ROMEO Y JULIETA MUEREN

Era mi jefe, el de la comisaría donde trabajaba, quería que fuese a Hollywood, con él, por un rumor que le habían contado.

Mientras nos dirigíamos al aeropuerto me contó que le habían dicho que mandara a alguien a Hollywood, porque mientras rodaban la película: "Romeo y Julieta" ellos habían muerto. Llegamos allá y el jefe de policía de aquella ciudad, nos dijo que él pensaba que había estado provocado, porque tanta coincidencia no había podido ser. Le preguntamos qué había pasado. Él nos contestó que mientras Romeo se estaba declarando a Julieta, el balcón donde ella estaba se desprendió y ella y balcón cayeron sobre Romeo.

La persona responsable de los decorados, nos dijo que era imposible que hubiera pasado, ya que aquel mismo dia un técnico de seguridad había venido a revisarlo. Él se marchó a las siete y ahora son las seis. ¿A qué hora pasó?. Me respondieron que a las nueve y cuarto.

Nos preguntaron si queríamos ver el lugar del crimen, naturalmente respondimos que sí.

Miramos y miramos, buscamos y rebuscamos, arriba y abajo, a la derecha y a la izquierda, y no encontramos nada, hasta que me di cuenta de que allí abajo, en una alfombra había un carnet de identidad. El nombre estaba rayado, tapado , sucio de tinta, pero la foto la teníamos, era extraño porque no estaba firmado.

Fuimos a la comisaría más próxima e intentamos descubrir quien era el hombre, no lo descubrimos y nos dieron el permiso para volver a casa. Al cabo de unos días nos llegó un fax a la comisaría que ponía: "Encontramos al hombre al día siguiente donde grababan la película, quería coger la cinta, porque decía que: "Esta cinta hubiera podido ganar el premio de vídeos graciosos" quería enviarlo a un concurso que ganaría un millón de pesetas. Cuando lo metían en la cárcel, aún decía: "dejadme enviar la cinta , os daré el 50% del premio" ¡¡¡¡¡¡¡¡ Qué jeta tiene la gente!!!!!!"

Acabàvem de fer Naturals, un dilluns al matí, i ens tocava Socials, va començar a explicar: la civilització romana.

Tenia son i em vaig adormir. De sobte vaig veure l'emperador, i els seus exèrcits, hi havia tres exèrcits formant files, que eren les classes de 2n de Batxillerat de Ciències, 2n d'ESO B, i 4rt d’ESO A. Tots anaven ben vestits per anar a la guerra, i competien contra, 1r d’ESO A, 3r d'ESO B, i 1r de Batxillerat de Lletres.

Totes les noies estaven impacients, per veure si arribaven els seus herois de la querra. La gran majoria van tornar encara més vius que morts, però la meva millor amiga, es va quedar vídua, i no sé com la van agafar per fer d’esclava, ens vèiem d'amagat, ja que si ens descobrien estava perduda.

Aquell dia la vaig anar a veure i em van descobrir, em van agafar a mi també d'esclava, no m' imaginava que fos tan dur. Que si ara vés al camp, que si ara fes el menjar, que si ara frega la casa, però després de mig any ens van deixar estar a les dues. Llavors em vaig casar amb l'emperador, per un pacte que tenien fet els meus pares i vivia molt bé,amb moltes comoditats, llavors jo tenia esclaus però no els manava gaire i el meu marit em deia que els manés més, peró jo sabia el que era passar per aquella situació.

Me'n vaig anar a fer un viatge per tot el territori romà per les vies construïdes per alguns ciutadans, i quan vaig tornar em vaig trobar tot el territori destruït (com aquella pel·lícula d'Astèrix i Obèlix) me'n vaig adonar que tot el territori del meu marit se n’havia anat en orris i que estàvem en plena decadència de l'Imperi Romà.

La professora se'n va adonar que estava dormint, i em va dir, - Que és una indirecta perquè pari el rotllo?

Sempre em trobo múltiples maneres.
Al fosc cantó o avorrit mirall encisador,
Jo si em miro al fosc cantó del mirall
No hi trobo ni hi veig una gran foscor.

Quan les persones decents em miren,
Em veuen a mi de tots colors i figures,
Però jo quan els miro a ells, als humans,
Els miro amb tanta i molta formor.

I jo penso i penso molt, sense dir res,
M’agradaria ser persona, com un humà
Però a més a més ser normal i parlar
Ja m’agradaria només poder saludar.

Al fosc cantó de l’encisador mirall,
no puc ni ballar, l’únic,xafardeixar,
Si no fes la meva feina de reflexar,
Els humans em tirarien al fons del mar

"LLUM ENCÉS"(2n ESO) Jordi Roca

Era el que era
un dia de primavera,
les flors vermelles del jardí
donaven color a aquell matí.

Les orenetes amb el seu cant
juntes anaven arribant,
voleiaven sobre el prat
fins que el dia s'havia acabat.

Passejant ho contemplava
i mai no me'n cansava,
m'hi passava matí i tarda
fins que la foscor em feia basarda.

Mentre brillava el sol mai estava sol,
quan la lluna ocupava el seu lloc
ja no es sentia soroll enlloc.

Sempre ho recordaré
i mai no ho oblidaré.
Era el que era
un dia de primavera,

Flor de Neu (2n ESO) Marta Marsinyach

Obro la porta, la vella i coneguda porta, i entro a la casa, a poc a poc, amb por de fer soroll, com si tingués por de despertar a algú, tot i saber que en aquesta casa, ja fa molts anys que no hi entra ningú; massa records clavats en un racó molt apartat de l'ànima.

Pujo les escales que em retornen una sensació gairebé oblidada; quants dies en tornar de l'escola havia pujat aquesta escala corrent, amb l'alegria dels vuit, nou, deu anys, aquella alegria que em proporcionava només la idea de poder tornar a casa després d'un llarg matí tancada a l'escola.

Sense adonar-me'n, arribo a la cuina. Crec que encara puc sentir l'olor dels diversos menjars que feia la mare mentre cantava una de les seves cançons. Ara tot sembla vell i abandonat; l'olor de menjar ha estat substituïda per la típica olor d'humitat dels edificis tancats, i les cançons de la mare ... on són ara? Noto que m'envaeix una estranya sensació de tristor i me'n vaig al menjador de pressa, com si canviant d'habitació pogués canviar, també, els meus sentiments.

Aquí els mobles són exactament al mateix lloc de fa deu anys, pero en canvi, tot ha pres un color diferent. Les persianes, abaixades, tapen del tot els rajos de sol que abans entraven decidits a alegrar-nos amb la seva claror. Ara, es queden a fora, tímids, com si sabessin que en aquesta casa ja no hi ha ningú a qui poder donar llum.

M'assec al sofà i en fer-ho recordo les velles tardes de diumenge: el meu germà, amb uns cinc anys, jugant amb qualsevol joguina que abans havia estat meva; el meu pare, adormit al sofa després d'un agradable dinar familiar. Al fons la televisió, sempre engegada encara que ningú la mirés. Ara ha quedat enterrada sota una espessa capa de pols i sembla que demani a crits que algú l'engegui des de la seva fosca pantalla.

Vull pujar al segon pis, a les habitacions, però em quedo com paralitzada al sofà. Em pregunto què he estat fent durant tot aquest temps. Realment ja fa deu anys? Ho recordo perfectament. Els meus pares tornaven aquell dia d'Egipte, on havien passat cinc dies per celebrar els seus vint-i-cinc anys de casats. El meu germà i jo érem aquí, a casa, esperant-los amb il.lusió; ens haviem llevat ben d'hora per preparar-los un dinar inoblidable. Vam acabar tan cansats que ens vam asseure en aquest mateix sofà, a esperar-los. I llavors vam rebre la trucada: l'avió on els nostres pares havien de tornar havia tingut problemes i havia caigut al mar. No hi havia cap supervivent; havien trobat tots els cossos ofegats.

El meu germà i jo ens vam encarregar perfectament de fer l'enterrament i ens vam ocupar de tot. Ens vam fer els forts, mai vam plorar davant ningú, ni tiets, ni cosins ni amics que ens oferien el seu consol.

Des de llavors ens hem anat distanciant, sense ni adonar-nos-en, mai no hem parlat dels nostres sentiments ni ens hem intentat ajudar.

Jo em vaig casar, vaig tenir les dues nenes i em vaig divorciar. Ara, asseguda en aquest sofà, m'adono que mai no he superat la mort dels pares. M'he distanciat del meu germà per no voler-ho admetre, per trencar amb el passat, oblidar-ho tot, i m'he separat del meu marit perquè ell em donava amor i comprensió i jo sempre ho rebutjava, repetint-me que no volia compassió. Només he fet cas a les meves filles i també en això m'he equivocat; les he malcriat, i tot perquè he volgut donar-los l'amor matern que jo vaig perdre. Quan el jutge va donar la seva custòdia al meu marit em vaig enfonsar. Ara només les veig alguns caps de setmana que aprofito per comprar milers de regals per a elles. No recordo haver-les renyat mai... Sí, decididament en aquests deu anys no he fet res més que equivocar-me. M'aixeco, amb els ulls negats de llàgrimes i vaig fins al telèfon. Marco un número que em sé de memòria encara que només el faci servir en dies molt assenyalats i una veu que reconeixo perfectament perquè m'ha acompanyat sempre, em respon:

No pregunto, sólo pienso
lo duro que es vivir
lo mucho que yo sufro
pensando que estoy sin ti.

No te lo puedo decir
por miedo a que tú te rías
de mis profundos sentimientos
que yo siento hacia ti.

Me da mucha vergüenza
pensar que tú lo sepas
y que ya nunca jamás
me vuelvas a mirar.

Tú eres mi motivo
por seguir viviendo
por seguir luchando
siempre con algún fin.

Me cuesta pensar
que algun dia me puedas querer
me cuesta imaginar
mi existencia sin tu ser.

Tú eres mi mundo,
mi preocupación,
tú eres mi gran tesoro
que guardo en mi corazón.

Nunca te vas a fijar
en mi rostro y mi persona
en mis ojos brillantes
en los cuales estas tú.

Tu sonrisa me retorna
al mundo de los vivos
tus gestos me revelan
que no eres un sueño.

Tu cuerpo está grabado
en mi mente y mi corazón
tu voz está presente
donde quiera que yo vaya.

Mirarte es enloquecer
enloquecer de deseo
de deseo por tenerte
por tenerte junto a mí.

Me gustaría creer
que siempre seremos amigos
que nunca dejarás de hablarme
solo porque yo te quiera.

Cada noche imagino
que tú estás conmigo
me dices que me amas
mientras me coges de la mano.

Pero la noche está al caer,
y como siempre estoy sola,
sola ante la oscuridad,
sola ante la vida.

Insomnio (3r ESO) Maria Barcons

Tan sols acompanyat de la llum del dia que comença, i de l'aire i del vent suau, res més.

Al carrer hi ha els tons marrons i blaus del meu país. Els colors que jo sempre he pensat que tenia, a vegades foscos, potser algun dia més clars. No ho sé els veig com me'ls han fet veure.

La pell em bull, sembla que surti de dins meu l'escalfor. És fort el sol, i gran i crema. Crema el color vermell.

Però jo miro més enllà i ho veig, sí ho veig, aquella terra que despunta allà, a l'altra banda. Tan a prop, tan lluny.

Tanco els ulls. El sol em crema encara i sento tant silenci, tant que hi puc percebre els crits i els plors dels meus germans i sento la mare i el pare també.

Penso que si jo tingués força, si jo pogués, potser algun dia, si pogués llançar-me a aquest atzar, deixaria que el vent m’acompanyés, i el donaria de penyora al mar perquè les ones fossin al meu favor. Però aquest silenci d'ombres, amagades en la sorra no em permet agafar el vent. El xucla ben endins, i jo no el puc donar al mar. I el mar no em pot ajudar.

Per què el que veig és tan lluny? I si tragués el color blau? Com podria marxar el mar?

Com deu ser el color de la terra de l'altre cantó? Potser és blava, com el mar. M'agrada el color de la meva, però si n'agafo una mica amb la mà puc veure que duu plors, que duu la meva suor, els plors de la mare. M'agrada el seu color, però és bruta, bruta de no tenir res i a vegades em fa por trepitjar-la massa fort.

No sé si sóc jo qui va a visitar el mar o ell que em ve a visitar a mi, no sé si sóc jo el que vull marxar o el mar que se'm vol endur. No sé si jo tinc la misèria o si la misèria em té a mi. No ho sé, però ell, el mar, em crida, em crida pel meu nom: - Vine Saïd, vine.

Abrupte, complexa, complicada, costosa, desigual, dificultosa, crítica, dolenta, espinosa, perillosa, arriscada, cansada, fatigosa... potser més, no ho sé. Sí, encara que no ho sembli poden ser adjectius per la vida, depèn de cada persona, ja ho sé, però a vegades m'ha passat que no n'he trobat d'altres. Per què? Això és el que a mi m'agradaria saber. Bé, potser seria millor saber el significat de vida, no, no, el significat no, el perquè; tu l’entens? perquè si la resposta és que sí explicam’ho.

Em sembla que no hi ha solució. No se pas si algú m'ho podria explicar. Tu no t'ho preguntes mai? Aiii! Quina ràbia! Ara no sé com explicar- me, bé em sembla que no ho he sabut fer mai. No sé si intentar-ho. Quan hi penso, em sembla fàcil, bé fàcil, clar pensar hauria de ser fàcil, no? Potser la cosa bé d'aquí, sí, a la classe de filosofia una vegada ens van dir que, ara no recordo qui, va dir:" jo penso, per tant, existeixo". Jo sí que sé que penso i per tant, existeixo. Val, fins aquí sí, però la gran pregunta és què vol dir això, sí, això d'existir? No em vinguis amb la teoria científica i em diguis que tot aquell ésser viu és aquell que neix, creix, es reprodueix i mor.

Els meus pares em van dur al món, el món quin món, hi ha més móns? Repeteix la paraula móns, móns, móns, móns. A que sona estrany? A vegades quan estic així, ja em passa ja, que comences a repetir les paraules i no els hi trobes cap sentit. Xssss! Calla, escolta el silenci, no sents? Si escoltes bé sentiràs com respiro. Ho sents? I això vol dir que estic viva, oi? Mira, ara mouré el dit petit del peu, has vist! I com ho he fet?, no ho sé. No creus que ho hauríem de saber, sí, si vivim i tenim un cos hem de saber bé com funciona. Mira ara estic dient al cervell, saps, com si t'ho diguessis per dintre, no moguis els dits i igualment els moc! No et fa ràbic tot això? Però com pot ser que ara estiguem aqui tant tranquils intercanviant aquests, aquests què, què és tot això? Veus, ja hi tornem a ser.

Saps una cosa molt important? Tinc por de viure, perquè no sé ben bé què és el que això comporta. Però no només per això, perquè pot ser que hi hagi diferents nivells i que cada vegada sigui més difícil, i que em trobi amb situacions que no pugui superar.

També hi ha moltes i tantes coses. És molt difícil tot això, crec que sempre hauré de seguir amb tants dubtes, que encara que no em deixin viure ho hauré de fer

Moltes vegades recordo que trobava solució a tot això i era venir amb tu, aquí dalt. I sempre pensava que seria la millor solució. Vosaltres sempre hi heu estat per tot, per lo bo i lo dolent, per escoltar-me i aconsellar-me. Quantes han estat les nits que el coixí quedava moll, humit de les meves llàgrimes de ràbia, de incomprensió i de desig. El temps, per què no podem tornar enrera, per què no podem primer veure-ho tot i després escollir on volem anar i quedar allà, parats ? Jo vull anar allà en el lloc de la taula de p3 o de p4, o sinó més enllà i ja veure com és tot aquest espai que ens separa però que a l'hora no n'és cap.

Somni fosc en la penombra
sospir suau on s’hi manté adormit,
llàgrima dolça banyada en l'ombra,
un cridar intens dins fals oblit.

Mirada perduda, record tenebrós,
perdó concebut, silenciosa flama,
fràgil viola dins un mar piadós,
com trist sospirar en la foscor vana.

Com l'àngel que desafía un passat,
com remor inquieta i blanca harmonia,
com astre inmòbil i perfum daurat
la nota que desperta breu melangia.

Com pupil·la callada i temorós paratge,
com lluna apagada i suau melodia,
com llampec erroni i etern miratge,
un lluny murmurar i estranya fantasia.

Llàgrima nua d’infinita essència,
essència d'un record en l'abisme,
abisme de foscos jardins i llarga absència.
Únic sonar desert en profund cinisme.

Flama que arranca nostàlgic cant,
plor que callat sosté un firmament
repressió que canta i crema el clam,
on la llum reposa en vell pensament.

Aire del pròxim foc expirat
sepulcre de visions presents en l'alba,
poesia amagada dins clara vanitat,
traïció minvant i sencilla calma.

Bes mesquí i gelada tendresa,
amarga enyorança del cor d'un mirall,
llavis d’un estel i eterna fermesa,
somriure amagat dins fosc vitrall.

Do nocturn lliurat de les mans de la mort,
ànima humana dins salvatge fera,
passió d'un mortal i bategar d'un record,
simbolitza mort eterna, corona de foc; invisible era.

Somni (2n Batx. Ll.) Anna Calle

De sobte va arribar
una boira diferent.
Envoltada estava d'aire
d'un perfum plaent.

Mica en mica
em vaig omplir,
i de sobte
la vaig sentir.

Ma branques i fulles
ma cap i ma cor
sentiren allò
que d'ella arribà.

Amb sa presència
tant les coses van canviar,
que ja en altre cosa
no podia pensar.

Sa presència
bona era
ja que de flors
em va omplir.

Tot floria i neixia
amb molta alegria
i eixia de ma testa
tot volant cap a ella.

D'on vens boira?
No puc saber,
el meu cor envoltes
i res més no veig.

No em deixis,
no marxis esvaïda
perquè ara ma vida
sentit ha recobrat

Tal és ta força
que mai res semblant,
havia impedit
que fos jo lliure d'esperit.

Ja sé qui ets boira!
Que m'envoltes a mi
i sàpigues que ara
per tu ma ment fa boira.

Dolç com la mel (2n Batx. C.) Mercè Morales

Hermanos y hermanas en el ritmo,
el alcohol ataca de nuevo.
Ayer fueron momentos de buen rollo,
hoy son días felices.
La fiesta está a punto de comenzar.

Quiero estar contigo eternamente
te estoy dando mi vida ¿no te das cuenta?
Necesito tus ojos llenos de alcohol
para darle vida a mi alma.
No importa donde estés yo te encontraré

Buen rollo
Hermano.saca tu mechero,
vamos a dibujar la felicidad en el cielo.
Cierra tus ojos,
y empieza a volar.
No hay límites, tan solo tú,
tan solo, la felicidad.

Cuando estoy cerca de ti, me siento extasiado
y todo tu ser es solo para mí.
Si te puedes enamorar nunca estarás sola.
Estas palabras están en mi mente,
y son música para tus oídos.

Fiesteros,
vamos a cogernos de las manos,
todos unidos,
todos hermanos.

Si alguna vez te has preguntado:
¿qué es la felicidad?
Aquí tienes la respuesta.
bebe, felicidad es eso.

Llévame en tus sueños,
enséñame nuestros recuerdos de amor.
Finalmente.seremos libres
para tocar el cielo
con los dedos de nuestra vida.
No temas porque es todo ficción.

Kokovolius (1r Batx. Ll.) David Ballesteros

AMOR, AMOR, AMOR,
per tu sento un gran amor
i ho diu el meu cor.

Cada dia somio amb tu
i quan em desperto vull estar amb tu.
Em fa mal pensar que no ets amb mi
i que no ens veurem fins al matí.

T’ESTIMO, T’ESTIMO, T’ESTIMO,
i no pararé mai de dir-ho.

DOLOR, DOLOR, DOLOR,
això sento quan no ets al meu cantó
i no ens podem donar un petó.

Cada dia ens hem de separar
quan arriba l’hora de dinar.
Fins al vespre no ens tornem a veure
i del meu cap no et puc treure.

T’ENYORO, T’ENYORO, T’ENYORO,
quan no hi ets, com t’enyoro!

PENSO, PENSO, PENSO,
amb tu és l’única cosa que penso
i................................repenso.

T’ADORO, T’ADORO, T’ADORO,
tant que fins i tot ploro.

DIGA’M, DIGA’M, DIGA’M,
diga’m de debò el que sents
sense fer-ne invents.

Cada cop que et miro
del meu cor sospiro;
i cada cop que t’agafo de la mà
et noto com una part de la meva mà

ETS MEU, ETS MEU, ETS MEU,
només ets meu.

CONFIANÇA, CONFIANÇA, CONFIANÇA,
tinc en tu una gran confiança.
De confiança no n’hi ha pas mancança.

L’amor et fa pensatiu
i no arribes a saber mai per quin motiu.
Et fa més tendre i sensible.
I si l’amor no et correspon et ve un mal horrible.

CORRESPOST, CORRESPOST, CORRESPOST,
a mi l’amor m' ha correspost.

Els Meus Sentiments (4t ESO) Judit Barberà