Des de la Universitat
Quico Sanz estudia Periodisme a la UAB

Quan em van demanar fer un article per la web de l'Institut, vaig sentir que tornava a estar al Vescomtat: la típica sensació de mandra davant dels deures. En el fons, aquest article és com uns deures perquè és "un tornar a casa" després d'un any i mig que la vaig abandonar. Ja sóc universitari, però sembla mentida com es poden arribar a enyorar les barraques, el Vescomtat, els professors, les classes, les estones al pati..., bé, tot allò que quan ets dins critiques amb males paraules, però un dia voldria tornar-hi i ho recordes amb un somriure als llavis, com diu la Montse Jordà al seu article publicat al mateix web.

L'Institut, es vulgui o no, si arribes a treure't el Batxillerat, és la teva segona casa durant 6 anys. Encara recordo el meu 2n de batxillerat. Bé, es resumeix en dos conceptes: treball de recerca, i sobretot, selectivitat, la nostra temuda amiga. En realitat, sincerament, no és res. Els professors es passen tot el santíssim any ensenyant-vos el que sortirà i sempre igual "vinga nois, que hem d'acabar tot el temari", "va, que heu de tenir la sele ben preparada".

Amb aquesta insistència, les temudes PAU són un joc de nens. És millor prendre-s'ho amb tranquil·litat, gaudir de l'espera saltant-te alguna que altra classe preparatòria, mentre assaboreixes unes braves a la placeta i celebrar que s'ha acabat anant a dinar i passant les hores jugant a l'UNO.

Aquell estiu, després de la selectivitat, és un dels pitjors que passes, sobretot si vas una mica just amb la nota de tall per entrar on vols. Després de patir durant dos mesos, matriculant-me a Història a la segona assignació, després que em truquessin des de la Facultat de Comunicació de la UAB a l'assignació extraordinària dos dies abans que comencessin les classes i després que canviés la matrícula, vaig entrar a Periodisme (sí, sí, Periodisme, no Polítiques), el que sempre havia volgut fer.

Els primers dies són estranys, tens multitud de pensaments positius i negatius: arribes sol, no saps com et relacionaràs, tens por de no fer amics, por que no t'agradi, descobreixes la facultat, t'enganxes al primer que saps que va a la teva classe, et promets que estudiaràs, t'intentes organitzar horaris, penses "hòstia, que sóc universitari" sentint-te bé amb tu mateix... fins que sense adonar-te'n entres en la rutina.

Està clar que costa començar. Primer enyores els amics, el tracte proper que pots haver arribat a tenir amb els professors (en el fons són persones i alguns, fins i tot, són ben parits), les bromes, les braves, les estones mortes a classe, el que feies per passar aquestes estones. Costa, ets nou, no tens aquest rotllo i costa, a més a més, mai serà el mateix amb companys nous que no pas amb els amics de tota la vida, amb els quals no només has compartit escola. Però, a poc a poc, et vas familiaritzant amb ells, tornes a fer bromes, tornes a passar estones mortes que ells fan que siguin divertides, fas la teva colla, aneu al bar i continueu rient, i poc a poc te'ls comences a estimar i comences a estimar la Universitat, a pensar que no s'hi està tan malament; a fer-la una mica teva, en definitiva.

En el cas concret de Periodisme a la UAB, per a aquells que el vulgueu fer, un consell: si podeu, busqueu un pis per Barcelona, Cerdanyola, la Vila Universitària o on sigui, aneu en cotxe, tot el possible per evitar el tren, i aneu al matí. Es triguen dues hores en tren per anar i dues per tornar, i això acaba cremant, sobretot si vas a la tarda, arribes alguns dies a les 11 de la nit i la RENFE va malament.

La carrera no és que ajudi gaire; al principi penses "on m'he fotut", et trobes professors absolutament bojos, assignatures avorrides que no saps perquè les fas, et sents inútil, no et creus capaç de ser un periodista, alguns fins i tot ho deixen, però el primer any ja diuen que és avorrit per treure gent. No obstant els inconvenients, també té coses bones, que acaben compensant, com per exemple la satisfacció de veure que ets capaç de fer una bona entrevista a gent com en Saviola, en Manel Fuentes, l'Enric Lacalle, l'Oleguer, l'Òscar Nebreda, en Joan Pera, i molts més que hem entrevistat aquest any a la meva classe. També quan et poses a treballar a una ràdio, encara que sigui Ràdio D.O.S 84, o escrius en una publicació. Encara que la compensació més gran que et trobes, el que et fa passar els dies, són els amics i, sobretot, les farres que t'hi muntes.

No he parlat abans de les festes universitàries perquè necessiten capítol a part i és el millor tema per acabar. Només una cosa: totes les llegendes que s'expliquen, són veritat. He arribat a veure com en un pis de la Vila s'arrambaven els mobles a la paret per fer del menjador una pista de ball i omplir la banyera amb 25 bosses de glaçons per deixar l'alcohol, i als dormitoris millor no us ho explico. Encara que viure tan lluny d'allà em permet anar-hi a poques, les que he anat han estat l'hòstia; t'ho passes com mai,... et passen les millors anècdotes, no pares de passar-t'ho bé, i aquests són sens dubte els moments que et fan confraternitzar amb els que seran amics teus per tota la vida. És, segons la meva manera de veure-ho, juntament amb que aquí sí que pots fer el que et roti, el gran avantatge que té la universitat sobre l'institut.

Bé, aquí ho deixo, espero que si no us guanya la mandra i heu aconseguit arribar fins al final, us serveixi per conèixer una mica millor la universitat i decidir què voleu fer, i sobretot per fer-vos veure que heu de gaudir de la universitat, però també del temps que us pugui quedar a l'institut, perquè serà un temps que recordareu amb un somriure.

Francesc Sanz Xamaní, ex-alumne
Octubre 2007

~