SÓC MARE I SOBREVISC

Vet aquí un dia qualsevol en la vida de qualsevol família….
No, si us plau, una altra vegada el despertador.
Comença un altre dia i potser tan difícil com el d'ahir. Jo no recordo que els meus pares es compliquessin tant la vida, tot semblava molt més fàcil.
Penso un moment quan jo era petita, sortia de l'escola i em quedava a jugar pel carrer fins que l'enllumenat s'encenia, o agafava la bicicleta (sense casc, és clar) i baixava pels pendents i aleshores recordava que no tenia frens, o tornava a casa amb un bony al cap (que per cert me l'havia fet el meu millor amic jugant) Era divertit veure el programa de la tarda per la tele (només teníem dos canals i a sobre en blanc i negre).
Hi havia prou camp obert per repartir-nos el territori i fer guerres de pedres o construir túnels o algun atrevit portava llumins i enceníem fogueres per explicar històries de por quan el dia s'allargava.
Fins i tot ser responsable era divertit, sortíem sols de l'escola, anàvem a comprar el pa i fèiem petits encàrrecs i vigilàvem el nostre germà petit.
I ara, és tot tan complicat, o ens ho compliquem nosaltres sols?
Quan surten de l'escola ja som a la porta amb el berenar a punt perquè se'l mengin de pressa abans d'entrar a l'activitat extraescolar que els hi toca. Tot perquè siguin més creatius, bons esportistes o millors estudiants. I a sobre els exigim que al final del trimestre ho reflecteixin a les notes, sense tenir en compte que ja porten unes quantes hores tancats entre quatre parets i que la majoria de vegades s'han quedat a dinar a l'escola, perquè la meva jornada laboral ho requereix.
Bé, quan acabin els deures ja podran sortir a jugar al carrer. Sortir al carrer! No, no poden sortir sols a carrer, no tenen espai per jugar, no hi ha descoberts on fer cabanes amb quatre fustes arreplegades en un contenidor. I menys creuar el carrer, si els cotxes van com bojos i qualsevol dia en portarem algun a l'hospital. O pitjor, que algun desconegut se'ls emporti. No, millor ens quedem a casa i engeguem la tele.
La tele? Sí, però quin canal? Si n'hi ha 99 i en cap no hi ha programació infantil, i és clar, a casa no tenim ni Plus ni Disney Channel (per sort).
Res, anem a jugar, sí, però a què? Comencen a treure joguines i joguines i o bé es barallen per la mateixa joguina o quan estan ben escampades ja se'n han cansat i es posen a jugar amb la Play Station o la Game Boy o amb l'ordinador o connectats a Internet.
Perquè no agafem un llibre? No hi ha manera, els hi explico que les millors aventures són les que poden crear amb la seva imaginació després de llegir un bon llibre.
Déu meu, ja estic esgotada abans d'aixecar-me, i això que encara són nens, no vull ni pensar en el que m'espera quan arribin a l'institut: adolescència, problemes, discrepàncies...
M'haig d'aixecar ja, i preparar els esmorzars i deixar el dinar mig enllestit i la rentadora posada (perquè al migdia la pugui estendre) o arribarem tard a l'escola. No tinc temps, em falten hores. Va, va, va que no arribem.
Ara bé, la cosa es complica, perquè quan deixi els nens a l'escola, haig d'anar corrent a l'ajuntament a buscar el conveni, i al departament de Benestar i Família per demanar la subvenció, i també he de passar per la Caixa a recollir els extractes, i a la tarda reunió de la Junta. Per cert, haig de buscar els nous fulls d'assessorament pels pares, i comentar amb la resta de mares (sí, mares, perquè de pares ni un) la proposta sobre la socialització dels llibres i l'ajuda de la Generalitat per l'acollida matinal del proper curs i el casal d'estiu , les noves extraescolars....
Sort que tot això ho faig de bon grat
Qualsevol mare es pot sentir identificada o no, però crec que totes les persones que són o han sigut d' una AMPA ho fan motivades per conèixer un espai en el que els seus fills passen una gran part del dia. És bo per a les famílies que existeixi aquest vincle i que tots ens impliquem una mica en tot allò que comporta l'educació dels nostres fills/es, ja sigui dins d'una AMPA o donant suport personal en el moment que faci falta.

AMPA CAN SERRA