Igualada neix al voltant de l’any mil, al marge esquerra del riu Anoia que dóna nom a la comarca. El nom d’Igualada prové del llatí aqualata, que ve a significar on el riu s’eixampla, un riu ben aprofitat per proveir d’energia hidràulica els molins.

Té l’origen en una cruïlla de camins, un de militar des de Manresa, a través d’Odena i Montbui, fins als castells més llunyans del camp de Tarragona, i el camí ral que comunica Barcelona amb Lleida, Aragó i Castella. La seva posició enmig de la Conca d’Òdena, esdevé un lloc de trobada natural també per a la pagesia i afavoreix l’intercanvi i venda de mercaderies.

El primer indici de construcció que tenim de la vila és l’edificació d’una capella el 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059.

L’any 1381 Igualada rep el títol de Carrer de Barcelona, quedant sota la tutela de la ciutat de Barcelona i equiparant-se a aquesta en drets, llibertats i prerrogatives. La vila va creixent i, entre els segles XIV i XV es construeixen dues muralles, fins que al segle XVIII, la vila s’allarga cap a Soldevila i Capdevila, seguint el camí Ral.

Si bé durant els primers segles de vida, la vila creix a un ritme contingut, pendent d’epidèmies i migracions, fou durant els segles XIX i XX, que Igualada, a més de rebre el títol de Ciutat i de disposar de línia ferroviària, assisteix a una expansió econòmica espectacular. Les indústries de teixits esdevenen les més importants de Catalunya, com també les adoberies de pells, que es mecanitzen i esdevenen el primer centre productor de la península. Gradualment sorgeixen les primeres indústries de gènere de punt assolint una importància capdal a nivell nacional. Entre els anys 1800 i 1900, la població es duplica fins arribar als 10.486 habitants.

A l’any 2005, la població supera els 35.000 habitants, en un terme municipal de vuit quilòmetres quadrats.

L’antiga Conca d’Òdena s’estenia en un immens estany d’aigua que conformava la unió de la muntanya del Castell de Claramunt i la muntanya dels Tres Mollons. L’embassament donà nom al riu en aquell indret, Aqualata, que vol dir aigua ampla.

Prop d’aquell estany, en una gran masia sobre el turó d’Òdena, vivia un pagès de molt mal humor i caràcter aspre, tant que tots els mossos que llogava li fugien. L’amo estava tant desesperat que va prometre vendre’s l’ànima al diable si aquest l’ajudava. Només dir això, se li presentà el Maligne amb aparença de jornaler i li digué que es faria càrrec de tot, amb la condició que mentre l’amo li manés feina seria el seu servent, però que si aquest no tenia res a ordenar-li el diable li prendria l’ànima per sempre.

Quan arribà el moment que el pagès no tenia res a manar, se li va ocórrer ordenar al diable que dessequés el gran estany que cobria aquella part de la comarca, la qual cosa va executar extraient grans pedres i terres formant un gran terrabastall i tremolor de terres per tota la contrada, que va donar lloc a la formació de la muntanya dels Tres Mollons. Aleshores el propietari ja no va tenir cap més feina a manar-li, i el diable es va emportar la seva ànima a l’Infern. És per això que l’escut de la ciutat té pintades unes aigües a la part inferior, en record de quan el lloc era un estany.