Em demanen que us parli sobre les meves vivències a la nostra escola, i aquesta és una tasca que malgrat que pugui semblar fàcil no ho és tant... de seguida us explico el motiu.
Són en total vint-i-quatre anys els que porto viscuts entre aquestes parets, deu com a alumna i quasi catorze com a mestra. Com passa el temps!
La veritat és que és una experiència particular aquesta d'ésser alumna i posteriorment mestra en el lloc on tu vas iniciar les teves passes. Resulta especial ser avui companya de molts d'aquells mestres que em van educar.
Moltes coses han canviat amb el pas del temps, l'escola s'ha fet molt més gran, van passant generacions i generacions de nois i noies que pugen amb la intenció de "menjar-se el món", un món que no s'atura i dóna voltes i més voltes (algunes més encertades que d'altres), i, evidentment, jo també he vist com la meva vida evolucionava... Hi ha, però, una cosa que no ha canviat: l'escenari del meu dia a dia ha estat sempre la nostra escola.
Recordo nombrosos detalls de quan era una alumna més de les moltes que aleshores omplien les classes: el nostre horari era diferent, ja que al migdia acabàvem una hora abans i a la tarda sortíem més tard; enyoro, de vegades, l'ordre impressionant que seguíem al pati, files ben rectes, sense parlar massa; les bates color rosa de les noies i d'un color marró les dels nois, això sí, ben cordades! De ben petita recordo les tardes fosques a l'hivern, el costum de plegar els braços i aprendre a escoltar el silenci o a relaxar-nos (fins i tot un dia, de relaxada que estava em vaig... adormir!). Quantes fitxes plenes de les primeres lletres i números, els primers llibres de lectura (la Ardilla i les Beceroles), les pissarres individuals on vam començar els primers gargots que ja deixaven entreveure el nostre futur com a estudiants, les lliçons en català en uns temps en què no era el més habitual..., l'Exposició i els treballs que Nadal rere Nadal realitzàvem amb la mateixa il·lusió de sorprendre a casa amb un bonic regal, les moltes nadales apreses i el tradicional vers que assajàvem i assajàvem per a arribar a ser les "estrelles" de les festes, el misteri que envoltava el regal del Dia del Pare i de la Mare ("és una sorpresa que no es pot dir fins que arribi el dia" ens avisaven...), les moltes sortides fora de l'escola que ens descobrien tantes coses del món més enllà de les parets de l'escola (el Parc Güell, el Zoològic, Arenys de Munt, el viatge Final de Curs al Pirineu Català per conèixer in situ el Romànic...), els plors de l'últim dia de vuitè que ens semblava que s'acabava tot... però no.
Pocs anys després vaig iniciar els estudis de Magisteri (idea que ja tenia molt clara quan estudiava a l'escola... diguem-ne vocació?) i, de nou, vaig tornar. Em va servir de molt i vaig rebre durant els anys de carrera molta ajuda i bons consells, però sobretot vaig gaudir molt d'aquelles tardes setmanals que em permetien fer de mestra quan jo tan sols era una humil aprenenta (de fet encara penso que aprenc cada dia coses noves dels nens, dels companys, dels pares, de la societat, del món...)
I... tot va ser acabar els estudis i la casualitat va fer possible que comencés a treballar com una mestra més de l'escola. Al principi se'm feia estrany ja que molts dels meus companys havien estat els meus mestres (de fet, alguns, encara són per mi el meu "profe" o la meva "senyoreta" quan em dirigeixo a ells, però ho fa el costum, la confiança dels anys, l'afecte...).
Totes les promocions han estat rellevants per mi, cadascuna ha tingut anècdotes i protagonistes (els nens) ben importants, ara em ve a la memòria la meva primera promoció com a tutora de vuitè (allà per l'any 89!), una classe amb quaranta-tres alumnes! Però també penso en els nens i nenes d'aquest segon curs de Cicle Superior de Primària amb qui em retrobaré demà i en molts altres noms de nens i nenes de l'escola que et somriuen per l'escala, que et fan un petó al matí i als que espero retrobar en cursos pròxims... Suposo que vist amb la perspectiva del temps, ara faig moltes coses de manera diferent, els anys donen soltesa i més fermesa, però una cosa no ha canviat curs rere curs, el sentiment fort de lligam que es crea entre els nens que t'arriben i tu, i la il·lusió amb què et fas responsable d'unes vides durant un curs amb l'esperança que alguna cosa teva quedi en ells. Ets la seva "senyu", però ells són "els teus nens". És un intercanvi molt ric aquest d'alumne-mestre, els ajudes a créixer, intentes que el camí que agafen a la vida sigui el més recte i el més planer, els intentes evitar algunes entrebancades (a vegades amb més encert i d'altres amb menys...), però ells també realitzen amb tu una transformació meravellosa: són l'exemple més proper que tens del pas de la vida, dels canvis en el món, en la societat... et recorden el que vol dir estar viu! Són energia pura!
D'aquests anys de mestra serien innombrables les anècdotes que ara podria anar citant, però sols us en diré unes quantes: el primer i l'últim dia de cada promoció, quan vas a buscar els alumnes a la classe del curs que et precedeix i llegeixes nom rere nom la llista dels qui han de seguir-te, les cares innocents del primer dia plenes de bons propòsits i bones intencions, el dia final del curs quan queda la classe buida i et sembla estrany no sentir cap soroll a l'escola, no haver de renyar ningú (us confesso una cosa, per mi, no hi ha cosa més trista que l'escola buida...), però, segueixo: tots els viatges finals de curs de vuitè (quants quilòmetres i quilòmetres recorreguts pels indrets més bonics d'Espanya, les visites a París, a Eurodisney, el viatge a Itàlia, molts llocs visitats, molta son passada i molta angoixa per la responsabilitat d'estar tan lluny i amb tants nens, però també moltes rialles i moments divertits que és amb el que, en definitiva, em quedo).
Els cursos s'han anat succeint i són molts els nens, nenes, nois, noies, homes i dones ja, que he conegut, recordo els noms de la major part dels meus companys de promoció (fins i tot he estat i sóc mestra d'alguns nens fills d'aquests), però si una cosa em fa sentir-me bé és notar que malgrat que passen els anys els records són ben valuosos i moltes les satisfaccions que ells han anat deixant a la meva vida. També m'enorgulleix retrobar molts d'aquests exalumnes en els llocs més inesperats i en situacions ben diverses i sentir que encara és viu l'afecte, la complicitat i el record de molts i molt bons moments viscuts.
Cinquanta anys són molts, a qualsevol nivell, la història, la ciència, les tecnologies, tot ha evolucionat molt. Cinquanta anys d'escola signifiquen moltes persones i moltes històries que han conviscut a l'entorn del nostre edifici.
Jo, un cop posada, possiblement emplenaria cinquanta planes amb anècdotes i vivències al voltant de la nostra escola, però ja és hora de posar el punt... i seguit, perquè la meva vida i la meva història a l'escola continua demà, i l'altre i l'altre i, espero, que molts dies més.
Felicitats a tots aquells que han fet i fan possible que la nostra escola continuï evolucionant i fent-se gran i gràcies a tots els mestres, companys, nens i nenes d'ahir i d'avui.

Núria Sánchez-Collado Vidal

Tornar a a la pàgina principal