La localitat

Almacelles és un indret habitat des de fa més de dos mil anys. Els primers pobladors ibers il·lergets ja s'arreceraven vora el turó més emblemàtic de la vila: el Vilot. Fou lloc de parada i fonda molt important en temps dels romans. Ells van construir la via romana que passava pel nostre terme i que anava de Tarraco fins a Osca. Es pot veure a la plaça de la Vila una còpia del mil·liari romà que senyalitzava la via i que va ser feta en temps de l'emperador Claudi, a principis del segle I d. C.

Almacelles va ser important en temps dels musulmans. L'Almanzil àrab també s'estenia pel tossal del Vilot i allí s'hi va fer un petit bastió de defensa dalt del cim, de la mateixa manera que a Saidia, l'actual Saira; i de la qual encara en queden algunes runes.

Amb l'arribada de Ramon Berenguer IV, els musulmans fugiren (1149) i l'indret es va repoblar amb gent vinguda sobretot dels Pallars, atrets per uns privilegis força interessants que els concendí Alfons I a les acaballes del segle XII. El 1305 es fixa definitivament la frontera entre ambdós territoris, el de Catalunya i el d'Aragó, en la Clamor d'Almacelles, línia divisòria que ens ha arribat fins als nostres dies encara que no deixa de ser una línia merament administrativa, ja que en l'aspecte cultural o comercial molts dels habitants d'aquesta franja aragonesa mantenen ben palesa la seva relació amb el Principat i els catalans amb l'Aragó.

L'Edat Mitjana -malgrat les pestes, fams i bandolers- va consolidar la vila com un lloc de pas importantíssim, especialment per formar part d'una carrerada reial medieval; a la què hi acudien anualment força ramaders a fer pasturar els seus ramats en aquestes planes riques en pastures.

Aquesta relativa pau s'estroncà d'arrel amb la Guerra dels Segadors. Almacelles es fa súbdita de França a favor del rei Lluís XIII. Al ser terreny fronterer es converteix en un camp de batalla vital on, després de dotze anys de guerra (1640-1652), l'únic que hi va quedar van ser les ruïnes de la població i la victòria de Felip IV.

Almacelles es va quedar quasi un segle despoblada fins que un noble barceloní, en Melcior de Guàrdia i Matas, va decidir adquirir aquests terrenys i aixecar-hi una nova vila a l'estil il·lustrat, que tant es portava al segle XVIII. Cap al 1771 els plànols de la nova Almacelles ja estaven enllestits.

A poc a poc, el poble s'anava fent gran. Venia gent de l'Urgell, de les Garrigues i de la Noguera, fins que una altra guerra, la del Francès, va fer que Almacelles tornés a dependre, aquest cop en contra de la seva voluntat, de l'Imperi Francès de Napoleó. Molts van fugir cap a Lleida, i un cop expulsats els francesos al 1814 i guanyada la guerra, van tornar a les seves llars.

El segle XIX va acabar amb l'arribada del tren a la població (1861), notables millores a la vila, un considerable augment demogràfic i un desig que s'acompliria poc després de començar el segle XX: la construcció del Canal d'Aragó i Catalunya.

El 1910 va arribar l'aigua a la vila per aquest canal i la vida d'Almacelles va fer un canvi radical. El reg de totes aquelles extensions ermes va fer que acudissin centenars i centenars de nous pagesos que deixaven les seves penúries i decidien provar sort en aquell nou territori. Així, es va triplicar la població en poc menys de vint anys, i s'assoliren els tres mil dos-cents habitants pels volts dels anys trenta.

La Guerra Civil espanyola va incidir, sens dubte, negativament en aquest desenvolupament iniciat el 1910, però potser no tant com en altres viles veïnes, es va continuar progressant a un ritme superior a l'esperat i es va convertir en la població més important del Segrià, després de Lleida.

Actualment la vila d'Almacelles té una trama urbana moderna i consolidada, amb grans possibilitats d'expansió i creixement i amb multitud de serveis i equipaments de tota mena.

Veure plànol d'Almacelles.