Des de la Universitat
Cristina Soler ha acabat Traducció i Interpretació a la UAB

Quan penso que ja han passat deu anys del meu primer dia a l'institut em sento tan gran… Llavors l'institut era tan sols l'IES Hostalric, res de Vescomtat de Cabrera, i, com alguns recordareu, es tractava de nou barracons amb un passadís al mig (el magnífic edifici que teniu ara era tan sols un projecte que semblava que no es faria mai realitat).

Jo no vaig arribar a estrenar mai l'institut "de pedra" (tot i que ens van assegurar mil vegades que sí que ho faríem), però ara, un cop superada (bé, més que superada) l'etapa de l'institut, veig que no vam necessitar un edifici com Déu mana per a convertir-la en una de les millors etapes de la nostra vida.

El que recordo millor de l'institut són els dos darrers anys, els de Batxillerat. Jo vaig fer l'Humanístic i, no sé com és ara aquest grup, però a la meva època era molt poc nombrós: vam ser només vuit els afortunats de participar en aquelles classes, tot i que només en vam acabar set. En ser tan pocs, ens vam agafar confiança de seguida, i, bé, això és el que té de bo l'institut i que no es troba en gaires llocs més, que fas les classes entre amics. Fins al punt que aquest set amics d'Humanitats, quatre anys després d'acabar l'institut i de seguir cadascú el seu camí, es segueixen trobant uns quants cops l'any per a compartir experiències i recordar els vells temps.

I això és el millor que t'acabes emportant de l'IES: gent amb qui compartir records, perquè, al cap i a la fi, té molta més gràcia riure d'un bon record amb altres persones que també el comparteixen, que no pas fer-ho tu tot sol.
Però el temps passa (vola, diria jo), i després de sis anys en aquells barracons em va tocar anar-me'n cap a Barcelona (a l'Autònoma) per a poder fer el que volia: Traducció i Interpretació. (Evidentment, entre l'institut i la universitat hi ha la temuda selectivitat, però, la veritat, em queda bastant lluny i no la recordo com una cosa terrible; són més els nervis i les pors d'haver de fer-la que els exàmens en si.)

Al principi vaig notar bastant la diferència entre les classes de la facultat i les de l'institut, i la veritat és que tanta seriositat em va fer una mica de por, però, a la vegada, el fet d'estar fent el que realment m'agradava em va animar molt. A més, la facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB és petita, i les classes són reduïdes, sobretot les de llengües com el rus, en què érem nou o deu (no té res a veure amb la quantitat d'alumnes que hi ha a les classes de Dret, per exemple).

Així doncs, de seguida vaig anar coneixent tothom, i poc a poc es va anar creant un ambient de classe distès i relaxat, excepte, evidentment, quan s'anomenava la paraula "examen". Pels primers exàmens de la universitat ho vaig passar fatal, més que res perquè hi havia moltes assignatures que no sabia com estudiar-les. Com estudies per a un examen en què hauràs de traduir un text (que no saps quin és ni de què va, és clar) de l'anglès al català? I per a un examen en què et posaran un text qualsevol en anglès perquè el comentis i escriguis una redacció (també en anglès) sobre un tema relacionat? La resposta era senzilla, però no la vaig saber fins després de fer els exàmens: la meva carrera era, bàsicament, pràctica, i si havia anat fent la feina dia a dia, el dia de l'examen no tindria cap problema.

Evidentment també tenia assignatures teòriques, com lingüística, terminologia o teoria de la traducció, però aquestes estava clar com havia d'estudiar-les: no tenia més remei que agafar els apunts.

La conclusió de tot això? Doncs que a la universitat t'hi has de posar des del primer dia. Si t'ho organitzes bé, tens temps per tot, per estudiar i també per anar de festa. I crec que aquesta és la millor manera de gaudir de la universitat, perquè així et pots divertir, i els exàmens no t'agafen desprevingut (la qual cosa et causaria un estrés i una desesperació bastant grans).

I així, amb una mica de dedicació, arriba un dia en què et diuen: ja ets llicenciat! I t'adones que, de la mateixa manera que els anys a l'institut et van passar volant, has acabat la carrera gairebé sense adonar-te'n. I veus que els anys d'estudiant han sigut increïbles, però se t'han acabat… I tu ja no ets a temps d'aprofitar-los més del que els vas aprofitar, però encara pots dir a tots aquells que encara hi són que ho facin, que els aprofitin, que els gaudeixin al màxim; perquè quan hi ets tens ganes d'acabar, però quan ja has acabat voldries tornar-hi… Potser és per això que jo he intentat allargar-ho una mica i he decidit fer un postgrau. Encara que només sigui un any, crec que tindré temps de conscienciar-me que se m'ha acabat la bona vida i que m'hauré de posar a treballar. Quin remei!

Cristina Soler Cabruja, ex-alumna
Novembre 2007

~