EL SOL VERMELL I ELS COLORS D’EN MIRÓ
VET AQUÍ UNA VEGADA QUE HI HAVIA UN SOL VERMELL QUE TENIA MOLTS AMICS. ELS SEUS AMICS EREN: LES LLUNES GROGUES, ELS SOLS VERMELLS, LES ESCALES, ELS PUNTETS I LES BOLETES NEGRES, ELS GATS I ELS OCELLS DE COLORS I LES ESTRELLES BLAVES.
UN DIA VAM FER UNA FESTA ON VAN JUGAR MOLT, TIRAR CONFETI, RIURE I EXPLOTAR GLOBUS.
QUAN VA ARRIBAR LA NIT, LA LLUNA I LES ESTRELLES VAN MARXAR CAP EL CEL. ELS ALTRES AMICS SE’N VAN ANAR A DORMIR A CASA SEVA. AL MATÍ VA SORTIR EL SOL VERMELL I TOTS VAN SER MOLT FELIÇOS I VAN MENJAR MOLTS PASTISSOS.
P3 Classe dels Pingüins
ESTEM JUNTS
HI HAVIA UNA VEGADA UN GAT I UN OCELL QUE VAN VEURE UN PEIX DAURAT.
EL GAT ES VOLIA MENJAR EL PEIX, PERÒ VAN VENIR UNS COMEDIANTS I LI VAN TIRAR PILOTES PER FER-LO JUGAR. AQUESTS COMEDIANTS VAN ESCRIURE ELS SEUS NOMS EN EL CARTELL DEL CIRC. VA VENIR GENT A VEURE’LS I ES VAN POSAR A SALTAR I BALLAR.
DE COP VAN VEURE UN GLOBUS VERMELL QUE VOLAVA PER DAMUNT DEL POBLE. VA EXPLOTAR I VA CAURE A TERRA.
P4 Classe del Dofins
EL PINTOR ENAMORAT
HI HAVIA UNA VEGADA UN PINTOR QUE PINTAVA QUADRES MOLT ESTRANYS.
UN DIA ES VA TROBAR AMB UN HOME FET DE PEDRES, I UN ALTRE DIA ES VA TROBAR AMB UN CUINER QUE FEIA TRUITES I PIZZES QUE SEMBLAVEN RELLOTGES, I TOTS ES VAN FER AMICS. UN DIA VAN QUEDAR PER MENJAR-SE ELS RELLOTGES DE PIZZA QUE FEIA EL CUINER. DE TANT MENJAR ELS VA AGAFAR MAL DE PANXA, I EL PINTOR NO ES PODIA AIXECAR DE LA CADIRA.
ALESHORES VA VENIR UNA NOIA MOLT GUAPA QUE ES DEIA GALA, I VA TRUCAR A UNA AMBULÀNCIA: “ NIVO, NINO, NINO, NINO !EL PINTOR ES VA ENAMORAR DE LA GALA.
EN LLOC D’UNA AMBULÀNCIA VA ARRIBAR UN ELEFANT AMB POTES LLARGUES, QUEVA AIXECAR AL PINTOR AMB LA TROMPA, EL VA PUJAR A LA SEVA ESQUENA I EL VA PORTAR A FIGUERES. ALLÍ VA ANAR A VISITAR AL SEU PARE PER PREGUNTAR-LI SI ES PODIA CASAR AMB LA GALA, PERÒ EL SEU PARE LI VA DIR QUE NO. AIXÍ QUE EL PINTOR I LA SEVA ESTIMADA VAN MARXAR MOLT LLUNY, A CADAQUÉS, PER CASAR-SE.
I VAN VIURE FELIÇOS PER MAI MÉS.
P5 Classe de les Girafes
SI JO FOS UNA CERA
Si jo fos una cera lila no pararia de pintar flors liles i coses liles i no pararia de fer números de color lila, i no pararia de pintar orenetes de color lila perquè sóc una cera lila.
Ana Cobas. 1r. Classe del Sol
LA MEVA LLEGENDA
Hi havia un poble molt llunyà on hi havia un drac i el drac es va menjar tots els animals. Quan s’havien acabat els animals van decidir fer un sorteig i li va tocar a la filla del rei. La gent del poble li deien que havia de fer el mateix que feien ells i el rei va dir:
- Jo no tinc una altra filla !
- I nosaltres tampoc, i ho fem! . Ara et toca a tu.
Va venir un cavaller i va salvar a la princesa i es va convertir en un sol molt gran. Del drac va sortir un roser i Sant Jordi li va donar una rosa a la princesa i la princesa es va enamorar del cavaller Sant Jordi, però el cavaller se’n havia d’anar a salvar altres països i altres princeses. Però la gent del poble volia que es quedés i al final es va quedar i va estar molt feliç.
Judith Urban. 1r. Classe del Sol
QUADRES MÀGICS
Hi havia una vegada un nen i una nena que van anar a un museu de quadres. Quan van entrar al museu els quadres es movien i fins i tot parlaven i es pentinaven. El neni la nena es van estranyar molt. Diu el nen:
- Per què no li diem hola?
I diu la nena:
- Hi estic d’acord !
De sobte els quadres no es van moure més i ja no van anar més aquell museu.
El nen i la nena se’n van anar a casa seva amb els seus pares i els van explicar tot amb molta cura i tranquil·litat perquè els seus pares ho entenguessin tot molt bé. Els pares no s’ho creien i els deien que havia estat un somni, però tot era veritat.
Conte contat, conte acabat!
Sara Lucena. 2n. Classe de la Lluna
Si jo fos un pinzell, seria el pinzell d’en Van Gogh.
Ell m’agafaria per pintar els quadres. Pintaria de color groc, ataronjat i vermellós. I tothom voldria un quadre per penjar a casa seva.
Jo estaria feliç en veure que un pintor famós em feia servir per pintar.
Ana Pascual. 2n. Classe de la Lluna
Fa molts i molts anys, en un país llunyà, vivia un pinzell en plena harmonia. Aquell pinzell era un gran cantant de rock, perquè les seves cançons eren molt interessants. Però un gran dia li van donar treball per cantar en un programa de televisió. Havia de cantar i xerrar molt, i el pinzell que era una de les coses que li agradaven més, va dir que sí, que volia treballar allà. Així va ser.
El dia següent, el pinzell amb la seva moto vermella, va beure una poció màgica que el va convertir en un pinzell dimoni.
Quan va arribar al plató de televisió, es va posar a cantar i va dir:
- Jo era un pinzell normal
l em van fer cantar,
jo no volia cantar,
però em van obligar.
I el presentador, que era un altre pinzell, va dir:
- Excel·lent !!!!!
I el pinzell dimoni va seguir cantant:
- Aquí he arribat per poder xerrar i cantar ….
Amb la guitarra elèctrica va acabar cantant rock. El presentador va al·lucinar d’allò que havia cantat. I al final el pinzell dimoni va deixar de ser dimoni i va tornar al seu estat normal. I va ser el pinzell més ric del món i es va casar.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
Iván Maneja. 3r. Classe de les mòmies
EL PINZELL, LA PINTURA I EL FULL
Hi havia una vegada un full, una pintura i el pinzell. El full no volia que el taqués de pintura, el pinzell no volia que li toqués el full i la pintura no volia tocar el pinzell.
- Eh ! No em toquis !
- Eh ! No em toquis !
I així va anar el primer dia.
El segon dia quan es van aixecar van veure que ja tenien l’esmorzar fet. El pinzell molt xulo va dir:
- He sigut jo el de l’esmorzar perquè m’he aixecat a les 7 del matí.
- Tu has preparat l’esmorzar a les 7, tu que ets el més dormilega ?
- No m’ho crec !
- Jo tampoc!
- Algú ha sigut !
- Podria ser que algú hagués entrat a la nostra casa, algun animal, alguna persona…
I es van passar quasi tot el segon dia pensant.
A l’hora del sopar van trobar una plastilina a la cuina. Van dir:
- Ningú ha portat plastilina, no?
- No, no, no !!Ningú!!
Van pensar:
- Què fa una plastilina a la cuina?
La van posar en un pot i van anar a dormir tots tres perquè tenien molta son.
El tercer dia va començar també una mica estrany. En el pot no hi havia la plastilina i per segon cop l’esmorzar fet. Ningú va dir res aquest cop.
Ja sabien que era la plastilina!!
Ja no es van enfadar mai més i van viure més tranquils.
Història acabada, història contada.
Adrián Martín. 3r. Classe de les M òmies
Fa molts i molts anys a l’illa de l’art hi havia uns pintors, que es deien: Dalí, Picasso i Gauguin. Tots tres eren germans i sempre es barallaven per veure qui era el millor pintor.
- Jo sóc el rei, tothom m’adora i hi ha més de dos museus meus- va dir Dalí.
- Mentida sóc jo- contestaven els altres dos.
I així cada dia. Fins que per fi, van decidir anar a veure Sant Jordi, conegut com “el soluciona problemes”. Quan hi van arribar (al castell), el Sant Jordi els va rebre amb molta simpatia:
- Hola nois! Què us fa per aquí?- va dir amablement Sant Jordi.
- Doncs volem que ens diguis que hem de fer per saber qui és el millor – van dir tots tres sense ganes xerrar.
- D’acord deixeu-me que pensi...
- Va ràpid que estem de molt mal humor!
- Ja està! –va cridar Sant Jordi en un moment inesperat.
- Què?...Va, digues ....
- Primer heu d’anar a la ciutat dels pinzells, després a la de les boines i per últim el de les pintures.
- I què hi hem de fer allà?
- Doncs primer carrer que trobeu a cada ciutat, hi haurà un rètol que us dirà: proves per pintors. Heu de girar allà. Allà us diran fent unes proves qui és el millor.
- Fantàstic! I Dalí, Picasso i Gauguin se’n van anar sense dir res (tot contents).
Dalí, Picasso i Gauguin van arribar a la primera ciutat: la dels pinzells (tot barallant-se) tal com els hi va indicar Sant Jordi el “soluciona problemes” van trobar la indicació on posava: proves per a pintors. Finalment van arribar on estaven les proves per a pintors (després de perdre’s unes quantes vegades). Un cop dintre de l’edifici els van dir:
- Benvinguts a les proves per pintorsn1! Sisplauels vostres noms – els va dir un robot.
- Hola sí, som : Picasso, Gauguin i jo Dalí- va dir Dalí.
- Molt bé. Entreu amb mi a la sala 5.
Llavors tots tres juntament amb el robot van entrara la sala 5.
- Fantàstic! Bé ara anem a fer la prova –anava dient el robot – m’heu dedir olorant els quadres i amb els ulls tapats quin és el títol del quadre.
- “Xupat” –van dir els tres s a l’hora.
Però ningú havia endevinat res. Llavors tots moixos se’n van anar a la ciutat de les boines. Quan hi van arribar van entrar a l’edifici i la noia que hi havia allà els va preguntar:
- Hola! Benvinguts a la prova per a pintors n2! Els vostres noms?
- Sí em...Dalí, Picasso i Gauguin – van dir els tres.
- Molt bé! A la sala quatre sisplau!
I tots quatre van anar a la sala quatre.
- “Bueno”, aquí heu de pintar un quadre amb els ulls tancats – els hin va explicar la noia molt amablement.
- Més fàcil que l’altre- va dir Picasso.
Doncs no, vull dir que en comptes de pintar els quadres van pintar les taules i a cops d’escombra els van fer fora.
Encara més aixafats se’n van anar a l’última prova de la ciutat de les pintures. Dintre de l’edifici es va repetir la mateixa història. I quan van arribar a la sala que els hi tocava el noi que estava allà els hi va dir:
- Aquesta prova és la definitiva. Serà un examen! Je, je
- Uf…- van bufar els tres.
Després dels exàmens de seguida els van donar la nota que és : UN ZERO A L’ESQUERRA! Després d’aquest disgust van saber que eren tots tres uns genis i que no es poden comparar els uns amb els altres.
Aquest conte va dedicat a les persones que perden el temps volen ser millor que els altres en lloc de millorar-se ells mateixos.
Laia Gotsens. 4t. Classe dels detectius
Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. En Joan era alt i una mica grassonet. Tenia els ulls de color verd fluix. En Joan sempre deia que volia ser pintor. Quan venia el seu avi a casa en Joan li deia:
- No et moguis que et faig un autoretrat.
Un dia quan va complir sis anys va anar a pintar un paisatge i un home es va acostar i li va dir:
- Hola jove.
- Hola, com et dius? Va dir en Joan una mica espantat.
- Em dic Gauguin el pintor de Tahití – Va dir el pintor famós.
- He vingut per donar-li un pinzell màgic. Va dir en Gauguin.
- Un pinzell màgic! Va exclamar en Joan tot il·lusionat.
- Té, aquest pinzell és màgic, tindràs moltes aventures amb ell.- va contestar-li en Gauguin.
En Joan va anar a casa corrents sense dir adéu a Gauguin.
Va deixar el pinzell a la taula, i mare meva el pinzell parlava!
- Hola, em dic Mouse sóc el pinzell màgic.- va dir en pinzell Mouse.
- Aaaaaah! Va exclamar el Joan.
En Joan no podia creure que el pinzell Mouse parlava i en Joan va dir:
- Però com pots parlar?
- Mira t’explicaré la meva història- va dir en Mouse.
- Una vegada jo vaig néixer i em van posar Mouse. Un home em va raptar i em va posar poders màgics. Aleshores en Gauguin em va comprar i em passarà elmateix amb tu quan et cansis de mi em portaràs en un altre joc.- en pinzell va explicar.
- Anem al temple de l’art i passaren una aventura.-va dir en Mouse.
- D’acord!- va dir el Joan.
- Tris, tras, tris, tris, tras, tras anem en el món de l’art.- va dir en Mouse.
I van arribar al món de l’art. Però va passar una cosa terrible va dir en paraules malament i van anar al món de l’art brut! Aquell món era d’art però molt bruts els carrers, les cases dels pinzells i tot de l’art...etc Va dir una altra vegada les paraules màgiques i per fi! Van anar al món de l’art. Tot era de l’art i en Joan va començar a pintar. La seva mare l’estava buscant. En Joan s’estava divertint molt i el pinzell li va dir:
- Anem a veure el rei pinzell.-va dir el pinzell.
El rei s’estava esperant i li va dir:
- Bon dia Joan, t’estava esperant.
- T’agrada el meu país?
- És clar, a qui no!- va dir exclamant.
- Et dono aquesta clau i podràs sempre””””” que vulguis en aquest país de l’art.
- Moltíssimes gràcies rei! - va contestar.
El sopar estava llest i la seva mare va dir:
- Vinga desperta que el sopar es refreda!- va dir la mare.
- Oh vaja, tot ha sigut un somni pinzell.
- Però alrededor del coll tenia la clau que li va donar el rei i es va anar tot content.
Laura Torres . 4t. Classe dels detectius
Un pintor eixerit,
Amb un talent sortit.
Tenia un pinzell bonic.
Que pintava sense fi.
Una paleta l’acompanyava
Però una mica bruta estava.
Pobre noi com el despistaven,
Els nens que jugaven i cridaven.
Estava art d’aquella feina,
No paraven i molestaven.
Una vegada va demanar un desig
I el pinzell el va sentir.
Amb un parar i tocar de nassos
Van guanyar or pels nassos!
Però al final s’ho va pensar
I els va pintar sense parar.
Paula Brull. 5è. Classe dels Romans
Una vegada en una botiga de pintura, les pintures van sortir de la botiga. Van pujar en un vaixell que anava a repartir menjar als països pobres de l’ Àfrica, on les cases són de fang. Les pintures van trobar un pinzell màgic i van estar una bona estona, parlant a veure què podien fer per ajudar a l’ Àfrica a donar-hi un toc d’art. Les pintures i el pinzell màgic van anar per les cases preguntant de quin color volien que pintessin les cases i van escollir uns colors molt macos, tot de colors alegres i van començar a pintar les cases. Els nens es van posar molt contents de veure les cases tan alegres. I del vaixell van sortir del verdures i hortalisses i globus per fer festes. Del contents que es van posar van fer festa amb aquests globus i els nens s’ho van passar molt bé.
El vaixell, les pintures i el pinzell van anar a altres països per pintar cases, cotxes i pisos, perquè tenim un color poc alegre i així és com les cases, les pisos i els cotxes tenen color.
Armand Campo. 5è. Classe dels Romans
Fa molt de temps en un poblet on només hi vivien artistes...hi havia un noi que es deia París, era ros, prim i molt simpàtic.
Ell s’avorria molt, perquè deia que tota la vida havia estat dibuixant i que volia fer coses noves.
Un dia mentre estava dibuixant es posà a pensar:
“Com deu ser el món que encara no conec?”
“El coneixeré algun dia?”
De cop i volta va aparèixer la seva amiga Nica i li digué:
- Hola París, què fas?
- Aquí, dibuixant.
I per què fas aquesta cara de pomes agres?
Perquè aquí l’únic que es pot fer és pintar, pintar i pintar! I ja n’estic fart!
- Però tu has nascut aquí! I vas ser tu qui ho vas escollir!
- No, és mentida, ho va escollir el meu pare!
- Aaaaah, no ho sabia, I què faràs?
- No ho sé. Ah, ja ho tinc, m’escaparé.
Però de cop i volta el pinzell amb el que estava dibuixant va cobrar vida.
- Hola París! – va dir el pinzell.
- Aaaah, que passa? –van cridar els dos.
- Jo sóc en Pinzi! – li va dir als dos nens.
- I per què estàs aquí?- va dir la Nica?
- Doncs, per ensenyar-vos que pintar és fabulós i molt divertit.
- Però si és l’únic que fas, al final no és divertit!
- Ah no? I doncs què faries? – va dir en Pinzi.
- No ho sé- va dir.
- Doncs, veniu amb mi, correu.
El Pinzi de cop i volta va entrar a dins del quadre quan estava pintant en París. Ells el van seguir.
Quan van entrar van veure que era un quadre trist. Encara que per fora es veiés molt bonic, si qui el pintava no se sentia feliç, era igual que fos preciós: per dins era trist.
- Ara ho veus París? Tots els quadres els has de pintar amb sentiment, si no mira què passa.
- Sí, tens raó, és més divertit del que sembla, és com si els quadres tinguessin sentiments!
- M’esforçaré al màxim, perquè tens raó Pinzi.
- Ara jo me n’he d’anar. Adéu amics!
- Adéu Pinzi, no t’oblidarem mai!-van dir els dos nens.
En París va entendre que cada quadre té uns sentiments diferents, que només per saber quins, val la pena pintar nous quadres!
Mireia López . 6è. Classe de la mitologia
Del dia a la nit
va néixer un artista
li agradava pintar
i sortir a la revista.
Era Van Gogh
i va fer una exposició
a tota la gent li agradava
i tot el món l’admirava.
Però un dia,
amb molta alegria,
va pintar la seva habitació
i la gent va plorar d’emoció.
I va tenir una idea!
anar a l’Ikea
per canviar la decoració
de la seva habitació.
Nerea Vaquero . 6è. Classe de la Mitologia
