Vladimir Nabokov va causar un gran enrenou els anys 50 quan va introduir amb la seva novel.la homònima el concepte de Lolita en el llenguatge quotidià: es diria que és una situació de precocitat en el desenvolupament i coneixement físic i psíquic de caràcters i comportaments sexuals mitjançant experiències i vivències prematures, en les quals la nena és capaç d'experimentar i despertar passió amorosa o forts sentiments eròtics i sexuals en els altres.

Lolita, avui dia, podria tenir entre 9 i 13 anys. Molts són els factors que expliquen el fenomen, però el més clar és, sens dubte, una identificació exagerada amb ídols de moda que s'aprecia en comportaments sensuals i provocadors molt avançats. La família no està exempta de responsabilitat, per no saber detectar el perill a què aquestes preadolescents puguin estar exposades, o pel xantatge al qual es veuen sotmesos per la nena, perquè les seves amigues fan això o allò altre i ella no ha de ser diferent.
Observem que s'avança d'una manera notable l'etapa del showing (el coqueteig), caracteritzada per conductes dirigides a provocar en l'altre una atenció especial i a aconseguir que es fixi en nosaltres, actuant com un mirall que ens informa que tot marxa bé. El coqueteig es manifesta entre els 13 i els 15 anys i és, d'altra banda, un indicador sa i necessari perquè influeix en la construcció de l'autoestima.
Si una Lolita s'inicia als 9 anys, hem de reflexionar sobre el fet que, a aquesta edat, la família representa un paper estel.lar en l'autoritat, en la transmissió de valors, en la contenció social i en l'acompanyament actiu en la quotidianitat de la filla. És l'edat de preparar els suports psicològics i morals tan necessaris per a l'inici immediat de l'adolescència. Però encara no està previst el joc amorós, perquè tampoc s'han desenvolupat les habilitats socials adequades per a la valoració i la presa de decisions davant d'una invitació o correspondència a participar en el joc proposat.

CONSIDEREM que ser Lolita és una estafa social, perquè les vivències a què s'obliga no es corresponen amb el que és propi de la seva edat i es constitueixen en elements distorsionadors de la seva personalitat, difícils de portar psicològicament i socialment per part de les nenes. Davant de frases com per exemple "vull ser famosa", "vull ser com María Isabel" o preguntes com "¿estic sexi?" o "¿quan em puc posar tanga?", podem pensar que són coses de nenes; però si es fan reiteradament i s'acompanyen d'aïllament, secretisme, comportaments inadequats amb adults i baix rendiment escolar, ens suggereixen més vulnerabilitat, un pes insuficient dels valors familiars i una influència negativa dels mitjans i del grup. En definitiva, una invasió --¿il.legal?-- dels mitjans de comunicació en els somnis infantils, sota la responsabilitat de la família i la passivitat dels estaments educatius. La seva maduresa aparent, adobada amb independència precoç, li permet moure's sense la supervisió de l'adult.

¿Com s'ha d'actuar, doncs, quan hi ha indicis o pistes de futures Lolites? Ens espanten els pares que s'emocionen amb les exhibicions que les filles fan a la televisió, en concursos dubtosament infantils i en els quals s'aprecia clarament la diferència que hi ha entre una nena Lolita i una altra que no ho és. Quan es contorsionen imitant cantants famoses, vibra l'audiència; però altres persones amb sentit i sensibilitat, i els professionals de l'educació i de la salut psicològica i mental, tremolem de pànic pel trist futur que es presenta per a elles, que no són conscients del morbo que produeixen en l'audiència --¿o potser sí?--, i els pares no són capaços de ponderar els perills d'aquest fals èxit al qual exposen les seves nines.

La família responsable ha d'estar alerta a canvis que apuntin cap a comportaments inadequats per a l'edat. Ha d'acompanyar la nena en el seu desenvolupament i actuar en l'escenari corresponent representant el paper de pares, no d'amics. S'ha de corregir, marcar límits i, com dèiem alguna vegada, contradir i contrariar si és necessari, perquè només d'aquesta manera s'arribarà a madurar i a comprendre els valors associats a l'adolescència, com són l'autocontrol i el respecte per un mateix i pels altres.

ESTEM molt atents a la nova cultura del treball que ens promet el departament de Benestar i Família. Els seus plans immediats són la conciliació familiar, personal i laboral dels pares i les mares, perquè si una cosa és urgent i important és educar, i això suposa dedicar molt temps i de gran qualitat a disfrutar i patir del plaer i l'obligació de fer-ho. M'agrada que la nostra filla de 13 anys encara sigui una mica infantil. Necessita temps per construir-se per dins. Mentrestant, l'acompanyem en la seva maduració i en la cura del seu aspecte extern, però contenint amb molt esforç i dedicació els estralls de la moda i de la pressió mediàtica.

CRISTINA Ramírez Roa
Professora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Barcelona.