TANTS ANYS?

Sóc professora de l'Escola Montessori i he estat també alumna. Pensant en el llarg temps que conec aquest col·legi, veig que la constant invariable ha estat el canvi. Sembla un contrasentit afirmar això, però intentaré explicar aquesta idea. He viscut veritablement molts canvis des que sóc aquí com alumna i com a professora: he experimentat els canvis en les lleis d'ensenyament dels diferents governs, inclosa la dictadura franquista; he vist els canvis en l'estructura arquitectònica de l'edifici primitiu, adquirint nous equipaments segons la tecnologia del moment...

Es parla del canvi social dins del barri, com si fos cosa del moment actual, però, si mirem de recordar una mica, el nostre barri no ha deixat de rebre gent nova des que es va formar. També es parla del jovent d'avui en dia, que si patatum, que si patatam, però els qui tractem dia a dia amb aquesta joventut veiem que es sempre una vartiació sobre el mateix tema. Els carrers, les places, els edificis, tot el barri, s'ha anat transformant davant dels meus ulls durant aquests anys...

La capacitat d'adaptació de l'Escola a aquestes variacions ha estat el secret del seu èxit. Saber oferir el que la societat ha necessitat en cada moment és reflex de la tasca del professorat i, no cal dir-ho, de les seves tres directores: la valentia de l'inici, la tenacitat de la continuïtat i l'esperança en el futur. Jo mateixa he canviat, recordo, com a alumna, els mals de panxa del dilluns al matí, quan la mare hem despertava per anar a l'Escola; la por que la mestra em preguntés la lliçó que no havia estudiat; les festes amb els companys a casa de l'un o de l'altra; on havia d'anar el noi que m'agradava; les excursions amb autocar, que s'acabaven sempre amb aquella cançó de " las chicas de Barcelona que no saben ni dar un beso..."

I ara, com a professora, sóc jo qui preparo els exàmens amb l'esperança que els meus alumnes hagin après allò que els he explicat. Les llargues hores de correcció, els neguits per aquell alumne que no hi ha manera d'il·lusionar per a res...

I també la satisfacció del contacte diari amb la gent jove a la qual estic ajudant a donar els primers passos d'una vida que, també per a ells anirà canviant.

Per això dic que el canvi és la constant invariable de tot allò que he viscut a l'Escola.

Roser González Xuclà

 

Tornar a a la pàgina principal