EL FRANQUISME A CATALUNYA (1939-1975)

Guió conceptual.	1. El franquisme (1939-1975). - Una dictadura feixista. - Etapes del franquisme. 2. Evolució de l'economia catalana. - L'autarquia de la postguerra (1939-1959). - El desenvolupament econòmic (1959-1973). - Les conseqüències del desenvolupament. - La crisi econòmica (1973-1975). 3. Manifestacions del règim a Catalunya. 4. La vida política durant el franquisme. 5. La repressió durant el franquisme. - Repressió i control social. - La policia franquista. - Formes de repressió. - L'exili. 6. L'oposició durant el franquisme. - Oposició i resistència. - Formes d'oposició. 7. Fronts d'oposició. 7.1. L'oposició política. - L'oposició a l'exili. - La política unitària a l'interior.	- El catalanisme. - Els partits nacionalistes. - Els partits socialistes. - Els partits comunistes. - Les organitzacions anarquistes. 7.2. L'oposició obrera. - Les organitzacions sindicals. 7.3. L'oposició popular. - El maquis. - Actes de protesta popular i d'afirmació catalanista. 7.4. L'oposició de l'Església. - Les organitzacions catòliques. 7.5. L'oposició universitària. 7.6. L'oposició intel.lectual. 8. El redreçament cultural de Catalunya. - Moviments culturals. - Moviments educatius. - Moviments musicals. - Moviments artístics. - Llibres en català. - Premsa catalana. 9. La transició.
El franquisme (1939-1975). Per a Catalunya, els anys del franquisme van signficar la pèrdua de l'autogovern i, com arreu, de les llibertats democràtiques.	Franquisme Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d'excepció de l'oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l'estat d'una administració totalitària basada en l'existència d'una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d'un partit únic —FET y de las JONS— i d'un cap que concentrà tots els poders de l'estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l'objectiu d'unificar políticament, econòmica i social l'estat. La vertebració jurídica d'aquesta etapa totalitària s'inicià durant la guerra civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l'estat i de les forces armades (1936), el decret d'unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d'unitat sindical i de bases de l'organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— i la de seguretat de l'estat (1941). En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta. Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d'institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d'un incipient estat de dret. A l'interior, però, s'assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d'establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l'autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L'articulació legal d'aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) entre d'altres. Arran de l'obertura a l'exterior i de l'inici d'una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l'existència d'agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d'estabilització del 1959, una etapa d'adequació forçada de l'aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l'escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l'Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l'economia espanyola en el mercat capitalista internacional. El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d'inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació politicosocial fluctuant entre l'obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l'aurèola dels experts, sempre se'ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d'aquesta etapa. D'acord amb aquesta llei s'anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l'estat i presidència del govern. La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L.Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d'oposició, deserció d'elements vinculats al franquisme i l'envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l'aprovació d'una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se'n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s'anà dotant d'institucions pròpies. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d'una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l'aparell de l'estat en la persona de Franco i d'una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l'utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d'un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d'elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l'Opus Dei, etc, bé que Franco mai no permeté que cap d'ells tingués una clara preponderància sobre els altres. Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l'altre, notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jerarquicoautoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l'apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l'aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l'esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates. En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d'un aparell institucional. Disposà d'institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc), judicials, de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc) i dotà l'exèrcit, base de l'existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l'ajut d'aquest aparell institucional, i sobretot amb l'amenaça d'utilització de l'aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva. El franquisme als Països Catalans Als Països Catalans el franquisme complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i d'una sola llengua, la castellana. La seva voluntat d'anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita. Al Principat el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l'afusellament (1940) del president Companys n'és el símbol—. Forçà l'exili de més de 200 000 catalans, i entre els que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí l'estatut d'autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions. Inicialment mantingué una política econòmica restrictiva contra la indústria catalana: absorció de bancs catalans, control dels permisos de construcció, de distribució de maquinària, etc. La superioritat econòmica de Catalunya, malgrat tot, es mantingué i fins i tot augmentà posteriorment malgrat la política econòmica del règim que acabà adoptant una actitud més pragmàtica i renuncià en part als seus objectius inicials. En el camp social prengué una sèrie de mesures prohibitives i discriminatòries: prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, substitució per un altre del nom de Catalunya que duien moltes institucions i entitats, destrucció de centenars de milers de llibres escrits en català, retirada d'estàtues, símbols i noms de significació patriòtica dels carrers de les ciutats i els pobles, trasllat forçós fora de Catalunya de nombrosos mestres estatals i municipals i arribada de mestres de Castella i Extremadura amb l'objectiu de castellanitzar l'ensenyament primari, depuració del professorat universitari, prohibició de l'Institut d'Estudis Catalans i substitució per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, etc. Amb el temps el règim es veié forçat a ésser més tolerant en aquestes qüestions, però mai no abandonà la filosofia que promogué tal actitud i, si en algun punt no pogué mantenir posicions totalment prohibitives (edició de llibres, ús públic del català), procurà la seva neutralització. El franquisme no tingué entre la població catalana una base sòlida. Els dirigents franquistes, però, tampoc no confiaren en els catalans, ni en la burgesia catalana que, agraïda i submissa amb el retorn a les seves fàbriques, havia acceptat la descatalanització com un fet irremeiable. Només uns quants membres de l'alta burgesia espanyolista (Eduard Aunós, Miquel Mateu i Pla, Joaquim Bau) ocuparen des de la primeria algun càrrec polític rellevant. Més endavant, a partir dels anys cinquanta, el règim trobà nombrosos col·laboradors en les institucions econòmiques (caixes d'estalvi, cambres de comerç i indústria) i establí estretes relacions polítiques i econòmiques amb personalitats catalanes (Josep Maria de Porcioles, Pere Gual i Villalbí, Laureà López i Rodó). Les classes mitjanes i camperoles mantingueren la llengua i la seva catalanitat, juntament amb alguns sectors de la burgesia; els obrers tampoc no foren integrats pel sistema. La Falange no tingué una autèntica implantació a Catalunya i el seu nombre de militants fou sempre reduït: sovint els seus dirigents eren forasters i ben pocs dirigents a nivell d'estat foren catalans. L'Església a Catalunya proporcionà fidels col·laboradors al franquisme, però ben aviat fou una institució on es forjaren nuclis de resistència i oposició. Exclosos els exmembres de la Lliga i d'altres partits autonomistes, els càrrecs de l'administració provincial i municipal, de l'Organización Sindical Española i d'altres institucions anaren a parar a les mans del reduït nombre de camisas viejas (Josep Maria Fontana i Tarrats n'és un exemple), d'antics lerrouxistes i de vells homes dels sindicats lliures, i les nombroses vacants de llocs de l'administració per fugida, arrest o cessament dels anteriors titulars, foren cobertes amb excombatents, excaptius i funcionaris provinents en llur majoria de fora de Catalunya. Les illes Balears també sofriren una sagnant repressió i la imposició violenta de la castellanització i del nacionalcatolicisme. La vida política insular visqué dictada per funcionaris forans desconeixedors del país; l'economia sofrí les conseqüències del paper específic de productors de divises a baix cost dins el procés de desenvolupament econòmic peninsular que l'estat franquista assignà a les illes. Les capes burgeses insulars mantingueren un conformisme total, col·laborant amb el centralisme espanyol i amb el capitalisme estranger. Els mateixos eclesiàstics, que durant la guerra i els anys quaranta es resistiren a la prohibició de l'ús públic del català, posteriorment es castellanitzaren. Aquest fet, acompanyat de l'actuació de la burocràcia forània, i dels seus subordinats autòctons, i, més endavant, dels abundosos immigrants peninsulars, accelerà el procés de destrucció de la personalitat. Al País Valencià foren també suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a les personalitats dretanes que no s'havien compromès amb l'aixecament militar. Al costat dels empresonaments i execucions foren nombroses les depuracions i separacions de càrrecs. Amb el franquisme l'oligarquia terratinent i financera i l'Església Catòlica tornaren a ocupar la seva situació de privilegi. A la nova elit dirigent s'afegiren alguns militants falangistes i molts elements de la dreta històrica. Aquí també la repressió postbèl·lica féu desaparèixer el moviment obrer organitzat. La cultura, que els darrers anys de la monarquia i durant la República havia conegut una notable revifalla, també sofrí una forta repressió i només foren permeses les seves manifestacions més innòcues: la societat Lo Rat-Penat, la bandera amb la franja blava de la ciutat de València i la producció teatral sainetista i de qualitat ínfima. La Catalunya del Nord també visqué les conseqüències de la implantació del franquisme a l'estat espanyol; en acabar la guerra, les tropes republicanes i fugitius en general hi trobaren refugi. En molts punts foren establerts camps de concentració de refugiats que hi romangueren fins a l'ocupació nazi de França. Posteriorment Perpinyà es convertí en centre i refugi de la política catalana. Malgrat els seus esforços, el franquisme no reeixí a anihilar la personalitat catalana, el manteniment de la qual constituí un dels elements més actius contra la dictadura franquista, primer de resistència i després d'oberta oposició i lluita. Franquista Seguidor del franquisme.
Una dictadura feixista.	Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Feixisme Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes). Autocràcia Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics. Cabdillatge Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder. Cabdill Líder carismàtic, especialment militar i polític. Caudillo, el Nom amb què era conegut Francisco Franco. Concentració de poders Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars. Oligarquia Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. Estatisme Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme. Autoritarisme Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida. Conservadorisme Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària. Centralisme Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. Centralització Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional. Estat policia Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics. Nacionalisme ideològic O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar. Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Etapes del franquisme.	Etapes del franquisme Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política. Postguerra Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys. Autarquia 1. Estat o qualitat de l'ens que es basta a ell mateix. 2. Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. 3. Qualitat de l'organització política autosuficient. Aïllament 1. Reclusió d'un país en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres. 2. Conjunt d'elements que contribueixen a aïllar. Obertura Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics. Transició Acció de passar més o menys ràpidament d'un estat a un altre, d'un assumpte a un altre, d'una idea a una altra, etc. Modernització Acció de fer modern, transformar (alguna cosa) segons els usos, gusts, etc, moderns. Desenvolupament Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. Crisi 1. Situació circumstancialment dolenta o difícil d'una persona, una empresa, un afer, una política, etc. 2. Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. Ocàs Decadència d'un règim o d'un sistema polític, social, econòmic, cultural, etc.
Evolució de l'economia catalana durant el franquisme. La Catalunya de la postguerra (1939-1959) va patir, com arreu de l'Estat, les restriccions de l'autarquia econòmica i del racionament. Més que les limitades destruccions de la Guerra Civil, fou la política econòmica franquista, la que més va afectar l'economia de Catalunya.	Autarquia Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament afavoria la indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L'autarquia a l'estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d'interès nacional, creació de l'INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d'equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d'aquesta amb salaris baixos; l'especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents. Racionament Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià. Cartilla de racionament Quadern on hom controlava, a través de cupons, la compra de productes de primera necessitat. El 14 de maig de 1939, davant la falta de productes alimentaris, el govern va promulgar el racionament com una mesura temporal per a assegurar el proveïment dels productes de primera necessitat (pa, oli, sucre, farina...) a tota la població. En realitat la mesura va durar 12 anys. Aquests productes s'adquirien amb cupons assignats a cada família, d'acord amb el nombre dels seus components. Cada família tenia dues cartilles de racionament, una per a la carn i una altra per a la resta dels comestibles. El 1943 es van substituir les cartilles familiars per les individuals. Això portava a un tràfic, il.legal i subterrani, de cupons i de "cartilles" i a una acceleració incontrolada del mercat negre, així com a un intercanvi de cupons i de productes. Les cartilles de racionament van ser suprimides l'any 1952. Mercat negre Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida o racionada. Estraperlo Negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius. Després de la guerra civil de 1936-39 i fins el 1955, aproximadament, fou aplicat al comerç extralegal —o a l'adulteració— d'aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra. Als Països Catalans fou especialment important el tràfic de la farina, del sucre, de l'oli d'oliva i, per a la fabricació de tèxtils, del cotó. L'excessiva perduració del sistema de racionament (1939-52) afavorí el desenvolupament de l'estraperlo i la formació d'enormes fortunes, reunides en pocs anys. Els anomenats nous rics o estraperlistes formaren un grup social de característiques molt definides. La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparèixer gradualment aquest fenomen econòmic.
Entre 1959 i 1973, Catalunya va conèixer un fort creixement econòmic, malgrat el centralisme del règim.	Desenvolupament Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. El desenvolupament pressuposa unes condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals l'estat hi té un paper essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la política econòmica, control de fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments de la balança de pagaments. La base fonamental del desenvolupament, però, és la innovació tecnològica creixent i continuada, amb unes creixents necessitats de capital, que no sempre repercuteix en més benestar per a la majoria. Per tal de consolidar i donar continuïtat al creixement, la societat en la qual aquest té lloc sol impulsar un seguit de canvis constitucionals, tant polítics com econòmics. Entre els factors impulsors del desenvolupament destaquen el sorgiment de personalitats o grups innovadors en el terreny econòmic i social que activen les potencialitats en la seva àrea d'influència, al costat de la descomposició de les minories rectores tradicionals només interessades en llur pròpia supervivència. Altres factors poden tenir un fort component de retroalimentació, i poden ser alhora conseqüències i impulsos del desenvolupament: entre aquests els més rellevants són els d'ordre demogràfic, els derivats de l'increment de la urbanització o aspectes conjunturals que poden accelerar el canvi, els derivats dels avantatges dels transports i les comunicacions, que faciliten les influències profundes de nous mètodes productius i noves idees, etc. El procés de desenvolupament comporta, en general, a més d'una millor distribució de la riquesa, una més gran importància del comerç exterior, la desaparició de la mortalitat infantil, el desplaçament de grans masses de gent del camp a la ciutat, un creixement del pes de l'administració central i un increment notable en la satisfacció de les necessitats bàsiques. El desenvolupament econòmic és molt difícil de mesurar, sobretot pel que fa als seus aspectes qualitatius (grau de distribució personal de la renda, canvis institucionals, etc). Hom intenta de quantificar-lo mitjançant indicadors, com és ara el grau d'alfabetització, el consum de calories per habitant, el nombre d'habitants per metge, etc. De tota manera, la mesura convencional de desenvolupament és obtinguda amb el producte nacional per habitant, sia en un moment determinat o al llarg del temps. Creixement econòmic Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per capita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament. Desarrollismo Dit de la política econòmica inaugurada amb el Pla d'estabilització de 1959 i continuada amb els Plans de desenvolupament a partir de 1964. El resultat d'aquesta política fou un desenvolupament econòmic precipitat i desequilibrat, amb nombroses contradiccions (socials i regionals) i deficiències (urbanístiques, de serveis i infraestructures, etc.). A més, la societat es va anar modernitzant d'una manera tal que el franquisme es va anar quedant sense la seva base tradicional i es va anar convertint en un règim obsolet. Pla d'Estabilització L'entrada d'Espanya al Fons Econòmic Internacional i al Banc Mundial, el 1958, amb l'esperança d'obtenir crèdits per evitar una suspensió de pagaments, fruit de la manca de reserves d'or i de divises amb les quals es pogués fer front al finançament de les importacions, va tenir com a contrapartida l'exigència de la liberalització econòmica a través d'una sèrie de mesures que es concretaren en el Pla d'Estabilització de 1959. L'objectiu del Pla era obrir l'economia espanyola perquè pogués participar en el cicle econòmic expansiu que es vivia a l'Europa occidental, i que tenia com a exemple el "miracle" econòmic de l'Alemanya de la postguerra. Per aconseguir aquest objectiu, calia una economia més oberta, amb un comerç internacional regularitzat i que permetés rebre inversions estrangeres. Per posar ordre a l'economia espanyola, pas previ necessari, el Pla va establir inicialment la reducció de la despesa estatal, un increment dels impostos, la congelació dels salaris dels treballadors, la devaluació de la pesseta, l'impuls de les exportacions per a intentar pal.liar el gran desequilibri de la balança comercial amb l'exterior i els incentius de les inversions estrangeres. Les conseqüències d'aquestes mesures econòmiques foren immediates i, encara que els costos socials van ser considerables (per exemple, la pèrdua del nivell de vida: encara es van empitjorar més les condicions de vida del poble, però només va durar fins a l'any 1961), es va aconseguir de sanejar l'economia i de posar les bases del creixement econòmic de la dècada posterior. El Pla va significar l'abandonament definitiu de la política econòmica d'intervenció i de regulació seguida pels governs franquistes durant els anys posteriors a la guerra civil. Plan de desarrollo económico y social Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de Planificación del Desarrollo.
Les conseqüències socials del desenvolu- pament econòmic foren nombroses. Els principals efectes foren el creixement urbà, lligat a l'onada d'immigrants, i l'accés a la societat de consum.	Boom demogràfic Nom amb què es coneix el gran desenvolupament demogràfic dels anys seixanta, gràcies a una disminució considerable de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat elevades. En el cas d'Espanya, dels 25 milions d'habitants el 1940 es va passar a 35 milions el 1973. Baby-boom Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia. Urbanització Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Suburbi Part d'una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli vital. Històricament, suburbi era sinònim de raval; modernament, però, més fixat raval en el sentit de barri antic intramurs o immediat a les muralles i diferenciat de la ciutat originària, el sentit de suburbi s'ha fixat quant al temps (raval contemporani, sovint posterior a l'enderrocament de les muralles), però s'ha diversificat en l'espai. Els suburbis corresponen a antics nuclis degradats, annexats al municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns serveis gairebé inexistents. Fora de l'Europa occidental hom pot assenyalar casos extrems: ciutats de colonització anglosaxona (sobretot als EUA), on el centre històric s'ha degradat fins a esdevenir el veritable —i potser únic— suburbi; ciutats del Tercer Món (abundoses a l'Àfrica negra), que no són sinó un gran suburbi; i ciutats d'estats socialistes, on, si més no en teoria, no hi ha suburbis. En aquest sentit, Barcelona és una ciutat europea típica, on hom pot trobar els quatre tipus de suburbi: antic nucli annexat (Sants), espai marginal annexat (barri del Besòs), antic nucli autònom (Sant Adrià de Besòs) i espai marginal autònom (Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat). Barraquisme Fenomen urbà, propi dels països fortament receptors d'immigrats i mancats d'una planificació urbanística, que es manifesta per la construcció de barraques a la perifèria i als petits espais no edificats d'una ciutat. En la configuració econòmica del barraquisme concorren, d'una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats, generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l'altra, la forta especulació entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen serveis. De seguida, però, aquests conjunts comencen a organitzar-se com a barri —bé que segregat i subdotat—, i així neixen establiments i serveis elementals arrenglerats sobre les vies que comuniquen amb la ciutat pròpiament dita. Les dificultats d'integració urbana s'accentuen, ja que perviuen com a subcultures gairebé tots els models de llur societat d'origen, mantinguts a causa de l'isolament respete a la societat receptora i fomentats al caliu del veïnatge homogeni. Formalment, la barraca és una arquitectura espontània i circumdada per vies oficials, prop de les quals es crea una trama generalment per a vianants que arrenglera les barraques, gairebé sempre familiars i d'una sola planta per raó de la feblesa constructiva, que poden tenir una eixida o un petit pati tancat annex. Sovint s'hi barregen també casetes bastides molt primàriament, però ja amb elements normals de construcció. Aquestes cases elementals poden arribar a predominar, esteses en veritables barris, on hom no pot parlar estrictament de barraquisme, però sí de la supervivència de les seves principals característiques, llevat de les barraques. El fenomen del barraquisme existeix avui arreu del món i pot presentar característiques pròpies de cada país, com, per exemple, els barris de barraques de gitanos a Barcelona, el barraquisme dels negres als països colonials africans, el barraquisme de les embarcacions fluvials de les ciutats xineses o malaies, els barraquismes del centre i nord d'Itàlia i d'Espanya (chabolas) i el barraquisme de les favelas de Rio de Janeiro, escalonades en fort pendent sobre la ciutat i la mar. El clima n'és tan marcadament influent, que la línia climàtica que passa pel centre d'Europa i dels Estats Units limita pràcticament pel nord el barraquisme com a fenomen col·lectiu i estès. Als Països Catalans el fenomen tingué la seva màxima incidència els anys cinquanta i seixanta, prop dels centres d'industrialització activa; d'aleshores ençà el nombre de barraques ha minvat notablement, si bé, de vegades, això ha anat acompanyat de la creació d'edificis amb poques condicions i serveis, la qual cosa és anomenada barraquisme vertical. Al terme municipal de Barcelona, en el moment de màxima extensió del fenomen (1955), hi havia com a mínim unes 20 000 barraques i una població estimada de 100 000 barraquistes; el 1969 hi havia 4 359 barraques, nombre que el 1985 s'havia reduït a poc més de 360. Slum Barri urbà (antic suburbi o zona urbana degradada) generalment superpoblat, amb un gran deteriorament de les condicions d'habitabilitat, d'higiene i de serveis. Caracteritzats per una gran desorganització social, amb uns índexs de pobresa, analfabetisme i delinqüència anàlegs als que hom troba en el barraquisme. Immigració Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població. Els altres catalans Expressió emprada per l'escriptor Francesc Candel en el seu llibre Els altres catalans, publicat el 1964, per referir-se a aquell col.lectiu de persones residents a Catalunya vinguts d'altres contrades, especialment els immigrants dels anys del franquisme (anys cinquanta, seixanta i setanta). Societat de consum Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la civilització, hom sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana. Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum —que avui actua com a estímul en tot el món— és en el fons una societat de producció específica i que els qui són interessats a produir-hi fan consumir el que els aporta més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema específic de producció. Seat 600 Fou el més popular dels cotxes i va ser el símbol del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960. Cultura de massa Conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. En un sentit anàleg hom parla també de cultura popular.
L'expansió econòmica es veu frenada amb l'arribada de la crisi del 1973.	Crisi econòmica del 1973 Coneguda com la crisi del petroli, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
Entre les escasses manifestacions del règim a Catalunya, cal destacar la celebració del Congrés Eucarístic del 1952.	Congrés eucarístic Celebració multitudinària del catolicisme destinada a promoure la devoció eucarística. Pot ésser local, nacional o internacional. La iniciativa fou deguda a Marie Marthe Emilie Tamisier (1844-1910), que promogué el primer pelegrinatge eucarístic a Avinyó (1874). El primer congrés eucarístic internacional se celebrà a Lilla (1881), i fins el 1938 hom en celebrà 34. El següent tingué lloc a Barcelona el 1952, i posteriorment n'hi ha hagut un cada quatre anys a altres ciutats del món. El 1993 se celebrà a Sevilla el XLV Congrés Eucarístic Internacional, centrat en el tema de l'eucaristia i l'evangelització, i el 1997 tingué lloc a Breslau (Polònia) el XLVI. Joan Pau II assistí a tots dos congressos. Congrés Eucarístic Internacional Congrés celebrat a Barcelona el 1952, que va constituir una autèntica demostració de força de l'Església, amb comunions col.lectives de fins a 90.000 persones o consagracions de nous capellans en què en participaven més de 800. Fou un dels actes públics en què es concretava més clarament l'esperit del nacionalisme i representa el zenit de la col.laboració entre l'Estat i l'Església durant el franquisme. En el context de la llarga postguerra, el Congrés Eucarístic fou una gran ostentació de religiositat (misses, exposicions d'art sacre, ordenacions sacerdotals, etc.) i de despesa, que va contrastar amb la situació de la ciutat de Barcelona, on el barraquisme era un problema important.
La repressió i la resistència foren les principals constants de la dictadura franquista a Catalunya.	La vida política sota el franquisme Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió, que comportà milers d'execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícil de precisar, i milers d'exiliats, preferentment a França i a l'Amèrica Llatina. L'afusellament del president Lluís Companys (1940) fou el cas més notable d'aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats, amb la col·laboració d'un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques i culturals catalanes. L'ús del català fou prohibit; la xarxa educativa de la Generalitat desmantellada i milers de mestres sancionats o expulsats de llurs tasques docents; llibres, diaris i d'altres mitjans de comunicació en català —o en castellà si tenien antecedents republicans— foren tancats, prohibits o transformats en òrgans de propaganda del nou règim i tots els símbols esquerrans, republicans o catalanistes foren destruïts i prohibits. Entre els exiliats aviat s'organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939), que pressionaren les potències occidentals perquè aïllessin el règim espanyol; d'altra banda es formaren guerrilles antifranquistes, que pervisqueren fins el 1960 aproximadament. A l'exili francès nasqué, el 1939, el Front Nacional de Catalunya. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l'estat francès i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d'extermini nazis o s'allistaren a la resistència aliada. A poc a poc a l'interior de Catalunya començaren a ressorgir cèl·lules d'antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats. La tibant situació socioeconòmica interior permeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d'empresaris vinculats a l'antiga Lliga Catalana maldaren per superar la desaparició de les organitzacions específicament catalanes i llur assimilació a les estatals. La Secció de Treball de la Indústria Tèxtil Cotonera (1941) i el Consorci d'Industrials Tèxtils Cotoners (1944) foren dos dels principals intents dels fabricants de teixits per recuperar llur hegemonia industrial a través d'organismes catalans, els quals, d'altra banda, no evitaren que tota l'economia catalana es convertís en subsidiària de l'espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es palesà, per exemple, en la banca, absorbida pels grans bancs estatals; solament el Banco Central establí un consell regional per a Catalunya. La dècada dels anys cinquanta els industrials metal·lúrgics substituïren les iniciatives dels tèxtils i revitalitzaren les velles juntes de comerç. De nou, la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua, amenaçades per la repressió, els programes de castellanització radical i àdhuc l'arribada de noves masses d'immigrants castellanoparlants. Els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. La recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Pioners com Josep M. Cruzet, fundador de l'Editorial Selecta (1946), reprengueren l'edició de llibres en català amb vocació tant de continuïtat com d'actualització. Hom féu cursets semiclandestins d'iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), molt sovint aixoplugats en entitats catòliques. La revista "Serra d'Or", editada pels monjos benedictins de Montserrat —un dels nuclis bàsics de la recuperació cultural d'aquests anys— fou la primera mostra prestigiada arreu d'Europa d'una cultura que reviscolava. Els premis literaris també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. A la universitat, sobretot a les facultats de dret, filosofia i lletres i més tard arquitectura, sorgiren nuclis, com l'encapçalat per l'historiador Jaume Vicens i Vives, que trencaren amb la cultura oficial. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars. El 1959 TVE instal·là a Miramar (Barcelona) un centre de producció de programes i el 1964 fou emès el primer programa en català (La ferida lluminosa de J.M. de Sagarra). La renovació pedagògica tingué un motor important en l'Escola de Mestres Rosa Sensat, que fou creada el 1965. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable i indiscriminada persecució governamental. Un aldarull nacionalista al Palau de la Música Catalana (juny del 1960) en presència de diversos ministres i les campanyes contra el director del diari "La Vanguardia", Luis de Galinsoga, o en demanda de bisbes catalans, palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats, que el 1969 posaren fi a una etapa d'una certa liberalització. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansió entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea, però aquest creixement es produí d'una manera anàrquica i amb fortes desigualtats i deficiències, paleses en l'estructura social (arribada de centenars de milers d'immigrants) i urbana del país. Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; la unió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964), sindicat que arribà a ésser el més fort, al costat de la CNT, la UGT, i la SOC, i sense comptar els organismes obrers confessionals, com la JOC. Els sindicats de classe assumiren a partir d'aquests anys el fet nacional català, la qual cosa els menà a col·laborar amb els partits i forces catalanistes. A la dècada dels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes: el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el dia de la seva fundació protagonitzà la Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l'Amnistia, la Comissió Catalana d'Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc, i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona. A la fi del 1969 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i al desembre del 1970 sorgí l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya amb motiu del judici de Burgos contra setze nacionalistes bascs. El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona. Romangueren fora de l'Assemblea alguns partits, com Convergència Democràtica (amb excepcions personals), Unió Democràtica o Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), els quals establiren el 1974 un comitè d'enllaç amb l'Assemblea. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d'arreu de l'estat, compresos els catalans. Malgrat l'acció sistemàtica de les autoritats contra l'Assemblea, aquesta reeixí en la mobilització de grans masses en defensa del seu programa.
Repressió i control social.	Repressió Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació. Control social Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals de socialització. Ordre públic Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia. Terror Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents execucions de pena capital.
La policia va ser l'encarregada de mantenir l'ordre públic.	Policia Cos o força que vetlla pel compliment dels reglaments establerts per al manteniment de l'ordre i la seguretat pública. Coneguda a la majoria de societats des de l'antigor, ha respost als principis morals del poder que l'ha organitzada, participant de la seva ideologia. Per això, hom considera que, dintre un estat just, té el deure de garantir les llibertats i els drets individuals i col·lectius, i només, amb vista a aquest fi, pot exercir les coaccions imprescindibles. Les seves funcions, hom sol considerar-les distribuïdes en tres branques: policia administrativa, encarregada de fer complir les lleis i els reglaments dels serveis públics (policia portuària, sanitària, militar, etc), policia de seguretat, amb missions referides a l'ordre i a la política interiors de l'estat, i policia judicial, a la qual hom encomana la investigació dels delictes i la persecució dels malfactors. A l'estat espanyol, durant el franquisme, en què aquestes funcions no eren delimitades ni existia divisió de poders, la policia judicial depengué del poder executiu a través dels seus diversos funcionaris i autoritats. De la seguretat, se n'ocuparen els cossos policíacs sense especialització concreta. Era emmarcada en el cos general de policia i en la policia armada, uniformada, amb missions executores i de suport a l'anterior. Dividida territorialment en deu jefaturas superiores i dues delegaciones especiales per a les illes Balears i les Canàries, l'entitat fonamental fou constituïda per la comissaria, servida pel cos general i per un destacament de policia armada. Fundats ambdós cossos el 1941, absorbiren els de vigilància i de seguretat, fundats el 1908, així com la guàrdia d'assalt. El cos més nombrós era format per la guàrdia civil, regit independentment per la llei del 1940. Sotmesos tots al ministeri de l'interior, alguns, com la guàrdia civil i la policia armada, fins el 1976 depenien també del ministeri de l'exèrcit quant a l'organització i la disciplina. El director general de la guàrdia civil, l'inspector general de la policia armada, els respectius estats majors, així com tots els caps i la majoria dels oficials de la policia armada, pertanyien a l'exèrcit i tots els graus d'ambdós cossos tenien categoria i fur militars. Encara avui, la guàrdia civil, dividida en posts, comandats per un caporal o sergent, té cura sobretot de les zones rurals, del trànsit de carreteres i de la vigilància de les costes, mentre que el cos general de policia i la policia armada sol concentrar-se a les ciutats i disposa de les compañías de reserva general, motoritzades i especialment preparades contra avalots. S'encarregaven del control de duanes tots tres cossos. La vigilància i la regulació del trànsit ciutadà són encarregades a cossos municipals anomenats policia municipal o guàrdia urbana. Amb l'adveniment del nou règim (1976) hom inicià un lent procés de transformació de la policia vers concepcions més democràtiques. Policia judicial Conjunt de membres de les forces i cossos de seguretat, que per dependència funcional o requeriment de les autoritats judicials auxilien els jutjats i tribunals i el ministeri fiscal a esbrinar els delictes i en el descobriment i la custòdia dels delinqüents. Grisos Nom que es donava als membres de la Policia Nacional pel color del seu uniforme. Foren tristement cèlebres per la duresa amb què reprimien les manifestacions. Brigada social Policia política del règim franquista, que va practicar sistemàticament la tortura contra els detinguts per activitats antifranquistes, centenars dels quals van quedar amb seqüel.les físiques i psíquiques, mentres d'altres eren assassinats als calabossos policials. Brigada Unitat de diverses organitzacions estructurades més o menys militarment. Social Durant el franquisme, membre de la brigada politicosocial del cos general de policia. Policia secreta Policia que no porta uniforme.
Formes de repressió.	Censura Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on és establerta. Depuració Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes. Purga Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Persecució Procediment judicial dirigit contra algú del qual hom té indicis racionals que ha comès una acció criminal o hi ha participat. És ordenada per l'autoritat judicial i duta a terme per la policia. Tortura Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts —ja siguin físics o psíquics— a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte. Com a càstig fou aplicada sovint pels tribunals en èpoques passades; podia consistir en la flagel·lació, posar l'acusat a la picota o amb argolles, tallar la mà als lladres (especialment als països islàmics), etc. També servia per a augmentar els sofriments dels condemnats a mort: crucifixió, esquarterament, foguera, lapidació, empalament, etc. Com a mitjà per obtenir informació o la declaració de l'acusat fou molt usual a l'edat mitjana. La inquisició en solia usar de tres menes: els cordills —que consistia a lligar l'acusat i anar estrenyent les lligadures—, la garrutxa —que consistia a penjar l'acusat amb una corda, alçar-lo amb una politja i deixar-lo caure de cop, però sense que toqués a terra— i la toca —que consistia a fer empassar a l'acusat grans quantitats d'aigua a través d'una gasa fina—. La Il·lustració reaccionà contra aquestes pràctiques judicials, sobretot a partir de l'obra de Beccaria Dei delitti e delle pene (1764), i hom anà abolint-les a la majoria d'estats europeus al final del s XVIII. A l'estat espanyol fou abolida per les Corts de Cadis (1812), abolició ratificada per Ferran VII (1814). Tanmateix, malgrat les prohibicions legals, la tortura ha estat molt utilitzada pels règims totalitaris i policíacs, com ara el nazisme, l'estalinisme, els feixismes i les dictadures militars, amb utilització de l'electricitat, mètodes psicològics i tècniques molt elaborades per tal de no deixar senyals. Considerada com un ultratge a la dignitat de la persona humana, la tortura ha estat condemnada per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), però la seva pervivència ha obligat a noves condemnes per part de les Nacions Unides, com la declaració sobre la protecció de totes les persones contra la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants (1975) i la convenció sobre el mateix tema adoptada el 1984. Camp de treball Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar. Presó Pena de privació de llibertat per un temps determinat. La legislació distingeix la presó major, que va de sis anys i un dia a dotze anys, i la presó menor, que comprèn des de sis mesos i un dia a sis anys. Ambdues són considerades penes greus. La pena és complerta segons un sistema progressiu, amb els graus màxim, mitjà o mínim, segons la gravetat del delicte comès. El règim, els graus, els ascensos, els treballs, l'ensenyament i les visites, els estableix la legislació penitenciària. Aquestes penes comporten la suspensió de tot càrrec públic, professió, ofici i dret de sufragi durant tot el temps de la condemna. La pena accessòria de suspensió de professió o d'ofici únicament s'imposa si aquests han tingut relació directa amb el delicte comès. Pena de mort O pena capital. Pena màxima dintre qualsevol ordenament, que priva de la vida el delinqüent destruint-lo físicament. Històricament la seva justícia i oportunitat mai no havia estat discutida. D'ençà, però, de Beccaria i d'alguns seguidors, com Jeremy Bentham, diversos països l'han anada abolint, fins a arribar a ésser anticonstitucional, com a l'Alemanya Federal. A l'estat espanyol, per l'impuls de Luis Jiménez de Asúa, fou abolida entre el 1931 i el 1938. La Constitució del 1978 tornà a abolir-la; roman encara, però, per a certs delictes militars en temps de guerra. Pràcticament l'únic estat occidental que la manté és els EUA. En les llistes de les Nacions Unides figuren alguns països com a abolicionistes de fet. La polèmica, amb connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i ètiques, hom pot sintetitzar-la així: és una pena exemplar (bé que, d'ençà de la desaparició de les execucions públiques, ha perdut, si mai l'havia tingut, aquest sentit); la seva abolició augmentaria la criminalitat (bé que els índexs de delinqüència solen ésser lleugerament superiors en països on vigeix); el seu efecte intimidatori evita la comissió de nombrosos crims (tot i que el càlcul sobre casos hipotètics no és mai correcte); és la forma més segura d'eliminar els incorregibles (sense adonar-se que l'argument invalida justament qualsevol efecte intimidatori). Resta, finalment, en cas d'error judicial, la irreparabilitat de la sentència, a més sens dubte de la manca de racionalitat dels arguments a favor de la pena capital. Execució Aplicació de la pena de mort. Garrot Collar de ferro que hom pot estrènyer a voluntat per mitjà d'un cargol, emprat per a executar els condemnats a la pena capital. La condemna a mort per mitjà d'aquest instrument, en lloc de la forca, fou introduïda pel codi penal espanyol el 1820, fou aplicada per darrer cop el 1974 i suprimida el 1978. Afusellament Execució militar de la pena de mort amb una descàrrega de fusells. Procés a Lluís Companys Consell de guerra sumaríssim contra el president de la Generalitat a l'exili, Lluís Companys. Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. En un judici sense defensa, va ser condemnat a mort i fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Camp de la Bota, el Antic barri suburbial, tocant a mar, entre els municipis de Barcelona (barri de Pequín) i de Sant Adrià de Besòs (el Parapeto). Sorgit els anys vint amb l'assentament de població immigrada amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, després del 1960 tornà a ser un centre d'immigració important. Una gran part de la població era gitana. El 1971 tenia prop de 700 barraques i una població de 3 270 h. El 1989 s'enderrocaren les darreres barraques (que havien anat minvant els anys precedents). El seu nom sembla que prové del mot francès butte que li donaren les tropes napoleòniques. El general Zapatero (1854) hi féu construir un edifici militar, dit el Castell. Fou lloc d'execucions en la guerra civil de 1936-39 i en la postguerra.
En acabar la Guerra Civil, i degut a la repressió, moltes persones van haver de marxar a l'exili, sobretot a França, on poc després es van trobar atrapats per l'ocupació nazi.	Exili Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política. Els grecs consideraren l'exili com una sanció aplicable a diverses menes de delictes; sovint era una alternativa a una pena greu o capital. L'exili polític fou una pràctica habitual. A la Roma republicana l'exili no era reconegut legalment; els qui s'exiliaven eren mers fugitius de la justícia. A l'època imperial hom introduí la deportació i la relegació. En el primer cas, els reus eren duts a una illa (deportatio in insulam); la de Sardenya era considerada una de les pitjors. La relegació equivalia a un confinament. Durant l'edat mitjana l'exili continuà essent pràctica corrent; la multiplicitat d'estats a la península italiana i llurs conflictes donà lloc a un gran nombre de moviments d'aquest tipus; Dant, per exemple, esdevingué un exiliat cèlebre a causa de les lluites entre güelfs i gibel·lins. Els conflictes religiosos europeus de l'edat moderna també provocaren l'exili d'importants masses humanes, com les dels puritans anglesos, que passaren, en part, a l'Amèrica del Nord, i els hugonots, que abandonaren França en ésser revocat l'edicte de Nantes (1685) i s'establiren en terres de Prússia. La Revolució Francesa provocà l'exili d'una bona part de la noblesa francesa; la lluita dels moviments liberals contra els règims absolutistes donà també lloc a un gran nombre d'exiliats —una gran part de la vida política castellana es preparava a l'exili, a Baiona o a París—. Modernament, la proliferació dels mitjans de transport i d'informació n'han afavorit el desenvolupament. Les possibilitats de propaganda dels mitjans de comunicació han afavorit sovint la creació de "governs a l'exili", especialment nombrosos després de la Segona Guerra Mundial. Als Països Catalans, l'extinció de la dinastia comtal barcelonina (1410) provocà lluites entre fraccions polítiques (com la rebel·lió de Jaume d'Urgell en 1412-13 i la guerra civil de 1462-72), que obligaren les minories vençudes a acollir-se a d'altres països o jurisdiccions. L'adopció de la política castellana d'expulsió de minories racials dugué la comunitat jueva dels Països Catalans a l'exili (1492) i, en 1609-10, foragità els moriscs del País Valencià. L'exili polític reaparegué durant la guerra dels Segadors (1640-52); molts francòfils destacats passaren al Rosselló, ocupat per França. A la fi de la guerra de Successió (1714), molts partidaris del primer Carles III es refugiaren a la cort de Viena o als dominis italians dels Habsburg. La incorporació forçosa dels Països Catalans a la monarquia borbònica els subjectà a avatars semblants als de Castella: el 1767 hagueren d'exiliar-se els jesuïtes a Itàlia, i en 1789-93 s'establí al Principat un contingent important de fugitius rossellonesos de la Revolució Francesa. La guerra del Francès causà inicialment l'exili d'antinapoleònics cap a les zones lliures (com les Balears); més tard, amb motiu del retorn de Ferran VII (1814), afrancesats i liberals hagueren de refugiar-se a França. Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba. Refugiat -ada Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats. L'increment de refugiats que durant la primera meitat del s XX s'esdevingué a Europa obligà a establir una legislació internacional referent als refugiats. L'any 1951 se signà a Ginebra la Convenció de les Nacions Unides sobre l'Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides. Alguns anys més tard, el 1967, se signà el Protocol de Nova York, al qual s'adheriren 116 països. En el seu article primer, aquest protocol defineix el refugiat com aquella persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques, es troba fora del seu país i no pot o no desitja acollir-se a la protecció que aquest li ofereix, o bé que, per no tenir la nacionalitat del país on residia, no pot retornar. Les persones obligades a fugir ho fan, majoritàriament, per raons polítiques, econòmiques o etnicoreligioses, si bé no tots els refugiats tenen cabuda en la definició abans esmentada. Així, el concepte de refugiat es troba actualment sotmès a reformulació, per tal que s'adeqüi millor als problemes reals. Així doncs, es parla de refugiat de facto, quan tot i no haver-hi una persecució individual, es rep protecció a través d'organismes internacionals (és el cas, per exemple, dels refugiats de l'ex-Iugoslàvia). En canvi, es parla de desplaçat quan la persona es veu obligada a desplaçar-se però no travessa la frontera del país. L'any 1951 les Nacions Unides crearen l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, agència neutral encarregada de desenvolupar tasques humanitàries. Es calcula que el 1995 hi havia uns 100 milions de persones desarrelades al món. D'aquestes, 20 milions es consideren refugiats i 24 milions, desplaçats. La resta emigraven, principalment, cap a les àrees urbanes, fugint de la pobresa. El dret d'asil, que segons la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides té qualsevol persona, és cada cop més difícil d'aconseguir, a causa de les restriccions que la majoria de països estan imposant. Camp de refugiats Centre d'acolliment de persones que per motius ideològics o polítics han hagut d'abandonar el seu país d'origen. Va ser el cas dels camps de refugiats del sud de França, que acolliren els exiliats de la guerra civil espanyola. Camp de concentració Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual. Camp de Cotlliure Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig. Auschwitz Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2 500000 persones i de fam i de malalties unes 500000 persones. Mauthausen Localitat de l'Alta Àustria, Àustria, a la confluència del Danubi i l'Enns. Del 1939 al 1945 hi hagué un camp de concentració nazi, on foren internats, entre altres, republicans espanyols procedents de l'exili. Hi foren exterminades unes 120 000 persones. Hi ha un testimoniatge en català de la vida en aquest camp, obra de Joaquim Amat-Piniella.
Oposició i resistència. El desig de democràcia i de llibertats va mobilitzar diverses forces de tots els àmbits. És el que es coneix com l'antifran- quisme, la reacció al règim, que a Catalunya va ser especialment actiu.	Antifranquisme Conjunt d'accions d'oposició al règim franquista. Oposició Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort. Resistència Oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Hom pot distingir la resistència pacífica i la resistència activa, que duu a terme sabotatges i atemptats contra soldats, instal·lacions militars, línies de transports i telecomunicacions, etc, i sol utilitzar els mètodes de la lluita de guerrilla. El dret internacional, d'ençà de la conferència de Ginebra del 1949, considera membres del moviment de resistència els voluntaris (maquis, partisans, etc) que operen contra les forces d'ocupació a l'interior del país ocupat. Hom els ha de tractar com a presoners de guerra si són complertes les condicions que qualifiquen el legítim bel·ligerant.
Formes d'oposició o de resistència.	Contestació Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat. El terme ha esdevingut d'ús comú a partir del moviment univesitari francès que cristal·litzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot caracteritzar per la seva intransigència envers l'autoritarisme tant del sistema capitalista com de l'actual bloc socialista. Per analogia, hom parla també de contestació en altres àmbits socials, com el de l'ensenyament, l'eclesial, etc. Protesta Reclamació formal contra un acte o una mesura que hom considera il·legítims. Acte jurídic de conservació de drets, a diferència de la reserva suposa un atac, ni que sigui indirecte, contra els propis drets. Campanya Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc. Memorial Escrit en el qual hom exposa els motius per a una petició o una proposta, o defensa alguna cosa. Manifest Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació. Manifestació Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina. Seguda Acció de romandre assegudes diverses persones alhora en un lloc insòlit o de pas, per tal de cridar l'atenció del públic sobre alguna cosa i, generalment, en senyal de protesta. Clandestí- ina 1. Ocult, fet secretament, com essent il.lícit. 2. Dit de l'escrit, l'imprès o la publicació que no acompleixen els requisits legals, especialment per manca de peu d'impremta, o que són distribuïts d'amagat de les autoritats governatives. Reunió Acció de reunir o de reunir-se una sèrie de persones per tal de tractar algun o alguns temes d'interès comú. Assemblea Aplec de persones reunides fonamentalment per a deliberar i, eventualment, per a prendre acords. Vaga Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball. La reacció dels poders públics davant les vagues fou inicialment de reprimir-les, com també el dret d'associació obrera, en nom de la llibertat de treball. Més tard, però, als estats democràtics la pressió del moviment obrer n'aconseguí el reconeixement. Tanmateix, la majoria d'aquests estats intentaren de condicionar el reconeixement del dret de vaga per tal de limitar-ne l'eficàcia, i hom dictà una legislació que en fixà les condicions (com ara la necessitat de sotmetre's a un arbitratge previ i el preavís, és a dir, la notificació amb uns quants dies d'antelació de la decisió de declarar la vaga), i les excepcions (com, per exemple, els funcionaris o els serveis públics); d'altra banda, les vagues polítiques foren generalment prohibides. Aquesta reglamentació del dret de vaga dóna lloc al desencadenament de les anomenades vagues salvatges, en les quals no es compleix la normativa legal. Vaga general Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants. Vaga de fam Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions. Ha estat utilitzada com a arma política per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret. Foren cèlebres els dejunis de Gandhi en favor de la independència de l'Índia, i tingué una ressonància mundial la vaga de fam del batlle de Corcaigh Mac Swiney, independentista irlandès, que el dugué a la mort al cap de 75 dies de dejuni. Als Països Catalans foren cèlebres els dejunis prolongats de Lluís M.Xirinacs en favor de les llibertats nacionals catalanes.
Fronts d'oposició.	Oposicio antifranquista A l'exili, aparegueren diversos moviments d'oposició, entre els que cal destacar l'acció reivindicativa de Joan de Borbó i la tasca dels partits i sindicats exiliats. La resistència durant la postguerra a l'interior es va canalitzar a través del maquis i de protestes en formes de vagues, malgrat el fort control policíac i la repressió. Cal destacar les vagues al País Basc, a Catalunya i a Astúries. En aquests primers anys, els nuclis comunistes i anarquistes foren els més constants en