Cada nit ho veig, m'adormo i ho veig, veig el que ningú es pot imaginar.
Avui m'he despertat amb un fet donant-me voltes pel cap. Era un somni o era realitat?
He anat a l'institut tot passejant enmig de jardins plens de flors de tots colors, de places il·luminades pel sol del matí, carrers començant a agafar vida, la vida d'un nou dia. Però, malgrat tot, jo no puc parar de donar voltes al que he vist aquesta nit, al que fa nits que estic veient, al que, potser, veuré més dies.
Entro a classe: el mateix ambient de sempre, les noies a un racó parlant de les seves coses, els altres mirant per la finestra o preparant-se per començar la classe. La meva presència no sembla haver cridat l'atenció. Sona el timbre indicant l'inici de les classes, acaba d'entrar el professor de naturals, fa la cara de sempre, bosses als ulls, galtes inflades, celles gruixudes, adormit. Comença a explicar la lliçó, que si física que si química. Em crida l'atenció més d'un cop, el cert és que a mi les naturals m'avorreixen, em fan dormir. El que realment m'agrada és la classe de dibuix, és una classe en què puc fer volar la imaginació. Pensar en personatges fantàstics, plantes de colors, aigües cistal·lines,etc. Si hi ha alguna cosa que m'agradi en aquesta vida és imaginar, pensar, somiar, volar en els meus pensaments. De sobte entra el nostre tutor i em crida, diu que a l'hora del pati el vagi a veure. Em pregunto què deu voler. Quan s'acaben les dues primeres classes sona el timbre anunciant l'hora del pati. Vaig a veure al tutor tal i com m'ha demanat. Em fa asseure a una cadira, ell seu a la cadira encoixinada de darrere la taula plena de papers, bolígrafs, llibres. Endreça la paperassa i em mira per sobre les ulleres de pasta i amb la seva veu ronca diu:
-Arnau, hem de parlar.
Aquestes paraules no m'han sonat bé, tenia un mal pressentiment. He abaixat la mirada, he pensat uns segons i l'he mirat. I ha començat:
- Tinc queixes dels professors de les alters matèries, em diuen que estas baixant, el trimestre passat vas treure molt bones notes, de les millors de la classe. Però aquest cop estas baixant en picat. Em diuen que estàs molt distret, sempre mirant la mosca que passa volant just pel teu davant. Què t'està passant?
Jo ja ho sé el que em passa, no puc parar de pensar en el meu somni. És una maravella.
No vull que sàpiga el que em passa, perquè al cap i a la fi crec que no em passa res.
Abaixo la mirada i em torna a fer la mateixa pregunta. Quan veu que no contesto per fi em diu que vagi al pati però que m'esforci més.
Quan arribo al pati, la Laia, la meva millor amiga, encuriosida em demana el que m'ha dit el tutor. Jo li explico i em diu:
-Però, què et passa? - i jo penso, i li explico.
- Laia, cada nit visc un somni, és maravellós, és el més bonic que he vist en tota la meva vida. Des que m'adormo fins que em toca el despertador. Tot comença quan estic dormint sota un arbre, hi ha un clima molt agradable, passa un aire suau. Aleshores, s'acosta una noieta amb una veu molt dolça i comença a cantar, amb la seva veu em desperta, és una noia molt bonica, de cabells llargs i arrissats, ulls d'un verd intens i uns llavis molt fins. Les mans són blanques i delicades i fa olor de les flors de primavera. M'aixeco i començo a caminar per un camí planer, al costat del qual hi ha arbres alts i verds. Ametllers florits. Quan arribo al final del camí em trobo en un gran jardí de dimensions extraordinàries. Al mig del jardí hi ha un llac amb una aigua molt neta, cristal·lina on hi neden ànecs, peixos de tots colors, etc.
Hi ha molts camps verds, amb flors de tots colors, papallones d'uns colors mol vius volant. I un cel clar, blau, amb el sol tocant el mínim perquè no passi fred. És un món perfecte, no hi ha guerres, ni maltractaments, ningú té malalties, no hi ha pobresa, tothom s'estima. I cada dia descobreixo una cosa nova. No t'ho pots imaginar.
Després d'explicar el meu somni a la Laia, s'ha quedat callada mirant-me durant uns segons. I finalment m'ha dit amb veu baixa:
- Que bonic!
Acaba de tocar el timbre per entrar, les hores que queden de classe me les estic passant pensant, pensant i pensant.
Tres dies després entro a la classe i tothom està com sempre, veig a la Laia que ve corrent i em demana si hi ha alguna novetat en el meu somni. A mi se m'escapa una rialla. M'ha fet gràcia que em vinguessin a demanar pel meu somni com qui demana sobre un accident. Vaig a seure i a preparar les coses per començar la classe, avui tenia més ganes d'anar a l'institut perquè toca dibuix. Entra la professora a classe, ens diu que començarem a dibuixar paisatges, m'ha motivat. Comencem a dibuixar, va passant l'estona i quan s'acaba la classe em trobo amb tots els meus companys mirant el meu dibuix. Estan bocabadats. Quan me n'adono, veig que el que he dibuixat és el jardí del meu somni, és ben igual, com si li hagués fet una foto. La professora es queda sense saber què dir quan veu el dibuix. Em diu que no s'esperava que en tota la seva carrera veuria una cosa així. Em posa un excel·lent.
Passen els dies, el meu somni cada dia és més interessant, cada dia veig que el meu món és millor.
Un dia em llevo, vaig a l'institut, tot normal com sempre. Quan arribo a casa la mare està estranya, està asseguda amb els colzes a la taula, els ulls vermells, un mocador a la mà. M'hi acosto i li dic:
-Hola mare, estàs bé? Què passa?
I amb una veu ofegada em diu:
-Seu aquí - assenyalant la cadira del seu costat.
- Què passa? Mare no m'espantis.
- És la teva germana, avui hem anat al metge per sisè cop, perdona per no haver-ho dit.
El cas és que… li han diagnosticat càncer, ens han dit que estava molt desenvolupat, i que li queden dos mesos de vida.- Ha sigut acabar de dir-me això i començar a plorar. Jo m'he quedat parat, se m'ha tallat la respiració, no m'han sortit paraules. I al cap d'uns segons he començat a plorar jo també. De la meva germana no n'he parlat, però l'estimo molt. Ens portem dos anys, ella és més petita. Sempre hem jugat junts, ens ho expliquem tot, no ens barallem mai. No sé què faré sense ella… M'ha caigut el món a sobre. Vaig a la meva habitació i em passo la tarda estirat al llit, pensant en ella i plorant. Només em pregunto perquè li ha tocat a ella, la més innocent que hi ha al món. Arriba l'hora de sopar, no tinc gana. Em poso el pijama, vaig al lavabo, em fico al llit i intento dormir, però no puc deixar de pensar en la Roser, la meva germana.
Quan per fi m'adormo, comença el meu somni, però aquesta vegada no és com les altres. Tot comença quan estic dormint sota d'un arbre, però aquest cop no és un arbre verd i a punt de florir. És un arbre cremat, mort. Em desperto quan els crits d'una bruixa em tallen el son. Ara no fa un temps agradable, fa fred i s'acosta una tempesta. Vaig caminant per un camí ple de pedres, esbarzers , etc. Els arbres són tots secs.
Quan arribo al final del camí, hi ha el mateix jardí però amb males herbes, mosques, cucs. Al mig no hi ha un llac amb l'aigua cristal·lina, hi ha una bassa amb una aigua bruta, els peixos flotant i els ànecs plorant. Això és un malson, vull despertar i tornar a la realitat que, ara mateix, és molt pitjor que el mateix malson.
Som al matí, per fi m'he llevat, em vestixo i vaig cap a l'institut, avui no en tinc ganes, em quedaria tot el dia tancat a casa sense veure a ningú, plorant.
Arribo a classe i com ahir ve la Laia corrent a demanar-me pel meu somni. Jo amb els ulls plorosos i cara trista li faig que no amb el cap i vaig a seure. La Laia ve a veure'm i em demana què em passa, jo no ho puc evitar i em poso a plorar, m'acompanya fins al lavabo i un cop em rento la cara li explico. Es queda parada i m'abraça amb força.
Després del pati ens torna a tocar la classe de dibuix. La professora ens diu que fem un altre paisatge. Agafo un full en blanc, un llapis i em quedo mirant el full blanc esperant que em vingui la inspiració, la imaginació o ves a saber què. Ha passat mitja hora i encara estic com al principi de la classe. S'acosta la professora i em diu:
-Au va! Afanya't que només falta mitja hora! Què passa, que l'altre dia vas fer tot el que sabies fer? Vull un altre dibuix com aquell!
Agafo bé el llapis i començo. Com el dia passat quan s'acaba la classe em trobo amb tots els companys mirant el meu full. Però aquest cop no estan bocabadats ni molt menys. Estan rient, rient fins no poder més. Miro el que he fet… m'avergonyeixo del meu dibuix, si és que s'en pot dir així. Quatre gargots és el que hi ha al meu full. La professora no té paraules, i acaba dient:
-Faré veure que no he vist res!
Ha passat un mes d'ençà que la mare em va explicar el càncer de la Roser. El meu somni ha anat "de mal en pitjor". Ja quasibé no dormo a les nits, tinc ansietat i no em trobo gens bé. Gairebé no menjo, abans d'adormir-me ploro, m'abraço al coixí i penso en la meva germana. Hem començat les vacances d'estiu, avui anirem a la piscina tota la família, tots fent com si no passés res, pobre Roser. A la piscina ens ho passem molt bé, riem, juguem, parlem, etc. Al vespre no puc pensar en altra cosa que en el seu somriure.
Han passat quinze dies;avui la Roser fa molt bona cara, sembla que es trobi molt millor, jo estic més content perquè així podem fer més coses junts. Cantem, que per cert té una veu preciosa, ballem, fem de tot. Sembla que va bé la cosa. Després de dinar ens hem estirat al sofà, i ens hem adormit. Semblava que el meu somni volia canviar, volia millorar, però aleshores m'he despertat i he vist a la meva germana dormint a la meva falda, és molt maca. Ara, vull aixecar-me, la vull despertar, li dic coses a l'orella, acabo sacsejant-la però no, no es desperta. Ni es despertarà. Ara comença un somni per ella, que espero que sigui com el meu de fa mig any. Que sigui tant o més bonic que el meu. Així potser ens trobarem algun dia. Ploro. Crido a la mare perquè vingui. Quan em veu plorant, ella plora també. Truquem als parents que ens acompanyen en el sentiment.
Demà l'enterrarem, és terrible!
Passen els mesos i és hora de tornar a l'institut, començar un nou curs i de conèixer gent.
Avui és el primer dia de classe, hi ha una noia nova i ens caiem molt bé, es diu Marta. És molt simpàtica, agradable i tendra. Qui sap si podríem arribar a ser més que amics?
D'ençà que hem començat el nou curs, el meu somni torna a ser el mateix dels camps verds, flors de colors i cel clar, però aquesta vegada la noia que em desperta és la Marta, i quan arribo al final del camí, al jardí amb el llac al mig, miro cap a l'aigua clara i veig la cara de la meva germana somrient-me, com l'última vegada que la vaig veure.

Elena Ribera (2n ESO)

13 de setembre

Comença a fer fred i la guerra no s'acaba. Cada dia tinc mé gana, però no podem menjar. El pare diu que hem de saber dosificar els aliments, perquè si ens els mengem de cop s'acabaran massa ràpid i no em podríem comprar més perquè no podem sortir al carrer, però igualment no tenim diners. No m'agrada ahaver-me de passar el dia en aquesta habitació tan fosca i avorrida. No ho entenc! Per què no puc sortir a jugar amb els amics? El pare sí que surt de tant en tant a buscar les coses que necessitem, però quan sona una alarma molt forta sempre torna ràpid i si tarda gaire la mare pateix. Ahir el Frederic, el meu germà gran, em va esatr explicant que quan els soldats activen aquesta alarma és per avisar que els avions del bàndol enemic vénen a bombardejar la ciutat. Des de llavors cada vegada que sento aquell soem vénen calfreds i tremolors per tot el cos, i pateixo per la família i els amics. De tant en tant la mare ens deixa pujar a casa a mi i als meus germans, allà hi estem més còmodes. Però no ens deixa quedar gaire estona i aviat tornem al soterrani. En Frederic també em va estar explicant que ens estem aquí perquè si els avions llencen bombes és menys perillós que si estem als pisos de dalt, i diu que si estem aquí no hem de tenir por de res. En Frederic sempre ens tranquil·litza, és molt responsable i es preocupa més de nosaltres que d'ell mateix, però a vegades puc veure com en els seus ull s'hi reflecteix una llumeta que em diu que encara que no ho sembli, ell també té por.
En aquesta habitació dels baixos hi estem el pare, la mare, l'avi, l'àvia, jo i els meus germans: el Frederic, la Marta, la Roser, la Glòria, l' Àngel i el petit Pep.
És massa petita per a nosaltres i amb prou feines hi cabem per dormir, sort que aviat podrem tornar a dormir a casa, o almenys això diu el pare.
Només puc escriure el diari les estones que la mare ens deixa pujar, perquè al soterrani no hi ha finestres i amb prou feines ens hi veiem, només hi ha un parell de llums d'oli.
Ara aprofiti per mirra per la finestra, però a vegades preferixo no fer-ho. No m'agrada el que hi veig. Abans de treure el cap pel vidre somric amb l'esperaça de poer veure a baix al carrer les meves amigues jugant a xerranca sota un cel ben blau lliure d'avions, veure com la veïna del costat ha tornat a muntar la parada del peix i totes les mares s´hi paren, mentre esperen parlant i fent cua per comprar. Però ...no! De nou no hi ha res d'això. La casa de la veïna de la parada segueix mig enderrocada per les bombes i no juga ningú a la xerranca. Només veig passar soldats de tant en tant, ningú més.
Bé, et deixo, diari! Que la mare ja vol que baixem...
Fins aviat!

15 de setembre

Hola diari. Ahir no vaig poder escriure't. Vam romandre tot el dia al soterrani, però això no va ser el pitjor. L' avi va sortir al matí i no ha tornat més, l' àvia i la mare estan molt estranyes. Sento que ploren, però quan m'hi acosto ho dissimulen i fan veure que no passa res. Finalment, la mare amb molt de tacte m'ha explicat que l'avi ha marxat al cel i que no tornarà mai més. No ho entenc!
Al cel? Que no s'hi estava bé, aquí, amb nosaltres? Sento tanta ràbia i a la vegada tristesa per dins... I què havia fet el pobre avi? No entenc perquè ha hagut de marxar al cel. L' àvia diu que allà hi estarà molt bé, que no ens hem de preocupar; això em consola una mica, però tot i així ploro perquè no el tornaré a veure més.
Avui tota la família està trista, jo passo l'estona jugant amb el Pep. Ell encara és petit i com que no sap el que passa és l' únic que sempre manté la rialla als llavis. És l'alegria de la casa, o més ben dit, del soterrani.
Avui l'alarma ha sonat dues vegades i hem passat la tarda ben angoixats.
Torno a mirar per la finestra, i a diferència de la guerra, la tarda ja està a les acaballes. Me'n torno al soterrani, no vull que l' àvia estigui sola. Aniré a fer-li companyia i una bona abraçada.
Adéu.

16 de setembre

Estimat diari;
Aquesta nit he dormit molt malament, el Pep ha estat tota la nit plorant. Sembla que s'ha posat malalt, però no tenim diners per comprar-li medicaments. La mare està molt tensa, només ens faltava això després que l'avi marxés de viatge al cel. Espero que al cel on ha marxat l'avi no hi hagi avions ni bombes.
Des d'aquí dalt sento el Pep que continua plorant, l'àvia li està preparant un remei casolà; espero que li faci efecte.
Els dies se'm fan eterns, no tenen fi. Al vespre quan anem a dormir l' àvia bufa els llums d'oli i ve a fer-nos un petó a tots, i d'aquesta manera sembla que dormo més tranquil·la. Com que sóc la nena més petita de totes les germanes, l' àvia dorm al meu costat. M'agrada sentir el seu suau respirar vora l' orella, em transmet molta pau.
Però de nou torna a sortir el sol i torno a la realitat: la guerra continua present. Desitjo que s'acabi, no entenc perquè existeixen, les guerres. Aquests senyors que les fan no poden tenir cor. Què pretenen? Ja m'han pres l' avi i m'han fet viure en un soterrani de mala mort. Han fet que l' àvia i la mare pateixin i que el Pep es posi malalt. Han fet que passem fam, set i por. I potser faran que el Frederic hagi d'anar al front, això no podria suportar-ho. Si li passa res al Frederic...bé, prefereixo no pensar-hi. Marxo a resar un Pare Nostre per l' avi i un altre per tota la família, a veure si tenim una mica de sort. I també pregaré perquè s'acabi la guerra aviat i no n'hi hagi MAI més cap altra al món. Diuen que l'esperança és l' últim que es perd, intentaré seguir la dita i intentaré afrontar els problemes amb un somriure a la cara.
Adéu diari!

Alba Migueles (3 ESO)

Un dia gris, segur que tots heu tingut algún dia més o menys gris i penseu que aquelldia és el pitjor que podríeu tenir. Jo, resulta que no he tingut un dia, sinó tota una setmana. Ara, us relataré el pitjor dia d'aquesta gris setmana, i no exagero quan us dic que el dia en qüestió, era més tirant cap a negre que no pas cap a gris.
Jo fins fa una setmana era el noi més feliç del món, amb una vida normal i els disguistos mínims.
El meu relat, comença de bon matí, quan en sortir de la porta de cas per anar a l'escola, em trobo al meu germà, un exheavy íntimament lligat a les drogues i l'alcohol, convertit en advocat que ha passat d'anar vestit amb cuir, cabells llargs i mal cuidats i amb punxes per tot arreu, a anar vestit d'Armani i ben engominat. Me l'he trobat assegut a l'escala tot moix, perquè la seva parella, una noia extrangera que va conèixer en un dels seus "viatges" l'ha deixat per un altre amb la meitat d'estudis que ell, però amb una targeta de crèdit molt més plena.
He arribat tard a l'escola (per primera vegada) i he suspès el meu primer ex'amen, mhe adormit a classe i m'han castigat (cosa no gaire normal), quan he sortit al pati, m'he adonat de que havia perdut els diners de l'esmorzar i per acabar-ho d'adobar, un grup d'impresentables més grans que jo m'han atonyinat de valent. Un cop a classe quan m'han demanat els deures he vist que no els tenia fets i m'han tornat a castigar amb còpies.
En sortir de l'escola no ha passat res. Em pensaba que ja s'havia acabat la meva mala sort per aquell dia, quan, encara no havia caminat deu metres, he caigut per les escales i el treball de ciències ha quedat fet un puré (culpa dels cordons de les sabates).
En arribar a casa el dinar ja estava fet: hi havia patates i monjetes de primer amb pollastre de segon, de postres hi havia natilles (cosa molt inusual), però el menjar em devia sentar malament perquè no parava de vomitar.

Vam anar a metge i ens vam haver d'esperar durant una hora, que va passar molt lentament. Quan per fi ens hauriad'haver tocat el torn, el metbe va haver de marxar perquè havia d'anar a casa d'un pacient que estava molt, però que molt malalt i no podia esperar.
Ens hem hagut d'esperar una hora més, que me l'he passat mirant per la finestra com passava la gentpel carrer del devant (una mica avorrit, però si no hi ha una latre cosa a fer, què voleu que us hi digui?).
Un cop ha arribat, ens ha dit que passéssim. M'ha examinat i m'ha dit que tenia un virus molt punyetero, i que no hi ha tractament perquè havia de seguir el seu curs natural.
En arribar a cas, estava atrenta-nou de febre (una mica més i bullia). M'han donat una aspirina, que no ha fet efecte, perquè al passar la mitja hora estiulada, em trovaba igual o pitjor. Em van dir que em fiqués a la banyera amb aigua ben freda, però resulta que el subministrament estava tallat a causa de les restriccions d'aigua provocades per la sequera, i em vaig haber de refrescar amb glaçons perquè baixes la febre, però va baixar molt poc. Em vaig passar tota la tarda acasa, tombat al sofà, sense fer res. Em va semblar una eternitat de tada! Un minut, em semblaven trenta, i una hora, doncs ja no us dic res. Quan em trovaba millor, em vaig posar a tocar al guitarra, i se'm van petar tres cordes, gairabé a l'instant en què la meva mà les va tocar. Què més em podra passar?? Tot desnaimat, vaig plegar la guitarra, amb la mala sort que em va relliscar de les mans i va caure a terra, trencant-se el màstil de la guitarra. Aleshores, presa del pànic i portat èr una gran desesperació, vaig prendre la ridícula desisió de ficar-me al llit (ara que reflexiono i miro endarrere em sembla ridícula, però e aquell moment...), i esperar sense moure ni un múscul que la son m'envais i em quedés adormit profundament, fet que es va fer esperar durant moltes hores que van ser interminables. Mentre esperava que la son es dignés a visitarme, vaig decidir reflexionarmsobre el que m'habia passat al llarg del dia.

Adrià Juberó (1r ESO)

Certament, el que ha estat un viatge fatigant, extenuant i del tot inacabable ara, per fi, es materialitza. Des del transbord efectuat a Philadelphia recordo perfectament els milers de ciutats il·luminades al nostre pas, tan sols expressions minúscules de la metròpoli que s’esvaïen des del meu incòmode habitacle; però sobretot, recordo amb nostàlgia la majestuosa imatge de Las Vegas en un pla aeri: una explosió sobtada de llum i color, radiant al bell mig del desert de Nevada i podent competir perfectament amb el poder captivador del propi firmament just al crepuscle d’aquella nit memorable d’estiu, una nit nítida i plena d’afecte que cobria, com si d’un mantell es tractés, el sostre de l’avió; efectivament, aquella visió em transportà hores i hores a una altra dimensió, fent-me oblidar la meva existència i fent-me sentir com una figura humil enfonsada a l’infinit.

Aquella imatge encisadora s’esvaí gradualment amb l’arribada inoportuna de l’alba; malauradament, no recordo exactament què va passar duramt el lapse entre aquell precís moment i ara, però de fet, ja sóc aquí.

A hores d’ara, el sol s’aixeca, vestit d’un roig incandescent, per darrere de la línia infinitament pertorbant de l’horitzó, donant començament a un nou dia a la ciutat cosmopolita de San Diego, just al cor de l’emblemàtica California, localitzada a la cantonada de la ciutat dels somnis, Los Àngeles.

Decididament, opto per deixar a l’oblit les incessants divuit hores que he passat assegut, immòbil, congelat a la butaca de segona classe i dotada de connexió per als auriculars d’aquell sorollós avió pertanyent a la companyia “US Airways”que m’ha portat fins aquí i, simplement, em dedico a contemplar atònit els centenars de quilòmetres de platja que s’estenen al meu davant; sorra blanca, pura i suau al tacte que envolta la mar tot rebent les carícies de les contundents i no menys impressionants onades d’aigua cristal·lina i transparent que intenten però no aconsegueixen fugir del trànsit frenètic d’apassionats surfistes, amants consumats de l’art de la mar que poblen insaciablement les costes paradisíaques de “malibú Beach”, “Venice Beach”,”Mission Beach” i tota una inacabable llista de platges famoses, i ho fan mentre fanàtics expectadors els contemplen impressionats per aquest contacte tan insòlit entre home i natura.

Estic perplex, trepitjant la sorra calenta mentre em cremo la planta dels peus en aquest indret plagat de turistes que viatgen arreu del món com si ho fessin per la seva pròpia casa, imaginant que cadascun d’aquests paratges pertany a ells i només a ells, però decebuts en adonar-se del cruel error amb què els enganya la seva pròpia consciència. Pobres ignorants.

I és llavors quan, encara inamovible dels meus luxuriosos pensaments, decideixo alçar lleugerament la vista i diviso, accidentalment però amb agradable sorpresa, aquell mític turó que sempre havia cregut fruit de la meva ingènua fantasia, però que existeix; contemplo com la seva inèdita majestuositat ostenta  aquell famós cartell que diu “Hollywood”. En un estat gairebé d’èxtasi momentani, contemplo com centenars de cases i extremadament luxosos xalets envolten el poblat turó mentre els seus carrers exposen, com a mostra d’hospitalitat, o potser simplement com a màxima expressió de categoria i vanitat, un inacabable repertori d’automòbils de luxe irradiats cruelment per aquell sol implacable.

En altres paraules, allò em va recordar a l’aparador d’una  concessió de la marca Mercedes o BMW.

Tot d’una, els meus pensaments comencen a desviar-se i s’esvaeixen incomprensiblement; la càlida brisa que banyava suaument el meu rostre s’ha transformat en un vent fred, sec i agressiu que impacta sense pietat al meu clatell; els quilòmetres de platja perfecta ja no ho són, sinó que esdevenen un immens salt d’aigua al buit que sembla ser engolit per una afamada Terra.

Centenars de metres de caiguda lliure immersos literalment dins l’abisme són ara el focus de la meva atenció; i començo a pensar i a recordar i m’adono que estic davant de les emblemàtiques Catarates del Niàgara. Un altre idíl·lic paratge a la zona fronterera entre Estats Units i Canadà; i començo a raonar i em pregunto el per què de tanta confusió.

A hores d’ara, però, tot comença a semblar fruit de la meva descompensada imaginació.

És llavors, quan, després de tantes elucubracions mentals, m’adono que estic somiant, vagarejant inconscient entre un torrent d’idees irracionals que envaiexen la meva pertorbada ment; meres idees transitant per la meva ment farcida d’il·lusions que tot d’una es dissipen sense deixar el més mínim rastre i fan que m’adoni, desconsolat, que la meva existència es materialitza, simplement en el monòton remot espai de sempre, on la meva presència és simplement una estrella més al firmament, un gra de sorra ignorat per un immens món; i llavors obro els ulls i veig, amb una terrible agonia, aquest espai inhòspit, fosc, fred i molt menys còmode on transcorre la meva rutinària existència, segon rere segon, any rere any i així fins esgotar-se com un rellotge de sorra. Dues finestres petites, una taula blanca que intenta ser rodona que sosté un ordinador personal amb monitor de plasma i acompanya, com si d’una inseparable parella de coloms es tractés, una cadira amb rodes de color blau elèctric que complementen, tots plegats, l’espai ocupat per aquest sofà de cuir vermell bordeus que em van regalar un d’aquells moments més de la vida que no fan més que adornar-la; és en aquest sofà on m’acomodo imaginant, abans d’anar a dormir, que el meu proper somni ja no ho serà i que aquesta monotonia que m’acompanya ha quedat abandonada al passat, s’ha degradat i s’ha evaporat de la mateixa manera que ho han fet, fins al moment present, tots i cadascún dels meus somnis d’estiu. Existència banal.  

Mustang (Jordi Cañavate) - 1r Batxillerat