Quan un és petit tot és magnífic i res sembla impossible. Jo no vaig començar l'escolaritat a l'Escola Montessori, però si ho va fer el meu cosí. Jo aprenia les lletres a una torreta a l'altra punta de Barcelona, mentre la senyoreta Lluïsa el guiava pel camí dels primers aprenentatges. Sovint l'anava a recollir i, fins i tot, em van deixar entrar a l'aula i córrer pel pati on hi havia unes barquetes on els nens es gronxaven. Cap al final de la primavera arribava l'hora d'anar al Palau de la Música. Era bonic veure totes les nenes vestides de blanc i els nens amb pantaló fosc, camisa blanca i un llacet al coll, camí del Metro. Tots els vagons n'eren plens de pares il·lusionats, mudats i presumint de fills que anaven a cantar les cançonetes que aprenien a l'escola... ah! I en català (i no passava res). Semblava que totes les floretes de "L'ametller florit" anaven omplint els carrers, molt més grisos els altres dies, fins arribar al Palau.
Jo participava del festival com a espectadora i em deia: "Quina escola més important! Jo vull anar-hi!" Per coses de la vida els meus pares van haver de traslladar-se a l'Hospitalet i jo vaig aconseguir aquell somni.
Recordo els primers dies d'alumna com a inundats de nerviosisme: tot era nou i molt diferent. El color d'aquest record és vermell, com el terra del pati, les parets, el llac, els peixos, les escaletes que pujaven al pati gran i les balconades dels costats... tot això, que en ser mullat per la pluja, passava de vermell a grana encès.
L'altre record és el de color verd, el de la llum que entrava per les finestres a través de les persianes... quina pau, quin benestar... ens ajudava a fer silenci.
I al centre de tot això, la senyoreta Teresina, tal i com la coneixíem tots, amb el seu caràcter fort i mirada penetrant que semblava radiografiar-te a l'instant. Tot ho feia, tot ho sabia, estava a tot arreu, tot estava previst; sempre a punt.
Nosaltres els alumnes de vegades érem ben bé a l'inrevés, i el seu repte era el de formar-nos. No sempre enteníem la seva atenció ni intenció. No te n'adones i recordes el dia que amb totes les pertinences et deia: "Fora de l'escola!"... "Oh no, això no!" Quin sentiment d'abandó, de pèrdua, i que dolç era el perdó i el poder-se reintegrar al grup.
L'orientació quan no tens clar què faràs en sortir de l'escola també era aconseguida gràcies a ella. "Gràcia- deia, tu pots estar amb nens petits, estudia magisteri." "Vol dir?" "Fes-ho".
Quina raó tenia! Els infants, com ella els anomenava, t'ho donen tot, alegries, il·lusions, i el més bonic: la seva innocència i bondat.
Gràcies en el record i en el dia a dia.

M. Carme Gràcia Ros

Tornar a a la pàgina principal