Obro els ulls. Per fi s'acaba una altre nit plena de malsons sense sentit. Una altre cop els mateixos malsons, ombres que em persegueixen per llargs carrerons sense fi. Hora de llevar-se i continuar amb el depriment cicle viciós de la vida.
Cada dia el mateix, em desperto i observo les mateixes coses, una petita habitació de color verd pàl·lid coberta de prestatgeries plenes de còmics, novel·les de ciència ficció i aventures fantàstiques, un rellotge amb la imatge del cèlebre Hitchcock que m'indica les set del mati i unes figuretes de diverses sèries d'animació i ficció. Després de reunir forces i el valor suficients com per poder-me aixecar. Obro l'armari i em vesteixo de la mateixa manera que sempre, texans i jerseis foscos, a poder ser amb dibuixos dels meus grups predilectes. Surto de l'habitació, abandono l'únic lloc del món on realment em sento segur i tranquil, sense por a res. Hora d'esmorzar, a la cuina m'espera com cada mati el bol amb cereals, i un petit recital de queixes sobre el meu aspecte a càrrec de la meva mare, que si els cabells massa llargs, les arracades no fan per als nois, els pantalons molt caiguts i una infinitat de coses de les quals no en faig massa cas.
Faig tard al treball, si es que al fet de passar vuit hores davant d'una maquina i canviar de posició una petita pega em podem dir un treball. L'encarregat m'escridassa i m'amansa amb l'acomiadament, tinc ganes de fer-lo callar, n'estic tip, però em reprimeixo. No hem puc permetre perdre un altre treball, el cinquè en aquests dos últims mesos, he d'ajudar en l'economia familiar.-
Per fi 1'hora de dinar, per mi un petit oasis en mig del desert, però que aviat s'asseca amb l'arribada dels "companys" de feina. Semblen nens en plena adolescència intimidant a aquell que no diu res, que intenta fer la feina i passar desapercebut. Avui m'ha tocat a mi, durant la mitja hora que dura el dinar, han estat contínuament sense descans allà, criticant, ressaltant tot allò que podia fer més mal. Sento el fort impuls de llançar-me sobre seu i fer-los callar, però no puc, la economia família prioritària, i no puc perdre el treball. Sona la sirena m'indica que és hora de tornar a la màquina una altre vegada, per fi s'acaben les rialles. Última etapa laboral del dia, cinc llargues hores de "posa peça i treu peça, posa i treu peça". La sirena torna a sonar, aquest cop dient-me que ja és hora de plegar jo i que un altre comenci el seu torn. Quan surto dels vestuaris, i enfilo cap a porta principal per dirigir-me a casa, el cap de personal em crida, em temo el pitjor. Quan arribo al seu despatx em fa tancar la porta i em convida a seure en una de les cadires, m'acomiada. No dóna més explicacions que la reducció de personal, i que com que ja se m'acabava el contracta, era d'esperar que els de dalt decidissin fer-me fora. Aquest cop no em puc contenir, un sentiment de ràbia i frustració neix dins meu. M'acompanya fins a la port dient coses, no l'escolto. A l'arribar a la porta, el sentiment és tant gran que exploto, li engego un cop de puny a la cara, sento el cruixir del seu nas sota el meu puny. No sento res, la frustració ara convertida en ira incontrolable no desapareix. El nas li sagna, i ell a terra gemega com un nen petit al que li han arrancat de la boca el xumet. Marxo per no empitjorar les coses, dono volti pels carrers del casc antic de la ciutat, no se a on vaig ni que he de fer, la confusió és total. Cansat de vagar sense rumb pels carrers decideixo finalment tornar al i petit racó de món, envoltat de les coses que hem fan sentir tranquil i segur.
Arribo a casa i sense dir res a ningú em tanco a la meva habitació i m'estiro al llit. La tensió no disminueix, així que per intentar tranquil·litzar-me agafo la guitarra, una preciosa Gibson SG Standard importada directament dels Estats Units, la única cosa realment valuosa que tinc, intento tocar qualsevol melodia mitjanament alegre que conegui, però en aquests moments no en recordo cap. La única que em ve al a la ment és Stairway To Heaven dels mítics Led Zeppelin, les notes comencen a fluir de la meva ment cap a la guitarra, i ella me les transmet amb el seu increïble i refinat so. Al cap d'una estona em començo a relaxar, amb ella entre els meus braços em sento segur i tranquil, sento que res em pot fer mal en aquells moments. S'ha fet la hora de sopar mentre tocava la guitarra, i ma mare em ve a avisar de que el sopar és a taula. Amb els ànims renovats i amb una mica més d'energia, abandono el meu món, la meva habitació i vaig a sopar. Com sempre durant el sopar silenci, només el so del carrer, però en aquella habitació es respira un aire que no és del tot normal. Al cap d'una estona el meu pare trenca el silenci que regnava sobre el menjador, s'ha assabentat de que m'han fet fora de la feina, i que per acabar-ho d'adobar, li he trencat el nas al cap de personal, motiu pel qual ha posat una denuncia en contra meu. M'escridassa, m'insulta, no para de cridar i insultar-me. Jo callo, no tinc res a dir. Torna a aparèixer dins meu aquella sensació que a precedit al cop de puny contra el cap de personal, però em controlo, al cap i a la fi és el meu pare, quina mena de fill pica al seu pare? Aguanto el impuls, la ira es concentra en el meu interior, en aquests moments sóc com una inestable bomba de rellotgeria, puc esclatar en qualsevol moment, així que decideixo tornar al meu racó. Aparto la guitarra del llit, no tinc ganes de tocar-la. M'estiro i intento calmar-me. Les hores passen i jo segueixo despert, tombat al llit,
mirant al sostre, sense fer res. Per fi m'atrapa la son, m'adormo. De sobte em desperto, miro al rellotge i veig que no he dormit ni dues hores, no obstant en aquestes dues hores alguna cosa ha canviat, per primera vegada tinc clar que jo no encaixo en aquesta societat, però no és només culpa seva, sinó també meva. Ella no m'ha entès i jo tampoc he fet cap esforç perquè m'entengui ni jo entendre-la a ella. La meva existència en aquest món no és més que un petit error, al que he de posar final.
Ho tinc decidit, mai havia estat tan segur del que havia de fer. Escric una petita nota de comiat, simple consideració, no escric gran cosa. Més que una carta de comiat intenta ser un disculpa per tots els mals de caps causats al llarg d'aquests anys. A l'hora de deixar la carta, neixen en mi aquells petits dubtes, sobre si el que estic a punt de fer és el més correcte. Després de cinc llargs minuts decideixo no pensar-hi més, he pres una decisió, i ara no em puc fer pas enrere, tard o d'hora la cosa hauria acabat, millor o pitjor però hauria acabat, i prefereixo acabar-ho jo a la meva manera. Sense pensar-ho dos cops em dirigeixo al balcó, se que no és una manera massa digne d'acabar, però és la més ràpida i amb la que un cop has començat ja no hi ha marxa enrere. No penso en res, veig la vorera allà baix. A aquestes hores de la nit no hi passa ningú, és l'hora ideal. Em deixo caure. Tanco els ulls i observo passar la meva vida en petites imatges. Repentínament xoco contra el terra, els ossos cruixeixen, la caiguda ha estat ràpida, un gran dolor recorre tot el meu cos, tot s'apaga al meu voltant, per fi, tot s'acaba.

Adrià Juberó (2n ESO)

Hi havia una vegada una fada que vivia en un castell. Era molt bonica però molt envejosa i presumida.

Molt a prop i dins d'una mina, hi vivia un follet. Era molt graciós i amable, i sempre compartia les coses amb tothom.

Tots dos vivien en una comunitat de follets i fades.

La fada, un cop a l'any, feia una escapada al bosc. Allà es trobava amb set follets, entre ells el follet de la mina. Ella no hi anava sola, tampoc, sinó que l'acompanyaven sis fades més.

Quan s'havien trobat tots, es dirigien cap al llac.
L'aigua del llac baixava d'un salt d'aigua molt bonic. El llac tenia una aigua transparent. A dins, s'hi veien uns peixos d'uns colors molt vius. Aquest llac tenia catorze pedres que l'envoltaven.

Quan van arribar al llac, cadascú es va asseure a una pedra.

De dins del llac en va sortir una pedra que es va anar enlairant. D'entre els arbres en va sortir un follet alat de color blanc i es va col·locar al mig de la pedra.

Cadascú es va treure un penjoll de la butxaca i el va encaixar a la seva pedra.

Una boira espessa va començar a cobrir el bosc, seguidament la mina i... així fins que va cobrir tot el món. Tot va quedar cobert excepte un lloc: el llac on eren les fades i els follets.

Al cap d'uns segons la boira va desaparèixer i tothom es va quedar quiet. el temps s'havia aturat. Però les fades i els follets continuaven desperts.

Van alçar-se i van començar a anar a tota velocitat. El follet alat també s'hi va afegir. Hi havia tres homenets a cada continent.

Van començar a mirar detalladament cada país, cada ciutat, cada poble i cada indret, i, quan veien una persona trista, una persona enfadada, o dues que es barallaven, li bufaven suaument a la mà i la cara d'aquesta persona canviava completament. Un gran somriure li omplia el rostre. Una simple bufada d'homenet podia curar la pitjor malaltia d'un humà.

Quan van acabar la feina van tornar ràpidament al llac. L'homenet del mig va començar a parlar:

- Això no pot continuar així. -va dir molt enfurismat- Cada any tenim més feina. Aquests humans no se saben controlar!

Es van sentir murmuris entre els homenets. Finalment la fada egoista es va disposar a parlar:

- Deixem de fer aquesta feina! Que s'enfadin, que es barallin que hi podem fer si no es saben controlar! A més a més ningú no ens ho ha manat!

Es van posar a cridar i a donar la raó a la fada, però el follet amable els va fer callar:

- Ningú no ens ha manat res però... Els humans ens fan riure encara que no se n'adonin! Ens netegen els ulls quan ens fan plorar de felicitat! Els nens petits gaudeixen amb els nostres contes! Fins i tot ens dediquen jocs! No es mereixen la infelicitat.

Tothom va quedar-se callat pensant. I, seguidament, van alegrar les cares i feliços van tornar a posar en marxa el temps.

Cada any es reuneixen per alegrar les cares a les persones infelices.

Potser això és un somni, però aquest somni ens alegra les cares.

Si per alguna casualitat algun d'aquests petits éssers existís, i fes aquesta feina, la seva felicitat se m'encomanaria i em permetria viure feliç tota la vida.

Algú que estima els porcs

Xènia Fons (1r ESO)

- Mare, on ets?
- Sóc aquí, a l'habitació- va respondre'm una veu feble.
Vaig entrar-hi corrent, i vaig veure la mare, jove i de pell blanca, al costat de la finestra.
- Mare, com et trobes, avui?- vaig demanar-li, preocupat. Ella va somriure dèbilment.
- Una mica millor- sabia que era mentida. No estava bé, digués el que digués. Cada dia emmalaltia més.
Ens vam quedar mirant una estona en silenci i al final ja no em vaig poder aguantar més.
- Mare, és veritat, que estàs malalta per culpa meva?- vaig demanar-li amb els ulls plorosos.
- D'on l'has treta, aquesta bestiesa?- però la seva veu tremolava.
- Ho vaig sentir dir a les criades, i al pare i a l'àvia, també. Deien que et vas posar malalta perquè vaig néixer jo.
Durant uns moments va semblar que havia perdut la facultat de parlar. Després es va asseure al llit, i em va fer acostar.
- Saps quina és, la meva raó de viure?- va dir mentre m'acaronava els cabells -. Saps què és, el que fa que em desperti cada dia i que vulgui seguir vivint?- vaig negar amb el cap- Tu. Totes les persones neixen i viuen per alguna raó, la seva raó de viure, i la meva raó de viure ets tu. Vaig néixer per tenir-te a tu, fill meu, i el que hagi passat després no hi té res a veure.
Que em digués allò em va alegrar, i després de meditar uns instants, li vaig dir:
- Doncs jo, vaig néixer per conèixer-te a tu, mare.
Aquella resposta la va fer somriure.
- Que contenta que estic, que fos per això!- va ser el que em va dir- Va, vés a jugar una estona. Estic cansada i en sembla que m'estiraré una mica.
- Molt bé, mare. T'estimo.- i li vaig fer un petó a la galta.
- Jo també t'estimo, fill, més que cap altra cosa al món.
Vaig sortir i vaig tancar la porta amb una certa inquietud. La meva mare feia anys que estava malalta i molt feble. De fet, ho estava des que vaig néixer jo. El meu part es va allargar massa i la meva mare va estar patint durant dos dies sencers. Allò la va deixar sense forces, i al cap de poc va emmalaltir.
El dia d'aquesta conversa jo tenia set anys, i des d'en feia dos la mare havia empitjorat. Cada dia que passava la malaltia avançava més i més, i cada dia li costava més llevar-se i patia molts ofecs.
Feia unes dues setmanes que havia sentit, per casualitat, que les criades en parlaven. No m'hi vaig capficar, era un nen i no vaig pensar que parlessin de mi. Però pocs dies després vaig veure el pare i l'àvia parlant, i els vaig escoltar d'amagat. Deien que la malaltia de la mare s'estava agreujant molt, i que ja no s'hi podia fer res, que ara només era qüestió de temps. Què era, el que era qüestió de temps? Què volia dir, que ja no s'hi podia fer res? Jo no ho entenia, o potser és que no ho volia entendre. Després van parlar de mi, van dir que tot era culpa del "nen", que si jo no hagués nascut a la mare no li hauria passat res.

Sentir allò em va produir una sotragada molt forta, i vaig arrencar a córrer cap a l'estany del jardí. Vaig seure damunt d'una roca. Un gran sentiment que no identificava m'envaïa per tot arreu. Per culpa meva la mare s'havia posat malalta. Per culpa meva la mare patia. Per culpa meva, la persona que estimava més no era feliç. Em vaig maleir per haver nascut i em vaig quedar allà, plorant.
Des d'aquell dia, alguna cosa va penetrar violentament dins el meu pit. Una urpa molt grossa va voler arrencar-me el cor d'entre les costelles. I ja no em deixava. Dia i nit furgava dins el meu pit com si volgués destrossar-me el cor.
Després de la conversa amb la mare, l'urpa no va parar, al contrari, burxava cada vegada més, provocant-me un neguit cada cop més gran. I aquell neguit es va convertir en un mal pressentiment, el pressentiment que aviat passaria alguna desgràcia. I no m'equivocava.

Uns quants dies després que la mare m'expliqués que jo era la seva raó de viure, va tenir una gran recaiguda que la va deixar al llit permanentment. Amb prou feines es podia moure. Va ser llavors que em va fer cridar, i quan vaig ser amb ella, va demanar que ens deixessin sols.
- Fill meu, recordes que et vaig dir que eres la meva raó de viure?
Vaig assentir amb el cap, sense dir res. Tot i ser un infant, vaig intuir que allò no presagiava res de bo. La mare va continuar:
- Doncs bé, vull per sobre de tot que tu trobis la teva. Vull que busquis, i que no paris mai de buscar la teva raó de viure, sigui la que sigui. I només quan l'hagis trobat, podràs viure de debò, perquè viure sense cap raó és com viure sense ànima, només es pot viure si es té una raó per fer-ho.
La seva veu s'anava afeblint cada vegada més. El que m'acabava de dir m'espantava.
- Per què dius totes aquestes coses?
- Perquè quan jo ja no hi sigui, fill, vull que busquis la teva raó de viure, i que no paris fins a trobar-la.
- Mare, què dius?- vaig cridar, espantat- Què vol dir, quan tu ja no hi siguis? Tu hi seràs sempre, oi? Oi que et quedaràs sempre amb mi? Promet-m'ho!
El seu rostre va agafar una expressió de sorpresa i tristesa alhora.
- És clar, fill, sempre estaré amb tu. T'ho prometo.

Després d'aquella xerrada, la mare no va treure més aquell tema. Potser perquè veia que jo no ho suportaria, potser perquè veia com m'havia turmentat que em parlés d'allò.
Llavors l'urpa ja no parava mai, em burxava constantment, sense deixar-me estar tranquil. En menys d'un mes la meva infància s'havia tornat un infern. Però el pitjor encara havia d'arribar, i estava molt a prop.

Una nit, mentre dormia, el cor em va fer una forta fiblada. Vaig tenir un pensament terrible. Em vaig vestir i vaig córrer per passadís cap a l'habitació de la mare. La porta era oberta, i el llum, encès. Hi havia gent a dins. Vaig córrer encara més. L'urpa burxava cada cop més fort i amb més insistència a mesura que m'hi acostava. Quan vaig arribar a l'habitació, vaig sentir sanglots. Em costava molt respirar, i l'urpa no em deixava. Vaig entrar a l'habitació i sense fer cas de la gent que hi havia, em vaig dirigir cap al llit. La mare hi era estirada, amb els ulls tancats i una expressió tranquil·la al rostre. Hauria semblat que dormia si no fos perquè tenia les mans creuades sobre el pit, amb un ram de flors. L'havien vestida de negre i li havien pentinat els llargs cabells rossos amb molta cura.
Em vaig esfondrar. Vaig deixar anar un crit i em vaig posar a plorar mentre algú m'abraçava. No podia ser, la mare no es podia morir, no podia acabar d'aquella manera...
- Mentidera!- vaig cridar, amb ràbia d'infant- Em vas dir que no marxaries, em vas dir que et quedaries amb mi, m'ho vas prometre! Ets una mentidera, mare!

L'endemà vam anar a l'enterrament. Recordo que semblava que no tenia ànima, caminava sense saber on anava. No només se m'havia mort la mare, sinó que a més, jo n'era el culpable. Ella m'havia donat la vida, i jo li pagava arrabassant-la-hi.
Mentre la ficaven a la tomba els ulls se'm van negar de llàgrimes. No hi veia, no hi sentia, no era conscient del que passava al meu voltant.
I de cop, inesperadament, va aclaparar-me la crua veritat, d'una manera més poderosa i més incontestable que en cap altre moment fins aleshores. La meva mare era morta, havia deixat d'existir... Ja no tornaria a veure mai més el seu dolç somriure, no tornaria a sentir la seva olor, ni em tornaria a estrènyer entre els seus braços. Mai més. Em vaig sentir sol i desesperat com no m'he sentit mai més des d'aleshores. Amb només set anys, havia hagut de patir massa, havia patit com ningú havia patit mai en aquella edat.
Vaig recordar-me del moment en què la mare m'havia dit que jo era la seva raó de viure i en com m'havia alegrat en sentir-ho. Llavors vaig veure clar quina era la meva raó de viure; la mort de la persona que més m'estimava de totes, la que havia format tot el meu món, m'ho va fer veure. Viuria per ella, que va viure per mi fins al final dels seus dies. Viuria per la persona que m'havia donat la vida, per la que m'ho havia donat tot. Per qui dissimulava el seu dolor transformant-lo en un somriure perquè jo no patís. Per la persona que ho havia estat tot per a mi, i faria que se'n sentís orgullosa. Viuria per la meva mare, la meva raó de viure.
I de sobte, l'urpa que m'estrenyia el cor va abandonar per fi el meu pit.

Núria Seuba (3r ESO)

9 d'Abril de 2007
Estimat diari, cada dia se'm fa més pesat aguantar aquest pes, el pes de la ràbia , dolenta i forta. Fa dos dies estan amb el meu pare a casa seva, el meu germà petit em va demanar si volia anar a passejar i a jugar amb ell, clar és el meu petit, el meu germà. Amb només sis anys ell no sap res del que succeiex el seu voltant sent alguna cosa, però no entén res.
Sortint per la porta el pare m'agafa del braç i em pregunta:
- On carai vas, Maria?- Em digué amb un to aspre i elevat-
-A jugar al carrer- Vaig dir espantada.
Sacsejant-me i cridant em va dir:
- Ja no ets una nena tens quinze anys tu no sortiràs d'aquí Has de fer les feines de casa i deixar-te de tonteríes i mariconades, em sents!
Jo sense inmutarme vaig entrar cap a casa i el pare tancà la porta als morros del meu germà, que va trucar a casa set vegades, per què sortís. Enfadat el pare l'agafa i comença a tirar-li coses, i rebent pallisses contínuament no parava de plorar, jo presenciant aquell acte, acte de forta violència?, era veritat el que estaven veient els meus ulls?, 0 era un somni?, el pare i tornava?, no havia tingut prou en quedar-se sense la mare en separar-se?, no havia canviat?. Desolada i plena de tristesa vaig agafar l'Ivan i em vaig disposar a sortir de casa per trucar des de la cabina de la plaça. Ara ja no em podia fer enrere, havia de trucar a la mare inmediatament, però on era la mare?, al bar treballant?, a casa la Lola, cuidant-la? 0 simplement a casa?. Mentre pensava el meu germà plorant amb ràbia consolant-lo em caigué més d'una llàgrima de ràbia i tristesa. Al final de pensar tant em vaig decidir a trucar la Núria. A casa seva podria trucar tantes vegades com volgués i així l'Ivan també es podia distreure jugant amb el germà d'ella. Per què ara que tenia?, un germà plorant desesperat i dos simples euros a la butxaca. Al trucar a la Núria, dos minuts després vaig veure lluny el pare, passava per sota la plaça, tant nerviós, que ni ens va veure, Sort!
Després d'aguantar la respiració per uns minuts, vam sortir de la cabina i l'Ivan, encara amb els ulls plorosos em digué:
- Maria, on anem?
- A casa la Núria a jugar una estona, et sembla bé? Ell va fer un "sí" amb el cap i retirant-se les llàgrimes dels ulls preguntà:
- Anirem a Cal Martí a comprar xocolata?
- Sí, però primer he de parlar amb la Núria! - li vaig dir fluixet com si ens espies algú, suposo per por.
Pujant el carrer de La Mel, on viu la Núria, vaig trobar-la, m'esperaven, ella i el seu germà. Ella m'abraça ben fort i vam deixar jugar als nens al menjador mentre nosaltres parlavem a l'habitació.
-Núria, un altre cop!- Li vaig dir desesperada.-
- Un altre cop .. què?- Em va dir ella sorpresa-
-A qui? A la mare?, a l'Ivan?' a tu?-
-A l'Ivan- Vaig respondre just abans d'esclatar a plorar.
- Núria i ara què faig?, truco a la mare?, a la policia? Ui! No, a la policia, no ... Jo em pensava que havia canviat, que era diferent, que havia servit d'alguna cosa que fessin els tràmits de separació, perquè canviés, però ja veig que no ha servit .. de ... res. - vaig dir mentre plorava.-
- Ara, ja saps que no canviarà, és dur, molt dur, però quantes vegades us ha pegat?, val la pena?, ja no és que no ho consentexis tu, sinó que jo no estic disposada a veure't així, vull veure a la Maria d'abans, la Maria de fa dos anys. Estic disposada a oferir-te tot, perquè t'ho mereixes! Quina noia amb quinze anys treballa el cap de setmana li dóna tots els diners al pare, cuida del germà i a sobre treu bones notes?. Quan tenia la teva edat jo treia bones notes, però sense tanta responsabilitat i ara, fa dos anys que treballo i vaig justa.
Els meus pares, sé que no els hi farà res que et quedis a dormir aquí!
- Núria gràcies per tot, tu fas que em valori, però no tinc cap més sortida hauré de trucar a la mare.
Al trucar a la mare s'hi va posar de seguida i em digué que ja em vindria a buscar que no marxés de casa la Núria. Al penjar vaig tornar a iniciar el plor continu.
- On et vindrà a buscar la mare? - va preguntar la meva estimada amiga-
- Aquí- Li vaig contestar-
- No ploris Maria has de ser forta - em digué tot seria-
Just acabar la frase la Núria, se sentí el timbre, jo corrents vaig anar a obrir la porta. Quan de sobte, una silueta coneguda, ens agafa l'Ivan i a mi per el braç, era el pare. A l'arribar a casa, el pare amb ràbia va començar a cridar, a picar-nos, amb el pal de l'escombra. Aquell pal ja l'haviem presenciat mesos abans. Amb les mans plenes de sang per aturar els cops perquè no ferissin l'Ivan, vaig aconseguir arribar al lavabo on el meu germà ja s'hi refugiava feia cosa de segons, amb la porta ja tancada i el meu pare trencant-ho tot amb el pal. El soroll era molt estrident, em disposava a trucar a la mare un altre cop però ella ho va fer abans que jo, i em preguntà:
- On ets filla?, sabia el teu pare que estaves a casa la Núria? què fa el pare on és? Sento molt soroll! - em demanà ella amb esgarrifança-
- Truca a la policia mare! Vine si us plau!- li vaig dir cridant i plorant-
- La mare vindrà Ivan i estarem salvats!!- vaig dir al meu germà que tornava a plorar-
- Ja ve? Ja ve ..... Maria! vindrà oi?
- Sí Ivan sí!
La mare en poc més de cinc minuts era a casa però el pare no obria escoltant d'on venia el soroll vaig deduir que era la mare. La mare va trucar a la policia. A l'obrir el pare em va sentir i obligà a la mare a passar estirant-la cap dins de casa. L'Ivan, la mare i jo corriem cap el lavabo que com sempre era el nostre refugi més estimat, que ens refugiava de la mort. El pare va obrir la porta del lavabo de una empenta fent servir el pal. Agafà la navalla de la butxaca, l'Ivan estava tremolant i de la por es va fer pipí a sobre, el pare l'agafà i tot saccejant-lo digué:
- Què fas pixaner! què no ets un home com el teu pare?
La mare digué:
- Si ha de ser un home com tu....!
El pare li passà la navalla per la cara, encara no sé d'on va treure les forces per dir això, però les va treure.
El pare li digué tot vacilant:
- Jo t'estimo et dibuixaré un cor per aquí! o per aquí- li deia tot senyalant els pits-
- No vals per res Josep només per amenaçar- digué un altre cop amb força, però amb por.-
- Carme què passa no m'estimes?
En aquell moment vam sentir un fort soroll a la porta, sis policies entraren a casa per salvant-nos, pot ser de la mort? No sé però d'un espant sí!
S'endugueren el pare enmanillat i la vida comença de nou.
7 d'Abril de 2017
Avui justament avui t'he trobat, estimat diari, fa deu anys que no t'escric. M'he llegit el dia anterior i ho recordo igual o pitjor però ara el pare ha mort, ara sé de segur que ningú ens farà mai mal, tinc vint-i-cinc anys, el meu germà en té setze i la mare en té cinquanta dos i encara estem més units que mai, des del 7 d'abril de 2007. Estem com els pollets i la gallina i cada dia tinc més clar, que el pare era el llop que se'ns volia menjar. Respecte a tot descric la família com una unió que passa per etapes i que la vida li ensenya a ser diferent i a unir-se molt més.

Anna Gibert(4r ESO)

Tu, que m'ho dones tot i a la vegada m'ho treus,
tu, que em fas creure en falses esperances,
il·lusió passatgera q ue s'esvaeix amb el pas del temps.
Ai! si jo pogués tornar enrere!

Tu, que em feies creuer que eres bella quan era innocent,
només em queda el record perquè ara ja no ho crec,
diuen que ets un regal, però resulter ser massa costosa i complicada.
Ai! si jo pogués tornar enrere!

Tu, que em fas somriure i a la vegada m'amoïnes,
jo, que intento seguir el meu camí i aconseguir el meu objectiu,
i tu, com sempre, t'encarregues d'impedir-m'ho.
Ai! si jo pogués tornar enrere!

Tu, que som al món sense que ningú t'ho hagi demanat,
per què ets tan injusta? Només els privilegiats ho saben.
a què jugues? per què ens portes si al final ens abandones?
Ai! si jo pogués tornar enrere!

Tu, que ets tan imprevisible i capriciosa,
que sempre tens el poder de donar-nos i de treure'ns-ho tot,
per què el sofriment sempre va lligat a tu?
Ai! si jo pogués tornar enrere!

Tu, que quan marxes arriba la foscor, i te m'emportes sense compassió
tot el que tenia ja no existeix, en realitat, sempre ha estat teu,
mai he sigut lliure sempre he estat lligada a tu.
Ai! si jo pogués tornar enrere.

Estefanía Ruíz (1r Batx)

És estiu i per uns dies puc oblidar les meves obligacions. De bon matí agafo el cotxe i m'acosto al poble en que he passat gran part de la meva vida. Feia temps que no hi treia el cap i em fa molta il·lusió tornar-hi, simplement per passejar una estona i veure el meu entorn, reviure records del passat.
Passo per la plaça on de petita solia jugar, somriure, somiar… Ara ja no. La plaça ha canviat, tan sols s'hi veu dolor . Nens sols plorant en qualsevol racó, gent sense sostre passant el dia entre diaris o caixes de cartró, immigrants sense rumb, jardins descuidats, sorolls i fums de cotxes… Sembla que tot ha canviat i que la plaça que va donar color i vida a la meva infància ha deixat de somriure.
Passo pel carrer principal de la ciutat. Ningú somriu. Busco una mirada en alguna cara mig endormiscada però tothom sembla massa atrafegat per tornar-me-la. Gent parlant pel telèfon o enviant algun missatge o escoltant música... ningú mira al seu voltant, ni s'adona de que existeixen altres persones que passen pel seu costat.
I jo em pregunto, aquest és el meu poble? El poble en que de petita passejant pel carrer persones desconegudes em llençaven somriures i tendres mirades, alegraven la meva vida i la feien més bonica dia rere dia?
Continuo el meu recorregut i m'aturo davant del que abans era la meva fleca preferida en la que solia comprar-hi el pa cada dia acabat de fer, amb una flaire que se sentia des de l'altre punta de carrer... com enyoro aquell pa... i dic enyoro perquè aquesta fleca ha estat substituïda per uns grans magatzems dedicats a la venta de noves tecnologies.
Intento recordar aquell parc en que solia anar a jugar amb les meves amigues, un parc immens, ple de gespa i flors durant la primavera i estiu. M'acosto al lloc on creia recordar que es trobava i res, allí tan sols hi ha ara uns grans blocs d'edificis, un munt de pisos petits, petits com capses de llumins i segur que són cars, molt cars.
Quina desil·lusió m'he emportat! Tot allò que em feia realment feliç ha desaparegut. Tot el que de petita m'havia ajudat a créixer, a viure la vida al màxim ha estat substituït per noves infraestructures destinades al consum desmesurat i a un estil de vida sedentari.
I aquell munt de pisos que han substituït espais naturals destruint la tranquil·litat que hi havia i la felicitat que donava veure-hi nens corrent, jugant i rient.
I aquell ambient de poble que de petita m'havia ensenyat a somriure ha quedat anul·lat del tot; mirades perdudes, cares entristides, imaginació estancada...
No m'agrada el ritme de vida que ens imposen. Ens estan manipulant i no ens adonem de la gravetat del problema, ni jo mateixa me n'havia adonat fins avui que després de desprendre'm per uns dies de la meva vida tan agitada, he descobert que el món està canviant.
De debò volem aquest tipus de canvi?
Evidentment, si ens paréssim a analitzar aquest món o, ens fessin veure la gravetat de la situació, voldríem canviar-ho tot i intentar aturar aquest descontrol, però és clar, és molt més fàcil prescindir del problema i continuar com fins ara destruint la felicitat i senzillesa de la vida i imposant un nou estil de vida més moderna, més còmode, més sofisticada...

Olga Palà (1r Batx)

Xavi Ventosa (2n Batx)

Mi acompañante me empujó hacia el lugar que habían determinado para mí. No estaba solo, había más gente esperando lo mismo que yo. Algunos los conocía de vista, a otros no los había visto nunca durante mi estancia en aquel terrible lugar. Sin embargo, nunca había hablado con ninguno de ellos. Algunos parecían desconcertados, sorprendidos, como si no supieran por qué los habían llevado allí. Otros, al contrario, estaban asustados porque conocían perfectamente ese propósito. Una pequeña minoría de personas permanecían calladas, calmadas, simplemente lo aceptaban. Yo pertenecía a este tercer grupo.

Forcejeé un poco para intentar desatar mis manos, pero una vez más fue inútil. Me flaqueaban las piernas, apenas podía mantenerme en pie. Estaba llegando a mi límite, pero eso ya no importaba. Mi pelo, antes corto y arreglado, ahora caía sucio sobre mis hombros. Mis piernas, antes fuertes y atléticas, ahora apenas podían andar varios metros sin que tuviera que sujetarme en algún sitio. Mis ojos, antes llenos de vida, ahora estaban apagados, casi como si ya estuviera muerto. Mi estancia en ese recinto me había degradado, estaba dejando de ser un ser humano para convertirme en un sucio animal. Pero no era el único: me fijé que a todos los que estaban allí les estaba ocurriendo algo parecido.

Noté un fugaz y frío contacto en el brazo. Una gota de lluvia, seguida de otras muchas gotas que caían cada vez más frecuentemente. El agua descendía por mi rostro, llevándose parte de la suciedad acumulada tras varias semanas sin tener acceso a una ducha. Permanecí inmóvil, dejando que el agua recorriera todo mi cuerpo y empapara mi pelo y mi escasa ropa. Esa sensación me tranquilizó un poco. Mientras disfrutaba del momento, una canción apareció en mi mente. Era una canción extranjera, triste, una melodía que me resultaba muy familiar pero no conseguía ubicarla. Sin darme cuenta, mis labios habían empezado a moverse y estaba cantando en voz baja. Seguía intentando descubrir el origen de esa canción, cómo había conseguido llegar a mi mente, y por qué me resultaba tan familiar. Poco a poco había ido aumentando el volumen, de modo que ahora ya estaba cantando en voz alta, inmóvil, y todos mis compañeros me miraban como si me hubiera vuelto loco. Conocía la letra a la perfección, a pesar de ser en un idioma que yo no domino, y eso me resultaba extraño. Todavía sin saber dónde la había escuchado, seguía cantando esa canción triste, melancólica, con una leve sonrisa en mis labios, mientras la lluvia seguía cayendo sobre mí. Mi interpretación terminó repentinamente con un golpe de culata en la barriga que me tumbó y me dejó unos segundos en el suelo. Me volví a levantar y seguí en la misma posición que antes, pero esta vez callado. El resto de gente había dejado de prestarme atención y volvía a estar en la misma situación que antes, pero con un dolor punzante en el estómago, cosa que me quitó definitivamente las ganas de cantar.

Cerré los ojos. Dicen que antes de morir, tu vida pasa por delante de tus ojos como si se tratara de una película. Yo no vi nada. Oscuridad. Me sentí solo, a pesar de que mis acompañantes en ese cruel viaje seguían a mi lado. Oí como cada vez más gente se acumulaba frente a nosotros. Se acercaba el momento que algunos temían, pero que yo estaba esperando. Me preguntaba cómo había podido llegar allí. Un simple error del pasado había causado todo eso. Una simple equivocación en mi vida casi perfecta había destruido todo lo que tanto me había costado conseguir y me había arrastrado hacia el abismo de mi decadencia. Nunca llegaría a oler el olor a pólvora que inundaría el recinto tras el estruendo. Mi vida terminaría con una breve traca final como si de fuegos artificiales se tratara. Sólo podía esperar.

Oí una voz gritando algo en un idioma desconocido, y todas las personas que se habían acumulado frente a nosotros dejaron sus tareas y se pusieron en fila. Podía oír como se preparaban. A pesar de tener los ojos cerrados, era capaz de ver todos sus movimientos. Mis compañeros se empezaron a poner nerviosos. Incluso los que hasta ese momento habían mantenido la calma empezaron a sudar y a mirar por los alrededores, como si esperaran que ocurriera algo. Pero no ocurría nada. Ni ocurriría nada. Yo lo sabía muy bien. No existían los milagros, y no había forma de escapar de allí. Todos los esfuerzos eran ya inútiles. Otro grito. Esta vez, todos respondieron al estímulo del mismo modo, realizando un movimiento al unísono que demostraba su entrenamiento específico para momentos como ese.

Noté varias miradas clavadas en mí. Yo seguía inmerso en mis pensamientos, todavía con los ojos cerrados. Los que esperaban que ocurriera un milagro se rindieron y aceptaron su destino igual que había hecho yo. Nadie se movía. Sólo se oía el sonido de la lluvia al impactar contra el suelo. Volví a oír esa voz, pero esta vez sólo gritó una palabra, seguida de la esperada sucesión de estallidos que inundaron el recinto y tiñeron de rojo esa gris mañana de invierno.

Daniel Palou (2n Batx)

Agárrate fuerte al balcón
que voy a buscarte amor.
Y si te llora el corazón
no le hagas caso, ten valor

Sigue adelante firme y fuerte
que no hay dolor que no reviente
Que las penas caminan por si solas
mientras tú surcas las olas.

Olas libre, olas de mar,
que consiguen con el aire rozar
y se escuchan cantar
canciones que desean amar.

Escúchalas, son regalos para tí
para demostrarte que la vida amor
no te guarda ningún rencor
siempre habrá sitio para tí

Conseguirás aprender a seguir
Intentando siempre sonreir
Aunque tengas que mucho sufrir
hay que ser feliz, y ... vivir

Arantxa Rodríguez (1r Batx)

Looking outside
when rain is falling down
I wonder the reason why
Things we can't stop happen.

Life is a bit ironic ...
Sometime you want to die,
anothers, just breakaway
on the disappointing reality.

It's you against the world.
You have to make it nice,
even when it's dark
or you are blue.

I don't want to saty at home,
I want to live every moment,
far away from buildings
with a hundred floors.

I open the window
I spread my wings anf fly
Higher ang higher
above the clouds.

I touch the sky
reach the sun and feel it's warm
I go down again and
cross the ocean

My destiny? Yhe horizon.

Berta Campos (1r Batx)

Había un dragón verdón que siempre andaba dando el tostón.
Tocaba tan mal cada instrumento que era un puro tormento.
Cuando los niños le oían venir se iban a dormir, y se ponía a llorar, porque ninguno con el quería jugar.
- ¿Quieres jugar conmigo a un juego muy divertido? - le dijo violeta que era una niña muy coqueta y el dragón con asombro la miró.
- ¡Toquemos la trompeta! - dijo la niña Violeta. Y la música sonó de maravilla mientras paseaban por la orilla.
Un bacalao que los vio, con un tambor a la orquestra se unió, y el niño Serafín se unió también con un violín.
- ¡Os diré un secreto…!- dijo con emoción el dragón verdón-. Nunca amigos tuve y fue porque solo estuve. Pero ahora tengo un montón dignos de admiración.
Esta es la historia del dragón verdón que desde ese día fue feliz con Violeta, el bacalao y el niño Serafín.

Victòria Galera (1r Batx)