En tornar del "Corte Inglés", va veure que el seu vaixell no hi era. El va buscar per tot arreu, llavors on havia deixat aparcat el vaixell va trobar una barqueta de fusta, vella i atrotinada, dins la barqueta hi havia una nota que deia:

"Si vols tornar a veure el teu vaixell hauràs de anar a una illa encantada del sud. Però no et direm quina. Ja ja ja ja ..."

Es va asseure al final del port tot mirant cap al sud, un lloro que passava per allà se li va posar a la mà. En aquell moment se li van aclarir les idees i va agafar la barqueta i va marxar cap al sud. El lloro el va seguir.

En Quim va perdre l'orientació del sud, es pensava que estava perdut. El lloro com havia anat a molts racons del món li va as- senyalar cap a on era el sud. El Quim va seguir el lloro, perquè va pensar que per intentar-ho no perdia res. Però quan havien fet moltes hores de viatge van veure unes quantes illes agrupades. Uns quilometres abans de arribar a les illes un tauró li va mossegar la barqueta. En Quim es va poder escapar perquè el tauró es va quedar menjant el menjar que havia comprat en el "Corte Inglés".

Quan faltava un quilòmetre per arribar a la primera illa, va aparèixer un remolí petit darrera seu. Va nedar tant ràpid que va poder arribar a l’illa.

Va mirar i va veure el seu vaixell, quan l'anava a agafar uns pirates se li van avançar i li van dir:

- Com que ens volies robar el vaixell, doncs, saps que li fem als lladres?

El Quim va dir que no. I els pirates li van dir:

- Doncs els convertir en totugues.- Van cridar a un pirata que tenia una bareta màgica- converteix aquest lladre en tortuga- van cridar els pirates.

El pirata el van convertir en tortuga. Els pirates van marxar tot rient, cap al seu amagatall, en Quim que ara era una tortuga estava cridant al lloro perquè vingués, al cap d'una hora el lloro va arribar, i en Quim li va explicar la historia. El lloro tot seguit se'n va anar a buscar unes herbes i les va portar al costat del Quim.

En Quim va entendre que se les havia de menjar, i en menjar-se-les primer es va convertir en un gat, i després, en un gos, en una vaca, en un mono i finalment, en el Quim. Li va donar les gràcies al lloro, i li va dir si podia anar a distreure els pirates mentre ell s'emportava el vaixell. El lloro va anar a fer un tomb per l'i- lla per veure si trobava els pirates. El lloro va agafar la bareta i els pirates el van seguir, fins que el lloro va arribar a un precipici.

Els pirates com que volien la bareta, el lloro la va deixar anar i els pirates es van pensar que no era molt alt i es van tirar. Mentrestant, el Quim, va entrar al vaixell i va trobar al seu germà amagat dins l'armari , el Quim li va dir que no tingues por que els pirates ja havien marxat. En Jan va sortir corrent i va abraçar el seu germà.

En Quim li va dir al lloro si volia venir però el lloro va preferir quedar-se en l'illa.

I en Quim i el Jan van marxar a fer la volta al món, amb el seu trencagel a conèixer gent nova, i catacric catacrac el conte s'ha acabat, i catacrac catacric el conte ja s’ha dit.

Ester Badia (2 ESO)

Però ell s’hi va negar, una, dues, tres,...vegades fins que el pobre noi es va cansar de demanar-li. Un bon dia el noi(que es deia Joan)va pensar que li ho preguntaria per darrera vegada.

El rei s’hi va negar, però en Joan li va demanar si podia fer alguna cosa de profit per al rei. El rei s’ho va rumiar una estona. Va pensar: si es vol casar amb la meva filla, ha de ser un bon guerrer i molt valent.

Al final el rei va assentir amb una condició: que hauria de fer tres proves per a poder tenir la mà de la seva filla.

La primera va ser lluitar contra un drac, que residia en una cova i guanyar-lo.

El noi va dir que hi estava d’acord.

Va anar fent xino-xano cap a la cova del drac amb una armadura, un escut i una espasa que li havia deixat el rei.

Quan va arribar va poder veure que el drac no era un drac normal i corrent, sinó que tenia set caps!

El drac li anava escopint foc per sis boques, mentre que la del mig semblava no fer res. En Joan les anava esquivant amb l’escut hàbilment. Va intuir que el cor el tenia situat sota el cap del mig. Quan va poder li va clavar l’espasa al cor. El drac va caure a terra, sense vida.

Quan ja va ser al castell va ensenyar un cap del drac al rei, perquè sabés que era mort. Li va demanar la segona prova i li va dir que havia de fer callar els ocells d’aquell lloc. Va anar a buscar aquells ocells i quant els va veure va començar a pensar. Se li va acudir que podia fer un soroll estrident amb el seu instrument per deixar els ocells sords i ho va provar i va donar resultat. Quan va tornar al castell li va demanar la tercera prova. Li va dir que consistia a clavar-se una espasa al cor: "Així demostraràs el teu amor a la meva filla". El noi s’ho anava rumiant, rumiant fins que va decidir que es clavaria l’espasa al cor i així demostraria que l’estimava de veritat.

Va agafar l’espasa i se la va clavar davant del rei i de la filla i va morir.

Així és com em van explicar aquesta història.

Ivan Ruiz (1r ESO)

Al Bages, per aquelles terres,
hi trobem Cardona, el nostre poble,
envoltat per muntanyes i serres,
però mancat de gent noble.

Però encara que no tinguem gent noble,
tenim el nostre castell,
l’orgull del nostre poble,
on molta gent hi va deixar la pell.

Però el nostre castell,
fa molt temps que el van alçar,
ja no s’aguantava de vell,
i el van haver de restaurar.

La col·legiata en forma part,
és una part important,
una autèntica obra d’art,
però ara res hi fan.

La torre és l’altra part important,
la torre de la minyona,
on una dama hi va morir cridant,
del dolor que estava suportant,
això diu la llegenda,
que la van anar matant.

Les mines les van tancar,
perquè era molt difícil excavar,
i perquè perdien en lloc de guanyar,
perquè molts diners s’havien de gastar,
i de sal gairebé no en treien,
i van acabar veient,
que no anava bé el que feien.

I quan les van haver tancat,
hi van voler ficar un abocador,
i hi va haver una manifestació,
i tot el poble deia que NO,
i al final no el van ficar.

Cardona és més aviat de pagès,
molta gent viu al camp,
on l’agricultura van practicant,
i les ovelles van pasturant.

Però el que ens fa mantenir l’orgull,
és que el 1714 Cardona no va resistir,
quan les tropes de Felip V van venir aquí,
i per la força ens vam haver de rendir,
perquè tota Catalunya van conquerir.

Daniel Palou (1r ESO)

Hi ha qui pensa i espera
que del cel naus vindran
amb éssers d'un altre esfera
que la Terra arreglaran

Llancem a l'espai satèl·lits
que investiguen els estels
amb missatges insòlits
de tota mena i models

Fins ara ningú ens contesta
això és que no ens han sentit
i encara que no hi ha resposta
tornem i tornem a insistir.

La Terra és l'únic planeta
ple de vida i de colors

Canviem-li el trajecte al satèl·lit
i en comptes d'enviar
aquests missatges a fora
per viatges estel·lars.

Enviem-li un missatge,
a tota la humanitat
de respecte a la natura
abans que sigui tard.

Entre tots tenim la força
i faram un món millor
és una tasca conjunta,
protegir el nostre entorn.

Anna Belen Ayala (1ESO)

Glòria Sala (4t ESO)

El viatge amb cotxe cap a Cadaqués sempre se m’havia fet llarg, i més aquell any que el pare no venia amb nosaltres. Però jo sabia que m’hi havia de començar a acostumar. Aquelles vacances d’estiu serien les primeres que els bessons i jo les passaríem únicament amb la mare.

Em vaig haver de posar els walkmans per no sentir el Sergi i la Marina, que no callaven. A més, també sentia bordar el Groovy des del maleter. Entre uns i altres m’estaven posant nerviosa… Encara sort que la mare només es limitava a parlar de tant en tant.

Després d’aquell llarg trajecte vam arribar a la casa, la nostra segona casa. Pràcticament no havia canviat gens des de l’última vegada que hi vam anar. Però el que sí que vaig trobar diferent va ser la casa dels veïns; es veia arreglada. Vaig pensar que la família Codina se la devia haver venut. Ja començava a ser hora. Mai hi anaven.

El dia següent, mentre esmorzàvem, abans d’anar a la platja van trucar a la porta. Vaig anar a obrir. Era un noi alt, prim, morè i gairebé sense cabells, el fill de la família que ara s’estava a casa dels Codina. Es deia Xavi i tenia setze anys, un més que jo. Demanava si podia fer una trucada. Ens va explicar que passaria l’estiu a Cadaqués amb els seus pares i la seva germana, que tenia dotze anys, igual que els bessons.

A la platja ens vam trobar amb ell i la seva família. La mare ja els va començar a ratllar; pobra gent. Vam quedar que a la tarda els bessons i jo aniríem al poble amb el Xavi i la Berta, sa germana, per ensenyar-los-el. I a partir de llavors cada dia ens trobàvem per anar a la platja.

Els dies anaven passant i cada cop trobava més a faltar la presència del pare. Sentia un buit dins meu. Però amb la companyia del Xavi, més a prop cada dia, ja no em sentia tan sola. Ens vam anar coneixent fins a adonar-nos que la nostra relació anava més enllà de l’amistat. Tot ens anava molt bé. Però va arribar un dia en què les coses van canviar. Era un matí de juliol que, com de costum, el passàvem a la platja. La Berta, el Xavi i jo ens estàvem banyant mar endins. Vam decidir sortir de l’aigua. El Xavi anava darrere nostre. Quan em vaig girar per dir-li que s’afanyés, no hi era. Per un moment em vaig imaginar que devia ser una broma, però m’equivocava.

- Berta, i el teu germà?

- Xavi, Xavi!

Vaig agafar aire i em vaig ficar dins l’aigua. La Berta va anar a avisar els nois que vigilaven la platja i van venir de seguida. El van treure de l’aigua i una ambulància se’l va emportar. Ens vam espantar molt. Per sort van dir que només havia estat un tall de digestió

El dia següent a la tarda, ell i jo passejàvem tranquil·lament per la platja i de sobte em va fer parar.

- Clàudia, t’he de dir una cosa, però… no sé com començar - em va dir amb cara d’inseguretat.

- Digues, home, digues!

- Doncs que…

- Va, digues-ho d’una vegada.

- …que no podem continuar junts.

- No t’entenc. Per què? Tens por que no ens tornem a veure més després de l’estiu? - li vaig preguntar tota estranyada.

- Sí, però no perquè s’acabin les vacances sinó perquè…

- Perquè què? - vaig insistir.

- …perquè m’estic morint.

- No, no pot ser!

- Sí, tinc problemes de cor.

- Però…

- Deixa’m parlar. Fa uns anys, els metges em van diagnosticar un problema càrdiovascular. Allò que em va passar ahir no va ser un tall de digestió. Va ser un atac de cor. Per això crec que serà millor que ho deixem. No et vull fer més mal del que ja t’he fet - em va dir tot trist.

- T’ajudaré. Faré qualsevol cosa abans que em quedi sense tu. El meu pare va morir de càncer. Me l’estimava molt i el continuo estimant com el primer dia. Era una persona meravellosa. Mai m’havia fallat. Sempre el tenia al costat quan el necessitava. No permetré que em torni a passar el mateix amb tu.

Aquella nit se’m va fer llarga. No vaig poder dormir ni deixar de pensar en allò que em va dir. Havia d’ajudar-lo i no sabia com fer-ho.

L’endemà al matí, com cada dia, vam passar-los a buscar per anar a la platja. Ningú obria la porta. El cotxe, que sempre deixaven a fora, tampoc hi era. Tot plegat se’m feia estrany. La Marina, el Sergi i jo ens en vam anar a la platja. Al migdia, quan vam tornar, la mare ens va sentir a arribar i va venir de seguida cap a nosaltres.

- Nois, nois, acaba de trucar el pare del Xavi. Diu que són a l’hospital. El seu fill està en coma.

Vaig agafar les claus del cotxe i vaig dir-li a la mare que m’hi portés de seguida. Em vaig desesperar. No em podia creure que s’estigués morint. Aquella situació em feia recordar el pare. Primer ell i ara el Xavi. Per què m’havia d’estar passant a mi?

Un cop a l’hospital ja no me’n vaig voler moure; li havia de fer costat. Llavors em vaig adonar que realment m’importava molt i no podia viure sense ell. El necessitava.

- Hauries de descansar, Clàudia. Vés-te’n a casa. Nosaltres ens quedarem aquí i si hi ha novetats us les farem saber - em repetien els seus pares contínuament.

- No, de veritat, em vull quedar aquí.

Al cap de dues llargues setmanes la situació va millorar. Va ser com un miracle. El Xavi va sortir del coma i pocs dies després podia tornar a casa. No ens ho crèiem. Els metges van afirmar que aniria millorant amb el temps i que podia arribar a curar-se del tot.

- Si he de donar les gràcies a alguna persona, aquesta ets tu, perquè m’has fet adonar de les ganes que tinc de viure, de viure al teu costat- em va dir mentre me’l mirava tota emocionada.

I ara, dos anys després, recordem junts aquell estiu des d’un lloc que mai oblidarem: Cadaqués.

Marta Marsiñach (4t ESO)

Un calor inmenso, un éxtasis apoteósico, mi garganta saborea el líquido absorbido durante unas horas. Mi cabeza da vueltas, mis ojos se cierran y se abren a la velocidad del viento. Todo a mi alrededor se mueve y me cuesta sostenerme en pie. Bailo, bailo y sigo bailando. No puedo parar, no quiero parar. Me gusta que todo mi cuerpo aguante, estoy como poseída y me encuentro a gusto. Me siento libre, sé que sigo siendo la misma persona, pero estoy eufórica. Es otra galaxia, otro mundo, algo distinto, diferente a lo monótono.

A la mierda lo mando todo. Deseo aparentar que ya no me importa nada, que permanezco en mi mundo cuando en realidad vivo más angustiada que nunca jamás.

El llanto comienza. No entiendo como en este estado consigo hacerlo, pero hago un repaso de mi vida. Pienso en el pasado, añoro demasiadas cosas y a personas que no regresarán. Duele mucho descubrir que no he superado hechos que creía ya olvidados. El presente es diferente, muy diferente.

Lloro desesperadamente. En mi mente se repiten frases, resuenan en el interior de mi cabeza como si tuviera unos altavoces. Sigo llorando, ya por inercia.

Estoy volando, flotando en el cielo, pero con bastante intranquilidad ya que la cabeza me pesa mucho. Tengo la sensación de poseer martillos dentro de ella dándome golpes para que reaccione. Creo que estoy dando vueltas, cada vez más rápido, y parece que me caiga, pero con gran esfuerzo, mantengo el equilibrio.

En una silla dejo caerme porque una niebla corre por delante de mis ojos como si una ostentosa tormenta estuviera a punto de estallar. Cierro los párpados y diviso insaciables e interminables luces que trastornan mis sentidos. Observo caminos a lo lejos los cuales no terminan en ningún lugar distinguible. Movimientos de objetos y colores puedo entrever al abrir los ojos; es como si la locura escondida en mí hubiera salido de una vez por todas. Desde un rincón contemplo todo lo demás y un sentimiento de rareza e incomprensión se desbordan en mi alma. Un miedo desconocido penetra sobre mí igual que una lapa enorme. Siento miedo, pero un miedo controlado, un miedo extraño, alejado del pánico. Quiero gritar i no puedo. Todo mi cuerpo está tiritando y unos escalofríos me persiguen y se repiten sin cesar. Estoy en una nube, atrapada, aprisionada allí para siempre. Oigo ruidos y no consigo distinguir si provienen del mundo exterior o si realmente son producto de mi psicosis. Intento apaciguarme buscando cualquier cosa a la cual aferrarme. Soy débil y la sensación que siento de soledad ante la vida es exorbitante, me sobrepasa. Me siento verdaderamente sola.

Empiezo a sudar descomunalmente y a continuación un escalofrío recorre todo mi cuerpo estremeciéndome súbitamente. Sin poder evitarlo, caigo al suelo.

Las náuseas irrumpen en mí como un relámpago que acierta sobre su objetivo final y lo destruye. Permanezco asustada, más aún cuando me veo reflejada en un espejo. Me niego a aceptar lo que tengo enfrente de mis ojos abrumados. Y estando tumbada en el suelo le doy con una fuerza subliminal una patada al espejo hasta fragmentarlo en mil pedazos. Logro levantarme después de unas pequeñas e instantáneas vacilaciones.

El juego sigue, la noche todavía es joven y larga. Saco la energía escondida en mí y decido no entristecerme. Percibo una lluvia fresca sobre mí de la cual no me apetece huir. Las estrellas son más brillantes hoy que cualquier noche de verano. Me siguen como fieles compañeras de viaje sin retorno al país de la demencia. Me satisfacen igual que un beso frágil e imprudente en el cuello. Unas ganas insostenibles de hacer el amor bajo la tierna mirada de esas estrellas fugaces escondiendo sueños palpables en el aire.

Soy un laberinto negro, sin principio ni final, sin límites. La salida es hoy más lejos que nunca y resta aún recorrido en el cual pueda tropezar de nuevo. Árboles, pájaros, montañas, sol, lluvia, viento, niebla, piedras, flores,... en ellos hallaré el fin de mi ser pasmado dentro una armadura insostenible.

¡Ya no existe nada! Yo no soy nada. Mis recuerdos sí persisten en mí, sin embargo ellos no volverán. ¿Qué son sino sólo recuerdos? ¿De qué me sirven si sé que están encarcelados en el tiempo como yo? ¿Sueño externo o interno? Necesito soñar aunque sea en vano.

Maria Barcons 1 Batx

I potser serà aquest mateix temps el que un dia ens separarà de les persones que estimem i tot caurà en 1'oblit, aquest fals oblit que tots, en el fons, recordarem, perquè no pot ser que una part de nosaltres mateixos mori i quedi enterrada entre el pas del temps; potser sí que això és la vida. Si no, mira al teu voltant, mira la gent que hi ha, segur que saps com són, segur que t'has parat a pensar-ho més d'una vegada ... potser fins i tot algun cop t'has prés la llibertat d'opinar sobre un d'ells, com si tu fossis algú per decidir què esta béd i què està malament, com si els coneguessis prou com per jutjar-los. Què en saps tu de 1'altra gent si, per començar, segurament no saps qui ets tu. Qui ets, pots dir-m'ho? No et fa por estar amb tu i estar sol? Encara que estiguis envoltat de gent, no tens pensaments que mai no diràs en veu alta? No hi ha moments de tu que no recordes? Estàs sol i no et coneixes.

No tens por de tu mateix? És com si no fossis tu. Com si ara poguessis sortir de tu i anar a parar a una altra persona. No. Tu ets tu, i estàs sol i no et coneixes i a més a més, tens por. Tots estem sols. Estem junts, si, potser ens entenem, però hi ha una part de nosaltres que està sola. La part que amaguem, que té por, que no volem conèixer. I encara et permets el luxe de jutjar?

Has pensat mai com es distingeixen els sentiments? Ho saps? Oi que no? Jo tampoc. L'amor ferit pot semblar odi, 1'amistat por semblar amor, la impotància pot semblar ràbia ... Tinc por.

Potser si que això és la vida.

Al final tothom és com de vidre; transparent i fràgil, capaç de trencar-se amb una sola caiguda, encara que amaguem el vidre en una falsa capsa d'acer. No ho veus? La gent parla de temes superficials mentre per dins pensen aiguna cosa potser no tant superficial. Es ruiren i parlen i a la vegada senten. Veuen, potser, com estimen aquella persona i què farien amb ella si no fos per la por. Por d’ells mateixos, i de 1'altra persona i també dels del costat i dels de més enllà i dels que ni tan sols no coneixen. I per què? Per què de vegades ens cega tant la racionalitat fins al punt de la contradicció? Potser és que estem destinats a complicar-nos la vida per naturalesa, fins i tot quan 1'oportunitat de ser feliços se'ns presenta davant, propera i desitjable. I mentre, els altres, els que ho tenen tot clar, hauran de resignar-se i esperar que potser algun dia ... aquest algun dia que sempre hi és però que casualment mai no arriba per segons qui. I els dubtes continues entre nosaltres, com una ombra que ens segueix incansablement i continuaran marcant les nostres vides, i sobretot, les nostres equivocacions quan intentem evitar, precisament, aquestes equivocacions.

Potser sí que això ds la vida, i després de tot, val la pena viure. La vida pot tenir sentir si la mires des d'un punt de vista diferent. És difícil saber què vols a cada moment, què estimes, què oblides, i de vegades sembla que el passat hagi de penetrar dins teu i no sortir mai més, sobretot quan continua essent tan desitjable, tan igual que abans malgrat els canvis. Però això és la vida, aprendre a deixar enrere allò que només et pot fer mal i viure ara, viure avui amb les oportunitats inesperades que t'ofereix la vida, perquè això s'acaba i mai no hi ha segones oportunitats, mai. Només això pot canviar el present i millorar el futur, i arribar al pas final arribar a estimar, arribar a ser feliç i demostrar a tots aquells que no t'han permés de ser-ho que hi ha vida més enllà d'ells i la seva platònica existència.

Potser sí que això és la vida. Ara tot el que vull ds que m'abracis. Si pots arribar fins a mí i entendre la més petita part del meu cor, et donaré amor. I escolta'm, agafa'm, envolta'm amb els teus braços, protegeix-me, que tinc por, jo sóc dèbil i tu ets fort. No és fàcil estimar-me, ho sé, no puc oferir-te res, no guanyaràs res, però deixa'm provar-ho, tan sols un instant. Jo també pus escoltar-te i entendre la més petita part del teu cor.

Susana Xixons (2Batx)

Tres per jugar
i una per treballar
la vida és curta
i s’ha de disfrutar.

Quan comença
tothom juga,
però quan s’acaba
tothom plora.

L’hora
és vida,
si s’oblida
mor la filla
si es recorda
viu la corda,
la corda de la vida

Rafel Jané (1 ESO)