I LA VIDA PASSA...

La vida passa... Homes, dones, amics, situacions, sensacions... la vida. I de sobte, un dia mirem enrera i ens n'adonem. Obrim la capsa dels records, els regirem, els revivim, i sovint els jutgem des del punt de vista més actual. Ja ho fem això. La persona sempre viu des del punt de vista de la seva pròpia circumstància.
I continues mirant enrera i et vénen a la memòria cares, somriures, paraules, sentiments. De vegades voldries ser capaç de recuperar-ho tot plegat, encara que ets conscient que els records són bonics precisament per això, perquè són records irrecuperables, una part de la teva vida, tant si t'agrada com si no.
És curiós, jugues a imaginar-te amb els teus vells companys d'escola, i no fas l'esforç d'afegir tants anys com han passat. Prefereixes conservar les mateixes mirades, les cares d'innocència, l'aroma d'infantesa. Fins i tot conserves la imatge dels teus actuals companys, que en alguns casos havien estat professors o companys teus. Així formes un univers irreal que només viu a la teva memòria. Potser, l'única imatge actualitzada i real en aquest món és la teva pròpia. I és que és tan difícil treure anys a un cos que ha viscut amb tu durant tant de temps... Segurament és millor així, sense comparacions inevitables i amb la mirada sempre posada en el futur.
La visió de les coses pot canviar bastant amb l'ajut del temps. La percepció que tenim in situ pot transformar-se gràcies a l'element inexorable que tard o d'hora ho posa tot al seu lloc. Però, és estrany, perquè hi ha coses que mai canvien, que perduren i, fins i tot, milloren amb el pas del temps, com els bons vins.
Fotografies en blanc i negre, en color, treballs manuals fets a l'escola com a regal pel pare o la mare en el seu dia, el pati, el piano de la sala de rítmica, antics pupitres, quadres, la barana de l'escala, els prestatges i armaris de la biblioteca, els penjadors. Tots formen part del record i, a la vegada, han passat a formar part de les vivències quotidianes, encara que ara acompanyats per mobiliari nou, bústies, taulells, pissarres, ordinadors, eines de laboratori, informàtica, tecnologia, en definitiva, el signe dels temps.
Ara és quan començo a afegir als meus records uns altres de nous, amb una perspectiva força interessant. El pas del temps encarnat en antics alumnes, encara que de promocions recents, et mostra una visió de les coses ja superada i és fins i tot capaç de retornar-te per uns moments a l'adolescència i t'omple de vitalitat i de noves il·lusions. T'omple de joia veure l'empenta de les noves generacions i la constatació que tot continua i continuarà, que res no s'atura, i que l'escola ha estat, és i serà testimoni mut de moltes realitats, aspiracions i esperances pròpies del necessari trànsit de la joventut a la maduresa.

María José Bello Núñez

Tornar a a la pàgina principal