Després de llegir el dossier d'activitats culturals del curs escolar 2002-2003, he sentit alguna cosa especial, ha estat com una mena d'orgull.... que m'ha fet posar-me a escriure aquest petit manifest. Personalment em sento "part de la història de l'Escola", tant per motius culturals com professionals. Des dels tres anys que vaig començar al parvulari, fins avui, que estic a punt de complir quaranta-dos, he viscut totes les etapes de la meva vida lligades d'una manera o d'una altra a l'Escola.

Durant la infantesa recordo que, a vegades, tenia por d'anar al col·legi, pensava que tothom estava pendent de mi, de la meva actitud en relació a tot el que feia dins del Centre. Recordo que quan veia la Sra. Teresina, descansi en pau, "tremolava", li tenia tant de respecte que sentia fins i tot vergonya de mirar-li els ulls; això sí, quan em mirava, somreia i m'acanonava..., era un triomf per a mi, em sentia el "nen" més estimat del món. A vegades, encara avui, penso en ella i recordo que tots i cadascun dels "rapapolvos", i perdoneu l'expressió, que em va donar m'han servit per formar-me com a persona. La seva concepció del respecte i de l'educació, han estat fonamentals.

Cal significar que no sols la Sra. Teresina, ha estat l'artífex de tota la formació, sinó també els seus col·laboradors, que seguint el Mètode d'Ensenyança i Educació Montessori, implantat per ella, ens han format i educat a tantes i tantes generacions de "persones" de les quals encara avui a cap d'elles he sentit parlar-ne malament. Em sento orgullós de trobar-me a mestres dels nois i noies de la meva generació: les senyoretes María Rabasco, Rosa Carmen, Guadalupe Miras, M. Carme, el Sr. Francisco..., i com no, la Sra. Maria, per a mi l'ànima de l'Escola. (Disculpeu, però és segur que em deixo algú). És d'admirar que, avui dia exalumnes de l'Escola hi estiguin treballant com a mestres; això solament passa a les "grans famílies".

Vull parlar també d'un home al que sempre li estaré agraït per tot el que va fer per mi i la meva família en uns moments que varen ser difícils i, evidentment, per l'Escola Montessori. Gràcies també a ell podem celebrar aquest cinquantè aniversari. És una llàstima que no hi sigui, però: "Sr. Domingo, vostè sempre tindrà un lloc al meu cor", com a director de l'Escola, com a amic..., sí, com a amic, perquè vàrem ser amics!, com a persona i per què no dir-ho?, com a client. A vegades, parlàvem de la vida i sempre m'ensenyava alguna cosa. Era molt treballador i simpàtic, llest, segur..., en fi, una gran persona que, sense fer gens de soroll, tenia cura de tot i de tots. Des del cel, segur que ens està veient i somriu amb nostàlgia.

M'agradaria proposar a qui correspongui, i des de la més sincera i modesta opinió, que s'hauria de fer un petit homenatge a les dues persones que avui no ens poden acompanyar en aquesta celebració, regalant a l'Escola un retrat de cadascun d'ells, a fi que sempre estiguin presents, i que les noves generacions s'assabentin que, gràcies també a ells, l'Escola Montessori va començar a educar nens, durant un període molt difícil sobretot per Catalunya i que ho varen fer en català.

Recordo un company que es diu Francisco Javier Alba González que sempre havia parlat en castellà i, a més, "seseaba", doncs bé, fa uns anys me'l vaig trobar i vàrem parlar una estona. La meva sorpresa va ser que era Cap dels Mossos d'Esquadra i que parlava el català millor que jo. Vam acabar parlant de la Sra. Teresina.

Tinc l'esperança que, algun dia, les persones encarregades de regir la cultura d'aquest país prenguin bona nota de com es fa la feina ben feta, sobretot en matèria d'Educació. Aquesta escola és capdavantera en matèria d'integració i, per tant, de fer país com diuen "molts"..., en una època de nul·la llibertat d'expressió. L'ensenyança mixta des de fa cinquanta anys és una altra mostra de la modernitat i del saber fer de l'Escola; la igualtat de possibilitats per a totes les persones, nens i nenes, homes o dones. El logotip de l'Escola parla per si sol.

Estic molt orgullós d'haver estudiat a l'Escola Montessori. Pel que fa als estudis vaig tenir una ensenyança gairebé personalitzada, sentia que estaven per mi i que em corregien defectes i valoraven les virtuts. Recordo que quan vaig anar a l'"ensenyança pública" em sentia desprotegit, però, això sí, preparat, que era el més important. Quan dèiem que érem alumnes de l'Escola Montessori se'ns respectava i això ens feia sentir orgullosos.

Els temps van canviant i penso que la societat on ens desenvolupem està perdent els valors bàsics de la formació humanística, la falta de respecte existent a tots nivells ens aporta un individualisme que ens fa sentir sols, i sols no som res.

Com a pare que sóc, he portat la meva filla a estudiar a l'Escola Montessori, primer per la seva formació com a persona i segon per l'ensenyança. Des d'aquest petit manifest encoratjo i animo a tots els que formeu part de l'Escola Montessori perquè continueu treballant i perquè, malgrat les dificultats, tingueu la força necessària per continuar el tipus d'ensenyança creat per la Dra. Montessori, sobretot pel bé dels infants.

Moltes gràcies.

Jaume Martí García
Exalumne

L'Hospitalet de Llobregat, 15 de febrer

Endavant Escola Montessori i felicitats pel cinquantenari!

Barcelona, gener 2003

Carme Arrese Castañé

Enguany l'Escola Montessori celebreu e! 50è aniversari del vostre naixement. Han estat cinquanta anys d'ensenyament, de formació de nens i nenes que en el passat, present i futur han estat, són i seran ciutadans de la nostra ciutat i d'arreu del país.

La filosofia de l'Escola Montessori sempre ha estat d'ensenyar als seus i a les seves alumnes molt més enllà dels coneixements que pertocava al sistema educatiu existent, l'Escola Montessori sempre ha ensenyat, i encara ara ho fa, valors tan importants per al nostre país i la nostra societat com la solidaritat, la igualtat entre les persones, l'amistat, la companyonia, el respecte envers un mateix i envers els altres, l'ecologisme, etc., així com el respecte i estima envers el nostre país: Catalunya.

La tasca d'ensenyar és, segurament, una de les més importants en la socialització de les persones, en tant l'Escola, és un dels primers agents socialitzadors de nens i nenes. Actualment però, aquesta tasca pateix un fort desprestigi i un plegat de dificultats inherents als canvis de sistemes educatius, que fugen del veritable ensenyament per arribar a la creació d'un "mercat de nens i nenes competitius", per això, com va dir tot just fa uns dies el nostre Secretari General, en Josep-Lluís Carod-Rovira, "cal apostar per tornar el prestigi d'anys enrere a la difícil, però alhora important i necessària tasca d'ensenyar".

La professionalitat dels membres que formeu i han format part del centre durant tots aquests anys queda sens cap mena de dubte palesa, tant des de la Direcció com de l'equip de professors i professores, però a més no podem ni volem oblidar que heu dut a terme una tasca molt més enllà de l'ensenyament convencional, amb un tracte personal i afectuós amb els alumnes, i professional i atent amb els pares i mares d'aquests.

Heu aconseguit amb el vostre esforç i treball formar grans professionals i per sobre de tot bones persones i, a més, que els alumnes que hem passat per la vostra, la nostra, escola guardem un molt bon record i estima pel centre, per la direcció i pels seus professors i professores.

És per tot això, que des de la Secció Local d'ERC a l'Hospitalet només podem agrair-vos la feina de la Direcció i de l'equip educatiu, tant de l'actual com dels anteriors, felicitar-vos i encoratjar-vos a continuar treballant molts anys més.

Rebeu una molt cordial abraçada,

Jesús Palomar i Baget

Secretari d'Organització d'ERC a l'Hospitalet

L'Hospitalet, 20 d'octubre de 2002

Tinc 19 anys i estic seguint estudis d'Infermeria.
Vaig anar al col·legi Montessori durant tota la meva escolaritat, de pàrvuls fins a 8è d'EGB.
Ja fa molts anys que vaig començar a recórrer el que jo anomeno "el camí" de l'educació, i encara hi sóc.
Tots els estudiants sabem que, a vegades, el camí esdevé recte, tranquil i entretingut i, d'altres, sembla que estiguis a la vora d'un penya-segat, patint a cada pas per a conservar l'equilibri.
Recordo que quan vaig començar a anar a l'escola, l'edifici em semblava immens, i això m'espantava, anava plorant, perquè no entenia que aquell camí l'havia de recórrer sola, sense els meus pares. Però aviat vaig descobrir els mestres que, amb tota la paciència del món em van acompanyar durant tot el camí.
Encara recordo el nom de tots els professors que vaig tenir.
Hi havia, però, una altra persona, que, al davant de tot el professorat, vigilava la qualitat dels estudis de tots els nens, la directora. La seva influència va determinar l'actitud i la forma de treballar dels alumnes en sortir de l'escola. Tots els companys vam aprendre valors com el respecte a un mateix i vers els altres, la responsabilitat, saber compartir, saber comportar-se, la tolerància i la solidaritat.
Recordo una activitat que ens feia fer als més grans que ens quedàvem a dinar a l'escola: en acabar de dinar, cadascú tenia assignada una taula del menjador dels més petits, i els havíem d'ajudar a acabar de menjar. D'aquesta manera aprenies molts valors, com esperit de sacrifici, la solidaritat amb els més dèbils, el sentit de la responsabilitat, també aprenies a saber comportar-te amb altres companys que no tenien la teva edat i a comprendre altres maneres de veure la vida.
Veritablement no tinc paraules per a descriure aquesta senyora tan especial, que representava l'esperit de l'escola i es preocupava per tots nosaltres en tots els àmbits possibles, només puc dir que estic molt orgullosa d'haver tingut una directora com ella.
A l'escola també vaig fer el camí amb les meves primeres amigues. Recordo el viatge de fi d'estudis que vam fer a Andalusia. Ens vam divertir molt fent-nos fotos a l'Alhambra, la mesquita, a l'habitació de quatre persones, on vam dormir tota una colla de deu o dotze... vam acabar totes castigades a dormir al passadís de l'hotel per haver fet soroll.
Però el comiat va ser molt dolorós, la meva primera pèrdua.
Encara, de tant en tant, ens veiem, ens saludem, però cadascuna ja fa molt que va continuar el seu propi camí.
Quan penso en aquella època, en tot el que vaig aprendre, la disciplina de treball, la presentació polida de les feines..., que actualment encara es troba present en el meu estil de fer, els valors dels quals m'he impregnat, veig que va ser la més feliç, i estic orgullosa d'haver anat a l'Escola Montessori.

Mònica Fernández Álvarez

Perdoneu que no us escrigui en el nostre idioma. No el domino prou.

Yo supongo que formaría parte del primer grupo de alumnos. Recuerdo perfectamente a Teresa Navarro y a su hija (la senyoreta María) que me dio muchas clases. Recuerdo muchas cosas y todas ellas muy agradables por lo que agradecería que me indicaran como puedo participar en el 50 aniversario.

Muchos detalles de aquellos inicios: Recuerdo como aprendíamos a escribir bien las letras. Estaban recortadas en un papel como de lija fina y pegadas sobre unos cartones duros de unos 30x15 cm. Con los ojos cerrados reseguíamos la letra, la memorizábamos y luego la escribíamos con tiza en una pizarra. Aprendíamos a hacer lazos, abrochar botones... Muy entrañable.

Lo que soy empezó con la Escuela Montessori en la calle General Sanjurjo o Onésimo Redondo (ya no recuerdo) y allí continué hasta Reválida de 4° de Bachillerato. Mi formación creció hasta Ingeniero Técnico en Química Industrial. Muchas cosas han pasado en mi vida y si quieren, a mi me gustaría, podemos compartirlas.

He vivido en muchos lugares pero ahora, aunque "oficial-censalmente" vivo en la isla de Mallorca, por razones de trabajo, he vuelto a Catalunya y les diré como localizarme:

Josep Antonio Viladomat Molins (fecha de nacimiento: 19 de marzo de 1949)
L'Avall, 29, 1r, la
08392 Sant Andreu de Llavaneres

más fácil:

j.viladomat@terra.es

o 649930078

Espero sus noticias

Josep

02/12/2002

Amb tot el meu afecte,

Silvia García Salvador

Tornar a a la pàgina principal