TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA (1975-1996)

Guió conceptual.	1. La transició espanyola: de la dictadura a la democràcia (1975-1996). - L'establiment d'un règim democràtic. - La monarquia parlamentària de Joan Carles I. 2. El govern de Carlos Arias Navarro (1975-1976). - Immobilisme i repressió. - L'oposició unitària. 3. El govern d'Adolfo Suárez (1976-1981). 3.1. La reforma política. - La legislació reformista. - L'oposició radical. - Les eleccions generals de 1977. - Les Corts constituents. 3.2. La Constitució de 1978. - L'ordenament constitucional. - El poder executiu. - El poder legislatiu. - El poder judicial. - Institucions polítiques creades per la Constitució. 3.3. L'Estat de les Autonomies. - Els Estatuts d'autonomia. 3.4. Les eleccions de 1979. 3.5. La política econòmica. - La crisi econòmica i els seus efectes. - Els Pactes de la Moncloa. - La reforma fiscal. - La reforma laboral. - La reforma sanitària. 3.6. La crisi d'UCD. 3.7. Els intents involucionistes. - El cop d'Estat del 23-F. 4. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982). - La LOHPA. - Altres aspectes.	5. El govern de Felipe González (1982-1996). 5.1. L'etapa socialista. - Les eleccions de 1982. - El domini socialista. 5.2. La política econòmica. - La reconversió industrial. - La política de socialització. - La reforma fiscal. - La reforma laboral. - La política d'obres públiques. 5.3. La política social. - La política sanitària. - La política de pensions i subsidis. - La reforma educativa. 5.4. Balanç de la política econòmica i social. 5.5. La política interior. - La reforma militar. - La política autonòmica. - La política antiterrorista. 5.6. La política exterior. 5.7. Esdeveniments de l'època. 5.8. El declivi socialista. - Les eleccions de 1996. 6. Les organitzacions polítiques. - Tendències dels partits polítics. - Partits conservadors. - Partits liberals. - Partits demòcrata-cristians. - Partits socialistes. - Partits comunistes. - Partits i coalicions de Catalunya. - Partits i coalicions del País Basc. - Altres partits nacionalistes o regionalistes. - Altres partits. 7. Altres organitzacions. - Organitzacions sindicals. - Organitzacions terroristes. - Organitzacions militars.
La mort de Franco marca l'inici d'una nova etapa en la història d'Espanya: la de la transició de la dictadura a la democràcia.	Transició Procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un de democràtic i que implica el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques i el suport dels poders fàctics. La transició espanyola constituí el procés de desmantellament de la dictadura franquista per donar pas a una democràcia constitucional fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat. L'origen de la transició espanyola se situa en els primers anys de la dècada dels setanta quan sota l'anomenat 'franquisme tardà' es començà a plantejar la successió del general Franco. Al desembre del 1973, l'atemptat que costà la vida a l'almirall Carrero Blanco, cridat a ésser-ne el successor, agilità el procés de desmantellament del franquisme. Joan Carles I de Borbó, que havia jurat fidelitat a les lleis del Movimiento, fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975. Sota el govern d'Adolfo Suárez, al novembre del 1976 hom aprovà a les Corts la Llei de reforma política, que fou ratificada en referèndum al desembre del 1976. Amb aquesta llei eren legalitzats els sindicats i els partits i eren convocades eleccions generals, que tingueren lloc el 15 de juny de 1977. Les negociacions es basaren en la reconciliació i en el consens en comptes de la ruptura amb l'antic règim. Amb el referèndum de la Constitució, al desembre del 1978, el procés es refermà, tot i que els segrests i atemptats dels grups d'extrema dreta, extrema esquerra i els independentistes feren perillar la consolidació d'una feble democràcia. Al gener del 1981 Suárez dimití la presidència del govern i al febrer hi hagué la primera votació d'investidura per al successor, Leopoldo Calvo Sotelo. El 23 de febrer d'aquell mateix any, un cop militar volgué aturar-ne el procés democràtic, però fracassà i el 25 de febrer Calvo Sotelo fou investit president. La transició espanyola posteriorment ha estat exemple per a altres països sotmesos a dictadures (Paraguai, Xile, Polònia). Transició espanyola Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Franquisme Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
El procés de desmantellament de la dictadura franquista va culminar amb l'establiment d'un estat democràtic.	Estat democràtic Tipus d'Estat en què els ciutadans participen directament en les tasques de govern o mitjançant l'elecció dels seus representants. Pluralisme Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits. Sobirania Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. L'antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n'expressà la formulació clàssica, fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre tots els seus súbdits, amb l'única limitació de les lleis de Déu i de la natura. Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix en la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini. La interdependència creixent de la societat mundial d'avui comporta una progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes supraestatals, com ara el Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU o la Unió Europea. Sobirania nacional El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. Sobirania popular Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. Divisió de poders O separació de poders. Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament). Poder Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc), que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han establert diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert la divisió de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president) exerceixen un poder moderador entre els tres poders. Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser, la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris (actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment, però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa —el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims antidemocràtics. Democràcia política Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que asseguri el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de reunió, etc). Garanties constitucionals Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat. Drets civils Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques. Drets polítics Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la comunitat política. Llibertats individuals O llibertats públiques. Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució. Llibertats polítiques Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament. Pluripartidisme Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària. Eleccions Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. En les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa, les eleccions foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com que tots els homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions polítiques a través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del dret de participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció. La designació dels governants a través de les eleccions pot seguir tres models diferents. El sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta en la primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El sistema de representació proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt, actualment el més estès, integra característiques dels altres dos. La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de tipus legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també pràctic, per tal com només tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics. Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, a conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats, manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les eleccions. En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió de poders, etc. Sufragi Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo. En els comicis de l'antiga Roma, el ius suffragii era propi únicament dels ciutadans. La plebs només hi tenia accés a través dels comicis centuriats o del sufragi censatari en cas d'ésser propietari d'immobles. De primer només hi tenien dret els llatins presents a Roma el dia dels comicis; més tard el dret s'estengué a tots els qui gaudien de la ciutadania romana (sempre que s'escaiguessin a Roma). Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitatiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. Al Regne Unit, després de successives reformes electorals, s'arribà al sufragi universal el 1918, bé que limitat als homes de més de 21 anys i a les dones de més de 30, i no fou fins el 1928 que els drets electorals de les dones foren equiparats als dels homes. Als EUA, l'esmena constitucional núm. 15 (1870) prohibeix tota discriminació en el dret al vot per motius racials, i la núm. 19 (1919), per motius de sexe. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys. Sufragi universal Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
La forma de govern serà la monarquia parlamentària. Joan Carles I de Borbó fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975 i serà un rei constitucional, regna però no governa. Era una monarquia legitimada pel franquisme, la qual cosa explica que la transició es fes de manera pacífica. El nou rei va optar per la via reformista.	Monarquia Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat). Al s XIX les monarquies constitucionals o limitades s'imposaren arreu d'Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d'aquestes formes d'estat foren substituïdes per repúbliques, fenomen que s'accentuà més després de la Segona. Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de l'estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del 1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí al franquisme. D'acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter constitucional, hereditari i vitalici. Fora d'Europa, i especialment en alguns estats àrabs del golf Pèrsic com ara l'Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt de qualsevol altra institució. Monarquia parlamentària També monarquia constitucional. Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable. Rei Persona que exerceix la sobirania d'un regne. El rei pot ésser rei electiu (quan ha estat triat per elecció), rei hereditari (quan assoleix el títol per dret d'herència), rei absolut (sense limitació de tipus jurídic, generalment basat el seu poder en el dret diví), rei constitucional (que té el poder definit per una constitució), rei associat (quan rep el títol d'un altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d'associar-lo a l'exercici del poder). Hom parla de rei titular o nominal, en el cas d'una persona que porta el títol de rei d'un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure, o rei legítim quan es tracta d'un individu a qui, no exercint de rei d'un país, correspondria d'ésser-ho pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica o dinàstica. Rei dels reis és títol portat pels sobirans de Pàrtia, Pèrsia i d'Etiòpia. La denominació de rei apostòlic, rei catòlic, rei cristianíssim, rei defensor de la fe, rei fidelíssim és, respectivament, la titulació oficial dels reis d'Hongria, Espanya, França, Anglaterra i Portugal. Regnat 1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà. 2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc. Cap d'Estat Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat. Moderador -a En els règims multipartidistes, el cap de l'estat (rei, president de la república, etc), el qual, situat pel damunt dels partits i del mateix govern i com a símbol d'unitat dels tres poders (legislatiu, judicial i executiu), regula la vida política d'acord amb l'expressió de la voluntat electoral. Successió al tron Sistema pel qual es regeix la successió hereditària a la corona o al tron. La Constitució Espanyola del 1978 estableix que la successió al tron segueix l'ordre regular de primogenitura i de representació, i és preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l'home a la dona; i en el mateix sexe la persona major a la menor. Dinastia Sèrie de sobirans que pertanyen a una mateixa família. Borbons espanyols Branca dels Borbons, dinastia originària de França, que ha fornit de sobirans la casa reial d'Espanya entre 1700-1868, 1874-1931 i des de 1975. Palau de la Zarzuela Palau situat en els monts d'El Pardo, aprop de Madrid, és des de 1963, la llar de la Família Reial espanyola. L'edifici, construït en el segle XVII pel cardenal infant Don Fernando, germà de Felip IV, consta de tres plantes. La primera, ocupada per una zona de golfes, semisoterrani -on hi ha els serveis de cuina i "office"- i soterrani. La segona, pel despatx del Rei i dels seus ajudants, la biblioteca, el menjador i la sala de visites. La tercera, pels dormitoris, habitacions de convidats i quartos d'estudi. En els anys noranta, al primitiu edifici se li van afegir dues ales. En una d'elles es van instal·lar les habitacions privades de la Família Reial; en l'altra, les oficines i els departament de seguretat. El palau de la Zarzuela disposa, a més, d'una petita ermita, d'una zona esportiva i d'un heliport. Ley de Sucesión Llei de 1969 per la qual Joan Carles de Borbó fou designat successor de Franco. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Govern de Carlos Arias Navarro (1975-1976). El primer govern de la monarquia de Joan Carles I va ser continuïsta (Arias, el darrer cap de govern franquista, va ser confirmat en el càrrec pel rei) i es va mostrar incapaç de dur a terme cap mena de democratització.	Immobilisme Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials, polítiques, etc, pròpia de la classe dominant. Búnquer Nom donat als grups polítics o socials més immobilistes. Repressió Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació. Conflicte social Desequilibri temporal en la cohesió d'un sistema social, causat per elements o forces dissidents, que poden ésser interns o externs a ell i que pretenen de restablir un nou equilibri, fonamentat en unes bases noves. Fets de Vitòria Fets (març de 1976) en què la policia va causar cinc morts quan dissolia una aseemblea de treballadors en una església de Vitòria-Gasteiz. Fets de Montejurra Montejurra és una muntanya de Navarra, al SE d'Estella (1 405 m). El 1976, en ocasió del romiatge que cada primer diumenge de maig es fa al monestir d'Irache, amb una concentració a la muntanya, per commemorar la victòria dels carlins en la batalla de Montejurra (1873) hi hagué uns gravíssims incidents en una confrontació entre dues faccions carlines.
L'oposició va reclamar l'establiment de la democràcia. Diversos organismes unitaris van liderar les mobilitzacions.	Radicalisme Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. Assemblea de Catalunya Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític. Consell de Forces Polítiques de Catalunya Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el 1977. Coordinación Democrática / Platajunta Organisme unitari, creat el 1976, fruit de la fusió de la Junta Democrática de España (establert el 1974 pel PCE i amb l'ahesió gradual de CCOO, PSP, PTE, ASA i independents) amb l'organisme rival, Plataforma de Convergencia Democrática (establert el 1975 pel PSOE, MC, democratacristians i socialdemòcrates). Els seus objectius eren l'amnistia, la llibertat d'associació política i la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents. La Platajunta o Coordinación Democrática s'amplià encara, el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les nacionalitats —de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques—, i es convertí en Plataforma de Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el contingut de la reforma política engegada per aquell.
Govern d'Adolfo Suárez (1976-1981). Amb el govern de Suárez es va produir el desmantellament legal del franquisme. La reforma política va ser possible després d'un procés complex, ple de negociacions amb les "famílies" franquistes. La legalització de l'oposició fou un pas fonamental per a l'establiment d'un sistema democràtic.	Ruptura pactada Estratègia política seguida per Adolfo Suárez, que cercava el pas a un altre sistema però començant pel desmantellament gradual de l'estructura i la legislació heretades del règim anterior franquista. D'aquesta manera, la transició de la dictadura a la democràcia es faria amb la participació dels franquistes reformistes. Llei de Reforma Política Ley de Reforma Política (LRP). Llei aprovada per les Corts pel novembre de 1976, que liquidava les principals institucions polítiques del franquisme. La LRP era un text curt, que proclamava la democràcia com l'organització política pròpia de l'Estat espanyol i reclamava la sobirania popular, preveia la transformació de les Corts existents en un Congrés de Duiputats i un Senat elegits per sufragi universal i anunciava unes futures eleccions democràtiques, organitzades pel govern i convocades per decret-llei i amb el concurs de partits polítics. Representava, doncs, l'inici del desmantellament del franquisme. La llei fou aprovada per les Corts franquistes per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions, i fou ratificada en el referèndum del desembre del mateix any, malgrat que l'oposició democràtica patrocinà l'abstenció perquè sostenia la tesi de la ruptura democràtica enfront de la de l'evolució del règim. Referèndum Reforma Política Referèndum celebrat el 15 de desembre de 1976 perquè el poble es pronunciés sobre la Llei de Reforma Política. L'oposició moderada va propiciar el sí i la d'esquerres va defensar sense gaire èxit l'abstenció. El resultat fou favorable al govern per una aclaparadora majoria: van votar el 77,7 % dels electors; amb una abstenció del 23,3%; van votar sí el 94,2%; van votar no el 2,5%; vots en blanc, 3%, i vots nuls, 0,3%. A Catalunya, van votar el 74% dels electors; amb una abstenció del 26%; van votar sí el 93,4%; van votar no el 2,1%; vots en blanc 4,3%, i vots nuls, 0,2%. Llei d'Associacions Polítiques Llei aprovada el 1977, que va permetre la legalització de tots els partits polítics, inclosos els comunistes. Durant la primera meitat del 1977 Suárez negocià amb l'oposició democràtica unes eleccions generals. La legitimitat de les eleccions passava per la participació sense exclusions de totes les forces polítiques i la pedra de toc era la legalització de l'esquerra comunista, a la que el búnquer, especialment els militars, s'hi negava, en considerar els comunistes els culpables de la guerra civil. Finalment, el PCE fou legalitzat el 9 d'abril de 1977 i, poc després, el PSUC també ho va ser. La legalització del PCE i del PSUC va provocar un gran malestar entre els militars i la dimissió del ministre de Marina, Pita da Veiga.
La progressiva legalització de partits i sindicats, la concessió de llibertats i la liquidació de les institucions del franquisme va provocar una violència ultra, contestada per l'activitat terrorista. Malgrat tot, la transició avançava amb pas ferm.	Fets d'Atocha Assassinat múltiple d'advocats laboralistes vinculats al PCE perpetrat per forces de la ultradreta al carrer Atocha de Madrid el 24 de gener de 1977. Va ser un dels incidents que més va fer témer pel futur de la democràcia. Ultra Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme. A l'estat espanyol, des de l'acabament del franquisme, hom anomena ultres o ultradretans els feixistes enyorosos de la dictadura del general Franco. Ultradreta Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta més autoritària, sovint caracteritzats per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat. El feixisme i el nazisme, així com determinats règims corporatius com el franquisme, el salazarisme i l'Estado Novo hi són habitualment associats, i els límits amb aquests moviments, imprecisos. Són també trets freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme (especialment l'antisemitisme) i el nacionalisme. Antiliberal i antisocialista, té en la reacció legitimista a la Revolució Francesa (de Maistre, Bonald) els antecedents més allunyats i, al principi del s XX, Ch.Maurras i l'Action Française n'esdevingueren conspicus representants. A l'estat espanyol, inicialment el franquisme convertí la Falange (1933) en un dels pilars del règim, però el creixent predomini dels tecnòcrates l'acaba deixant en un lloc secundari els anys seixanta. Els darrers anys del franquisme i els primers de la transició democràtica, la ultradreta tingué una certa recuperació. Hom pot assenyalar-hi un sector neonazi i europeista (CEDADE, fundat el 1965), un sector majoritari, integrista i vindicador del franquisme, dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva, creada el 1977), que aglutinà també una part del carlisme i els 'històrics' de Falange Española (Girón, Fernández Cuesta) i un sector 'laic' i activista (Frente Nacional de la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de l'intent de cop d'estat del vint-i-tres de febrer de 1981 commportà una severa pèrdua de suport electoral i la dissolució formal dels nuclis més importants. Terrorisme Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones. Els darrers anys del franquisme, l'ETA basca, de signe nacionalista i revolucionari, fou protagonista d'un seguit d'atemptats al País Basc i també, a Madrid, de la mort de Luis Carrero Blanco (1973). Altres grups que han actuat, o actuen, a l'estat espanyol són el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i, a Catalunya, el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya) i Terra Lliure.
El primer gran pas van ser les eleccions a Corts constituents, celebrades el 15 de juny de 1977. Foren les primeres eleccions democràtiques des del febrer de 1936. Resultats: triomf d'UCD, el partit de Suárez, per majoria relativa; PSOE, segona força política; fracàs del PCE i AP; i bon resultat del PDC i PNB.	Eleccions generals Procediment de designació dels escons de les cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat), mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades. Les primeres generals es van fer el 15 de juny de 1977. Eleccions generals de 1977 Eleccions celebrades el 15 de juny de 1977, les primeres eleccions democràtiques celebrades des de feia més de quaranta anys. Van portar la victòria de la UCD, i l'emergència del PSOE com a segona força política, mentre el PCE quedava molt lluny de les expectatives, com també AP. L'extrema esquerra no va aconseguir representació parlamentària. Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 166 (majoria relativa); PSOE, 118; PCE-PSUC, 19; AP, 16; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; PNB, 8; PSP-US, 6; UCD-IDCC, 2; EC (Esquerra de Catalunya), 1; EE, 1; CAIC (Candidatura Aragonesa Independiente de Centro), 1, i CIC (Candidatura Independiente de Centro), 1. A Catalunya, els resultats electorals van expressar una correlació de forces diferent. La victòria va ser per a les esquerres: PSC-PSOE, 15 escons; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; UCD, 9; PSUC, 8; UDC-IDCC, 2; Esquerra de Catalunya, 1, i AP, 1. Era un mapa polític molt plural, escorat a l'esquerra, amb un clar predomini de les opcions favorables a l'autonomia, i que diferia sensiblement del bipartidisme a nivell estatal. Entesa dels Catalans Àmplia coalició d'esquerra, amb pretensions unitàries a la Catalunya administrativa, establerta el 1977, per a les eleccions a senadors de les corts de l'estat espanyol. En formaren part Estat Català, ERC, PSC, el PSUC i independents, i presentà a les quatre circumscripcions dotze figures de reconegut prestigi intel·lectual o cívic (J.Benet, F.Candel, F.Solé Sabarís, J.Sobrequés, P.Portabella, J.A.Baixeras, etc), que assoliren totes el triomf i constituïren grup parlamentari propi. El 1979, els intents de mantenir l'aliança es frustraren i, mentre el PSUC i el PTE impulsaven una candidatura "Per l'Entesa" que només obtingué un escó (Benet), el PSC i ERC crearen una "Nova Entesa" que resultà vencedora amb 10 senadors electes. Pacte Democràtic per Catalunya Coalició electoral per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, establerta entre Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, i Front Nacional de Catalunya, a més d'alguns independents. Es presentà com a gran opció de centreesquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona força política. Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons. Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya Coalició electoral establerta al Principat, per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, entre els partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya. Obtingué dos diputats. Majoria relativa O majoria simple. Majoria que excedeix el nombre de vots corresponents a les altres alternatives, o el nombre de membres dels altres partits o coalicions.
Un dels reptes del govern de Suárez va ser crear un marc polític democràtic mitjançant una Constitució, tasca que va correspondre a les Corts constituents. La idea d'aconseguir el màxim consens va presidir les negociacions.	Assemblea constituent Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional. Convenció Assemblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o modificar-la. Constituent Que té o s'atorga poder d'establir o reformar una constitució. Un cop acomplert el procés constitucional, la mateixa constitució estableix aquest poder de reformar-la. El poder constituent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de l'Assemblea Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles del 1812, 1836, 1845, 1854, 1869, 1873, 1876, 1931 i 1977. Consulta Petició d'assentiment per part d'un grup polític als seus components o, si és al poder, a la comunitat nacional. La finalitat de la consulta és d'obtenir un consens, com més gran millor. Consens Conformitat d'interessos, d'opinions, acord. És el que es va buscar durant la transició espanyola per tal de tirar endavant la reforma política i fer front a la crisi econòmica. Consensuar Aprovar per consens de tots els partits o de llur majoria.
El consens polític va fer possible la Constitució de 1978. La nova Constitució recull els elements característics de les democràcies occidentals i va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978.	Comissió Nom que reben determinats òrgans administratius de caràcter col·legial (comissions delegades del govern, comissió jurídica assessora, comissió municipal permanent, comissió interministerial o interdepartamental, comissió provincial d'urbanisme, comissió de traspassos, etc). Ponència 1. Comunicació o proposta sobre un tema científic, projecte de llei, etc, que hom sotmet a l'examen i resolució d'una assemblea, d'un congrés, d'un parlament, etc. 2. Persona, comissió o equip encarregats de presentar una ponència. Ponència constitucional Ponència encarregada de redactar la Constitució, integrada per set diputats de diferents partits: Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d'UCD; Miquel Roca i Junyent, de CDC; Manuel Fraga Iribarne, d'AP; Gregorio Peces-Barba, del PSOE, i Jordi Solé Tura, del PCE-PSUC. Mancats d'una majoria clara i no volent arriscar-se que la Constitució quedés en lletra morta si era aprovada amb poc suport, els partits van decidir de prendre la via del consens. Els acords no foren fàcils en temes com l'educació, la llibertat religiosa, l'avortament, el divorci, la pena de mort, el sistema electoral, etc. En total foren setze mesos de discussions que van donar com a resultat la Constitució. Llei fonamental Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució. Constitució Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució. Constitució de 1978 Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret", que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques. Referèndum Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial el referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en algunes constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa del 1919. La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el legislatiu, amb caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts constitucionals que s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha perdut importància, bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la italiana, la suïssa i l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del referèndum. A l'estat espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de l'any 1947, per a sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del estado, i el del 1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb l'adveniment de Joan Carles I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que derogà la major part de l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els de ratificació de la Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de Catalunya (octubre del 1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del 1980) i Andalusia (octubre del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació de l'estatut andalús, febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol en l'OTAN (març del 1986). Referèndum Constitució Referèndum celebrat el 6 de desembre de 1978 perquè el poble es pronunciés sobre la Constitució espanyola. Va ser aprovada majoritàriament. Amb una abstenció del 33%, que en el cas del País Basc fou del 54,5% a causa de la negativa dels nacionalistes a pronunciar-se, el 88% dels vots foren favorables a la nova Constitució i només el 8% foren negatius. Resultat del referèndum sobre la Constitució: votants, 67,2%; abstencions, 32,8%; van votar sí, 87,8%; van votar no, 7,8%; vots en blanc, 3,6%, i vots nuls: 0,8%. Sis de Desembre Diada de la Constitució, en commemoració del dia en què va ser aprovada per referèndum popular.
L'ordenament constitucional.	Ordenament constitucional: govern i administració El sistema polític i àdhuc administratiu del franquisme fou definitivament modificat per la Constitució del 1978, que instituí una monarquia parlamentària bicameral, reconegué tots els drets i les llibertats vigents a les democràcies occidentals i permeté la formació de comunitats autònomes. Bé que admetia també l'existència de les nacionalitats sota una única sobirania, no recollia el dret a l'autodeterminació dels pobles que integren l'estat espanyol. El rei és el cap de l'estat i el màxim representant d'aquest en les relacions internacionals. Correspon al rei d'aprovar i de promulgar lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, convocar eleccions i referèndums (segons la Constitució), proposar a les corts el candidat a president de govern, exercir el comandament suprem de les forces armades i declarar la guerra i la pau, prèvia autorització de les corts. La persona del rei és inviolable i no està subjecta a cap responsabilitat. L'hereu de la corona té la dignitat de príncep d'Astúries. Els actes del rei són ratificats pel president i, en el seu cas, pels ministres competents. El govern, presidit pel primer ministre, dirigeix la política interior i l'exterior, l'administració civil i militar i la defensa de l'estat. També executa les lleis. El president del govern és proposat pel rei, després de la consulta prèvia amb les forces parlamentàries, i s'ha de sotmetre a un vot d'investidura al Congrés dels Diputats. El poder legislatiu recau en les Corts Generals, les quals són compostes pel Congrés dels Diputats (350 diputats) i el Senat (208 senadors). Els membres d'ambdues cambres són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. La circumscripció electoral és la província, i hom atén criteris de representació proporcional, si bé els corregeix mitjançant la llei d'Hondt. El Senat és la cambra de representació territorial; té quatre senadors per província, excepció feta dels territoris insulars (Mallorca, Gran Canària i Tenerife, tres senadors; Eivissa-Formentera, Menorca, Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma, un senador) i de les places fortes de Ceuta i Melilla, que n'elegeixen dos cadascuna. A més, els parlaments de cada comunitat autònoma elegeixen un altre senador més per cada milió d'habitants del territori autonòmic. Ambdues cambres tenen funcions legislatives, aproven els pressuposts estatals i controlen l'acció del govern. La Constitució estableix diverses institucions, com és ara el defensor del poble, el Consell d'Estat i el Tribunal de Comptes. El màxim intèrpret de la Constitució és el Tribunal Constitucional, que és competent per a dictaminar sobre els recursos d'inconstitucionalitat contra les lleis, els recursos d'empara per violació dels drets i les llibertats individuals i els conflictes de competències entre l'estat i les comunitats autònomes. A més, la Constitució encomana a les forces armades la defensa de la sobirania, la integritat territorial i la independència d'Espanya, com també del seu ordenament constitucional. El poder judicial és declarat independent i són anul·lades les jurisdiccions especials. Econòmicament es reconeix la llibertat de mercat. Finalment, la Constitució determina l'organització territorial de l'estat, que s'estructura en municipis, províncies i comunitats autònomes. El títol VII de la Constitució determina dues llistes de competències, les de l'estat i les de les comunitats autònomes, però, contràriament a la Constitució del 1931, no fixa les competències compartides. Cada estatut d'autonomia estableix els límits i l'abast de l'autogovern de cada comunitat autònoma. Cada una d'aquestes té una assemblea legislativa elegida per sufragi universal i representació proporcional, un govern amb funcions executives i administratives i un president elegit per l'assemblea d'entre els seus membres. No totes les comunitats autònomes, però, tenen el mateix nivell d'autonomia i de competències, a causa de la via d'accés a l'autogovern. Els principals partits polítics d'àmbit estatal són el Partido Socialista Obrero Español (creat l'any 1879, membre de la Internacional Socialista), Partido Popular, de dreta (creat el 1976 amb el nom d'Alianza Popular i que adoptà el nom actual el 1989), i Izquierda Unida, federació de partits polítics d'esquerra creada el 1986 entorn del Partido Comunista de España (creat el 1922). El primer i el darrer d'aquests partits tenen branques més o menys autònomes segons les comunitats. A Catalunya i al País Basc hi ha dues formacions nacionalistes de centredreta, la coalició Convergència i Unió (1979) i el Partit Nacionalista Basc (1895), les quals, ultra el seu pes específic en els les respectives comunitats, tenen una considerable incidència al Parlament Espanyol. Des d'un punt de vista històric destaca la Unión de Centro Democrático, partit de centredreta creat el 1977 que tingué un paper molt important en la transició a la democràcia i que, sotmès a un seguit d'escissions des del 1981, es dissolgué el 1983.
El poder executiu.	Executiu Persona o òrgan que té a càrrec seu l'execució de les lleis, les ordres, els acords, etc. Cap de govern Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller. President del govern O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament. Primer ministre Cap o president del govern. Govern Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat. Consell de ministres Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits sota la presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i l'administració de l'estat.
El poder legislatiu.	Legislatiu Òrgan encarregat oficialment de legislar. Bicameralisme Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres. En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes atribucions en matèria legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que posseeixen certes prerrogatives en matèria financera, judicial, ratificació de tractats, nomenaments, etc. A més, en els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable només davant la cambra baixa. Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és generalment l'elecció per sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre l'elecció indirecta, el nomenament —a vegades vitalici—, la successió hereditària, etc. El bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA, segons dues fórmules institucionals diferents que requereixen també dues justificacions doctrinals diferents. En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions, a d'altres règims parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció moderadora; en el bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal, la cambra alta representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El bicameralisme, d'un tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals. Cambra Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords. Parlament Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Les seves funcions legislatives inclouen, entre altres, la d'estudiar —mitjançant comissions especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer el report de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar d'altres mesures legislatives i aprovar els pressuposts de l'estat. Per a ésser aprovada, una llei ha d'obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i l'alta varia d'un estat a l'altre, generalment la cambra baixa, després d'aprovar una llei, la tramet a l'alta perquè l'estudiï i l'aprovi o, si ho creu convenient, l'esmeni; la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s'esdevé un conflicte entre les dues cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d'una comissió mixta, composta per diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne l'aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força semblants, els seus poders també varien d'un estat a l'altre. Així, per exemple, a França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball, l'amnistia i els pressuposts de l'estat; el govern és responsable de totes les altres qüestions. D'altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius (per la tècnica anomenada de lleis-quadre o lleis de bases) en el govern, el qual, aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament ha perdut el caràcter —que tenia al s XIX— d'organisme deliberant en el qual les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d'un cantó o de l'altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda, és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l'ordre de prioritats de l'agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits decideixen d'alliberar els diputats d'aquesta disciplina, generalment en debats sobre qüestions (com la pena de mort, el divorci, l'avortament, etc) que poden provocar, per raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació política. Cort Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des de la Constitució de Cadis (1812). Al s XIX, amb la caiguda de l'antic règim, les corts esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el fet de mantenir el mateix nom fou degut a l'interès a entroncar amb la tradició històrica, posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les llibertats del poble. Fora d'aquest interès per mantenir el nom, la concepció d'aquestes noves corts partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims constitucionals europeus, especialment de França i d'Anglaterra. Les corts, en el règim polític constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara representaven la "nació", que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la "nació" és formada pel conjunt d'individus. En la "nació", representada per les corts, descansava el poder constituent capaç de donar-se la constitució i el règim polític que havia de governar el país (Constitucions del 1812, del 1869, del 1873 i del 1931). En moments de reacció monàrquica, hom tendia a no parlar de la "sobirania nacional", però el reconeixement hi era implícit, bé que compartit amb el poder reial (Constitucions del 1837, del 1845 i del 1876). Dins el sistema de divisió de poders, propi dels règims liberals i parlamentaris, les corts assumiren essencialment el poder legislatiu: en les constitucions del 1869, del 1873 i del 1931 aquest fou atribuït a la "nació", representada per les corts; en la resta de constitucions era compartit amb el monarca. En la Constitució del 1931 el control de l'exercici de la funció legislativa per les corts corresponia al Tribunal de Garanties Constitucionals. Les corts constitucionals adoptaren una organització unitària (Constitucions del 1812 i del 1931) o bicameral. El règim bicameral no tenia cap tradició a Espanya, però fou adoptat com a forma d'equilibri entre els nous poders i els tradicionals, seguint les teories de l'època i dels models constitucionals francès i anglès. El bicameralisme s'instaurà amb l'Estatut Reial i, en general, fou expressió de la ingerència del monarca en la vida de les corts. Ambdues cambres obeïen un sistema diferent de representació: en l'una, generalment anomenada Congrés dels Diputats, era territorial, i l'elecció, de primer en forma indirecta i més endavant en forma directa, podia recaure en qualsevol individu, al qual hom exigia solament una determinada edat i, fins a la Constitució del 1931, que fos del sexe masculí; en l'altra cambra, anomenada Senat, els membres ho eren per dret propi en assolir una determinada dignitat nobiliària, política, eclesiàstica, cultural o judicial, o bé per haver estat designats pel rei o per determinades corporacions, i generalment eren vitalicis, a diferència dels diputats, que eren temporals. En un cas (Constitució del 1873), seguint el model nord-americà, el Senat era format per representants dels diferents estats federats. Ambdues cambres actuaven independentment, gaudint de facultats semblants. En els períodes de règim constitucional monàrquic corresponia al rei de convocar i dissoldre les corts o alguna de llurs cambres. En el règim constitucional republicà (Constitucions del 1873 i del 1931) corresponia al president de la república la convocatòria i, en el cas de la del 1931, també la dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional. Les corts republicanes es reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de 1939, ja a les acaballes de la guerra civil. El nom fou donat després al principal òrgan legislatiu creat pel franquisme. La Ley de Reforma Política promulgada al desembre del 1976 restablí, amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés dels Diputats i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament aquestes dues cambres legislatives en el marc d'un sistema democràtic. Les sessions de les Corts Generals, o sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són presidides pel president del Congrés dels Diputats. Corts Generals Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés dels Diputats i el Senat. Congrés dels Diputats Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals. Els seus precedents són l'Estamento del Pueblo (constitució del 1808) i l'Estamento de Procuradores del Reino (estatut reial del 1834). La constitució del 1837 fou la primera que utilitzà aquest nom per designar la cambra de diputats. A la constitució republicana del 1931 el Congrés dels Diputats era sinònim de corts. Després de l'etapa franquista fou restablert per la llei de Reforma Política (aprovada per les Corts el novembre del 1976 i per referèndum el desembre del mateix any); la Constitució del 1978 consagrà definitivament la seva reinstauració. És format per 350 diputats elegits per sufragi universal cada quatre anys. Senat En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. A l'estat espanyol, deixant a part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament unicameral. L'Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers, integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic, d'elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada) accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la composició democràtica del senat, amb tres vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l'Església, la noblesa, l'administració i l'exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del 1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats. Legislatura Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural de les legislatures és de quatre anys. Diputat -ada Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec. Senador -a Membre d'un senat.
El poder judicial.	Tribunal Suprem Màxim organisme judicial. Tribunal de garanties constitucionals Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional. Tribunal Constitucional Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12 membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
Institucions polítiques creades per la Constitució.	Consell d'Estat Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat espanyol, creat per la Constitució del 1978. N'han estat presidents Antonio Jiménez Blanco (1978-82), Antonio Hernández Gil (1982-86), Fernando Ledesma Bartret (1991-96), Íñigo Cavero (1996-2003) i, des de 2003, José Manuel Romay Beccaría. Una llei orgànica en regeix el funcionament. Tribunal de Comptes 1. Tribunal amb caràcter fiscal i polític, encarregat de la fiscalització de l'economia de les entitats estatals, de jutjar i condemnar els qui tenen cura dels comptes de l'estat i de vigilar i d'inspeccionar els expedients administratius de reintegraments i cancel·lacions de finances. 2. Organisme que controla els comptes de tots aquells que gestionen els cabals públics. A l'estat espanyol (Tribunal de Cuentas del Reino) és un organisme que depèn directament de les corts i que exerceix les seves funcions per delegació d'elles. La seva missió és la fiscalització i la censura dels comptes i de la gestió econòmica de l'estat i de tot el sector públic. Ombudsman Figura de l'ordenament juridicoadministratiu suec, encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a Portugal i defensore civico a Itàlia. Defensor del Poble A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara.
La Constitució va permetre el desplegament d'una ordenació autonòmica de l'Estat. És l'aspecte més innovador de la Constitució: el reconeixement de la diversitat nacional d'Espanya.	Estat de les Autonomies Nom amb què es coneix l'estructura territorial definida en la Constitució Espanyola del 1978. Autonomisme Doctrina que defensa els principis autonòmics. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Comunitat Autònoma Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la Constitució de 1978. Territori autònom Porció de territori nacional o estatal que gaudeix d'un estatut d'autonomia. Comunitat històrica Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia. Regió Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc). A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en què s'estructura l'estat espanyol. Descentralització Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès te