Un altre dia de treball i cansat. Em vaig acomiadar del meu despatx i de l’amo.  Vaig agafar les claus, la maleta i vaig marxar. Aquell dia tenia una sensació rara, com si alguna cosa molt greu anés a passar aviat. Mentre anava amb el cotxe, anava escoltant un programa de ràdio sobre economia. Com que no tenia ganes de sentir tot el “rotllo”, vaig anar canviant d’emissora fins que vaig trobar-ne una de música tranquil·la.

Com de costum vaig parar a un bar a prendre alguna cosa. Vaig aparcar, i al entrar una persona em va saludar . ¡Oh, no!  Per desgracia era la meva futura sogra. Em vaig asseure i em va començar a parlar amb la seva veu de pito.

- Holaaa guapo como estás? – era la mare de la meva noia Marta. Eren una família molt amables (menys la sogra) i parlaven el castellà.

I jo li vaig contestar:

- Bien, mire un dia de trabajo como otro. ¿y usted?- i ella em va respondre, ja amb aquella cara tant coneguda de xafardera.

- Bien, muy bien. Hoy he estado hablando con mi hija de lo grande que es tu casa, y que tu vives solo...- Ja està, ja començava amb les indirectes. Com que no tenia ganes d’un sermó li vaig dir que tenia pressa i me’n vaig anar.

En arribar a casa vaig trucar a la Marta per si volia anar a sopar a un restaurant el dissabte. Ella que sempre estava alegre, rarament, em va dir que no, i que no em volia veure mai mes. Jo paralitzat i estupefacte vaig penjar el telèfon i  com que no tenia gana me'n  vaig anar a dormir. Abans d’adormir-me sempre em quedava mirant el meu quadro preferit de Picasso. 

Em va costar molt adormir-me, però després d'una bona estona ja roncava.

De sobte vaig sentir que tenia molt de fred, però, vaig notar com si algú m'acotxes, i vaig seguir dormint tranquil·lament. Em vaig despertar sobtadament. No podia ser, jo vivia sol. No havia deixat les claus a ningú, no tenia cap animal i la noia m’havia deixat!!. Així que vaig obrir el ulls i...  “¡CARAMBA!” on se suposa que hi havia d’haver el quadre, hi havia un gran ram de flors, les cortines,  les parets, eren d’un altre color. Però qui tenia jo al costat?. Perquè es clar no podia ser ni un monstre ni un fantasma. Així que em vaig aixecar i la vaig veure. Era una noia d’uns 20 anys que dormia plàcidament.

No sabia qui era ni on era jo. Vaig fer córrer les cortines i vaja, el terrat, el paisatge... tot coincidia amb casa meva només canviava la decoració. Ella, amb un gran badall es va despertar, em va mirar i va començar a cridar, jo tot espantat pels crits que feia, corrents li vaig anar a tapar la boca, però ella amb ulls d’assassina em va donar un cop de puny i vaig veure les estrelles. Li volia intentar explicar el que havia passat, però ella volia trucar a la policia , i no va parar d’ intentar-ho fins que no vaig acabar d explicar-li.

I li vaig dir:

- Què? em creus o no!?

 Ella mig plorosa em va respondre:

- Però com ha pogut passar!?

 La vaig mirar amb ulls interrogants i aixecant les espatlles li vaig contestar:

- No ho se, però aquí hi ha una persona que s’ha equivocat, i aquesta ets tu perquè aquesta casa és la meva!

 I ella va dir:

- No, no, això maco és casa meva. Que encara no has vist la decoració?

- Ja, però això ho pots haver canviat a la nit ¡eh?!- li vaig respondre mig empipat.

- Però que estàs boig o que? Jo vaig arribar i em vaig ficar al llit.

- I no em vas veure? Jo hi era ja. - Li vaig respondre.

- Em pensava que era la meva gossa KuKi ! – va dir a punt de plorar.

- Bé, no cal que ploris. D’acord ara ens vestirem, i anirem a veure l’amo del bloc i els papers de la casa.

- D’acord.- Em va respondre.

- Ah, per cert com et dius?

- Ran, Ran Guix. I tu ?

- Jordi, Jordi Trastell. Molt de gust.- I així em vaig presentar a aquella noia.

Tot seguit ens vestirem, vam agafar el cotxe i vam marxar a veure l’amo del bloc on vivíem, per dir-li que hi havia un error. Al cap de mitja hora de viatge fent-nos suposicions absurdes sobre el que havia pogut passar, i rient una “estoneta” vam arribar al despatx de l’ amo del bloc.

En entrar ens van dir que ens esperéssim en unes butaques que eren molt còmodes, 5 minuts després ens van avisar que passéssim cap al despatx. Quan vaig entrar em vaig quedar parat de la bona olor que feia el despatx i lo ben conservat que estava. Ens vam saludar i vam començar a parlar.

- I bé? Que volen una casa o un pis parelleta ? - Ens va dir l’amo.

- No, no, no som parella només hem vingut per que, vaja que hem tingut un problema amb el pis 36 del bloc Aquamar.

 Ens va mirar, i de cop es va aixecar i va començar a mirar uns papers . De sobte va començar a riure com un boig.

- O sigui que us heu trobat. Ja m’ho pensava que alguna vegada passaria. Be se suposa que us haig d’explicar el que ha passat.

 Tots dos mig espantats vam afirmar amb el cap.

- Doncs així val mes que anem al vostre pis. 

Quan vam arribar, primer de tot ens va dir que comptéssim quants pisos hi havia, quan vam tornar amb ell li vam dir que hi havien 46. Ell tot seguit va treure uns papers, que eren els de l’ edificació. Vam mirar, i allà en un quadre posava que n’hi havia 47.

- Però com pot ser?- Li vaig preguntar. 

Ell amb un somriure de orella a orella ens va dir que jo i la Ran vivíem al mateix pis.

- Però que diu, si jo es el primer cop que veig aquest “paio”. – va protestar la Ran.

- Molt fàcil, si us plau vinguin amb mi i no diguin res ni protestin. Aquesta es la porta del seu pis, no?, ara senyor Trastell obri la porta amb la seva clau i entri.

 Jo seguint els seus passos vaig obrir el pis i tornava a ser el meu pis. 

–Molt be senyor, es el seu pis no? Doncs ara, tanquis a dins i esperi que la senyoreta Ran obri amb la seva clau.

 Al cap de 10 segons, el terra va començar a tremolar, i les parets van començar a girar d’una manera espectacular, i amb un vist i no vist, ja era la casa de la Ran. Tot espantat vaig sortir.

 –Doncs això es el que passa, com que vostè senyor Jordi ens va dir que només i passaria de dilluns a divendres i vostè senyoreta Ran de dissabte a diumenge, vam decidir lliurar-los aquest pis. I això es tot.

La Ran i jo ens va mirar i vam començar a riure, per que no sabíem que fer si riure, plorar, o matar l'amo.

 De fet ara ja estava resolt. Li vaig deixar el pis a la Ran i a canvi l'amo em donà un altre pis. 

Després va ser com si una bombeta s’encengués al meu cap. La meva noia podria ser que hagués vist  entrar a la Ran i s’hagués imaginat coses que no son. Així que ràpidament la vaig trucar li explicà tot el que havia passat, i ella mig avergonyida em va demanar perdó. 

Al final ens vam casar ( Ah! i no podria haver anat millor si no hagués estat per la sogra que només volia que ens fessim fotos, que el restaurant no fos tant senzill.... i que la padrina del nostre casament no fos la RAN). 

Laia Marsinyach (3r ESO)

Hoy, ya no siento el alma.
Hoy, mi cuerpo vacío, en calma;
mas no consigo ni puedo encontrarle.
Hoy, me siento raramente perdido,
por aquel último y cruel suspiro.

Por un último suspiro implacable,
yo ya no soy quien era ni seré
ni soy quien verdaderamente quisiera ser,
para recuperar un sentimiento interior
que revela mi persona, mi última labor.

Igual que una triste y fría piedra
envuelta de una reciente hiedra;
como viento, libre y desatado

Sonaron las campanas y se acentuó el silencio. Apenas restaba nadie en aquel sitio, todo era silencio y soledad, todo era un espacio lleno de recuerdos que ya están desaparecidos de nuestra memoria.

El tiempo, ese enemigo de lo soñadores de cuentos, de los contadores de sueños… el tiempo… un elemento tan indefinible que se nos escapa de las manos con sólo nombrarlo. Nadie, nadie puede luchar contra él, ni la más cruenta guerra podría abatirlo, podría derrotarlo. El tiempo es nuestra pauta, nuestro consuelo de malos ratos, nuestra excusa por no hacer algo, nuestro sueño de eternidad (finita)… i sin embargo, el tiempo no se ve, ni se toca, ni lo podemos dominar.

A tantas lagrimas tantos años, a tantas risas algunos años más. I a tantos días llenos de monotonía, días que no se salvan de su propia esclavitud, días sin corazón ni esperanzas, se le suman los años que me pueden quedar. Hay un tiempo sin futuro y un futuro en el que el tiempo no existirá.

Nada a mi alrededor. Sigo observando el sitio tan conocido y extraño que me rodea y no puedo  dejar de llorar. Porque? Porque pasan estas cosas? Yo nunca quise que esto fuera así.  Yo nunca quise que esto ocurriera. Nunca más nada será cómo antes, y sin embargo pienso seguir luchando por estos ideales muertos que llenaron mis mejores días, pero no pienso llorar más, ni sufrir, ni volver a morir por un sueño que estaba destinado o quebrar en su intento.

El tiempo, ese gran enemigo de los que, como muchos, queremos cambiar las cosas, se nos echa encima y nos impide avanzar, nos corta las alas de la libertad que nunca hemos tenido, y nos hace avanzar por el camino que él ya ha escrito por nosotros.

Llega un momento en que ya no hay nada dónde agarrarse, en que la realidad se ha vuelto gris y el futuro negro.

 De repente vi que todo se perdía, todo lo que estaba a mi alrededor, y entonces me di cuenta de que el sueño de mí misma ya  se había acabado. Sonaron las campanas i se eternizó el silencio.

Ma. Lluïsa Sort (1r Batxillerat)

Si pogués saber
com curar la pobresa
alimentar la fam
o fer morir la maldad..

Si pogués saber
com matar la guerras
d'aquests burgesos atrinxerats
que no escolten el poble
i romanen callats

Si pogués fer aquestes coses,
si les poguéssim fer amb el cor,
de debó que t'asseguro que el món seria millor

De moment, això ens manca,
però l'esperança regna al cor,
i el desig de pau que ens acarona,
ens fa dir: GUERRA NO!

Xavi Ventosa (2n ESO)

Temps era temas hi havia un home anomenat Marçal que vivia tot sol en una casa al peu d’un antic volcà extingit fa molt de temps, envoltat de frondosos boscos i de verds camps que donaven un aire natural a aquell paisatge. En Marçal, cada dia es llevava ben d’hora i pujava a peu cap al volcà, per fer una mica d’exercici i desvestllar-se, ja que li agradava molt passejar pel gran cràter que tenia el volcà, que era molt poc conegut per a la gent i quasi mai no veies ningú per aquelles contrades.

Un bon dia, en Marçal s’aixecà ben d’hora i, com sempre, va agafar el camí esmolat que conduïa cap al volcà. Caminava tranquil·lament quan, de sobte, es va entrebancar amb una pedra i va caure a terra. En aixecar-se, va veure que aquella pedra tenia una forma arrodonida tot característica, cosa que va fer encuriosir en Marçal. Va agafar-la i va veure que, mig esborrat hi havia alguna cosa escrita. Va bufar sobre la pedra i en va marxar un bon tou de pols. Llavors, es podia veure més clar el missatge que estava escrit a la pedra, amb lletres vermelles com el color de la sang. En Marçal va intentar llegir-lo però només va poder desxifrar-ne un tros. Deia: ”La vetllada de cap d’any serà revelat l’enigma de la nit sobre la tomba del volcà”. En Marçal no acabava d’entendre el missatge d’aquella pedra ni sabia que hi hagués cap tomba al volcà, cosa que li va provocar una certa curiositat. Van anar passant els dies i en Marçal cada dia es capficava més amb aquell missatge fins que un dia, passejant pel volcà, va veure un ferro clavat a terra. Va provar d’arrencar-lo però no va poder. Semblava que estigués clavat a molta fondària. El dia següent va portar una pala i començà a cavar al voltant d’aquell ferro fins que va descobrir una tomba sobre la qual hi havia escrit el mateix missatge que a la pedra que havia trobat. En Marçal es va quedar sorprès.

Al cap de molt temps en Marçal ja havia oblidat  tot allò i tornava a estar tranquil. Un dia a la vesprada no sabia què fer i va decidir anar a donar un tomb cap al volcà. Ja començava a fer-se fosc i en Marçal va decidir tornar cap a casa, però tot baixant va veure l’antiga tomba. S’hi acostà i va veure que la tomba era destapada. Llavors, va recordar que era la vigília de cap d’any, cosa que li va produir un calfred. Ja era fosc, quan de sobte va veure venir una ombra d’entre el bosc. S’anava acostant a poc a poc, amb uns passos lents, fent soroll quan trepitjava les fulles seques. Sobre el cap duia una mena de llum negre que brillava en la foscor. En Marçal, espantat va fugir cames ajudeu-me bosc avall i es va tancar a casa, però tot i així continuava sentint sorolls al voltant de casa. De sobte, es van obrir les finestres i va entrar una ràfega de vent. La llum del sostre es movia d’un cantó a l’altre. Llavors, amb un fort espetec contra la paret, es va obrir la porta, de bat a bat. En Marçal estava mort de por i no sabia què fer, estava esgarrifat. L’endemà dos homes que anaven a visitar el volcà es van trobar amb la tomba i amb el cos d’en Marçal a dins. Van veure que era mort i van anar avisar a algú, però uns quants metres bosc endins, van trobar escrit en un gros roure: “L’enigma de la nit s’ha complert.” Ells no sabien què significava, aquell escrit. Només ho sabia en Marçal, la primera víctima d’una llarga llegenda, la llegenda de l’enigma de la nit.

Oriol Serra (3r ESO)