ELS
ANYS DE LA INOCÈNCIA
Ja han passat més
de dotze anys des que vaig deixar Can Serra. I ara, confesso que amb
una mica de recança, he de regirar entre els meus records per
omplir aquestes ratlles.
O potser no és recança. Què es remou al meu interior
pensant en aquells anys? És potser basarda davant uns sentiments
fa ja tant de temps oblidats? És potser il·lusió
davant un retrobament llargament retardat però, tal vegada sense
saber-ho, acaronat? Davant tant potser, cal aturar-se una mica i intentar
esbrinar les raons que s'amaguen dins aquest entrellat.
Així, d'entrada, diré que, tot i no haver estat l'única
escola per la que he passat, sempre he considerat Can Serra com la meva
escola. En primer lloc, perquè va ser una de les primeres on
vaig treballar. També, perquè ho vaig fer durant força
temps, gairebé vuit cursos. I finalment, i ho considero com a
raó principal, perquè en ella vaig viure el que anomeno
els anys de la innocència. En ells he buscat sempre un referent,
especialment ara que treballant a secundària, allunyat en el
temps, quan el pas dels anys exhaureix les reserves d'aquesta preuada
innocència, el passat glorificat reconforta d'un present no tant
enlluernador. 
Perquè amb la innocència dels petits calia viure una feina
que tot just començava a desenvolupar. Eren per a mi anys de
formació i, gairebé sense adonar-me'n, em vaig trobar
atrapat en un món de nens que tenien la necessitat de créixer
en tots els sentits. I la millor estratègia passava per posar-nos,
nosaltres -òbviament no estava sol en aquesta aventura i faig
partícips d'ella a molts dels companys i companyes que van treballar
amb mi en aquells anys- , al seu nivell. I és en aquest sentit
que Can Serra ens va fer petits a molta gent gran. I és en aquest
sentit que la paraula màgica per produir aquell encanteri era
innocència.
I amb aquesta meravellosa màgia es van anar omplint els anys.
Tot barrejant els números amb les festes, les comarques amb les
cançons, els dictats amb els esports, els exàmens amb
els jocs, els moments dolços amb altres, per què no dir-ho
també, no tant agradables... I com en una abundosa lletania desorganitzada
puc enumerar alguns d'aquells records: la transformació de l'escola
en un meravellós circ que va omplir una assolellada tarda de
festa; l'immens pessebre que cada any ens donava la benvinguda al vestíbul
d'entrada; l'esbojarrada setmana de Carnaval amb les seves ordres (ostres,
ostres, ostres,...!), disfresses, judici i condemna del Carnestoltes
a la foguera final; els campionats de futbol-sala i bàsquet que
s'organitzaven per als alumnes a l'hora del pati o els de tennis de
taula que jugàvem els professors; les proves cap de setmana de
les temudes Matemàtiques; les excursions i les estades a cases
de colònies com la de Gombrén; el ritual de les proves
finals de vuitè en què, cerimoniosament, disposaven els
alumnes, a falta d'una aula més gran, al menjador i que tenien
la contrapartida, poc després, del viatge de final de curs a
Menorca (costeruda pujada a Monte Toro inclosa); les castanyes, castanyeres
i concursos de panellets de Tots Sants; els poemes i contes per a Sant
Jordi, el premi Castell de Barberà o fins i tot per al concurs
de la Coca-Cola (com costa desempallegar-se d'aquests ianquis!); les
cançons del Nostre Cançoner que acompanyàvem sempre
que podíem amb la guitarra (ei, xusllofastres!); els murals de
diverses temàtiques amb què omplíem els passadissos;
els regals de l'amic invisible, els quintos i les plenes del Nadal...
I així varen passar promocions i promocions d'alumnes i de professors,
amb les seves benvingudes i els seus comiats -encara que sempre preferíem
un a reveure. I ens vam anar fent grans tots, gairebé sense adonar-nos,
mentre teixíem i desteixíem amistats i relacions de més
o menys ampla volada. I, ves per on, han passat els anys i alguns, com
jo, vam marxar. Però el referent, la meva escola, encara hi és.
Amb uns altres nens, amb uns altres professors -no tots, encara queden
heroics resistents-, amb unes instal·lacions també modificades,
amb un entorn força canviat (l'especulació urbanística
també ha deixat la seva petjada). Però, de ben segur,
plena de vitalitat. I ara en fa vint-i-cinc anys!
Ramiro Ortega
Va ser mestre de Can Serra i actualment és professor d'institut
