LA SEGONA REPÚBLICA A CATALUNYA (1931-1936)

Guió conceptual.	1. La Segona República espanyola (1931-1936). - La Segona República a Catalunya. 2. La recuperació de l'autogovern. 2.1. Les bases que van fer-ho possible. - La Constitució del 1931. - El reconeixement de l'autonomia. 2.2. Els antecedents. - La pèrdua de l'autogovern: els Decrets de Nova Planta. - La lluita per l'autonomia. 2.3. La consecució de l'autonomia. - L'Estatut de Catalunya del 1932. - L'organització del poder autònom. 2.4. L'obra de la Generalitat de Catalunya. - Política educativa i cultural. - Política social i sanitària. - Política territorial.	3. Fets destacats durant la Segona República a Catalunya. - La divisió interna de la CNT. - El conflicte de la Llei de Contractes de Conreu. - La vaga general d'octubre del 1934. - El Sis d'Octubre. - La suspensió de l'autogovern. - Les eleccions de febrer del 1936. - Altres fets destacats. - El cop d'Estat de juliol del 1936. 4. Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República a Catalunya. - Partits catalanistes d'esquerra. - Partits catalanistes de centre. - Partits catalanistes de dreta. - Partits republicans d'esquerra. - Partits republicans de dreta. - Organitzacions socialistes. - Organitzacions comunistes. - Organitzacions anarquistes. - Organitzacions sindicals camperoles. - Organitzacions sindicals catòliques. - Partits de dreta.
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola.	Segona República Espanyola Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití). Catorze d'Abril, el Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14 d'abril fou declarat festa nacional.
La República a Catalunya: la recuperació de la Generalitat. Al matí del 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, transformada tres dies més tard, en Generalitat de Catalunya.	La Segona República a Catalunya La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana, sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi, complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera, desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del 19 de juliol i la guerra civil. República Catalana Règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. En realitat, el gest inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista. Les successives fórmules emprades foren: primer, la proclamació de "l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques"; poc després digué: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics"; per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". A més, Macià es veié obligat des d'un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l'audiència. Val a dir, d'altra banda, que, a part l'espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l'autoritat de Francesc Macià com a part d'una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya "dins l'estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen").
La República va regir-se per la Constitució del 1931.	Constitució Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució. Constitució del 1931 Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931). Discutida per les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y Gallardo, conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per donar una orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República democràtica de treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal, directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats. L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i, ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26). D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president, elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39.
Aquesta Constitució obria les portes al reconeixement de les autonomies, concretades en els Estatuts.	Autogovern Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932, al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central). Estatut d'autonomia Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer.
Catalunya va perdre les seves institucions pròpies pels Decrets de Nova Planta de 1716, després de la Guerra de Successió.	Decrets de Nova Planta Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella. Com a conseqüència de la victòria que havia assolit a Almansa (1707), Felip V decidí l'abolició del règim constitucional dels regnes de València i d'Aragó, països que foren integrats, en qualitat de províncies, al govern i a les lleis de Castella, amb el pretext del "delicte de rebel·lió i la manca al jurament de llurs habitants" i "el just dret de conquesta, l'atribut de la sobirania règia i... la conveniència de reduir tots els regnes d'Espanya a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals... que hauran d'ésser els de Castella, tan lloables en tot l'univers". Així ho estipulà en el primer decret, del 29 de juny de 1707. De moment hom hi establí un tribunal de justícia o chancillería, com a Castella, que ben aviat (1716) fou transformada en una reial audiència, sotmesa al Consell de Castella, tribunal de justícia i alhora òrgan assessor o acord reial (real acuerdo) del capità general que la presidia. La novetat administrativa més important fou el nomenament (1711) d'un intendent, successor de l'antic batlle general, amb jurisdicció econòmica i fiscal sobre tota la seva província o intendència, dependent de l'exèrcit de Múrcia. Macanaz proposà l'encabezamiento de la ciutat de València (fixació d'un tant a pagar per la totalitat dels veïns), més tard anomenat equivalent, pel fracàs que suposava l'aplicació literal de les alcabalas i els cientos castellans. Hom introduí també corregidors i foren establerts els corregiments de València, Alacant, Oriola, Xàtiva (San Felipe), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia (corregiment de la Vila Joiosa). Aquests corregidors castellans presidiren els nous ajuntaments, als quals hom deixà la percepció de les sisas i drets de duanes. Les lleis castellanes foren establertes al País Valencià d'una manera total, fins i tot en el dret privat. Malgrat les protestes i el malestar inicials, els valencians desaprofitaren ocasions posteriors (com la visita de Felip V a València, el 1719) per a recobrar la part de l'antiga organització que salvaren, en canvi, Aragó, el Principat de Catalunya i les Illes, en llurs respectius decrets de Nova Planta. Aquesta reorganització comportà també un seguit de mesures lingüístiques castellanitzadores, que consolidaren un procés ja iniciat al s XVI. El regne d'Aragó també perdé, pel decret de l'any 1707, les seves peculiaritats polítiques (recobrades fugaçment durant la reconquesta del regne duta a terme pel rei arxiduc Carles III, l'any 1710), però ja el càrrec de justícia havia estat abolit per Felip II (1592). Hom establí corregiments a Saragossa i a dotze altres ciutats i viles. L'audiència, que substituí, com al País Valencià el 1711, la fracassada chancillería, fou igualment presidida pel capità general, i la intendència es confongué amb la dignitat corregimental de Saragossa. La tributació fou refosa per via de simple repartiment en l'anomenada única contribución. El 1711 fou restablert el dret civil aragonès. La persistència de la guerra de Successió al Principat i a les Balears impedí a Felip V d'integrar aquests països al nou sistema. Amb tot, llur càstig no fou superior al de València i d'Aragó, sinó a l'inrevés, en part per l'experiència negativa que n'havia resultat; el decret de Nova Planta del Principat de Catalunya (1716) fou redactat a la vista de la sociologia del país, d'una anàlisi de les seves institucions antigues i de la conveniència del rei. Hom no hi aplicà, doncs, a priori, les lleis de Castella, sinó que hom l'emmotllà a l'absolutisme borbònic. El dictamen del Consell de Castella no s'imposà pas del tot; tingueren més influència els parers de José Patiño i Francesc Ametller. El dret civil català fou respectat. Hom envigorí la reial audiència amb l'entrada, almenys per meitat, d'oïdors castellans, no pas sense que alguns filipistes catalans hi tinguessin un gran predicament; fou presidida pel governador i el capità general, el primer dels quals fou el marquès de Castel-Rodrigo. També perdurà la funció de l'escrivà major de l'audiència, que fou privatiu de la dinastia dels Prats i Matas. El binomi capità general-audiència (real acuerdo) governà mancomunadament Catalunya, bé que supeditat, com al País Valencià i a Aragó, al Consell de Castella; aquest s'inhibia, en els afers judicials, a favor de l'audiència. El superintendent, des de Patiño, fou una figura importantíssima, per tal com absorbí el patrimoni reial i l'antiga batllia general del Principat. Les rendes de la suprimida generalitat foren aplicades a la intendència de nou encuny (1713), que inaugurà el mateix Patiño. Establí a Catalunya el cadastre, en substitució de les rendes provincials castellanes, imposició que pesà com una llosa de plom damunt Catalunya, puix que no eximia pas del pagament de les gabelles de la corona (tabac, sal i paper segellat). La major part d'aquests diners serví per a cobrir les despeses administratives (funcionaris reials, en primer lloc) i, sobretot, per a sostenir un exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya subjecta. També hi foren aplicades les rendes del Consell de Cent barceloní (substituït de moment per una junta de setze administradors), i s'ocupà d'administrar les generalitats i de distribuir estretament els fons que Felip V destinà al funcionament del nou ajuntament de Barcelona. El nou ajuntament de Barcelona, per la Cèdula de Dotació del 1718, fou compost de 24 regidors de reial ordre i perpetus, que substituïren la junta de 16 administradors creada provisionalment el 1714. Així, el nou ajuntament, tot i ésser preceptivament aristocràtic, visqué sempre precàriament i a remolc de l'intendent. Hom dividí el Principat en dotze corregiments (Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa) i un districte especial (la Vall d'Aran). Els corregidors foren gairebé sempre militars, i presidiren els nous ajuntaments formats també per regidors vitalicis. En les altres poblacions la renovació era anual, i era feta a proposta de l'audiència. En canvi, fou mantinguda la jurisdicció senyorial exempta i els gremis perderen llur representació a les municipalitats. La llengua castellana hi fou introduïda oficialment (a l'audiència d'una manera obligatòria), però amb cura i discreció. Foren suprimides les fundacions universitàries de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic, les dotacions de les quals foren aplicades a la flamant Universitat de Cervera. En caure el Principat, Mallorca no oferí cap resistència, i pel juliol del 1715 caigué en mans dels filipistes. Inicialment l'illa, juntament amb Eivissa (Menorca restà en mans d'Anglaterra en virtut del tractat d'Utrecht del 1713), fou regida com abans de la guerra. D'Asfeld, conqueridor de l'illa, recomanà el respecte a les velles institucions i la supressió només d'allò que contrariés la prerrogativa reial. Amb tot, el decret de Nova Planta de Mallorca (28 de novembre de 1715) establí un comandant militar com a president de l'audiència, sense vot en els afers judicials. Fou creat un ajuntament de regidors. Cessaren els oficis de procurador i de batlle de les fortificacions i hom subjectà els mallorquins a l'allotjament de soldats. L'intendent s'apoderà dels imposts damunt les mercaderies que sostenien el consolat, i el rei es reservà l'encunyament de monedes a les Illes. A partir del 1718 hi hagué corregidors a Palma de Mallorca i a Alcúdia. La llengua castellana fou introduïda als tribunals, bé que la testificació continuà fent-se en llengua catalana. El dret civil hi fou igualment respectat. Guerra de Successió Conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria. De fet fou el darrer dels nombrosos desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. L'any 1700, arran de la mort de Carles II, darrer dels Àustria hispànics, l'emperador Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències al nét de Lluís XIV Felip d'Anjou, i abonaren els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria. Alhora, els adversaris dels Borbó posaren en joc tots els recursos, entre els quals el de basar llurs operacions a la Península en els conflictes que sorgien a la corona catalanoaragonesa per la manca de respecte a les seves constitucions per part de la nova dinastia dels Borbó-Anjou. Els catalans, de moment, no gosaren contradir les disposicions testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Castella anà en persona al Principat; hi fou proclamat tan bon punt hagué jurat (Felip IV de Catalunya-Aragó) les constitucions i hi presidí una cort de catalans molt important (Barcelona, 1701-02). L'esperit hostil al nou sobirà traspuava per tot, tant per una afecció a la dinastia extingida com per la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per part d'un príncep francès, crescut en l'admiració envers l'absolutisme regi i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. D'altra banda, l'oposició catalana als Borbó s'ha volgut explicar per raons econòmiques, puix el tractat dels Pirineus del 1659 havia convertit el Principat en una mena de colònia d'explotació francesa, a causa del règim lliurecanvista a què la monarquia castellana s'havia vist obligada a accedir. Les guerres imperialistes de Lluís XIV, però, havien ocasionat el tancament de la frontera amb l'estat francès i havien impossibilitat, així, les relacions comercials. Catalunya, per tant, pogué refer les seves manufactures durant la segona meitat del s XVII, sense la competència de l'estat veí. La recuperació del Principat, la substitució de l'oligarquia burgesa pels menestrals com a minoria dirigent del país contribueixen a fer entendre la francofòbia dels catalans d'aquell temps i, en definitiva, l'oposició a Felip V de Castella, que comportava el retorn al sacrifici econòmic de Catalunya per part dels governants francesos. Aquest desig de desvetllament econòmic, manifestat per l'estament menestral barceloní, havia arrencat a Felip V de Castella el permís de comerciar amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, amb la condició que fessin escala abans a Sevilla i s'unissin a la flota que feia la travessia. Felip V de Castella hagué de condescendir, puix que la guerra contra l'Imperi es presentava com a inevitable a les possessions d'Itàlia i li calien recursos per a portar-hi l'exèrcit; per això, en canvi d'un donatiu important de les corts catalanes, aprovà totes les constitucions que li foren sotmeses. Amb tot, mai no hi hagué una compenetració entre la majoria dels catalans i les autoritats filipistes, especialment el lloctinent Fernández de Velasco, que es mostrà malfiat i inhàbil. Les noves de la guerra a Llombardia i a Flandes, la de l'arribada de l'arxiduc a Portugal i la difusió del seu manifest eren rebudes cada cop amb més interès a Catalunya, on l'opinió austròfila predominava, a despit de les arbitrarietats i la vigilància del lloctinent. Però el tomb decisiu partí de la petita noblesa de la plana de Vic, centre de totes les conspiracions a favor del pretendent. Diversos cavallers vigatans atorgaren plens poders a Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Eimeric, per tal que s'entrevistessin amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna I d'Anglaterra, amb la missió d'arrenglerar Catalunya amb els membres de la Gran Aliança de l'Haia. La reunió se celebrà a Gènova, on se signà un pacte oficiós, però transcendental, pel qual Anglaterra es comprometia a proveir d'armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mil cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i les constitucions catalanes en qualsevol contingència i estenia aquesta garantia fins i tot en cas d'adversitat per a les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. El pas fet en rebutjar aquest, al qual Catalunya havia jurat amb totes les formalitats era, doncs, arriscat. Barcelona romangué expectant en produir-se el primer intent (maig del 1704) del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels exèrcits de l'arxiduc, i tant la ciutat com la generalitat encara ajudaren el lloctinent Fernández de Velasco en la defensa. Però la presència d'una figura tan popular entre els catalans com Darmstadt, que havia estat lloctinent a la darreria del segle anterior, i l'activitat incessant dels agitadors austròfils, en correspondència amb el cercle carolí de Portugal, inclinaren decididament la població a favor d'un sobirà més comprensiu dels seus problemes. El lloctinent Fernández de Velasco, temorós de l'expansió d'aquest sentiment antiborbònic, reaccionà d'una manera esvalotada i féu créixer de retop un moviment fins aleshores inconcret. Efectivament, n'hi hagué prou que l'esquadra anglesa, en una segona temptativa de desembarcament a Catalunya, dugués a bord el mateix Carles d'Àustria, juntament amb Darmstadt i el general anglès Peterborough, perquè el poble barceloní es bolqués a rebre'l. Després d'un atac a Montjuïc i un bombardeig a la ciutat, Fernández de Velasco accedí a la capitulació (octubre del 1705). Mentrestant, les tropes desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a Dénia havia proclamat rei l'arxiduc amb el nom de Carles III com a legítim successor de la monarquia (agost del 1705), avançaven cap a València. L'arxiduc Carles pogué entrar triomfalment a Barcelona i ben aviat les corts catalanes aplegades per ell (1706) el reconegueren no solament com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de Catalunya-Aragó) i declararen en la primera constitució aprovada els Borbó perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres regnes de la monarquia hispànica. Ben aviat tot el Principat prengué les armes a favor del rei arxiduc (amb l'excepció de la vila de Roses, controlada per les forces de Felip V), i el mateix feren Aragó i el País Valencià; ací, davant els èxits de Basset, el lloctinent marquès de Villagarcía organitzà una resistència que fou anorreada gràcies a la cooperació del regiment reial que comandava el coronel Josep Nebot; aquest, juntament amb Basset, ocupà Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, i pel desembre del 1705 entraren a la capital. El lloctinent filipista fou substituït per Josep de Cardona i d'Erill. Al regne d'Aragó l'alçament s'inicià a Alcanyís i es propagà per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s'alçà tot el comtat de Ribagorça fins a la vila de Montsó. Mentrestant Felip V havia acudit personalment per tal de reconquerir Barcelona i l'assetjà amb les seves forces (maig del 1706), però fou ràpidament rebutjat, fins al punt que hagué d'internar-se a França per tal de poder guanyar novament les seves bases castellanes. Aleshores Saragossa i totes les altres poblacions aragoneses es declararen pel rei arxiduc. D'aquesta manera s'aplegava entorn d'ell la corona catalanoaragonesa. Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà, de moment, sense trobar-hi gens d'entusiasme; a l'inrevés: Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del s XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d'un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es convertí de retop en el puntal més ferm de la dinastia francesa, sobretot llavors que semblava que Lluís XIV de França, desitjós de retrobar la pau amb les potències aliades, s'inclinava a abandonar el seu nét Felip V. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d'una propaganda contrària al rei arxiduc, sinó també contra els catalans, als quals hom atribuïa tenebrosos propòsits de subjecció o esclavatge de Castella. Aquest redreçament, d'altra banda, fou possible gràcies a la gestió dels tècnics francesos (Orry, D'Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat les forces armades, amb l'aprofitament dels immensos recursos que fornia a la metròpoli l'imperi americà. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no trigaren a manifestar-se; el rei arxiduc hagué d'abandonar Madrid i les forces borbòniques assoliren poc després, a la batalla d' Almansa, una victòria ressonant (25 d'abril de 1707), que desorganitzà completament l'exèrcit carolí i l'obligà a abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat pel jurista castellà M.de Macanaz i pel francès Amelot, dictà la famosa pragmàtica que anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes. És molt possible que, malgrat tot, el suport castellà no hauria estat suficient per a afermar la seva posició, sense ajut exterior. Però els aliats mostraren un excés d'ambicions en exigir de Lluís XIV, per a poder concertar la pau, molt més que no pas el mer abandonament del seu nét: calia que el rei de França s'unís a la coalició de l'Haia per tal de foragitar Felip V de la Península si al cap de dos mesos de signats els pactes no renunciava a les corones hispàniques. I Lluís XIV, malgrat la derrota de Malplaquet (1709) i l'esgotament que suportava el seu país, optà per continuar la lluita a favor del seu nét. Les tropes aliades, per llur costat, reberen importants reforços, i Sardenya, Nàpols i les Balears foren arrabassades als Borbó. El 1710 Carles III, assistit per forces angleses i alemanyes (Stanhope, Starhemberg) repetí la proesa de l'assalt a la Meseta. Aragó fou recobrat i, a Saragossa, el pretendent pogué restaurar les constitucions tradicionals. Però la demora en arribar a Madrid impedí l'enllaç de l'exèrcit aliat amb les forces portugueses, de manera que l'estada de Carles III a Madrid fou, aquest cop, encara més breu que la primera. La contraofensiva francocastellana a La Alcarria (batalles de Brihuega i Villaviciosa) provocà l'enfonsament de les pretensions de Carles III d'instal·larse a Madrid i, al principi del 1711, s'hagué de replegar a Catalunya, on també la situació empitjorava; els francesos, manats pel comte de Fiennes, franquejaren la frontera i arribaren davant Girona. La plana de Vic, feu inicial de la revolta carolina, s'acollí al perdó de Felip V, que ja ocupava una bona part del Principat. Els exèrcits borbònics prengueren Morella, un dels darrers reductes del País Valencià, i arribaren a Solsona i a Calaf. Restaven encara Cardona, Tarragona i Barcelona, només, com a places importants en poder de Carles III, quan aquest, per la mort sobtada del seu germà Josep I, esdevingué emperador. Els aliats es trobaren davant l'alternativa de veure refer-se l'imperi de Carles V si triomfava el pretendent a la Península. Anglaterra i Holanda decidiren, per tant, de no enviar-hi més tropes. A més, l'adveniment al poder dels tories, partidaris d'una pau avantatjosa econòmicament, contribuí encara més a remarcar aquest viratge d'Anglaterra. Els avantatges comercials a Amèrica oferts per Felip V (el dret d'establiment de negres, el vaixell anual de permís, a redós del qual els anglesos esperaven d'incrementar el contraban) eren prou importants per a decidir el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest renunciés a la corona de França. Carles d'Àustria, ja emperador, hagué d'acontentar-se amb Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya —la resta de l'imperi hispànic a Europa—, països que els aliats tenien ja ocupats, mentre Anglaterra retenia Gibraltar (conquerit en l'expedició del 1704) i Menorca, i l'illa de Sicília fou donada al duc de Savoia. Restava a resoldre el Cas dels Catalans, que es resistien a perdre llurs constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i, per segon cop, a Aragó. Carles, des de Viena, proposà que se li reservessin els quatre regnes de la corona catalanoaragonesa, per a demostrar que no es desentenia dels afers hispànics. Més tard, veient-s'ho perdut, llançà la idea d'una república catalana sota la protecció d'Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Bolingbroke. En canvi, aquest, que havia de fer quelcom per a fer honor al pacte de Gènova i no podia abandonar els catalans a la venjança de Felip V, aconseguí almenys una amnistia general amb restitució de béns i honors, si els catalans es retien. Després d'un minuciós regateig, l'article 13 del tractat d'Utrecht fa constar l'interès del govern de Londres a favor dels privilegis dels catalans i, si més no, Felip V promet de donar-los els que els castellans tenen (és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les institucions pròpies). Però la majoria del poble català no s'hi conformà i, recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir quan el lloctinent carolí Starhemberg i els darrers aliats, precedits per l'emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, abandonaren Catalunya (30 de juny de 1713), d'acord amb els termes del conveni de l'Hospitalet. Aplegades extraordinàriament les corts catalanes, amb el sobirà absent i sense cap representant seu directe, la reunió s'anomenà junta de braços i la convocà la generalitat. Les deliberacions duraren més de vuit dies i traspuen que la direcció del moviment antiborbònic havia escapat de mans de la petita noblesa de muntanya i que la decisió extrema seria imposada pel pes del braç popular, sota la pressió de les masses menestrals barcelonines, el poble menut, els guerrillers que corrien de punta a punta el Principat i, a més, la força moral dels refugiats valencians, aragonesos i àdhuc castellans. A mans de les tropes borbòniques, mentrestant, anaven caient les poblacions catalanes, i s'iniciava (juliol del 1713) el setge de Barcelona. Signada per l'emperador la pau de Rastadt amb Lluís XIV (març del 1714), ja no calia esperar cap ajut; en canvi, el rei de França podia reforçar els efectius militars del seu nét amb tropes de refresc. Fou aleshores (6 de juliol de 1714) que el duc de Berwick fou posat al davant de les forces assetjadores de Barcelona, i intensificà el bloqueig amb un increment de la vigilància marítima i el completament del circuit de trinxeres. L'exèrcit francocastellà tenia 35 000 homes i 5 000 de cavalleria, a part les tropes escampades per tot Catalunya. Barcelona, en canvi, no disposava sinó de 5 000 homes per a la seva defensa, i només 2 000 d'aquests eren de forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela, compostes per ciutadans agrupats per gremis, quadres bigarrats i informes, però amb un gran tremp combatiu. Les fortificacions de Barcelona, minses i arcaiques, no eren les més aptes per a rebutjar l'atac formidable que s'acostava. Berwick adoptà una tàctica d'extenuació, sense presses, amb bombardeigs freqüents, envestides furioses i explosions de mines que esmotxessin la muralla, alhora que impedia l'entrada de queviures de l'exterior. Des de Mallorca el lloctinent austriacista Josep Antoni de Rubí i de Boixadors ajudà els barcelonins assetjats amb queviures i petits contingents armats. El 3 de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses, Berwick intimà la rendició de la ciutat. Tot i que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el general comandant Villarroel eren partidaris d'una capitulació honrosa, els comuns, per una majoria aclaparadora, no l'acceptaren. La ciutat resistí fins a la dramàtica jornada de l'Onze de Setembre. El conseller Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, fou ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita la primera línia de les defenses ja era en poder de l'enemic. Hom temia que de nit la fosca facilitaria el saqueig i l'extermini. Les deliberacions dels prohoms i consellers no desembocaren en res i aleshores Villarroel prengué la responsabilitat d'enviar el coronel Ferrer amb l'ordre de tocar a capitulació. El mariscal duc de Berwick no volgué dialogar respecte a les constitucions de Catalunya i Mallorca ni en canvi de l'obediència de les Illes. Prometé de no incoar cap procés per la rebel·lió contra el rei i que tothom podria restar a casa seva. L'entrada de les tropes francocastellanes fou fixada per a l'endemà. La ciutat lliurà a l'invasor el port i tot l'armament i envià al comandant de Cardona l'ordre de retre's. L'illa de Mallorca no fou ocupada fins al juliol del 1715 pel cavaller D'Asfeld, després d'una resistència simbòlica. Sardenya, altrament, restà en mans de l'emperador fins el 1718, que fou ocupada per l'expedició enviada per Alberoni. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar, a part els qui havien seguit ja l'emperador (1711) o l'emperadriu (1713) a Viena. Els béns de nobles i militars foren confiscats, els eclesiàstics foren privats de llurs càrrecs, les ciutats del Principat foren privades de llurs universitats en benefici de Cervera (Segarra) i les constitucions catalanes foren abolides pel decret de Nova Planta (1716), com ho foren també les de Mallorca per un decret similar (1715). Onze de Setembre, l' Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.
La lluita per l'autonomia. Antecedents de les reivindicacions d'autogovern.	Catalanisme Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX. Memorial de Greuges Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès. Missatge a la Reina Regent Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i es demanava la instauració d'un sistema autonòmic. Bases de Manresa Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera instància tota mena de plets i causes. Mancomunitat de Catalunya Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925. Constitució de l'Havana Constitució catalana independentista redactada a Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda, atorgava la igualtat de sexes davant la lei, no reconeixia els títols nobiliaris i comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment, introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
La Generalitat Provisional i l'Estatut. L'Estatut d'autonomia del 1932, aprovat després de molts entrebancs, va regular l'autonomia catalana.	Plebiscit Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica. Referèndum Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seva natura, obligatori o facultatiu. Estatut de Núria (veure Estatut d'Autonomia del 1932) Estatut de Catalunya del 1932 Llei que atorgava al Principat de Catalunya un règim d'autonomia, aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. Malgrat la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, el govern provisional de la República Espanyola s'oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L'estat català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l'elaboració d'un avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures corts constituents espanyoles. El govern provisional de la Generalitat elegí, a través dels ajuntaments, una assemblea o diputació, formada per membres de la conjunció republicano-socialista catalana i antics dirigents del republicanisme nacionalista, la qual designà una ponència redactora presidida per Jaume Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes esmenes introduïdes de comú acord pel govern de la República i per la Generalitat, l'avantprojecte fou aprovat successivament per la diputació provisional, per la Generalitat i per la població del Principat. El plebiscit tingué dues fases. Els ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i el referèndum popular del 2 d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del cens, fou afirmatiu en el 99%. Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren unes 400 000 signatures d'adhesió a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la Generalitat declarava voluntat oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18 fou presentat a les corts espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de Núria propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències entre la República i la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació exclusiva i la execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió territorial, el dret civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques, la beneficència, la riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia competència executiva en diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts i recaptacions; era integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu consell i un tribunal superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia hom preveia com a principals recursos els de les antigues diputacions provincials del territori català, els imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no vinculats a funcions de poder central. La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut, mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya. Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis (una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de 1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del 1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia. Estatut Interior de Catalunya del 1933 Primera de les lleis aprovada amb el rang de llei fonamental de Catalunya pel Parlament de Catalunya, discutida a partir del 5 de gener de 1933 i votada el 25 de maig del mateix any. Fou oficialment una norma interna per al Principat, que desenvolupava i aplicava l'Estatut de Catalunya del 1932, considerat pels polítics catalans com a «exterior». Però en realitat aquesta contraposició coincidia amb l'existent entre l'Estatut de Núria i l'atorgat per les corts i expressava la tensió política i conceptual entre una consciència nacional, que exigia una Constitució o llei fonamental de Catalunya, i l'obligació legal de sotmetre's a les normes de l'ordenament jurídic espanyol. La part dogmàtica d'aquest Estatut Interior és molt semblant a la de la Constitució espanyola del 1931, bé que més moderada en matèria de socialització de la propietat. Les innovacions més interessants introduïdes al règim autonòmic, dins els límits imposats per l'Estatut del 1932, són les referents a l'organització dels sistemes de govern de Catalunya: consagra una fórmula original de parlamentarisme que pretén d'impedir alhora les tendències cap al règim d'assemblea i cap al de gabinet, produïdes, respectivament, per la impossibilitat de dissoldre el parlament per part de l'executiu i per l'existència d'un partit dominant amb majoria parlamentària. Permet al 40% del cens electoral la dissolució del parlament, a proposta del president de la Generalitat o del 20% del cens. Tant a la dissolució parlamentària com al refús del cens a la proposta presidencial, havia de seguir automàticament la dimissió del president i del seu govern. Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya Organisme polític constituït per representants dels ajuntaments del Principat de Catalunya (45 diputats, un per cada partit judicial), els quals aprovaren (14 de juliol de 1931) el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya elaborat a Núria. Competència 1. Deure i dret atorgats per la llei a un òrgan jurisdiccional, amb exclusió de qualsevol altre, d'administrar justícia en un cas concret. La competència és objectiva o vertical quan fa referència a jutjats o tribunals de diferent grau; és territorial o horitzontal quan s'estableix entre òrgans jurisdiccionals del mateix grau; i és funcional quan es refereix a la distribució de les diferents instàncies d'un mateix assumpte. En el procediment civil la competència objectiva és determinada principalment per la quantia; els seus elements són aquells que, en virtut d'una submissió expressa o tàcita, estableixen la competència territorial, i quan manca l'acord són aplicats els denominats furs de competència sempre que aquesta no sigui improrrogable com ho són els judicis de desnonament, matrimonials, etc. En el procés penal la competència és improrrogable, és a dir, no susceptible d'acord entre les parts; la competència objectiva és determinada per la natura i la gravetat del delicte o falta, i la competència territorial pel lloc de consumació del delicte. 2. Capacitat legal.
L'organització del poder autònom.	Generalitat de Catalunya Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas. Parlament de Catalunya Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys. President de la Generalitat de Catalunya Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió. Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona. Tribunal de Cassació de Catalunya Organisme judicial de la Generalitat de Catalunya creat el 2 de març de 1934. La seva actuació era purament jurídica, i es referia a matèries de dret civil català, en el qual la seva competència fou total, i contenciós administratiu. No tenia funcions polítiques, com el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, ni sala per a afers penals, puix que la Generalitat no hi tenia competències pròpies. En foren presidents S.Gubern i Fàbregues (1934-36) i J.Andreu i Abelló (fins el 1939). Entre els magistrats es destacaren Borrell i Soler, Martí i Miralles, Comes i Calvet i Roca i Sastre. Atesa la seva curta durada i el fet que les seves decisions no pogueren ésser invocades després del 1939, les seves sentències han estat pràcticament desconegudes. Himne dels Segadors A Catalunya, l'any 1870 l'associació Jove Catalunya proposà l'adopció, a la manera d'himne nacional, de la cançó popular Els Segadors, que fou efectivament emprada com a tal per la República Catalana (1931) i per la Generalitat de Catalunya fins el 1939. Prohibit durant el franquisme, hom tendí a emprar d'altres cançons en substitució, com La Balanguera, La Santa Espina, El cant dels ocells, El cant de la senyera, de l'Orfeó Català, i àdhuc, en cercles confessionals, El Virolai. Amb l'adveniment de la democràcia, Els Segadors ha recuperat la funció oficiosa d'himne nacional català. Comissari delegat de la Generalitat de Catalunya Càrrec polític de la Generalitat, creat per decrets d'abril i maig de 1931. Nomenats en nombre de tres, foren encarregats d'exercir, a Girona, Lleida i Tarragona, les funcions de caràcter executiu fins aleshores pròpies de les desaparegudes comissions provincials, i representaren el govern de la Generalitat en totes llurs relacions amb les altres autoritats. Els primers foren Josep Irla i Bosch per Girona, Epifani Bellí i Castiel per Lleida, i Ramon Nogués i Biset per Tarragona. Ja en la guerra civil, ho foren Lluís Mestres i Capdevila per Tarragona, i Domènec Carrové i Viola per Lleida. Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat Organisme creat per decret de la conselleria de justícia i dret de 24 d'abril de 1932 per a preparar el text articulat dels avantprojectes de llei de dret civil o administratiu local encomanats pel govern de la Generalitat de Catalunya. Preparà, entre altres, el de majoria d'edat, el de capacitat jurídica de la dona, el de successió intestada, el de contractes de conreu i el de la llei municipal. Funcionà fins el 1936, que fou suspesa la funció parlamentària.
Política educativa i cultural.	Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya Organisme creat per la Generalitat de Catalunya (decret de 9 de juny de 1931) per tal d'estructurar i regir la seva obra cultural. L'integraven vint consellers, aplegats en cinc ponències (ensenyament superior, ensenyament secundari, ensenyament primari, ensenyament tècnic, i arxius, biblioteques i belles arts), presidits pel conseller d'instrucció pública i pel president de la Generalitat. A la pràctica, n'actuà de president Jaume Serra i Húnter, amb Pompeu Fabra de vicepresident i Alexandre Galí de secretari. En fou l'inspirador el conseller d'instrucció pública Ventura Gassol del 1931 al 1936, que fou succeït per Carles Pi i Sunyer, i, durant el Bienni Negre (1934-36), per Lluís Duran i Ventosa. Fou l'organisme fonamental de la tasca cultural de la Generalitat. Institut-Escola Centre d'ensenyament creat a Barcelona per la Generalitat de Catalunya el 1932, segons el model de l'Instituto Escuela de Madrid, per a l'estructuració de l'ensenyament secundari. El dirigí Josep Estalella i fou instal·lat al parc de la Ciutadella. El 1933 foren creats els nous instituts Ausiàs Marc i Pi i Margall, dirigits, respectivament, per Joan Ras i Manuel Mateu i Martorell. L'Institut-Escola tingué un paper destacat en la formació de professorat, i l'ensenyament impartit —en català— fou sobretot formatiu, davant la tradició informativa anterior. Durant la guerra civil, davant el perill de bombardeigs a l'edifici del parc, l'Institut-Escola, que s'hi allotjava, fou traslladat a Sants. El 1939 significà la fi de l'Institut-Escola, però la seva línia pedagògica fou continuada en escoles privades creades per alguns dels seus membres. Publicà el "Butlletí de l'Institut-Escola". Llei de defensa del Patrimoni Artístic de Catalunya Llei promulgada per la Generalitat de Catalunya el 3 de juliol de 1934, per a protegir tots els béns mobles i immobles d'interès artístic, històric, científic i arqueològic de Catalunya, exceptuant les obres d'autors vivents i les que no tinguessin encara 50 anys d'antiguitat. En virtut del seu article 23 la Generalitat s'emparà el 21 de juliol de 1936 de tots els edificis religiosos, mesura que frenà en part les destruccions portades a terme per l'extrema esquerra com a resposta a l'aixecament militar.
Política social i sanitària.	Llei de Sindicats Agrícoles Llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de març de 1934, essent conseller d'economia i agricultura J.Comorera, segons la qual la sindicació no era obligatòria. Els sindicats constituïts s'hi havien d'acollir i remetre llurs estatuts i reglament al Consell Superior de la Cooperació, i els que es constituïssin ho havien de fer en una assemblea general, en la qual s'establien els estatuts i l'acta de la qual s'havia de trametre també al Consell Superior. Consell Superior de la Cooperació Organisme creat per la Generalitat de Catalunya el 17 de febrer de 1934 en aplicació de la llei de bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats Agrícoles; deixà de funcionar a conseqüència de l'estructuració adoptada pel departament d'economia el 2 d'octubre de 1936. El 16 de juliol de 1937 reprengué l'activitat, destinada a l'aplicació de l'organització cooperativa de consum, al control de la distribució dels productes de primera necessitat, a la regularització de les cooperatives de producció, creades des del 19 de juliol de 1936, i a perfeccionar i coordinar les mutualitats de Catalunya. Institut Contra l'Atur Forçós Organisme creat el 26 de maig de 1933 i adscrit com a organisme autònom al departament de presidència per a alleujar la crisi de treball existent. El 28 de març de 1934 es fongué amb el Comissariat de la Casa Obrera, i prengué a càrrec seu les obres de la Casa Bloc. Publicà un Estudi sobre la crisi de la indústria tèxtil (1936). Llei Catalana sobre la Capacitat Jurídica de la Dona i els Cònjuges Llei aprovada per la Generalitat, el 19 de juny de 1934, que eliminava el principi d'autoritat marital i establia la igualtat entre els cònjuges, de manera que les dones podien exercir professions o càrrecs sense el permís del marit, i també disposar de passaport sense l'autorització marital prèvia. Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs Decret aprovat el 25 de desembre de 1936 per la presidència de la Generalitat de Catalunya que autoritzava la interrupció de l'embaràs durant els tres primers mesos, per motius terapèutics, eugènics o ètics. Formava part d'una reforma més general que havia d'incloure els contraceptius i l'atenció obstetricoginecològica. L'avortament havia d'ésser efectuat en centres sanitaris dependents de la Generalitat de Catalunya amb un equipament adequat, i després d'un examen meèdicopsicològic de la sol·licitant.
Política territorial.	Decret de Divisió Territorial de Catalunya Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88. Vegueria Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions. Regió Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la Generalitat de Catalunya. Comarca Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional. A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme.
Fets destacats durant la Segona República a Catalunya. La divisió interna de la CNT.	Anarquisme Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Anarcosindicalisme Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Manifest dels Trenta Escrit signat per trenta anarcosindicalistes de Catalunya l'agost de 1931. Significà un esforç per a fixar una posició constructiva