CONCURS LITERARI SANT JORDI 2001

IES SANT RAMON - CARDONA

1r PREMI PROSA- 1r CICLE ESO

PÀNIC A L'EVEREST

Himàlaia, 20 de Febrer de l’any 1955. L’explorador EdmundThomas Marshall i cinc exploradors més , volien pujar per segona vegada fins al punt més alt del món. En arribar al primer campament base, van descansar per recuperar les forces. Després d’haver descansat, van seguir el viatge. Mentre caminaven per una escala horitzontal per passar una esquerda de més de 1000 metres, hi va haver un gran terratrèmol, que va sacsejar tot l’Himàlaia. A causa de la tremolor, un dels excursionistes va caure esquerda avall.

Una hora més tard, tan sols havien escalat 4319 metres i el segon campament estava, als 4424 metres. Van arribar-hi allà al cap vespre, just per passar la nit i sobreviure la tempesta que s’acostava. Al dia següent, les tendes estaven colgades sota la neu. Per sortir d'allà van haver de cavar uns 10’ 5 metres.

Al sortir de sota la neu, van veure unes petjades que per el seu diàmetre és diria que eren les de l’ultim Yethi. Una espècie com de goril·les alpins peró amb un tamany de 4 goril·les d’espatlla platejada, i amb un pelatge capaç de fer-lo sobreviure fins i tot a temperatures extremes com a -80ºC. Aquesta espècie d'animals es van extingir per culpa dels caçadors furtius, per l'elevat preu de 10.000.000 $ , per cada Yethi.

Un cop tots els del grup fora de la neu, es van posar a seguir les petjades, que els van conduir fins una cova cristal·litzada. Un cop a dins, un petit terretrèmol, va sellejar la cova. Al veure que no podien sortir, van començar a explorar la cova. El Yethi, que els va veure, els va començar a perseguir, fins que es van topar amb una paret que era el final de la cova. El Yethi els tenia acorralats, però per sort, un dels exploradors, va tenir la precaució de que abans de sortir del campament agafar una pistola de bengales i 4 bengales. Va treure la pistola i va disparar una bengala. Amb el resplandor que produïa, van aprofitar per escapar. Però quan l’animal, que estava mig encegat, es va recuperar, els va tornar a perseguir. En el últim moment, abans que els enxampés, van aconseguir sortir per una escletxa que havien trobat. Per arribar al cim de la muntanya, els hi faltaven, 579 metres. Hi van arribar allà al cap vespre. I per gran sorpresa, allà dalt, els hi esperava un helicòpter que havien enviat les seves dones.

MarcJuberó (1r ESO)

2nPREMI PROSA- 1r CICLE ESO

LA NIT AL CASTELL DE CARDONA

L'Oscar l'Anna eren dos germans que vivien juntament amb els seus pares, en un poblet costaner de Tarragona.

Feia molt temps que no havien pogut sortir de vacances, i un dia el pare, que es deia Ramon, els hi va donar la notícia que anirien a passar un cap de setmana al castell de Cardona.

L'Anna i la seva mare, que es deia Núria es van posar molt contentes però a l'Osacr no li va agradar la idea.

L'Oscar era un nen amb molt al caràcter i molt mal educat. Els seus pares no sabien que fer amb ell, no tenia gairebé amics, només es divertia fent dolenteries i insultant a tothom.

L'Anna per el contrari era una nena molt carinyosa i molt amable amb tota la gent.

El divendres a la nit van començar a fer l'equipatge, per poder sortir el dissabte a primera hora.

Després de tres hores de viatge van arribar a Cardona. Tots es va quedar meravellats al veure lo maco que era el astell i van començár a fer plans per anar a visitar el poble i la Minilla.

Després d'un dia tant mogut els nens van arribar a l'habitació molt cansats i quan els pares els van proposar d'anar al ball de la Fira, l'Oscar no va voler ni sentir a parlar i l'Anna va decidir quedar-se a fer-li companyia.

Quan el Ramon i la Núria van marxar, l'Anna va tancar totes les finestres i la porta amb clau; havia sentit a parlar de la llegenda del fantasma del castell i li feia una mica de por. A més els hi havien donat l'habitació 712 oin deien que habitava l'esperit.

- Oscar, tú has sentit a parlar del fantasma que diuen que habita al casell?- va dir l'Anna.

- Això són ruqueries, però si fos veeritat segur que seria un fantasma fracasat. Ara vés a dormir i deixa'm en pau.

Quan l'Oscar va parar de parlar, l'Anna va veure com el mirall que hi havia a sobre del tocador es va enfosquir i molt espantada va cridar al seu germà:

- Osca, has vist això?

- Què xarres ara?, estic fart de les teves tonteries- va dir el seu germà.

L'Oscar va començar a escridassar i a empentar a la seva germana fins que la va fer fora del llit. Aleshores l'esperit va sortir de darrera del mirall molt enfadat. Es va posar a sobre del llit de l'Oscar i li va dir que en tots els anys de la seva existència no havia vist mai un nen tant pocasolta com ell i que a la seva èpca a aquesta mena de gent sel's arrencava la llengua.

El fantasma va començar a estirar-li de la llengua. L'Oscar tenia els ulls oberts com ous i volia cridar a la seva germana però no podia i en la seva ment ressonava els seu nom.

- Anna, Anna ...! Ajuda'm si us plau!

- Anna necessito que m'ajudis!

De cop es va obrir el llum de l'habitació, i la mare va dir:

- Vinga amunt que s'ha fet de dia!

L'Oscar es va despertar i va corret a mirar-se al mirall. Va veure que no li pasava res. Es va sentir molt aliviat quan va comprendre que tot ho havia somiat.

Aleshores va mirar a la seva germana que encara dormia i es va adonar que era una persona molt impertinent i que tots necessitem ajuda en algun moment de la nostra vida i per això és important ser amable amb tothom.

Després d'haver pensat, va dir:

- Vinga germaneta lleva't que avui jugarem al que tu vulguis!

M. Carmen Barrera (1r ESO)

1rPREMI POESIA- 1r CICLE ESO

EL MEU PETIT PAÍS

El meu país és "petit",
és "petit" en extensió.
Però encara que no ho vulguin,
el meu país és nació.

Com a nació té un idioma
i també una identitat.
Una identitat ben nostra,
i un idioma, el català.

L’hem d’estimar força,
com s’estimen els amics,
perquè és un "petit" idioma,
com el meu "petit" país.

La gent que aquí ve de fora,
amb nosaltres s’agermana,
i com a mostra tenim,
el nostre ball, la sardana.

Tothom treballa i fa pinya,
una pinya que engrandeix
el nostre "petit" país.
Com a mostra, els castellers.

Aquesta és la seva essència,
una essència ben feta,
l’essència del meu país,
"petit", però entre cometes.

El meu país és bonic,
del meu cor mai s’allunya.
El meu país és "petit",
el meu país, CATALUNYA.

Daniel Flores (1r ESO)

2n PREMI POESIA- 1r CICLE ESO

EL PORC SENGLAR

Ronda i menja el porc senglar
menjant aglans de les alzines,
alzines d’un alzinar
de la vall de les espigues.

Corre, corre porc senglar
que avui no és pas un bon dia,
perquè et vénen a caçar,
fuig cap a la praderia.

Ahir et vas trobar
amb un teixó de sota terra,
que et deia que volia excavar
el terreny que tens a l’esquena.

Aquí s’acava el meu poema,
un poema de principiant
que no té gaire sentit
ni és gaire elegant.

Tu no ho vas acceptar
però ell va insistir,
tu vas dir que sí
i tot es va arreglar.

Fuig i queda’t sol,
Marxa lluny d’aquí
Lliure com un mussol
I no te n’intentis penedir.

Si vols estar en pau
marxa immediatament,
que el perillós gripau
t’enverinarà la ment.

Oriol Serra (1r ESO)

1r PREMI PROSA- 2N CICLE ESO

EL MEU DIARI

02-04-2001

Hola diari!

Ara són tres quarts menys cinc minuts de set de la tarda de dilluns i com ja saps hauria d’estar a música, però no tenia ganes d’assistir-hi. El dia d’avui no m’ha anat gaire malament, però em sento trista, aixafada, sense esma, no em motiva res ni ningú. He pensat que m’aniria bé quedar-me a casa i reflexionar una mica sobre tot plegat. Ara estic al jardí de davant de casa, estirada sobre la gespa verda i majestuosa que la primavera ha portat. M’agrada estar aquí, em fa sentir més tranquil·la, puc pensar sense que la iaia m’interrompi i sense que la mama m’incomodi amb el seu preguntar continu. Fa un pèl de vent, però tot i això hi estic a gust, fins hi tot em complau, m’arrossega la cabellera enrera i noto com el meu cos percep la fredor i la puresa d’aquest. El sol encara llueix, malgrat que la seva escalfor no es la de dies ençà. Les fulles dels arbres fan el seu brunzit, tot i que es mescla amb l’odiós soroll dels cotxes atrafegats que circulen uns metres d’ací.

Com t’he dit abans, diari, estic abatuda. Suposo que deu ser l’acumulació del què m’està passant aquests últims mesos, no ho sé ven bé, només sé que no em trobo a gust amb mi mateixa i, per tant, amb els altres tampoc. Potser em queixo sense motius, o només per costum, no ho sé, perquè sé perfectament que hi ha persones que estan pitjor que jo, però en aquests moments el meu estat d’ànim i la meva autoestima estan sota mínims, i qualsevol cosa, per insignificant que sigui realment, doncs a mi m’afecta de tal manera que em fa tornar boja! Sí, sí, boja! L’altre dia, diari, el meu psiquiatre, una persona que aprecio, que em mereix molt respecte i en la qual confio em va dir que jo era una privilegiada, que tan sols mirés al meu voltant. Té raó diari? Segurament sí.

Saps què? Ahir em vaig tornar a autolesionar, no sé com, però ho vaig fer. El meu cos cada dia em fa més fàstic i ja no sé què fer per canviar el meu físic. Feia dies que no ho feia, però ahir hi vaig tornar. Avui, després d’assabentar-me dels inesperats resultats de les notes m’ha acabat de caure el món a sobre. Jo, susceptible com sempre, m’ha afectat el resultat desastrós dels meus resultats acadèmics. Sóc inútil, tonta i a sobre gorda. En aquesta merda de vida hi ha d’haver individus de tota mena, i a mi m’ha tocat ser una noia fastigosa i deplorable.

És en aquests moments tan difícils per mi quan més trobo a faltar el meu papa. Ja fa un any i tres mesos que ens va deixar, però la ferida encara la tinc oberta com el primer dia. El necessito tant...,però tant! Tothom es pensa que m’he acostumat a viure sense ell i que he acceptat la seva mort. Doncs no! La típica frase estúpida que diu: "el temps tot ho cura" és una cursileria i una manera de creure que les coses dolentes passaran tard o d’hora. No, no i no! Per dies, mesos i anys que passi no oblidaré el meu papa ni tampoc se’m curarà el dolor que sento dins meu des del dia que va deixar de mirar-me amb els seus ulls penetrants i la seva cara riallera, que va deixar de parlar, d’estar al meu costat, de moure’s... Donaria el què fos per poder tenir el meu papa un altre cop amb mi.

En Marc, el meu psiquiatre, m’ajuda molt. Em tracte esplèndidament i mai li podré agrair prou el què ha fet per mi. Ara ja he acabat les pastilles que m’estava prenent, i confio en que ja no n’hauré de prendre més. Si ell sabés que m’he tornat a autolesionar em faria començar el procés des del principi i no ho vull de cap de les maneres. Com em va dir un dia, he de tenir força de voluntat, i penso i desitjo que jo sola me’n acabi sortint.

Sovint tinc la necessitat de contar-li a alguna amiga el què m’està passant i com pateixo, però després m’adono que no val la pena molestar als demés, em sap greu, no vull ser una càrrega per ningú. Els meus amics tenen els seus problemes, i explicar-li els meus seria molesta’ls massa i no ho vull fer. No vull que sentin pena per mi. M’agrada pensar que a part de la meva pròpia vida no faig malbé ni entorpeixo la de les persones que m’estimo.

Avui, diari, com estàs observant, estic fent un repàs de la meva desgraciada existència.

Ara són un quart menys cinc minuts de nou i començo a tenir fred. La posta de sol està arribant a la seva fi i l’ambient s’està refrescant bastant. Serà millor que marxi a dormir, demà serà un altre dia.

Adéu diari!

Maria Barcons 4t ESO

2n PREMI PROSA- 2N CICLE ESO

UNES "VACANCES" A NOVA YORK

4 d’agost

24:00 (gairebé)

Maletes i més maletes. Això és el que he estat fent fins ara. Demà marxarem de l’aeroport al matí, per poder arribar a Nova York a 2/4 de 4 de la tarda, que aquí seran 2/4 de 10 del vespre.

No sé quina és la sensació que se sent quan es va amb avió perquè encara no hi he anat mai. Espero que sigui divertida.

Apa, per avui ja n’hi ha prou. Valdrà més que pari d’escriure i me’n vagi a dormir, o si no, demà no hi haurà ningú que em desperti. Bona nit.

5 d’agost

8:00 (només)

En aquest moment sóc aquí a l’aeroport esperant que arribin els altres. Ara m’acabo d’acomiadar dels meus pares i de la pesada de la meva germana.

D’aquí a dues hores justes marxarem d’aquí (de l’aeroport del Prat) fins a París. D’allà marxarem a les dues de la tarda cap a Nova York.

Veig que ara arriben la Júlia i la Mònica, o sigui que guardo el diari abans que comencin a riure’s de mi. El Sergi i el Guillem segurament arribaran tard, com de costum. Per cert, avui el Sergi fa 17 anys, és el més gran de tots 5.

15:35 a Nova York (9:35 segons el nostre horari)

Després d’estar volant més de 7 hores sobre l’oceà Atlàntic a 10.000 metres d’altura (això ens han dit), ja som a l’aeroport, esperant que ens arribin les maletes. Quan les tinguem ens portaran a cadascun de nosaltres a la casa on haguem d’anar. Jo aniré en una on hi ha un noi que es diu Sam i té 16 anys com nosaltres i la Jane, que en té 14. Quan ens hi haguem instal·lat anirem a dormir una estona per descansar del viatge i després anirem a celebrar l’aniversari del Sergi.

23:45 (més o menys, em fa mandra mirar el rellotge)

Quin fàstic! Representa que sóc dins de l’habitació (si se’n pot dir així) on he de dormir-hi durant un mes. Està tota plena de teranyines, de mosquits enganxats, … i per acabar-ho d’arrodonir he de dormir sobre un matalàs que hi ha al terra.

Encara sort que porto un paquet de galetes perquè el sopar no és que fos del tot bo. Hi havia una mena d’hamburgueses mig cremades amb unes patates podrides més negres que tota la brutícia que hi ha al terra d’aquesta "habitació".

Demà a la tarda començarem la primera classe d’anglès en una mena d’escola que hi ha per allà a no sé on.

6 d’agost

11:00 (em sembla)

No sé a on sóc. Bé, sí, en una altra banda de la ciutat. Resulta que he agafat el metro per anar a buscar als altres i de la son que tenia m’hi he adormit. No sé com però al cap d’una estona, per sort o per desgràcia, m’he despertat quan ja estava a l’altra banda de la ciutat. Tranquil·lament m’he ficat la mà a la butxaca per agafar diners per tornar i… no hi eren! Segurament, mentre dormia, algú ha aprofitat l’ocasió i me’ls ha robat. I aquí em trobo, amb el meu diari i un bolígraf.

20:00 (suposo)

Després d’unes quantes hores caminant per intentar arribar a l’objectiu, ho he aconseguit!!! Fins i tot he tingut temps d’anar a classe.

7 d’agost

10:00 (o no?)

Tinc el pressentiment que no viuré gaires hores més. Gairebé no em puc aixecar del "llit" del mal que em fan les cames. Ja deia jo que això de caminar tant…Volíem visitar la ciutat, però jo no crec que hi pugui anar.

23:30 (diria)

M’he passat el dia aprenent anglès. Al matí amb el Sam i la Jane, i a la tarda a la classe, que ja m’ha costat arribar-hi.

Ah, per cert, allò de dormir en aquella "habitació" era provisional. Resulta que l’habitació en què jo havia de dormir l’acabaven de pintar, i això que ells m’ho van dir, però no els vaig entendre. Avui ja dormiré a l’altra.

31 d’agost

22:10 ( ai, no! He mirat el rellotge al revés, és la 01:55)

Ara ens trobem a l’avió de tornada a casa. No m’havia passat mai això de perdre el meu diari; tants dies sense escriure ja ho trobava a faltar. Em va caure dins d’una de les moltes maletes que portava, i fins avui no l’he trobat.

A part dels petits problemes que he tingut, han sigut unes bones "vacances", si se’n pot dir així. Però han servit d’alguna cosa, ara ja domino l’anglès. També hem conegut nous amics i la gran ciutat dels gratacels: Nova York, que és genial. Apunteu-vos-hi!

GOOD NIGHT! Provaré de dormir

Marta Marsiñach, 3r ESO B

1r PREMI POESIA- 2N CICLE ESO

SENTIMENTS PROFUNDS

Visc cada segon com si fos el darrer,
cada instant del temps vull que sigui etern,
perquè tinc por de la fugacitat de la vida,
sento pànic a l'imaginar ma vida amb sa absència.

Sa presència omple el buit de mon cor,
i son somriure, ses carícies, sos petons,
aqueix xicotet me fa colossament feliç,
no mereixo tanta estimació de sa persona.

Gaudeixo d'aqueix sentiment únic,
d'eix preciós somni,
perquè tot tard o d'hora fuig,
i eix amor meu també eixirà de mon costat.

Guaito ma vida passada,
i me pareix increïble aqueix canvi radical,
ha dat un tomb com de la nit al dia,
i joiosa faliro sa novetat.

Damunt nuvols ma ment roman,
mon cos sura enmig d'estrelles,
mon cor polsa acceleradament,.
i mons ulls llampurnegen sense descans

Inquieta, afortunada, cofoia,
així me sento quan arriba la vesprada,
no puc aclucar los ulls,
perquè ma reflexió me frisa.

Aqueix noi és esplèndid i sensual,
és la persona més bella d'eix món,
és extraordinari, agradable i captivador,
i jo de veres l'estimo.

Maria Barcons (4t ESO)

2n PREMI POESIA- 2N CICLE ESO

PREMI FLOR NATURAL DELS JOCS FLORALS DEL BAGES

categoria 14 i 15 anys

UN POSSIBLE GRAN MOMENT

Em pregunto cada dia
si m’agrades de debò,
potser vius una altra vida
potser ets diferent que jo.

Tampoc sé si tu m’estimes
t’ho voldria preguntar
però no sé què em respondries,
vull saber com ets abans.

Tot el que no sé fins ara
vull conèixer sobre tu,
desitjar amb gran esperança
que no ets només algú.

Jo que espero amb tota ànsia
un possible gran moment
on poder dir-te el que em passa
o parlar-te simplement.

Vull que arribi aquesta estona
tan desitjada per mi
que fa temps que duc a sobre,
no puc arribar al destí.

Un destí imaginari
inventat tan sols per mi
que pot ser que mai no passi
i que es perdi pel camí.

Marta Marsiñach 3r ESO B

1r PREMI PROSA- BATXILLERAT

TARD

Tot és fosc. Et preguntes per què has tornat si saps que tot s’ha acabat. No ho saps, penses, però sí que ho saps; has tornat per ell, per tornar a veure la seva mirada, el seu somriure sentir que res no et pot fer mal.

Et pensaves que seria fàcil, que en tindries prou de saber que és feliç, però ara t'adones que no, que ets egoista, com tothom, i que el vols per tu. T'has passat massa nits somniant-lo per donar-te per vençuda. Et sents mesquina perquè parles com si ell fos un objecte de valor que has perdut i que cal recuperar. Definitivament no ets més que una persona dèbil con les altres, que comença a tenir por de quedar-se sola just quan s'adona de que ja ho està. Tanta pressa per arribar i ara no saps on anar. No saps què li diràs, ni tan sols si el trobaràs. Ningú t'ha dit que continuï al poble; potser ell també ha marxat com ho has fet tu, com ho han fet la majoria dels nostres amics. Fa tant temps, ja!

Camines pels carrers sense pressa, els carrers que et van veure créixer, durant llargues hores. A cada cantonada hi tens un record i et sorprèn no haver-hi pensat des de que vas marxar. Te'n vas anar per oblidar i vas aconseguir-ho, en part.

Després de donar voltes tantes hores, decideixes anar al pis. No saps si l’Andreu va llogar-lo a algú altre quan us vau separar Decideixes intentar-ho. Se't fa estrany trucar al timbre ... allò era casa teva. Teva i de 'Andreu. Obren la portal sents que el cor et batega més depressa

-Laura!

Sentir aquella veu després de tant de temps et fa tremolar. No t'esperaves que hagués continuat vivint al pis, després de tot. T’adones de com l'estimes i creus que teniu dret a tornar-ho a intentar.

Quan et decideixes a començar la conversa, sents una veu femenina que prové de dins del pis: -Andreu qui és?

La propietària de la veu s'acosta i abraça l'Andreu mirant-te amb curiositat. Tu no pots dir res, només pots fugir. Corres fins al cotxe, cap a la ciutat, cap a la teva nova casa, cap a la teva nova vida. I és llavors quan t’adones que ja és tard, massa tard per tornar enrere

Sussana Xixons (1r Batxillerat)

1r PREMI PROSA- BATXILLERAT

NOTES D'AVUI

La llum només és present en un punt de fuga fràgil, que dóna un aspecte groc a la cambra. La llum apaga la lluentor dels objectes, de tots. El llibre de poesies de damunt l'escriptori ara és opac, el vermell lluent que tenia abans ha fugit i ja no el puc trobar enlloc. El ressó de les paraules que hi ha dins s'ha endormiscat, mandrós. Al seu costat, l'encenedor també mort, esperant tornar a la vida les paraules del llibre.

Tot és fràgil, sura sobre le silenci i la seva música va avançant. Ara una nota, després una altra, una fabulosa composició que com més escolto, més em sorprèn.

La cambra no té ahir ni demà i no sent res, només l'estabilitat d'ara i conjuga entre silenci la seva vida i li dóna paraules que són les que ara lentament, amb placidesa i potser també amb cansament, escric.

La voluptuositat de tot el que comprèn les quatre parets blanques em sobta. Com pot ser que sigui tan bella una paret nua?, es mostren impúdiques les unes a les altre i la seva extrema blancor no m'ofèn i amb desvergonyiment m'hi planto al mig perquè ara m'observin a mi i mostro davant elles la feblesa que amago fora, la ràbia, a vegades la pena i altres el desig.

El llit s'estén majestuós i el seu dormitori etern imposa respecte. El llençol blau fosc amaga el seu sexe i hi censura tot, tot el que hi ha dintre, la seva sorpresa que s'endevina sinuosa.

Tots els objectes juguen a un joc de silencis, es revolten davant la vida a la que estan sotmesos. La cambra resta quieta, esperant que la porta que està tancada s'obri i doni una nova lluentor a la seva petita immensitat i en la senzillesa de les petites coses. Esperant aquest sol que la transmudarà.

Ara, de sobte, una bufada d'aire apaga l'espelma, ja no es veu res, tot està fosc, tot s'acabat.

Anna Villar (Batxillerat)

ACCÈSSSIT PROSA- BATXILLERAT

Els alumnes a l’institut

NOTÍCIA: " Una gran part dels estudiants de secundària no presten atenció durant les classes"

Digueu-me tonto però al llegir aquesta notícia al diari m’he posat nostàlgic, mira. M’he posat a recordar totes les històries de la meva infància. Vaja, la majoria són coses que no vull recordar, però és igual. Això no ve a tomb. Com us anava dient, m’he posat a recordar totes aquelles coses que tots hem fet de petits. I no em digueu que no.

Una de les coses comunes amb la que tots ens hem trobat a primària és quan marxava el professor a fer un encàrrec. Allò no era un encàrrec! Era el camí de Santiago! Com trigaven, els paios o pai..., bueno, és igual. Ara, això si, deixaven un encarregat, normalment un dels "empollons", perquè vigilés i apuntés a la pissarra. Qui no ha estat mai apuntat a la pissarra? Sempre hi havia els típics folloneros, que a més eren egoistes perquè es quedaven la pissarra per ells sols: " Juanito, tienes trescientas cruceees". I l’altre: " Pero si no exo ná". Era molt mític.

I quan deixes una escola perquè s’acava el cicle i te’n vas a una altra? No és típic que el graciós de la classe faci la gamberrada per " despedir-se de l’escola", amb la que sempre ens quedem sense l’excursió de final de curs? Que dius, " Graciós, haver-te estat quiet. Ja veuras quina gràcia quan sortim, ja...". Típiques amenaces de canalla...

Però no tot és primària. Arriba un moment que ja ets "gran". " Hosti, tu! Ja vaig a l’insti. Què gran que sóc!" Això és el que es creu tothom. Arribes a l’institut i et dones compte que encara ets més criatura que mai. Coi, però a tu t’agrada. Jo crec que és quan millor t’ho passes. Aprofites els últims anys que et queden de tranquilitat abans d’arribar a l’infern. O almenys això és el que diuen els profes: " Ja arribareu a Batxillerat, ja". Cony, et foten por al cos. I després es queixen de que els alumnes són terribles. Clar, la gent és rencorosa. Si ells foten por, nosaltres també!

Hi ha cada cas que és massa. Hi ha professors que els hi deu passar com al "txiste": " Cinc minutets més, mama" " Però has d’anar a l’escola" " Mama, els nens m’insulten i em piquen. No hi vull anar" " Si fill, però tu ets el director". Sabeu això? Doncs segur que a algun li passa. Seguríssim. Deuen pensar: " Entro, no entro? I si entro, com sortiré? Sortiré?" Clar, després els professors agafen depressions i no ens volen fer classe. Però si hi ha classes on els professors han de marxar abans d’hora perquè ningú no els fa cas!! Total, que tens el "ginye" dels profes i del Batxillerat, però això no et priva de passar-t’ho bé.

I ha gent, però, que no se sap ben bé que venen a fer a cole. Per exemple, quan jo era jove i anava a tercer d’ESO, un professor posava a contar els arbres del bosc als alumnes del "fons sud". Coi, i ells els contaven! Un dia, el profe estava explicant una cosa i salta un i diu: " Tres-cents cincuanta -sis". Clar, ningú es va donar compte del que volia dir... O un altre. Un dia, el profe es va enfadar i ens va passar a mirar els deures. Pobret!. Es va endur una decepció! Al primer: " Tu, Amate, has fet els deures?" I l’altre: " No" " Com que no?" " Oh, què t’esperaves?" No és ningú, l’Amate... Això si, el profe no va continuar passant a mirar els deures. Ja no valia la pena.

Això acostuma a passar a la ESO. Però arriba un moment que ja ets al Batxillerat. " Però com he arribat jo aquí?" " Ah! És un misterio". Si, però encara és pitjor. Clar, amb això de que no és ensenyament obligatori... Que no és obligatori? Que no s’apunten les faltes? Arriba un dia i a la sala de professors es comenta: " Pasado mañana , en segundo, se entrega el Treball de Recerca". I tots els professors i professores: " Qué bién. Mañana estaremos más tranquilos...". Clar, a la classe hi ha cinc persones...

I a poc a poc vas fen-te gran i més gran i et dones compte que el "txollu" s’ha acabat. Ja entres a la Universitat! No em negareu que no us ha passat mai res del que he explicat. Suposo que almenys algú us haurà explicat una de semblant. Nomès recordar-vos una cosa, com si fos un espectacle: "La diversión en el Instituto está asegurada" I no és un reclam perquè "s’apunti" més gent. És la realitat.

German Flores (2n Batx.)

ACCÈSSSIT POESIA- 1r CICLE ESO

Catalunya és nostra pàtria,
Catalunya és nostra món,
amb Bages, Garraf i Anoia,
que algunes de les comarques són.

Al Montsià s’hi cultiva l’arròs,
també hi passa el riu Ebre,
de terra n’hi ha un bon tros,
i és negre com el pebre.

Al Priorat es fabrica el vi,
de la forma més artesanal possible,
també hi ha boscos de pi,
que són gairebé inaccessibles

A Catalunya es menja l’escudella,
també es balla la sardana,
amb una faixa ben vermella,
i amb un pantaló de pana.

Al meu poble hi ha un castell,
també la torre de la Minyona,
el castell és molt molt vell,
i deu pesar una tona.

Els diumenges fan mercat,
els turistes van donant voltes,
la gent s’ho mira des del terrat,
amb cara de poca soltes.

Si voleu coneixer-ho bé,
visiteu els seus paisatges,
a l’interior no hi falta res
tampoc a les seves platges.

Joan Medina Pérez (1r ESO)

ACCÈSSSIT POESIA- 2n CICLE ESO

TU AUSENCIA

De qué me sirve quererte
si no estás conmigo aquí
no me gusta estar sin ti
lo pienso continuamente.

A tu lado quiero estar
veo que no puede ser
y me hunde sin placer
ver que no puedes amar.

Si pudieras elegir
con nosotros estarías
sin triste monotonía
que no te deja vivir.

Presiento que falta algo
algo en mi interior
debe ser aquel amor
que despacio va finando.

Ha acabado para siempre
todo aquello del querer
pero siempre llevaré
tu recuerdo en mi mente.

Marta Marsiñach 3r ESO B