Catalunya en els segles XIX i XX
Els orígens del catalanisme
polític
A finals del
segle XIX es van desenvolupar les primeres idees del catalanisme
polític. El fracàs de la Primera
República Espanyola va portar Alfons
XII a dur a terme novament una política centralitzadora. Aquesta actitud topava amb
els interessos econòmics i modernitzadors de la burgesia industrial catalana i amb un
creixent sentiment popular de catalanitat.
La recuperació de la personalitat catalana va
tenir dos vessants: un de cultural, en el moviment de la
Renaixença, i un de polític, en el desenvolupament d’un pensament republicà i
federalista. El 1885, el Centre
Català  ,
format per forces catalanes de totes les
tendències, va redactar un Memorial
de Greuges que
fou presentat al rei. S’hi recollien les aspiracions polítiques i econòmiques de la
burgesia catalana i es denunciava el centralisme del govern.
El 1892, la Unió
Catalanista, que agrupava associacions, diaris i particulars que defensaven el dret
civil català, va celebrar una assemblea de delegats en la qual es van aprovar les Bases
de Manresa, en què es resumien les aspiracions autonomistes de Catalunya. Les Bases
van arrelar tota la burgesia catalana i el 1901 es fundà la Lliga
Regionalista, que tenia com a objectiu aconseguir l’autonomia de la nació
catalana de l’Estat espanyol. Els seus màxims dirigents eren Enric
Prat de la Riba i Francesc
Cambó .
El primer fou nomenat president de la Diputació de Barcelona el 1907.
 De la Mancomunitat a la Segona República
El 1902, Alfons
XIII va arribar al poder i va mantenir una política reaccionària. Malgrat
l’oposició de grans grups socials com els republicans, els nacionalistes i els
moviments obrers sindicals, no va acceptar una evolució cap a la democràcia, ans el
contrari, el 1923 va donar suport al pronunciament militar del general Miguel
Primo de Rivera, que va establir una dictadura militar . (El vídeo mostra imatges del Directori Civil constituït
pel general Miguel Primo de Rivera [1925]. Crèdits: TVE  ).
A Catalunya, des del 1914 funcionava la Mancomunitat,
presidida per Prat de la Riba, una institució administrativa que actuava a tot
l’àmbit del territori català .
Tenia competències provincials i, malgrat disposar de pocs recursos econòmics, va crear
molts serveis i millorà moltes infraestructures.
Els principals partits polítics de l’Estat
van signar el pacte
de Sant Sebastià (1930) pel qual socialistes, republicans i catalanistes
d’esquerra acordaven d’actuar conjuntament contra la monarquia i instaurar un
règim republicà. A l’abril del 1931 el govern, per la pressió popular, convocà
eleccions municipals que van ser interpretades com una consulta entre monarquia o
república. Les forces republicanes van guanyar a les principals ciutats de l’Estat i
el 14 d’abril es va proclamar la Segona
República. Alfons XIII va abandonar el país. (El vídeo següent mostra imatges de
la celebració popular, a la Puerta del Sol de Madrid, en proclamar-se la Segona
República Espanyola [14 d'abril de 1931]. Crèdits: TVE ) ( Segona República, 1931-1936)
A Catalunya, al desembre del 1931 es va aprovar la
Constitució,
una de les més avançades de l’època, que va permetre l’any següent, la
promulgació de l’Estatut
de Catalunya i
la restauració de la Generalitat.
Esquerra
Republicana de Catalunya, un partit polític creat i liderat per Francesc
Macià (1859-1933) i Lluís
Companys (1883-1940) , va erigir-se com a hegemònic fins el 1936 (les
imatges que venen a continuació foren recollides en un míting frontpopulista, són un
exemple de la confrontació social i política de la segona meitat dels trenta. Crèdits: TVE
). Macià va proclamar la República
Catalana, però hi va haver de renunciar a
canvi d’un govern autònom  .
( Esquerra Republicana de
Catalunya)
El govern espanyol, presidit per Manuel
Azaña , va iniciar
un seguit de reformes econòmiques i socials que no van tenir els resultats esperats i que
van generar una forta oposició per part de sectors polítics i socials.
Camí de la Guerra Civil
Davant el
descontentament social, Azaña va dimitir i el president de la República, Alcalà
Zamora, va convocar noves eleccions al novembre del 1933. Les eleccions les va guanyar
la dreta espanyola, amb Alejandro
Lerroux al capdavant, però l’entrada en el govern de tres coneguts
antirepublicans d’orientació feixista va desencadenar un ampli moviment de protesta.
Les reformes agràries i sindicals es van aturar, la repressió militar es va tornar a
utilitzar, l’Estatut de Catalunya va ser suprimit i el govern català va ser
empresonat en ple.
L’any 1935, diversos membres del partit de
Lerroux es van implicar en un escàndol financer i Alcalà Zamora va convocar eleccions al
febrer del 1936. Les van guanyar els socialistes, els comunistes i els republicans units
en el front
popular, que restablí l’autonomia de Catalunya. Les esquerres s’anaven
desunint mentre les dretes es preparaven per a un alçament militar que “restablís
l’ordre”.
( Buenaventura Durruti, Libertarian Communist
Militant of Spain)
Aquest es va iniciar el 17 de
juliol de 1936 a Melilla i es va estendre per tot l’Estat espanyol amb el general Francisco
Franco al capdavant
. L’alçament va fracassar en aquelles ciutats on els obrers
estaven ben organitzats i on les forces de seguretat o part dels oficials seguien fidels a
la República . Els franquistes van comptar amb el suport dels monàrquics , tradicionalistes, falangistes i amplis sectors de
l’Església i amb l'ajut
bèl·lic dels nazis alemanys i els feixistes italians, així com del Marroc i Portugal.
La República va rebre l'ajut de les Brigades Internacionals, l'URSS i Mèxic ( A las brigadas internacionales).
Durant el transcurs de la guerra les
organitzacions obreres engegaren un procés de revolució econòmica i social,
principalment col·lectivitzant empreses. Al front, però, les milícies republicanes eren
contingudes i derrotades. Els franquistes aconseguiren dividir el territori republicà en
dues parts a l'abril del 1938; la República intentà unir de nou les dues meitats però
la batalla
de l’Ebre va obligar els republicans a retrocedir .
(El vídeo següent mostra imatges de les maniobres militars que tingueren lloc durant la
batalla de l'Ebre. Crèdits: TVE ).
Barcelona va caure el 26 de gener de 1939, i amb ella, tot
Catalunya. L’1 d’abril la guerra va acabar i Franco va exigir la rendició
incondicional. (L'animació següent explica les diferents fases del conflicte de la
Guerra Civil Espanyola. Crèdits: TVE  )
( Crónicas de un antiguo soldado)
El franquisme
El nou règim va eliminar les garanties constitucionals de la República. Francisco
Franco va controlar tots els poders, i es va erigir en cabdill
,
cap dels exèrcits i de l’únic partit permès, el Movimiento
Nacional. El dictador mai no va indultar els derrotats i sempre va optar per la
repressió d'aquelles veus contràries al règim. Molta gent es va haver d’exiliar ( Asilos y canjes durante la Guerra Civil
española). Durant els anys quaranta el franquisme va optar per l’autarquia com
a política econòmica, proveint-se de productes interiors. També van ser anys de
racionament i d’estraperlo en el mercat negre. Molta gent va passar gana i misèria i
el poder adquisitiu dels treballadors va arribar als nivells de principi de segle. Els
terratinents, l’exèrcit i l’Església van ser els més beneficiats; caps
militars van obtenir alts càrrecs civils i l’Església controlava l’ensenyament
i l’obligatorietat de la religió catòlica.
A Catalunya, l’ús del català va ser prohibit en
l’administració pública, l’ensenyament i els mitjans de comunicació . L’himne, la bandera i els monuments més
significatius també van desaparèixer de la vida pública. El president de la
Generalitat, Lluís Companys, fou executat l’any 1940. ( Contemporary Spanish Cultural History)
Al començament dels anys cinquanta el règim
franquista va iniciar un període d’obertura internacional, principalment amb la
Santa Seu i els Estats Units. El 1955 Espanya va ser admesa a l'Organització
de les Nacions Unides (ONU). L’economia espanyola, però, era molt endarrerida i
el 1959 es va iniciar un pla de desenvolupament per a portar a l’Estat espanyol la
prosperitat d’Europa; es van permetre les inversions estrangeres, que van modernitzar la indústria. A
Catalunya aquest procés fou més accentuat que en altres indrets de l’Estat.
El nivell cultural i educatiu va
augmentar. El contacte amb els estrangers gràcies al turisme va fer que els espanyols se
sentissin identificats amb els seus costums i les seves idees. La societat canvià, però
el règim continuà com el 1939. (El vídeo següent mostra imatges d'un discurs televisat de
Franco, emès el mes de desembre de 1966. Crèdits: TVE ).
Les manifestacions de protesta i les vagues es van succeir. La
repressió judicial i policíaca era la resposta del règim. Franco designà el príncep
Joan Carles de Borbó com a successor amb l’esperança que fos fidel al règim. El
dictador va morir l’any 1975 i es van engegar un seguit de mesures cap a la
transició al sistema democràtic. (El vídeo mostra imatges del president Arias anunciant
la mort del general Francisco Franco, de la proclamació de Joan Carles I com a rei i de
l'enterrament del dictador. Crèdits: TVE )
( La Transición Española i El franquismo)
El període democràtic
El rei Joan
Carles I d'Espanya va impulsar la creació d’un govern amb ministres reformistes
el 1976 i va encarregar a Adolfo
Suárez
el desenvolupament del trànsit democràtic . Es van legalitzar els partits polítics i els
sindicats, es van amnistiar els presos polítics i es van convocar eleccions
democràtiques per primera vegada des del 1936. (El vídeo mostra imatges
de les primeres eleccions generals democràtiques que conformaren les Corts Constituents.
Crèdits: TVE ).
Els mesos previs a les eleccions van ser molt
tensos a causa dels atemptats de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, les
manifestacions, en por d'un cop d’estat . Les
eleccions es van convocar el 15 de juny de 1977 i va resultar guanyador el partit de
Suárez, la Unión
de Centro Democrático (UCD).
El 6 de desembre de 1978 s’aprovava per
referèndum popular la nova constitució
. ( La constitución española de 1978)
A Catalunya, la Generalitat va ser establerta
l’any 1977 i el seu president, Josep
Tarradellas , va tornar de l’exili .
Catalunya necessitava un nou estatut d’autonomia, que va ser aprovat el 25
d’octubre de 1979. L’Estatut,
però, havia patit modificacions en l’aprovació a les corts de Madrid: el català no
seria l’única llengua oficial, la Generalitat no controlaria tots els impostos ni
totes les forces de seguretat, entre moltes d’altres.
Tanmateix els punts principals van ser:
-El reconeixement de
Catalunya com una nacionalitat constituïda en comunitat autònoma per a accedir a
l’autogovern.
-El català és la
llengua pròpia de Catalunya i comparteix l'oficialitat amb el castellà.
-A Catalunya
s’aplicarà el dret
català.
Les primeres eleccions del Parlament es van
celebrar l’any 1980 i Jordi
Pujol , líder de la coalició Convergència
i Unió (CIU) , fou elegit
president de la Generalitat (el vídeo següent mostra imatges del moment de la
investidura de Jordi Pujol [24 d'abril de 1980]. Crèdits: TVE ) . Les primeres eleccions municipals es van convocar
l’any 1979 i, a Catalunya, socialistes i comunistes van guanyar a les principals ciutats. El socialista
Narcís Serra va
ser el primer alcalde democràtic de Barcelona després de la dictadura.
( Estadístiques i gràfiques de la història
contemporània de Catalunya)
|
