En memòria d'en Carles Roig

A poc a poc, potser, es desdibuixaran xifres i referències, records convencionals o, tal vegada, somnis agosarats que reconforten els nostres pensaments. Quedarà el càlid testimoni dels papers, les imatges somrients, aquells íntims retalls de memòria que ni la més gran ventada pot desfer: les mirades i els gestos.

Tenim l'immens orgull de proclamar que el Carles ha estat company nostre des del primer dia que va decidir ser docent i que en cada racó d'aquesta casa són vius la seva mirada i els seus gestos. Hem compartit aules, passadissos, il·lusions, esmorzars, fraternitat, alegries -eh, David-, neguits, idees, projectes, els impulsos de la sana impaciència, l'estima per aquesta professió. Encara que un vent terrenal ha afeblit, per un instant, aquesta flama de passió per tantes i tantes coses, en nosaltres no pot deixar de bategar ni de créixer la potent significació que té, més ençà d'aquest silenci. Senzillament, no pot.

Qui de nosaltres no té present ara mateix la lluïssor dels ulls del Carles cada cop que explorava l'experiència de cada dia, buscant promeses futures?

Qui no sent encara el tacte de la seva mà estesa cada cop que l'ha necessitat o cada cop que s'ha ofert i s'ha implicat amb l'alumnat dins i fora de classe?

Qui de nosaltres no escolta ara mateix la seva veu raonable i honesta cada cop que l'ha volguda?

Qui no veu el dibuix de la felicitat en el seu rostre cada cop que ha sobrevingut un moment de complicitat?

Qui, en definitiva, no respira la seva sensibilitat per comprendre i per gaudir aprenent?

Cadascú de nosaltres guarda una íntima resposta a aquestes preguntes en l'interior. I, en el fons, tots sabem que només amb paraules i paper no podrem fer-li mai justícia.

Xavier Lluna, professor

~