LA CAPUTXETA ERA VERMELLA

Aprofito l'oportunitat que m'ha estat donada primer per felicitar l'escola Can Serra pel seu 25è aniversari i, segon, per encoratjar a professors i responsables a seguir amb aquesta tasca meravellosa.
Tinc un bon record de l'escola quan, durant la setmana cultural de l'abril del 2002 vaig fer dues sessions sobre "com fer un conte" a 1r i 2n de Cicle Inicial. Acostumat a parlar dels secrets de l'escriptura amb adults vaig descobrir que també era possible fer-ho amb infants. L'experiència ja us la podeu imaginar...increïble! Fascinant! Vaig agafar el conte de la Caputxeta Vermella. Primer perquè era un conte popular que els petits coneixien al detall i després perquè els seus personatges eren prou definits com perquè els pogués dibuixar a la pissarra, durant la sessió. Vàrem jugar a descriure el llop, la Caputxeta, l'àvia i el caçador. També el bosc i la casa de l'àvia com a escenaris. M'ho vaig passar pipa. Patint una miqueta, això sí, per captar la seva atenció i perquè anessin cap a on els volia dur, com si fos el Flautista d'Hamelín. Crec que me'n vaig sortir amb èxit. Aquells petits entenien tant o millor que jo en què consistia l'acte creatiu, i quan m'equivocava en el traç del dibuix em deien que allò no era "el llop", i que la Caputxeta del conte portava "un cistell" i no cap altre cosa. Aprendre és un joc. Però no un simple entreteniment, sinó un repte que ha de permetre incorporar nous recursos per moure'ns pel món i interpretar-lo. Aquest és, al meu entendre, el paper de l'escola. El futur de les noves generacions en depèn, com sempre. Hem d'aprendre a valorar les persones per la seva capacitat humana i creativa. Fa poc vaig escoltar una gran frase: tot el que no és creatiu és destructiu. La Caputxeta duia un cistell, el de sa mare, i no cap altre. Tinc companys de pupitre que, tot i la seva capacitat d'aprenentatge i un bon currículum, no ho han sabut aprofitar per a ser creatius. Per què? Penso que hem de conviure amb la nostra ignorància. Això ens farà aprendre més coses. La Caputxeta tampoc sabia que a casa l'àvia l'esperava el llop.
El llop, sí... Segur que els que manen volen que tothom tingui les mateixes oportunitats educatives. Segur que no tindran tics populistes. Segur no els preocupa donar el que més complau, més que no pas el que necessitem de veritat. Segur que la televisió, el cinema, els videojocs, la publicitat deixaran de banda els interessos comercials i econòmics i pensaran en la creació que evita la destrucció. També espero que la literatura faci alguna cosa més que avorrir als lectors. Cal més inversió, tant humana com econòmica. Això no és nou. Aquests temes són promeses constants. Si als alumnes se'ls obre la curiositat trobaran el que busquen. Seran autodidactes, com la Caputxeta en acabar el conte. El debat sobre l'educació és etern, etern, potser, perquè mai s'ha solucionat de veritat. Per què cada generació ha tingut un sistema educatiu diferent? Quin és el bo? O és que tots són dolents? O es tracte de marejar la perdiu perquè pares i fills no puguin compartir res? Tornaran les bates de ratlles blau marí pels nens i roses per a les nenes? Es prohibirà el vel? Educació pública, privada, concertada... escola laica o religiosa? Entre els nous reptes hi ha l'escolarització d'alumnes vinguts d'altres cultures. El temps dirà. L'escola, però, és la institució que més respecto. Les coses clares. La Caputxeta era vermella, i no de cap altre color.

Col·laboració de l'escriptor Xavier Gual

EN MANUEL I LA SEVA NOVA PARAULA

A en Manuel, tothom li diu Manu.
En Manu és un nen molt maco que té gairebé dos anys i ja sap dir moltes paraules: mama, papa, Cuca ( el seu germà Luka), Mia (la seva cosina Maria)...
Però ara els seus pares estan una mica preocupats: El nen aviat farà dos anys i, darrerament -pensen els pares- no avança gens en el seu llenguatge: en Manuel fa un temps que no diu cap paraula nova. A què deu ser degut això?
El que no saben els pares d'en Manuel és que el nen està molt ocupat preparant-ne una de grossa! La sorpresa que rebran tots el dia del seu segon aniversari!
I és que el petit Manu té pensada una nova paraula, que s'ha inventat ell tot sol, per dir-la el dia del seu aniversari. Només de pensar-hi, el nen es fa un tip de riure!
Què passarà, doncs, aquell dia? Doncs passarà que, a l'hora de les postres, en Manuel farà un gran crit... Un crit tan gros que tothom es girarà cap a ell, estranyats.
I llavors, en Manu, amb una veu molt ferma, dirà la seva nova paraula:
-Carrascuca!
I tothom quedarà amb la boca oberta de la sorpresa, mentre ell, en Manuel, tot satisfet, farà un somriure d'orella a orella.

Col·laboració de
l'escriptor Sebastià Sorribas