CINQUANTA ANYS D'ESCOLA

I... fa uns trenta-vuit anys, la mare em va deixar per primer cop. Tot era gran, la porta, les escales, els espais, i gran la quantitat de gent desconeguda, adults o petits com jo.
Tothom semblava saber on havia d'anar, què havia de fer, quin era el seu lloc; per descomptat que allò n'era de seriós i d'important!, el posat general així ho deia.
Era l'ESCOLA. Quina por! Perquè jo tenia por. D'altres nens petits ploraven, no! Espereu, això no ho recordo; no recordo grans plors, ni rebequeries (com ara); nomes recordo bé que tenia por i em sentia sola, que tot era enooorme i jo (o aquella part de mi que ja em sembla un altre) molt petita, minúscula.
Aquella llavoreta que era un projecte de dona, que tenia tanta por de treure el cap, anava creixent a l'escola i les taules, classes, vestíbul, pati, escales, ja eren més de la meva mida.
Ah! és clar, els mestres. Ells com eren? Primer eren Déus de l'Olimp, amb força i poder inequívoc a la seva veu, poc a poc semidéus, després persones amb qualitats i defectes; però sigui com sigui l'ànima de l'escola. L'ànima dóna vida, l'escola no és escola sense ells, ells són l'escola.
La nostra llar durant els primers anys de la infantesa, de l'adolescència; intentant salvaguardar i preparar-nos per una altra escola molt més dura, feréstega, la de la vida; intentant educar-nos. Quina tasca! Quina empresa! Quina entrega!
Parlem d'educació. Allò que presumiblement ens han de donar els nostres pares, però on té a veure molt l'escola, moltíssim, perquè ens nodrirà... d'experiències.
L'educació és sense cap mena de dubte, la millor targeta de visita, l'educació obre moltes portes, obre els ulls i unes altres tantes orelles, perquè té veu pròpia.
En aquest sentit us asseguro que la nostra Escola es pot posar medalles, perquè, com el qui sosté una senyera contra vents i temporals, ha sabut imprimir a tots els que hem passat per la "factoria" Montessori, una "classe" d'educació que destaca per sobre de moltes altres. Crec que veritablement portem un segell especial que en algun moment ens ha fet sentir singulars i diferents, homes i dones de debò, complets, íntegres davant circumstàncies i avatars de la vida.
Sí, totes les pors escolars, lliçons apreses, càstigs, discursos o sermons maternals, convivència, els "bons dies", les "bones tardes", fer i desfer files, desgastar els colzes o l'esquena portant carteres, l'entusiasme d'un professor en explicar una matèria, la carícia més tendra o la bufetada, la joia i la compensació pel treball ben fet, el valor de l'amistat... Tot, tot això quan cala de veritat forma un paquet, i no un paquet explosiu, més aviat un paquet sorpresa; quan veus que realment tot ha servit, res es desaprofita o malgasta, sinó que serveix després com una autèntica "eina" per afrontar aquesta tasca tan difícil que és viure.
I... seguim, seguim. Seguim aquí, ara som l'altra cara de la moneda, ara som "mestres" o, millor dit, "educadors", quines paraules!, quanta responsabilitat! Tornem a començar, déus que esdevindran persones; l'escola ara forma part de la nostra vida, l'altra gran escola que us deia.
Formem dones i homes per al futur. Tindran experiències millors o pitjors, records més bons o més dolents, però esperem que s'adonin que tot és positiu, perquè serveix per progressar, per fer-los créixer; si tot fos sempre dolç i encaramel·lat, seríem com gargots en un paper, éssers sense ànima (voldríem que molts pares entenguessin això).
Intentem ser justs, càlids, tendres, ordenats, afectuosos, disciplinats; intentem ensenyar amb amor, amb l'entrega pròpia de la vocació, tot allò que ens van transmetre. Intentem ser "mestres" i ho fem millor o pitjor, recordeu, tot s'aprofita; i... aquesta escola, la nostra, la vostra, passarà a formar part, per sempre més, de la vostra identitat com a persones.
Felicitem-nos aquests cinquanta, i per molts anys!

Pepita Pedrol

Tornar a a la pàgina principal