrea demogràfica Territori on viu un grup humà que té un comportament demogràfic propi i homogeni que el distingeix dels altres. Densitat de població Concepte i indicador de la geografia de la població que constitueix la més elemental de les correlacions entre la població i l'espai. Normalment aquesta correlació és establerta en habitants per quilòmetre quadrat. Dispersió de la població Forma de població que correspon a l'hàbitat dispers. Ecumene Conjunt de les terres habitades permanentment. S'oposa a l'anecumene, sempre deshabitat. El límit entre totes dues àrees és denominat límit anecumènic. El concepte d'ecumene nasqué a Grècia en discutir hom la teoria de l'esfericitat de la terra i plantejar el problema de les seves dimensions. Eratòstenes afirmava que la gran illa del món o ecumene era una massa continental, voltada per la mar; també Estrabó seguí aquesta teoria. Hàbitat 1. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors biòtics, físics, químics, energètics, etc) en què es desenvolupa la vida d'un ésser viu. 2. Localització territorial de la població humana. El lloc que ocupa aquesta població planteja el problema bàsic d'adaptació; d'aquí ve que les característiques distintives d'una població siguin en part atribuïbles a les peculiaritats del seu hàbitat. La concepció d'aquest respon a dos punts de vista diferents: el d'àrea natural i el d'àrea cultural. Població 1. Conjunt d'individus d'una mateixa espècie que habiten en una àrea determinada o en un medi limitat convencionalment. 2. Col·lectiu d'éssers humans d'una certa magnitud i geogràficament determinat. Una població és un subsistema dintre els ecosistemes, un complex nivell tròfic de consumidors pel fet de compondre's d'individus dotats d'un variable bagatge tècnico-cultural amb el qual manipulen profundament l'ecosistema i els seus propis mecanismes de reproducció i supervivència. Aquestes especificitats fan que les poblacions humanes gaudeixin d'unes propietats exclusives: l'ubiqüitat, el creixement sostingut i el metabolisme cultural. Un cop una població té resolt l'abastament de matèria i energia, funciona demogràficament com un sistema autoalimentat anomenat demosistema. Població de dret Població resident que manté uns drets i uns deures respecte del municipi on és censada. Si, en el moment d'elaborar-se l'operació censal, les persones registrades es troben en el seu lloc d'empadronament, es consideren residents presents; en cas que no s'hi trobin, es consideren residents absents. Població de fet Suma de les persones residents presents i de les transeünts, és a dir, d'aquelles que, tot i no estar empadronades en el lloc on s'efectua l'operació censal, es troben en aquest indret en el moment d'ésser realitzada. Població estable Model teòric de població tancada (sense entrades ni sortides migratòries) amb una estructura per edats i sexe fixa en el temps i amb un ritme de creixement (positiu o negatiu) constant. Aquest model és el resultat de simular matemàticament el manteniment de taxes de mortalitat i de fecunditats inalterades durant moltes dècades, fins que l'única característica que varia és la grandària de la població. Un cas particular de població estable és la població estacionària, en la qual, a més, el ritme de creixement és zero. Població estacionària Població estable en la qual el nombre anual de naixements i de defuncions és idèntic. Es tracta d'un model teòric de població tancada a les migracions i no correspon a cap població real que hagi existit mai. La seva utilitat en l'anàlisi demogràfica rau en la gran varietat de relacions aïllades entre variables que permet estudiar. Per exemple, la població total és igual al nombre anual de naixements multiplicat per l'esperança de vida. Poblament Concepte demogeogràfic que fa referència a la situació de la població en l'espai. L'anàlisi d'aquest fenomen es fa segons diverses escales i criteris. A escala mundial els criteris bàsics són dos: l'ecològic i el sòcio-econòmic. Segons el primer, se cerquen les correlacions entre la distribució de la població i les condicions ambientals representades bàsicament per la producció de la biosfera i els condicionants climàtics i topogràfics. Amb aquests criteris s'expliquen en part les altes densitats humanes a les zones temperades de baixa altitud i els grans buits demogràfics de les zones polars, equatorial i dels deserts càlids i freds. El criteri socioeconòmic es basa en les lleis del mercat mundial i cerca les relacions a escala mundial entre l'activitat econòmica i la distribució de la població. A escales menors, de tipus estatal o regional, es poden utilitzar també ambdós criteris, però el socioeconòmic és el més significatiu: el procés de concentració urbana és un bon exemple. A escala regional hi ha diversos criteris de classificació. El morfològic distingeix entre poblament rural i urbà i els respectius subtipus (per exemple, població rural concentrada i dispersa). El demogràfic distingeix els llocs habitats segons llur índex demogràfic. El funcional es basa en el paper socioeconòmic representat per les entitats de població: centre de mercat nacional, regional, local, etc. Les investigacions més recents de la geografia i l'economia espacial cerquen l'ordre en les distribucions dels llocs poblats més que llur classificació i descripció. Repoblament Moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població. Transferència de població Intercanvi de poblacions entre estats, organitzat com a conseqüència d'una modificació de fronteres o per a l'eliminació de minories. Veïnatge Vincle que lliga entre ells els veïns d'un terme municipal per la comunitat d'interessos, drets atorgats al municipi i deures imposats per les lleis. La condició de veí permet d'estar empadronat. Índex
Formes de vida	Nomadisme Sistema de vida d'alguns grups humans que es desplacen periòdicament o constantment d'un lloc a un altre cercant condicions de vida millors. És practicat pels grups humans d'economia caçadora-recol·lectora (com els australians, els sans i altres pobles molt primitius), els caçadors de l'Àrtic (com els esquimals) i els pobles d'agricultura primitiva (els quals, a mesura que les terres s'empobreixen per manca d'adob, han de cercar nous camps de conreu). Però la vida nòmada per excel·lència és la dels pobles d'economia ramadera, que han d'anar amb els ramats per cercar les pastures millors i els dipòsits d'aigua o de sal que convenen als animals. La societat dels pobles nòmades ramaders és sempre patriarcal, amb una forta divisió tribal. Els habitatges són sempre mòbils (tendes), i els objectes d'ús comú es redueixen al mínim possible, a fi que els trasllats dels grups siguin com més fàcils millor. Sedentarisme Sistema de vida de molts grups humans que, en oposició als nòmades, fixen llur residència en un lloc, si no per sempre, almenys durant llargues temporades. S'inicià amb el descobriment del conreu de la terra. El pas del nomadisme al sedentarisme caracteritza el principi d'un desenvolupament cultural. Seminomadisme Forma de vida condicionada per un tipus d'economia mixta que comporta un conreu temporer de la terra i un pasturatge nòmada. És característic de zones semidesèrtiques o simplement poc afavorides per les pluges que només permeten una sola collita i on es fa necessari portar el bestiar a zones més humides en època de secada. Pot ésser practicat per tota la família o només per una part d'aquesta, habitualment els homes. Trogloditisme Pràctica, pròpia dels pobles troglodítics, de viure en coves. Molt difós en el paleolític i en el neolític (fins al punt que hom designà aquests pobles primitius amb el nom de troglodites o homes de les cavernes), els autors de l'antiguitat clàssica el consideraren propi d'algunes regions asiàtiques i africanes, en les quals hom practicava, a més, el nomadisme i la comunitat de dones i de fills. Entre els primitius actuals, és practicat sovint pels veddes i alguns australians i melanesis. Una variant de trogloditisme és l'habitatge excavat totalment o parcialment a la roca: és habitual a les regions semiàrides de l'Àfrica septentrional i, ocasionalment, en algunes zones d'Andalusia. Índex
Nuclis de poblament	Aldea Llogaret. Era aplicat generalment a llocs de moriscs o de fora les terres de llengua catalana. Caseria Agrupament de cases separades del nucli principal d'una població, sorgit amb una certa independència respecte a aquest (cosa que el diferencia del barri). Ciutat Lloc d'assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions. Per damunt dels criteris administratius, la ciutat és definida pel conjunt d'una sèrie de factors, com el nombre d'habitants, els condicionaments històrics, la seva morfologia i el tipus de vida dels seus habitants; aquests factors poden canviar segons els països i les àrees culturals a què la definició és aplicada. Són, però, fonamentals una certa aglomeració de població i unes funcions no agrícoles d'aquesta població. Colònia industrial Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Llogaret Nucli de població més petit que un lloc o poble, que posseeix o ha posseït alguna de les característiques d'aquest (església, terme propi, personalitat administrativa, etc), encara que no forma, ni ha format en època recent, municipi ni parròquia. Localitat 1. Poble o lloc determinats. Des del punt de vista geogràfic hom pot distingir, en una localitat determinada, l'emplaçament estricte i la situació dins un marc més ampli. 2. Entitat urbana sense jurisdicció pròpia, formada, en general, per un nombre relativament escàs d'habitants. Poble Població petita, poblat, inferior a una vila o a una ciutat. Urbanització Poblat, barri, etc, establert de nou segons un pla de conjunt. Veïnat Grup de cases de camp o d'altres habitatges units o relativament propers entre ells; caseria. Vila Població que, sense tenir el títol de ciutat, té alguns privilegis o un nombre d'habitants prou elevat per a distingir-se dels pobles. Índex
Demografia	Anàlisi demogràfica Mètode d'observació crítica del procés demogràfic d'una població concreta. És establert per la informació estadística que, amb la descripció, la classificació i l'explicació de les lleis que el regeixen i dels factors que han condicionat aquestes, permet d'establir les perspectives de població estudiada. Cicle demogràfic antic El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar. Cicle demogràfic modern Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris. Creixement de la població Resultat del creixement vegetatiu net (natalitat menys mortalitat) més el saldo migratori net (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un període de temps. Demografia Ciència que té com a objecte l'estudi de la població. Explosió Increment sobtat de la població d'un territori a partir d'elements preexistents. Model demogràfic Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural. Pressió demogràfica Relació entre el nombre d'individus d'una població i els recursos de què disposa. Primera transició demogràfica Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials. Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la transició demogràfica. Projecció demogràfica Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base a unes hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per edats i sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la població del moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al comportament previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions. Revolució demogràfica Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports. Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa. Segona transició demogràfica Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XX als països desenvolupats. La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització de les relacions familiars i una secularització de la societat que han provocat una sèrie de canvis de valors, canvis que han tingut com a resultat una major incorporació de la dona al treball i una nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Tota aquesta nova casuística ha comportat la davallada i el retardament de la nupcialitat, la major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis, l'aparició de les segones noces com a resultat de l'increment del nombre de divorcis, l'augment de formes alternatives de convivència (cohabitació), l'augment de naixements fora del matrimoni, etc. Índex
Moviments naturals	Abortivitat Relació entre el nombre d'avortaments i el nombre total de dones fecundades, per a una població determinada i en un temps donat. Baby-boom Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural. Creixement vegetatiu També anomenat creixement natural. És la diferència entre la taxa de natalitat i la taxa de mortalitat, sense tenir en compte les migracions. Esperança de vida Perspectiva mitjana de durada de la vida d'una persona. És la mitjana aritmètica dels anys que teòricament, per a cada edat, poden arribar a viure els habitants d'una àrea determinada, tenint en compte la taula de mortalitat. Fecunditat Relació del nombre de naixença amb el de dones en edat fèrtil. Una dona és fecunda si té fills, i infecunda si no en té, independentment del fet que sigui fisiològicament capacitada per a tenir-ne o no. Hom estableix normalment la taxa de fecunditat per edats (nombre de nascuts de mares d'una edat dividit per totes les dones de la mateixa edat), i, sumades totes les dones fèrtils (de 15 a 49 anys), constitueixen una taxa neta per a contraposar a la de natalitat general. Hom pot considerar només els naixements femenins, amb la qual cosa hom coneix les possibilitats reproductores futures. La fecunditat presenta taxes molt baixes a 15 anys, i després va augmentant, fins assolir el màxim a 25 anys; a partir d'aquí torna a minvar, fins a esdevenir nul cap a 50-55 anys. Fertilitat Possibilitat fisiològica de procrear de les dones. Són edats fèrtils les compreses entre 15 i 49 anys. Si hom no impedís d'una manera o una altra la concepció, la fertilitat seria igual a la fecunditat, però això no s'ha produït mai; el matrimoni tardà, el celibat i la limitació voluntària dels naixements originen una fecunditat molt per sota de les possibilitats fisiològiques de l'espècie. Morbiditat Nombre i distribució de les malalties que sofreix una població en un moment donat i estudi de les causes de la mort. Mortalitat Relació del nombre de defuncions comptabilitzat en períodes anuals. La mesura demogràfica més elemental de la mortalitat és la taxa bruta de mortalitat, que relaciona el nombre de defuncions d'un any amb la població mitjana a la meitat de l'any esmentat. És costum de calcular aquesta taxa per mil habitants. Mortalitat infantil Relació entre el nombre de nens de menys d'un any morts, respecte al nombre total de naixements haguts durant un any. S'anomena mortalitat infantil endògena la causada per malformacions genètiques o per problemes al llarg de la gestació, i mortalitat infantil exògena aquella que té causes posteriors, especialment les derivades del part i de les condicions ambientals del primer any de vida. Es distingeix igualment entre mortalitat neonatal i postneonatal, segons si es produeix durant el primer mes de vida o durant els onze mesos posteriors. No es comptabilitzen com a defuncions infantils, sinó com a avortaments, aquelles que succeeixen abans del naixement. Natalitat Concepte demogràfic que en sentit estricte fa referència a una taxa, la taxa bruta de natalitat, que hom obté dividint el nombre anual de naixements esdevinguts en una àrea determinada per la població mitjana d'aquell any. Normalment la taxa és donada en tant per mil. Nupcialitat Nombre proporcional de matrimonis en un temps i en un lloc determinats. Perquè l'índex de nupcialitat sigui al màxim de precís, cal tenir en compte les diverses formes d'unió conjugal (monogàmia, poligàmia, matrimoni legal, unió lliure, etc). Potencial biòtic Índex de l'increment més alt possible d'una població, que resulta d'una natalitat màxima acompanyada d'una mortalitat mínima. Taxa Preu, import, mesura o percentatge en què hom ha taxat alguna cosa. Quan hom fa referència a un determinat percentatge o proporció entre diverses magnituds o variables econòmiques, utilitza preferentment el terme "taxa", en aquells casos en què és fàcilment identificable i relativament estable en el temps. Així, hom parla de taxa de canvi, taxa de mortalitat, taxa de natalitat, mentre que en altres casos més diversificats o modificables és utilitzat el terme "tipus". Aquest és el cas de tipus d'interès, tipus de descompte, etc. Taxa d'abortivitat Nombre d'avortaments per mil dones fecundades, en un any determinat. Taxa d'avortament Nombre d'avortaments referits al nombre de dones fecundades en un temps donat. Hom sol referir-lo al nombre d'avortaments entre mil dones fecundades en un any. Taxa de divorcis Índex qualitatiu d'una població pel qual hom avalua la importància dels divorcis dins un sistema social. La taxa normalment és calculada sobre mil habitants. Amb fins més socials, hom pot calcular la taxa sobre el total de matrimonis, indicant els anys que han durat. Taxes de reproducció Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el succés dels naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones fèrtils i del seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil d'una població procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en absència de mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat no canvien. Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el càlcul de les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la població estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats en un moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat de procreació per capita de les dones de la població esmentada durant un cert període de temps. Índex
Moviments migratoris	Assimilació Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda. L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment com a part aparent de la societat on s'han instal·lat. Emigració Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire socioeconòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats. Èxode rural Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. Immigració Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Integració 1. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant. Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades sigui inevitable una certa simbiosi. 2. Procés amb què una societat assimila els elements que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc. Migració Canvi espacial significatiu fet per una població. Perquè sigui significatiu, aquest canvi ha de comportar un desplaçament d'un volum considerable de població, una distància notable o una diferència qualitativa entre l'espai de partença i el d'arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació sòcio-econòmica o àdhuc política de la situació (problemes d'integració i adaptació) dels migrants, amb una corresponent repercussió en les estructures sòcio-econòmiques dels espais de partença i d'arribada (emigració, immigració). Moviment pendular Mobilitat de la població entre dos punts separats del territori donada per motius laborals o d'estudi principalment. És característic d'aquest tipus de moviment la regularitat diària, si bé també es consideren moviments pendulars els desplaçaments regulars de cap de setmana o de vacances per motius d'oci. Saldo migratori Diferència aritmètica entre els fluxos d'entrades (immigració) i de sortides (emigració) en una determinada població. Índex
Estructura de la població	Dinàmica de poblacions Conjunt de transformacions que determinen la composició i les dimensions d'una població. Estructura d'edat Divisió de la població en grups segons l'edat. L'estructura per edats és causa i efecte de l'evolució general de la població i una dada fonamental per a la planificació econòmica i social. Per a classificar la població segons la seva edat els demògrafs treballen a diferents escales. La classificació més elemental és l'anomenada grups d'edat: joves (menys de 15 o 20 anys), adults (entre 15 o 20 i 60 o 65 anys) i vells (més de 60 o 65 anys), sense distinció de sexes. Piràmide d'edats Histograma doble simètric que representa l'estructura per edats i sexes d'una població. L'eix d'ordenades és únic i recull les edats o els grups d'edats; l'eix d'abscisses és doble: el de la dreta recull els contingents (en xifres relatives) de dones de cada edat, i el de l'esquerra, els d'homes. Població activa Població que té l'edat mínima per a accedir al mercat laboral i es troba en situació d'ocupació o bé en estat d'atur o desocupació. Hom entén per població activa ocupada aquella que realitza una activitat econòmica de la qual obté una remuneració. La població activa desocupada és aquella que busca la seva primera feina o que ha deixat l'activitat econòmica que realitzava anteriorment a la situació de desocupació. El mesurament d'aquest darrer grup de població ve donat per la proporció de població activa; és a dir, la relació entre el conjunt de la població activa respecte del total de la població. La taxa d'ocupació relaciona el nombre de persones ocupades respecte del total de la població activa, mentre que la taxa d'atur relaciona el nombre de persones desocupades respecte del conjunt de la població activa. La relació de dependència és la proporció d'individus en edat no activa respecte del conjunt d'individus que es troben dins les edats considerades com a període d'activitat humana, preferentment entre els 20 i els 64 anys. Totes les persones de més de 16 anys que tenen ocupació o estan disponibles i fan gestions per incorporar-se al treball. Població inactiva Part de la població que no exerceix cap tipus d'activitat econòmica remunerada, ni es troba en disposició de poder-ne realitzar cap (persones que desenvolupen feines de la llar, infants, estudiants, rendistes, jubilats i persones que realitzen el servei militar). La proporció entre la població activa desocupada i la població inactiva respecte de la població activa ocupada dóna lloc a una relació de dependència del conjunt de la població improductiva respecte de l'econòmicament productiva. Projecció demogràfica Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base a unes hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per edats i sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la població del moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al comportament previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions. Quocient sexual Nombre d'individus del sexe masculí que, per cada cent de sexe femení, són concebuts (quocient sexual primari), neixen (quocient sexual secundari) o atenyen l'edat adulta (quocient sexual terciari). Sex ratio Expressió anglesa per a significar l'índex que relaciona el nombre de mascles per cent femelles en una població. Eventualment, percentatge de mascles en una població. Taula demogràfica Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats. Índex
Fonts demogràfiques	Cens Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen, i d'altres particularitats complementàries. Hi ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre), el de les persones d'edat escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a votar (cens electoral), el d'oficis (cens laboral) o professions (cens professional), el de classificacions per procedència o lloc de naixença (cens d'immigrats, d'estrangers, etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades fonts econòmiques, com el cens industrial, l'agrícola (cadastre), el ramader, l'avícola, el d'habitatges, etc. Foc Casa o habitatge sotmès a la imposició del fogatge. Fogatjament Relació de focs, distribuïts per localitats, termes i demarcacions superiors, per a l'exacció de la imposició del fogatge. Padró Llista pública i autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un terme municipal en una data determinada. En l'actual legislació de l'estat espanyol, tota persona, fins i tot els estrangers que visquin habitualment en el territori de l'estat espanyol, han d'ésser empadronats en un sol municipi, i és sempre vàlida la darrera inscripció quan n'hi hagi més d'una. El padró municipal és confeccionat cada cinc anys i rectificat anualment amb referència al 31 de desembre. El padró constitueix un document públic en el qual consten noms, cognoms, edat, sexe, professió, estat civil, relació amb el cap de casa, etc. Índex
Política demogràfica	Control de naixements Control del creixement demogràfic mitjançant l'aplicació sistemàtica dels mètodes contraceptius, el foment o la legalització de l'avortament i àdhuc mitjançant l'esterilització de l'home o de la dona. El control de naixements es pot donar en el pla simplement familiar (en el sentit que la parella decideixi quants fills desitja, en funció del seu nivell de vida i de la projecció en l'escala social que hom vol per a ells) o en el pla oficial estatal (en el sentit que l'estat determina un màxim de fills per parella, amb la promulgació de les lleis corresponents i l'aplicació de penes a aquells que no les compleixen). Maltusianisme econòmic Disminució voluntària de la producció de béns per evitar la disminució dràstica dels preus, pràctica que pot arribar a la destrucció física dels béns. Planificació familiar Terme aparegut als EUA (family planning) cap a a la fi dels anys cinquanta com a sinònim de control de naixements. En tant que concepte englobador, la pràctica de la planificació familiar representa l'atenció dels aspectes psicològics, mèdics, familiars, socials, econòmics, demogràfics, etc, que condicionen la natalitat. Poblacionisme Política de població consistent a consolidar el domini territorial i l'explotació dels recursos naturals de determinades zones geogràfiques mitjançant el foment de la immigració. Els casos més notoris es poden trobar en diversos països de l'Amèrica del Sud durant el s XIX i el principi del XX. L'àmplia disponibilitat de terres i la intenció de consolidar el predomini de la població d'origen europeu davant la població indígena portaren països tan diversos com l'Argentina, el Brasil o Mèxic a obrir oficines de reclutament a tot Europa, oferint passatges gratuïts o a crèdit, lligats a contractes signats abans del viatge. Política de fill únic Política de reducció de la fecunditat basada en la limitació de la descendència matrimonial a un únic naixement. Es pot considerar una política de xoc si hom té en compte l'excepcionalitat d'aquesta mesura en les descendències femenines habituals i el fet que un fill per dona no garanteix a llarg termini la reproducció de les poblacions. Només s'ha posat en pràctica en països amb taxes de creixement molt elevades, com ara la Xina, l'exemple més notable. Política demogràfica Conjunt de mesures dirigides a modificar l'evolució previsible d'alguna variable demogràfica. Requereixen incidir sobre els comportaments individuals pel que fa a la procreació, la mortalitat i la mobilitat geogràfica. Normalment s'associen amb polítiques de desenvolupament més generals, com és el cas de les campanyes de planificació familiar. A més d'incidir en variables quantitatives, com fan el natalisme o el maltusianisme, les polítiques demogràfiques poden també dirigir-se a variables qualitatives, com la composició de la immigració segons el país d'origen o la millora dels recursos humans existents mitjançant el sistema educatiu o sanitari. Índex
Problemes demogràfics	Desnatalitat Descens continuat de la natalitat que determina una progressiva reducció dels excedents dels naixements sobre les morts i que a la llarga pot dur a la despoblació d'un país. Despoblament Disminució de la població d'un territori determinat. Aquesta minva pot ésser deguda a un desplaçament de la població cap a uns altres llocs o a un augment de les defuncions per damunt dels naixements. Envelliment Augment del percentatge de vells (persones de més de 60 o 65 anys) en una població. La causa principal de l'envelliment és el descens de la fecunditat, en especial si va acompanyada d'un descens efectiu de la mortalitat entre adults i vells. També pot donar lloc a un fort envelliment l'emigració, quasi sempre constituïda per joves de sexe masculí, amb la qual cosa no tan sols augmenta la proporció de vells per manca de joves, sinó que el desequilibri entre sexes a l'edat matrimonial fa baixar la nupcialitat i, conseqüentment, la natalitat i les perspectives de rejoveniment. El grau d'envelliment es coneix, bé pel percentatge de vells (a partir d'un 10% de vells hom pot parlar de població vella) o bé per l'índex de vellesa, que s'obté dividint el nombre de vells pel total de la població. Excedent demogràfic Inadequació entre la població i els recursos econòmics en un lloc i un moment donats. Aquest concepte, estretament lligat amb el de superpoblació, és molt relatiu, puix que la pressió de la població sobre els recursos pot ésser d'intensitat molt variable, i és difícil de precisar quan és insostenible o quan sobra població i quan els recursos són mal mobilitzats. El concepte té validesa per a aquelles societats d'economia teòricament estable on tot augment quantitatiu de la població dóna lloc a un descens de la renda per capita i a una manca de llocs de treball. Tot l'escreix de població respecte al volum d'equilibri constitueix l'excedent que, o bé emigra, o bé és eliminat per una mortalitat accentuada provocada per la fam i les epidèmies consegüents. Subnutrició Nutrició insuficient. Subpoblació Concepte demogeogràfic poc precís, ja que el seu punt de referència, l'òptim demogràfic, és sempre relatiu i difícil d'establir. Esquemàticament, hom considera subpoblat aquell territori on manca força de treball per a aprofitar adequadament els recursos potencials i per a permetre una vida social plena. Supermortalitat Mortalitat de caràcter especial que afecta certs grups d'una població d'una manera sistemàtica o excepcional. En el primer cas, és típica la supermortalitat masculina que afecta tots els homes des del naixement i que dóna lloc al fet que l'esperança de vida dels homes sigui inferior a la de les dones i que a totes les poblacions les dones siguin més nombroses que no pas els homes, malgrat la superior taxa de masculinitat dels naixements. En el segon cas, es tracta d'augments sobtats de la mortalitat a causa d'epidèmies, catàstrofes, fam, etc. Aquestes supermortalitats, conegudes més aviat com a mortalitats catastròfiques, eren molt freqüents en les societats pre-industrials i constituïen la causa principal de l'estancament de la població, ja que esborraven en poc temps els guanys de població difícilment acumulats els anys bons. Superpoblació Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup social. Índex
Activitats econòmiques	Activitat econòmica Activitat conscient i intencional dirigida als camps de la producció i de la distribució de béns, i a la realització de finalitats definides materialment, amb l'ajut de determinats mitjans materials que constitueixen la tècnica. Activitats primàries Són les que d'una manera directa o indirecta depenen de la utilització dels recursos naturals i es fan necessàriament als llocs on es troben aquests recursos (agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal...). Activitats secundàries Són les que produeixen béns industrials, és a dir, transformen les primeres matèries en productes semielaborats o acabats (artesania, indústria...). La seva localització depèn en gran part de decisions humanes basades en criteris econòmics. Activitats terciàries Són les que no produeixen béns, sinó que ofereixen serveis. Aplega un grup heterogeni d'activitats: serveis d'administració pública de l'estat, serveis financers, serveis comercials, serveis de transport, serveis de comunicació, serveis d'educació, serveis culturals (museus, conferències...), serveis de temps lliure (esports, turisme...), serveis d'informació (ràdio, televisió, premsa,...), serveis sanitaris (dispensaris, ambulatoris, hospitals...), serveis relacionats amb professions que aconsellen les empreses o els individus (advocats, publicistes, assessors fiscals...). Base econòmica Conjunt d'activitats productives d'una zona que exporta productes o serveis. Bé econòmic Cadascun dels mitjans obtinguts a partir de la natura -física o humana- pel procés econòmic de la producció, a través del treball, i utilitzats pels homes per a satisfer llurs necessitats. Hom els anomena béns econòmics per distingir-los dels béns lliures (tota la resta de béns no provinents del procés productiu), dels quals els diferencia el fet de tenir un cost i, per tant, un preu i que, per això, són objecte d'estudi de l'economia política. Des d'un punt de vista econòmic hi ha, en un nivell general, dues classes de béns: béns de producció i béns de consum. Béns d'equipament Conjunt de béns materials, tals com plantes industrials, maquinària, instal·lacions, serveis, etc, necessaris per al funcionament d'una unitat de producció. Són part integrant de l'actiu d'una empresa i equivalen al concepte de capital fix. Béns de producció Són els que serveixen indirectament per a la satisfacció de les necessitats i que alhora poden ésser objectes de treball (és a dir, objectes obtinguts a través del treball, com, per exemple, els minerals, les primeres matèries, etc), o bé mitjans de treball (és a dir, objectes emprats per a transformar, com ara les màquines, les eines, etc). Béns de consum Són els destinats als consumidors, béns que responen d'una manera directa a la satisfacció de les necessitats (productes acabats, aliments, etc). Circulació econòmica Conjunt d'activitats relatives a la transmissió i bescanvi de béns econòmics. El concepte de circulació —com a fenomen que uneix els extrems de la producció i del consum, i que recull la imatge de la circulació sanguínia, com a funció fonamental d'un cos (en aquest cas, el cos social)— brolla del canvi que la divisió del treball i el creixement industrial comportaren respecte al sistema antic, basat en la propietat de la terra. Economia 1. Administració ordenada dels béns d'una comunitat (estat, establiment, família, etc.). 2. Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució. Índex
Sectors econòmics	Sector econòmic Cadascuna de les parts en què hom divideix l'economia per al seu estudi d'acord amb diversos criteris. Segons la mena d'activitat ha esdevingut clàssica la divisió de Colin Grant Clark en tres sectors productius: primari, secundari i terciari. El sector primari inclou les activitats relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i els boscs. El sector secundari aplega les activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la construcció. El sector terciari, anomenat també de serveis o residual, inclou el conjunt d'activitats econòmiques, no directament productives en el sentit de crear béns de consum o de producció, siguin agraris o industrials, sinó destinades a possibilitar o facilitar la satisfacció de necessitats humanes. L'estudi de les interrelacions entre els diferents sectors econòmics ha estat objecte de treball de nombrosos autors, que ha culminat en les aportacions de W.Leontiev, amb les taules input-output, les quals constitueixen la millor síntesi macroeconòmica dels sectors productius. Segons l'origen institucional de les decisions econòmiques i llur control posterior, hom parla de sector públic i de sector privat, segons que aquelles siguin preses i controlades per l'autoritat política o no, i, així, el sector públic és compost pels òrgans de l'estat, en sentit ampli, i la totalitat de les empreses públiques, malgrat que les decisions d'aquestes darreres siguin informades pel principi del mercat. Altres autors, contràriament, consideren el sector públic format únicament pels òrgans de l'estat, i el sector privat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat, criteri recollit per la definició del sector públic en els Sistemes de Comptes Nacionals de les Nacions Unides. El sector quaternari és el nou sector provinent del terciari, segons la classificació de tres sectors de C.Clark, que agrupa les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per llur funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la recerca i el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'ensenyament, etc). Sector primari Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, els boscs, la caça, la pesca i, d'acord amb alguns autors, també les activitats extractives (mineria). Sector privat Sector fornat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat. Sector no controlat per l'autoritat política. Sector públic Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja sia directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb certes autonomies; el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat banc central i certes entitats de crèdit oficial. Sector quaternari Conjunt de les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per llur funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la recerca i el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'ensenyament, etc). Sector secundari Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb les activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la construcció. Sector terciari Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o no directament productives, anomenat també sector residual o sector de serveis. Índex
Recursos econòmics	Primeres matèries Recursos que hom extreu directament de la natura per tal d'utilitzar-los en un posterior procés de producció. En sentit estricte, hom considera primeres matèries els recursos agrícoles i els d'origen mineral, bé que pot estendre's a tots aquells productes resultants d'una elaboració prèvia que són emprats amb caràcter de generalitat com a mitjans de producció. Així, hom parla de primeres matèries per a referir-se als elements, productes o substàncies que hom sotmet a un procés de fabricació o de transformació per tal d'obtenir-ne un producte acabat. Recursos Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals de què disposa una empresa per portar endavant les activitats econòmiques. Recursos econòmics Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals, amb què compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en activitats econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes. Aquest concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació, pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries. Recursos energètics Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria. Recursos forestals Productes que hom extreu del bosc per a llur industrialització i comercialització. El més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes manufacturats. Recursos naturals Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la vegetació, la fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs en determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no produïbles condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha configurat el caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder econòmico-polític. Recursos productius Béns que hom utilitza com a factors de producció per a obtenir-ne d'altres susceptibles de satisfer més necessitats humanes. Índex
Agricultura	Agricultura Art de conrear la terra. Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles. Agronomia Branca de l'agricultura que estudia el conreu racional del sòl. És fonamentada en l'estudi de la dinàmica del sòl i de les plantes, des d'un punt de vista físic, químic i biològic. Agropecuari -ària Relatiu o pertanyent a l'agricultura i a la ramaderia. Agroquímica Part de la química que estudia els processos relacionats amb l'agricultura; inclou la química d'adobs, de plaguicides i fitoreguladors, etc. Agrotècnia Branca de l'agricultura que tracta de la conversió dels productes agrícoles en articles manufacturats a nivell d'indústria rural. Fitotècnia Part de l'agricultura que estudia la utilització i les aplicacions de les plantes amb relació a la indústria i l'economia. Màquina agrícola Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles, en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora, segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé hom les pot acoblar a un tractor. Revolució agrària Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar la màxima explotació dels camps. Terra Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció en intensitat variable segons el tipus d'activitat a què es refereix: és bàsic en l'agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o l'electrònica. Índex
Tipus d'agricultura	Agricultura a temps parcial Agricultura duta a terme per agents productius que desenvolupen la seva principal activitat econòmica en altres sectors d'ocupació. Agricultura biològica Agricultura que refusa l'ús d'adobs químics i de tractaments fitosanitaris, així com, en general, les pràctiques agrícoles fortament tecnificades. Agricultura de sosteniment Pràctica agrícola que té com a finalitat no agredir el medi ambient. Es basa en el conreu de varietats adaptades a les condicions climàtiques de la zona, sense esgotar els recursos del sòl i reduint l'ús de fertilitzants (principals elements contaminants dels sòls i de les aigües) i de productes fitosanitaris. El tipus de conreu canvia d'any en any segons els seus requeriments nutritius; a més, el camp no és emprat contínuament, sinó que periòdicament hom no hi conrea res i el dedica a la pastura de ramaderia. Aquest tipus d'agricultura és la tendència actual en els països desenvolupats, principalment europeus, amb la finalitat de no esgotar els recursos del sòl. Agricultura de subsistència Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital. Agricultura extensiva Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de mecanització. Agricultura intensiva Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals. Agricultura itinerant Conreu itinerant. Agricultura orgànica També agricultura ecològica o biològica. Sistema de producció agrari que tracta de fomentar la diversitat biològica i que evita la utilització de productes fitosanitaris i fertilitzants minerals de síntesi. Combina les tècniques de conreu tradicionals, com la rotació de conreus, els conreus intercalats, la integració entre la producció vegetal i animal, etc, i tècniques modernes sorgides dels coneixements científics. L'agricultura orgànica permet incrementar els rendiments de sistemes agraris amb poques possibilitats d'utilitzar fertilitzants, insecticides, etc. Agricultura urbana Agricultura que es desenvolupa en àrees urbanes o àrees d'influència urbana. Inclou l'activitat agrícola en sentit ampli, és a dir, la producció agropecuària, l'aqüicultura, l'horticultura, la silvicultura i, en general, la gestió dels espais verds. Fins fa molt poc, l'activitat agrària s'associava quasi exclusivament al medi rural; és el que es coneix com a agricultura rural. De tota manera, el creixement cada cop més important de les ciutats fa que l'agricultura desenvolupada en el medi urbà o a la seva rodalia sigui cada cop més destacable. Índex
Tipus d'agricultura segons el conreu	Arboricultura Branca de l'agricultura que s'ocupa del conreu, la multiplicació i l'aprofitament dels vegetals llenyosos. Hom considera l'arboricultura fruitera o fructicultura, l'arboricultura forestal o silvicultura, i l'arboricultura ornamental, que s'ocupa dels arbres i dels arbusts utilitzats en jardineria. Cerealicultura Conreu dels cereals. Horticultura Conjunt de tècniques i de mètodes que hom empra en el conreu de verdures, de llegums, de fruita, etc. Oleïcultura Art i ciència del conreu de l'olivera i d'altres plantes oleaginoses. Praticultura Part de l'agricultura dedicada al conreu, estudi i millora de prats i pastures. Viticultura Branca de l'agricultura dedicada a l'estudi i al conreu de la vinya. La viticultura és especialment dedicada a l'obtenció d'una primera matèria adient per a l'elaboració de vi de la qualitat desitjada, tenint en compte que el raïm és un producte complex que depèn del sòl, l'aigua, el sol i sobretot la temperatura. Per a mantenir les característiques dels ceps, la reproducció sol ésser vegetativa, sovint amb empelts de ceps americans (d'ençà de la crisi de la fil·loxera). Les feines que cal efectuar inclouen fonamentalment la plantació, a una distància adient, segons les varietats, amb prèvia rompuda del terreny i adobament del sòl, i l'esporgada i els tractaments amb plaguicides, per tal de combatre el míldiu, l'oïdi, la fil·loxera, etc. Hom ha de renovar els conreus al cap d'una trentena d'anys. Vitivinicultura Art de conrear les vinyes destinades a l'elaboració de vi. Índex
Sistemes de conreu	Alternança Divisió o repartiment dels terrenys d'una explotació en tantes parts equivalents com anys previstos per a la successió de conreus escollida com a més convenient. Associació de conreus Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes (associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada). Coltura promiscua Expressió italiana amb la qual hom designa el sistema de conreu basat en l'existència simultània de plantes de conreu vàries en un mateix camp, de forma que una d'elles serveixi com a suport de les altres. És típic dels països mediterranis i es dóna en àrees de sòl humit o amb possibilitats de regatge, car no suporta una estació seca llarga. Conreu Conjunt de treballs destinats a prendre cura de la terra i de les plantes per tal de fer-les fèrtils i obtenir-ne un profit més gran que en el cas d'un desenvolupament espontani de la natura. Aquests treballs són estructurats en els sistemes de conreu, que són un seguit d'operacions que, amb ajuts tècnics concrets, permeten l'obtenció de les millors collites possibles per a un terreny determinat. La diversitat de medis naturals susceptibles d'ésser aprofitats per l'home des del punt de vista agrícola dóna lloc, de forma natural, a una diversificació paral·lela en els sistemes de conreu. El poblament dispers en un medi relativament hostil de molts pobles primitius és característic de les regions equatorials, on l'agricultura té un caire complementari de la caça i de la collita. Conreu de regadiu Conreu que és regat. Conreu de secà Conreu que no és regat sinó amb l'aigua de pluja. Guaret Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat. Itinerant Dit del tipus de conreu en què hom va treballant noves terres a mesura que les altres ja no són fèrtils. Monoconreu Monocultura. Monocultiu O monocultura. Conreu únic o predominant d'una planta en una regió determinada. Conreu d'un sol producte molt rendible comercialment, en extenses zones d'un país determinat. Policonreu Policultura. Policultiu O policultura. Sistema de conreu primitiu, propi de les societats rurals, que consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos destinats a alimentar la població local. Alguns sistemes de conreu de societats més avançades són basats en la policultura. Rotació de conreus Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola. Índex
Explotacions agràries	Agrari -ària Conjunt coordinat de treballs i de tècniques de producció utilitzats per a obtenir els millors rendiments possibles del sòl. Les tècniques emprades són molt diverses: de conquesta del sòl (rompudes, sanejament, creació de bancals, etc); de millorament del sòl (adobs, rectificacions edàfiques, regatges); de treball del sòl (forces motrius i utillatge) i de tractament de cultius (successió, coexistència, rotació, etc). Els sistemes agraris estan molt diversificats, perquè responen a una sèrie de condicions geogràfiques i econòmiques, variables en l'espai i en el temps. Aquesta diversitat pot encloure's en dos grans grups: sistemes agraris autàrquics, encaminats a assegurar la subsistència de grups reduïts, ja sigui a base d'emprar sistemes extensius de policultura (conreus itinerants i conreus fixos amb rotacions), o sistemes intensius de monocultura (conreus amb acumulació de treball humà a Àsia), i sistemes agraris lligats al comerç internacional i generalment basats en una monocultura que pot ésser intensiva (conreus d'horta) o extensiva (conreus de cereals a les grans planes dels EUA i del Canadà). Els sistemes agraris condicionen el ritme de treball, la forma de l'hàbitat, el tipus de casa rural, la mentalitat de l'agricultor i la caracterització del paisatge agrari. La seva evolució és sovint difícil, i sols es dóna gràcies a un estímul extern, com pot ésser la introducció de noves plantes de conreu o a causa d'una revolució social. Alqueria Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu. Explotació Conjunt d'instal·lacions i activitats aplicades al funcionament d'una empresa agrícola o, per extensió, industrial, al llarg de tot el procés de producció i comercialització. Segons la destinació dels productes obtinguts, les explotacions poden ésser autàrquiques, si produeixen exclusivament per permetre la vida dels propietaris i treballadors d'una manera directa, o comercials, si són destinades al mercat i a l'obtenció de beneficis. Un cas particular d'aquestes explotacions són les denominades de plantació, pròpies dels països nous, en relació, generalment, amb grans companyies. Segons la classe de productes obtinguts les explotacions poden ésser complexes, en el cas que aquests productes siguin molt variats (com, per exemple, les tradicionals, que eren alhora agrícoles i ramaderes), o especialitzades, si es dediquen exclusivament a un tipus determinat de producte. Cal distingir en primer lloc entre les agrícoles i les ramaderes i, dintre cadascun d'aquests grups, entre les que siguin només bladeres, farratgeres, vitícoles, olivareres, etc, en el primer cas, i entre les lleteres, productores de carn, ovines, porcines o bé dedicades a l'aviram (pollastres, conills, ous, etc), en el segon cas, en el qual reben sovint la denominació de granja. Actualment els complexos d'explotació, tant agrícola com ramadera, inclouen sovint instal·lacions industrials annexes (com les de conserves). Segons la vinculació dels treballadors a l'explotació i, concretament, a les terres, les explotacions poden ésser directes o indirectes. En les directes el treballador és també propietari de les terres i, per tant, de l'explotació. Són molt freqüents, en aquest tipus, les anomenades explotacions familiars, que acostumen a ésser de dimensions petites o mitjanes; n'és un bon exemple el mas català prepirinenc, que constitueix una explotació de tipus familiar, autàrquic i complex. Quan la propietat i el treball d'una explotació recauen en persones diferents, s'anomenen indirectes, en aquest cas els treballadors es vinculen a les terres en virtut d'uns contractes determinats (arrendaments, parceries, etc). Les explotacions poden tenir caràcter col·lectiu, i llavors és freqüent que l'estat en sigui el propietari, com en el cas del sovkhoz soviètic, o caràcter cooperatiu, com en el cas del kolkhoz de l'URSS o del kibbuts d'Israel. Explotar Treure profit del producte (d'alguna cosa, generalment la terra). Granja 1. Lloc destinat a la cria d'aviram o de bestiar. 2. Masia. Kolkhoz Granja collectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven. Latifundi Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat, col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials. Mas Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació. Masia Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles. Minifundi Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat, amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha.