La Xènia Solsona i l’Èrica Obiols, són dues alumnes que han arribat noves aquest curs a l’institut. Elles són dues castelleres dels Castellers de Vilafranca. Per tal de conèixer una mica la seva feina dins d’aquest gran grup de persones vam decidir fer la següent entrevista.
Comencem:

Quant temps porteu fent Castells ? Per què vau decidir apuntar-vos?
Portem uns 7 anys aproximadament. Crec que quan teníem uns sis anys ja vam començar a participar-hi.
Érica: Primer va anar-hi la meva germana perquè hi havia una amiga seva i ella també volia apuntar-s’hi i al cap d’un temps m’hi vaig apuntar jo.
Xènia: Jo m’hi vaig animar gràcies a l’Érica.

Concretament, sou anxenetes?
No, nosaltres ens em de col•locar a sota de l’anxeneta i aguantar-la per procurar que no caigui.

Quina mena d’entrenament feu? És molt sovint?
Assagem tres dies a la setmana, dilluns durant una hora, dimecres durant una altra hora més i divendres durant dues hores. Això ho fem en un local que tenim perquè necessitem l’espai adequat, ja que no ho podem fer en un lloc que sigui gaire petit.

Heu d’estar molt preparades físicament? I psicològicament?

Sí, la veritat és que sí. Per poder ocupar un lloc com el nostre s’ha de ser molt àgil i no pesar gaire. A banda d’això, tampoc s’ha de tenir por a l’alçada i encara menys vertigen perquè això podria dificultar les coses.

Heu hagut de practicar molt per a arribar on esteu?
No gaire. Tot i així, pensem que és molt important anar els dies que corresponen a assajar i no saltar-se cap dia a no ser que sigui un cas extrem o que estiguem malaltes.

Teniu cap “amulet” que us doni sort?
Érica: Sí, encara que em fa una mica de vergonya...jo tinc unes calcetes que em donen molta sort.
Xènia: També, moltes vegades ens deixem les gomes del cabell o alguns braçalets perquè creiem que ens porten sort.

Sabem que la participació per part de tots els membres és molt important. És molt difícil mantenir l’equilibri per a que tot surti adequadament? En acabar, us sentiu satisfetes?

Sí. Creiem que la participació i col•laboració per part de tots els membres d’aquest gran grup és un factor fonamental per a que tot surti com cal. Tot i així, també cal tenir molta pràctica.
La veritat és que realment ens sentim molt satisfetes, ja que ens agrada fer bé la feina que ens pertoca.

Que sentiu al pujar per sobre d’altres persones i estar en una altura considerable? Esteu molt nervioses?

En realitat, ja no sentim res. Ens hi em acostumat de tal manera que ja no ens posem nervioses perquè sinó podríem perdre l’equilibri. Quan estem pujant procurem no pensar en res, deixar la ment en blanc i prestar molta atenció als nostres moviments per no fer cap pas en fals.

Mai heu caigut des de dalt?

Ui! Sí, molts cops.
Érica: Jo recordo que la vegada que més mal m’he fet va ser un cop que em vaig arribar a trencar la mandíbula.

Cada quant temps feu una actuació pública?

Gairebé cada diumenge. Moltes vegades també dissabte i diumenge consecutivament, encara que moltes vegades varien els dies de les actuacions.

No us fa vergonya de fer-ho davant de tanta gent?

Al principi sí que ens feia més vergonya, però ara ja no en tenim tanta perquè, com em dit abans, ja ens hi em acostumat.

Que és el que més us agrada de participar-hi?

Ens agrada tot, en general. Però si em de dir una cosa concreta...pujar dalt és el que més ens emociona! És una sensació inexplicable!

Quin tipus de castell és el que més us agrada fer?
Ens agraden tots però principalment el 3 de 10.

Donem les gràcies a l’Èrica a la Xènia per l’estona que ens han dedicat explicant aquesta afecció tan arrelada a les nostres terres com són els castells. També admirar-les pel seu valor i coratge ja que pujar a dalt de tot d’aquests monstres humans requereix una bona dosi de valentia, agilitat i concentració.
Ara quan aneu a veure castells mireu amunt i segur que podreu distingir alguna d’aquestes dues companyes de l’institut.

Ainhoa Andrades
Gemma Madero