CONCURS LITERARI SANT JORDI 2008

IES SANT RAMON - CARDONA


PREMI PROSA CASTELLÀ - 1r ESO

CABARET

Pere Marsinyach (1r ESO)


PREMI EN ANGLÈS - 1r ESO

POEMA

Pere Marsinyach (1r ESO)

 


PREMI EN CATALÀ -2n ESO

EL MALTRACTAMENT

Són les 6h del matí m'he despertat i estava sola, el meu marit Jonathan no hi era, la veritat és que ja estava convençuda que no hi seria quan em lleves.- TINC POR!
Fa uns quants dies vam tenir una discussió bastant forta, tot va posar així:
Unes amigues m'havien convidat a fer un cafè, quan estava a punt de sortir per la porta, en Jonathan em va dir:
- Es pot saber on collons vas?
- Vaig a fer un cafè amb les del barri de baix.
- Tu no te'n vas enlloc! T'has de quedar aquí, jo demà he d'anar a treballar i tu m'has de preparar les coses, el sopar... i a més has d'arreglar la casa que està feta una merda!
- Però...si la casa esta bé
- Però...res! he dit que et quedes i punt! Jo tornaré al vespre me'n vaig al bar a fer unes cervesetes.
Ell va marxar i jo em vaig quedar a casa fent el que s'hagués de fer i preparant-li les coses perquè pogués anar a treballar. Jo, la veritat és que li tinc por al meu marit, sempre torna a casa borratxo i sempre m'està maltractant, però mai m'havia arribat a picar de la manera que m'havia picat aquell dia.
Al cap d'unes hores, jo estava posant la rentadora i vaig veure el Jonathan amb una rosa a la mà.
Em vaig emocionar i vaig anar corrents fins a ell.
- Jonathan?, aquesta rosa... és per a mi?
- No
- I... per a qui és?
- No et fiquis on no et demanen! Ves a fer allò que estaves fent i deixa'm estar!
- Mira...Jonathan...jo...estic fins al monyo de tu!
Ell em va fer un cop sec i fort a la cara, i es va posar a cridar:
- No tens dret a dir-me el que m'estàs dient!
Sense motiu va tornar a donar-me un cop encara mes fort, em va agafar per els cabells i em va tirar a terra.
Es va posar a donar voltes com un boig, jo cridava demanant ajuda com podia, però com més fort cridava, mes cops em donava. Ningú em sentia.
Es va tornar completament boig, va començar a tirar les coses del moble, i ha dir-me coses bastant cruels que no tenien sentit. Finalment va obrir la porta i em va dir:
-Marxo i espera que no torni , si torno serà pitjor, no se't acudeixi d'anar a denunciar-me perquè tornaré i serà pitjor, molt pitjor!
Només sortir per la porta, em vaig aixecar i vaig tancar amb clau. No volia que tornés
Ara són les 6h del matí, porto 3 dies sense poder dormir, penso que algun dia tornarà em podrà arribar a fer molt més mal del que m'ha arribat a fer. Ara hauré de tirar endavant jo sola amb la criatura que porto a dins.

 

Jennifer Caparroz -2n ESO


PREMI CATALÀ - 2n ESO

DIARI DE LA PAPALLONA DE LLAUNA

7 Abril: PRIMAVERA
Des del matí que tothom juga amb mi, però és inútil ja que jo no puc parar atenció. He tingut un cap de setmana d'un dia, i gairebé no he dormit. Em sembla que tinc els ulls inflats i que el cervell m'està a punt d'explotar. Tinc molta son i a sobre, el temps esta ennuvolat. Al meu voltant només hi ha soroll i trobo impossible que pugui pensar en alguna altra cosa que no sigui en dormir. Les campanades marquen que és ¼ d' 11.
7 Juliol: ESTIU
Últimament, al sol li fa mandra sortir. Veig que cada matí està mes apagat, peró després es torna brillant i resplendent i em descoloreix el llom. Tan sols mancaria que em cremessin les ales per a no fer aquell goig primaveral. Poc em falta per a fer quatre mesos i mig. Continuo amb els ulls inflats i el compte enrere del meu cervell és proper al zero.
La vergonya aliena recorre el meu cos. El rellotge de cucut marca que és ¼ de12

7 Octubre: TARDOR
L'ambient assoleix una pornografia vegetal. Miro per la finestra i no hi veig res mes que arbres nus o lleugerament coberts per una o dues fulles. He començat a cobrir-me amb un o dos fils de macramé enrotllats al meu cos. Tinc les antenes garrativades i no tinc companyes noves, les trobo a faltar. Em paso el dia mirant les vaques com pasturen. Asoleixen unes formes molt curioses i fent l'acció de menjar son identiques. El despertador m'atabala son ¼ d'1.
7 Gener: HIVERN
Tothom va amb pas tranquil, no ho entenc. Jo tinc massa fred per a sortir al carrer i miro a través d'un edifici molt curiós on puc veure l'altra banda de la ciutat tan sols amb el seu reflex. La inspiració no existeix. Ho tinc comprovat. Tot i que...ara ho dubto, ja que la musa es va perdre a dins del circuit de l'ordinador. Últimament les inchoerencies abunden dins del meu cap i ja no sé perquè existeixo. El rellotge del seu canell marca ¼ de 2.

Diari de la papallona de lluna, on una hora és un any al pensament d'un jove de 163 mesos.

Xènia Fons-2n ESO


 

PREMI CASTELLLÀ - 2n ESO

MARAVILLAS DE LA NATURALEZA

Las vacas, cuyo nombre denomina un insulto para las mujeres gordas, son impresionantes. No hay nada más bonito que un rebaño de vacas "pasturando" por el campo. De vez en cuando se puede observar que una ternera se alimenta de la leche de su madre. Esto es, sin duda, lo mejor que se puede ver. También, si miras el rebaño desde una cierta altura, puedes observar que marcan los puntos de alguna figura geométrica. Si las ves desde un lado, cuando están comiendo, todas tienen la misma forma: el cuerpo inmóvil, el cuello torcido hacia abajo donde su cabeza toca la hierba y su boca mastica lentamente.
Bajo la lluvia, no se inmutan. Siguen igual que siempre: comiendo durmiendo, etc, sin querer protegerse del agua que cae del cielo.
Si van a algún sitio nunca viajan solas. Establecen una especie de jefa que las guía por estos mundos de Dios.
Sé que muy poca gente aprecia estos animales tan maravillosos, fotogénicos y hermosos. Sólo por la estatura, que algunos ilusos ven gorda, desprecian al animal sin razón. Desde pequeña siempre he escuchado que las vacas están gordas, simplemente tienen los huesos anchos.
Ha pasado un año y he descubierto que no son los cerdos los mejores. Sin duda, podría afirmar que:

LOS ANIMALES MÁS MARAVILLOSOS DE ESTE PLANETA: SON LAS VACAS.


Xènia Fons -2n ESO

 


PREMI EN ANGLES - 2n ESO

THE PARADISE

The paradise is very big and infinite, in paradise don't exist the problems, don't exist the bad, don't exist the malalties, don't exist the…But the paradise was limited, because only the mans pures can open the door how separed the paradise and the world. Only five persons were in paradise…But your question is, How can the paradise finish?
In that time, the world was divided in 8 countries. And the countries didn't friendly. And only one man with him heart pure, can unificate the world. The mans walked and walked. T the finish they arrived in a big city. In a city one man died because the murderers actued.
The alters men were very old and they died too. Only one man didn't die. But how can do that man? I am very old man. How can do a old man? I can go to the big city but T will die.

Joan Guitart (2n ESO)


 


PREMI CATALÀ- 2n ESO

UN CANVI EN UNA SOLA NIT

Un canvi, en una sola nit...

Tots somiaven en una vida per endavant, genial. Tots tenien pensats les professions que volien fer de grans, uns volien triomfar en el món de la música, altres amb el futbol, uns volien fer medicina, d'altres que volien arribar a ser advocats, ... i com sempre alguns que no ho tenien clar, com jo.
Estaven a tercer d'ESO, quan aquests somnis s'anaven quedant cada vegada més lluny. Com tal adolescents, només pensàvem en sortir de festa, alcohol, tabac, en trobar pavelló, i fins i tot, les drogues formaven gran part de la vida d'alguns adolescents. A classe cada vegada ens portàvem pitjor. No es podia fer una classe seguida sense interrupcions, i expulsions, No estudiaven ni fèiem la feina, però no era el pitjor. Ens passàvem tota la setmana esperant amb candeletes que arribes divendres a la tarda. Cada cap de setmana era el mateix, sortir a sopar, anar a concerts, beure i beure alcohol, fumar, conèixer gent nova, ... Això ja s'havia convertit en una pura rutina. Un cap de setmana, que havia de ser normal, com tots els altres, es va convertir en un mal de cap.
Érem a un concert d'strombers a la fira de dalt, hores abans havíem anat a fer un "mini-botellon". Anàvem tots torrats, però alguns més que d'altres, jo formava part d'ells. Jo tenia parella, tot ens anava bé, era de la meva edat, i estava força bé, però aquella nit se'n va anar tot a la merda. Jo inconscientment, tontejava amb un altre noi, alt, amb cabells negres i curts, amb una cresta petitona, i amb una barba, cosa que em donava un gran plaer dins meu, Vam ballar i ballar... fins que em va fer un petó. No volia fer-ho, només pensava amb la meva parella; però no vaig poder resistir a aquells llavis, calents i encantadors. No0 pensava en res, només volia disfrutar, quan la seva llengua amb gust a calimotxo, s'ajuntava lentament amb la meva amb gust de vodka amb llima. Vam estar estona i estona i entre pausa i pausa anàvem bevent i bevent,...
Sona el despertador, són les 13:45. M'aixeco i vaig directe al lavabo. Em miro al mirall, i porto unes veleres que m'arriben fins baix a la cara. No em sento bé, a part de la ressaca que porto, em sentia bruta, malament. Em fico a la dutxa, però res canvia, em sento igual de malament, però el problema és que no se per que... la nit d'ahir, en teoria havia de ser normal no?
No recordo res del que va passar, ... De cop, tot aquest mal estar, em va marxar, em vaig quedar congelada. Acabava de rebre una trucada d'una bona amiga, on m'explicava el que havia fet jo en la darrera nit. No entenia com podia haver estat amb un altre noi, un noi al que no coneixia de res, un noi al que no estimava. No podia mirar a la cara al meu xicot, tot i que ell no sabia res de tot el que havia passat, i l'altre noi no em parava de trucar i enviar-me missatges sense parar.
Portava uns dies sense anar al institut, la gent es pensava que no hi anava per el que havia fet aquella nit, però en realitat es que estava malalta, portava dies amb mal de cap, als ossos, febre, cansament, i alguna erupció cutània. Tenia tots els símptomes d'una grip, però a la que vaig fer una visita al metge em va deixar clar de que no era una simple grip.
El metge va fer sortir a ma mare de la consulta, per parlar a soles amb mi. Em va preguntar si havia tingut relacions sexuals, en els últims dies, si havia fet servir algun tipus de mètode anticonceptiu,...
La meitat de coses no li sabia respondre, perque no m'enrecordava de res, només del que m'havien trasmés un bacteri paràsit del genere de "Treponema". No entenia res del que em deia, aixi que li vaig preguntar de que es tractava aquest virus. Resulta que ara m'havien transmés una malaltia de transmissió sexual, coneguda com a sífilis. Per sort havia actuat a temps, i amb un tractament m'ho podien curar, tot i que no m'ho asseguraven del tot. Haurien d'haver vist la cara que va posar la mare quan li vandir. Ella ni tant sols sabia de que ja havia perdut la virginitat feia anys. De cop i volta, tot havia canviat al meu voltant, la meva parella em va deixar, la meva mare ja no confiava en mí, però el que era pitjor es que havia d'assistir cada 3 dies a un metge especialista per combatre el bacteri paràsit que m'havien transmés. Quan vaig tornar a l'institut, tothom em mirava malament, anava al lavabo i sentia comentaris de mí, fins i tot els professors em tractaven com una degenerada. sort en tenia dels amics de classe, que m'ajudaven en tot. Ja no sortia tant per les nits, ja que ma mare no confiava en mí, ja no tenia parella, perquè tothom tenia por de que els hi trasnmet´ñes una malaltia que ja la tenia casi del tot vençuda.
Ara, després de tants anys d'aquest fet, m'arrepenteixo moltíssim del que vaig fer. Per culpa d'allò, ara no estic estudiant una carrera, perquè al repetir curs a l'institut em vaig acabar de desanimar de tot. Ara només intento que pugui oblidar tot el que vaig viure amb tant sols 15 anys i que pugui disfrutar amb un treball que m'agrada, tot i que hagués preferit fer alguna altre cosa. Ara el que desitjo és que el meu fill Biel no li passi el mateix que a mí i que pugui complir els seus somnis. Cosa qoe ni jo, ni la meva classe va aconsseguir.
(No us deixeu influenciar pels altres, viviu la vida, però sempre controlant els límits. Amb una sola nit us pot canviar la vida i destruir tots els somnis que teniu)


Anna Merino - 3rESO


PREMI CASTELLÀ - 2n ESO

RECUERDOS DE LA INFANCIA QUE NUNCA TUVE

Han pasado más de 40 años y todavía recuerdo el día en que mi madre me dijo:
- Julia hija, no podemos quedarnos aquí, la cosa se esta complicando mucho .Hoy mismo nos iremos a casa de los abuelos.
Los abuelos vivían lejos Berlín en una casa de campo .A mí me encantaba irlos a visitar y poder ordeñar las 3 vacas que tenían e ir a correr por aquellas extensiones de campo interminables.
- Julia primero te llevaré a ti. Hoy papá llegará tarde del trabajo y no quiero que corras mas riesgos en esta maldita ciudad. - Me dijo mamá .
Papá trabajaba en un taller haciendo máquinas de vapor. Nunca sabía a que hora iba a terminar. Trabajaba horas y horas con un sueldo que con faenas llegábamos a final de mes. Mientras íbamos hacia casa de los abuelos, por las calles no se veía nada más que desfiles de soldados, tanques... y una multitud de gente que a la vez que levantaba el puño y gritaba "viva Hitler". Mamà me dijo que teníamos qua pasar desapercibidas entre la gente, que si ella levantaba el puño y gritaba "viva Hitler" yo tambén lo hiciera. Así que no dudé y me puse a gritar entre la gente.
Una vez llegábamos a casa de los abuelos mamá se agachó frente a mí y me dijo:
-Júlia ahora he de irme a Berlín y papá no sabe donde estamos .Volvemos juntos antes de que se esconda el sol.
Me dio un beso y se marchó . Pero... anocheció y ellos todavía no habían llegado. Yo notaba una cierta preocupación por parte de mus abuelos. Pero mi abuela Catalina lo intentaba disimular mientras me contaba historias de mi madre cuando era pequeña. El abuelo estaba escuchando la radio y de pronto se escuchó la voz de el locutor informando de una mala noticia . -" Los soldados se han llevado a miles de judíos. Entre ellos se sabe con certeza los siguientes" .Y empezó a decir nombres hasta que dijo...
-Y la señora y el señor Diermisser sin su hija Julia que todavía no se sabe nada de ella y en aquel momento mi abuela se echo a llorar . Pasaron los años y yo me quedé viviendo con mis abuelos sin saber nada de mis padres . Mis abuelos me intentaron educar de la mejor forma posible y procuraron que nunca me faltara de nada .Recuerdo que cada noche le pedía a mi abuela que me contara historias en las que los protagonistas eran mis padres .Y mi abuela sacando fuerzas de donde no las tenía me las contaba .
Pero el 30 de Abril del 1945 la misma radio que hacía unos años me dio la mala noticia de mis padres . Estaba dando la mejor noticia que nos podía dar . -Queridos oyentes Hitler ha muerto -.Dijo la voz del locutor que resonaba por todas las emisoras .
Fue entonces cuando salió a la luz lo que se escondía dentro de aquellos muros trabajos esclavizados , cámaras de gas... y muchas cosas más que seguramente acabaron con la vida de mis padres . Y yo ,con 20 años que tenía y avergonzada de un país que no me dejo tener una infancia decidí emigrar a España. Allí estudie derecho conocí a un chico y ahora con 60 aquí me ves contándote a ti Irene la infancia que tu abuela nunca llegó a tener .

Cristina Roldán - 3r ESO

 

 


PREMI ANGLÈS - 3r ESO

KHARDUNNA

Once upon a time, in a little village there was an old witch. She was very evil and crazy. The name oh the witch was Dunna.
One day, in the village, a beatiful baby was born. His name was Khar.
The baby was the future prince of the village.
The witch thought a plan to kill the baby. She transformed the good prince into a bad prince.
The people hated the prince because he killed people and destroyed the houses of the villagers.
The witch made a poison to be young. And the prince Khar and the witch Dunna got married.
They formed a family, the family Kharduhna and this name was the name of the village. The people of the village were very angry and they killed the royal family.
After some time the people of Kharduhna became Kharduhna in Cardona; and the king of the castle was a very good king.
Now we can see the house of the witch in the mountain oh the castle.

Ester Torrabadella (3r ESO)


PREMI CATALÀ- 4 ESO

DIU LA HISTÒRIA DE SANT JORDI

Diu la història de sant Jordi.
Que un cavaller va arribar
Cavalcant entre camps d'ordi
Per una princesa salvar.

Al drac va foradar
Clavant-li una llarga espasa.
La rosa va agafar
Per regalar-li a la princesa.

I resumint i acabant la història
Del valent Sant Jordi
I ell seguí sa trajectòria
Entre camps d'ordi.

I a mi em fa pena la història
No pel drac ni la princesa
Sinò pel cavall que s'oblidà en la memòria
Després de la seva gran noblesa.

 

Ell fou qui a Sant Jordi va portar
Cavalcant una gran disància
I en tot moment es comportar
Amb gran elegància

També fou qui quedà esquitxat
Per la sang vermella del drac
Ningú mai ho havia pensat
Que el pobre cavall quedés en l'anonimat.

No us volgueu imaginar
On seria ara la princesa
Si el cavall no hi hagués anat ,
Sensa la seva gentilesa.

Fany Pinto (4t ESO)

 

 


 

PREMI CASTELLÀ - 4 ESO

LÁGRIMAS I LAGARTOS

Había una vez una lejana región
Donde un día se instaló un feo dragón.
Se comió todos los animales,
Que para él eran carnes iguales.
Sin animales, fue el turno de la gente,
e hicieron un sorteo justamente,
y la primera fue la bonita princesa,
que al saberlo se desmayó sobre una mesa.
Se dirigó nerviosa a la cueva del lagarto,
Tan asustada que casi le dio un infarto.
La bestia abrió la boca y ya se la iba a zampar,
Cuando se oyó a lo lejos un caballo galopar.
Un caballero de brillante armadura
Se acercaba con una mirada muy dura.
Rápidamente le clavó un pincho al dragón
Justo en medio del corazón.
El pobrecito soltó un chillido
Justo antes de caer fallecido.
De su sangre nació un rosal
Con flores que olían a sal.
La princesa, enamorada,
Esperaba que una rosa fuese cortada,
Que el caballera se la regalara
y que con ella se casara.
Pero el caballero, sin seguir el guión
Se fue trotando, partiéndole el corazón.

Núria Seuba (4 ESO)


PREMI ANGLÈS- 4 ESO

MY HEART

Close the door love
And come into my heart.
Hold it hard darling.
Give it a small kiss.

My heart is fragile
But your kisses make it stronger.
Embrace me with hard passion
And tell me you love me.

Love you are my anti-depressive.
Your eyes give me life.
Beloved, you are my air.

Close the door love
And come into my word.
Stay there forever


Agustí Franco(4 ESO)


PREMI C ATALÀ - 1r BATXILLERAT

UN SOMNI, UNA REALITAT

15/05/02
Buscant amb els ulls, mig apagats encara, va ser la primera cara amb que vaig topar. La mare, com sempre somrient, un xic inquieta però amb el seu somriure habitual als llavis. La mare era una dona forta però tot i així se li notaven els nervis a flor de pell, a més, sota els ulls tenia unes ulleres de color moratós i dels ulls només se li veia la meitat, tenia les ninetes fetes pols i les parpelles li pesaven el doble. Durant aquells 15 dies que havia durat el meu coma, la vaig sentir a prop meu dia a dia, notava la seva presència i fins i tot l'escoltava quan em parlava, quan em cantava! Això li agraía molt, ja que segurament, va ser gràcies a ella que vaig tornar en si.

28/05/02
Tot aquest malson entremig de bates blanques i llençols blanc per fi s'ha acabat. Ara però, veig els dies passar mes rapid i la vida passa volant. Son les 11:59 de la nit.
He sortit de l'hospital, i que tot i que sembla que em trobo bé...

29/05/02
...noto que em persegueixen. Tinc una constant sensacio d'estar vigilat, que hi ha algú darrere meu, peró quan em giro, ja no hi és.

10/06/02
Cada dia aquesta incomoditat pot més amb mi i amb la meva ànima, fins al moment en que se'm fa impossible aguantar-ho. Veig espectres per tot arreu; coses amagades en una foscor que encara no sé ni si existeix, sento pases darrere meu quan camino, i fins i tot han arribat als meus somnis! Apareixen cares desconegudes i m'insulten, em criden!: " no puc mes!", crido quan les somio..."no puc mes!".

15/05/02
Buscant amb els ulls, encara apagats, topo amb la trista i espantosa cara de la mare, esta morta de por!
Al meu voltant veig mitja dotzena de metges que em vigilien i m'agafen mentre jo, sense saber per què, em moc sense parar i crido: "no puc més! No puc mes!"

Cesca Tort(1r Batx)


PREMI EN CATALÀ- 1r BATXILLERAT

ÚLTIM VIATGE

Al final de la meva vida viatjaré,
Sense destí fixat, no se on arribaré,
A un lloc on la imaginació pren forma i vida,
on tota valla i frontera es destruida.

A l'ultim viatge res serà igual que abans,
un lloc on ningú veurà molins gegants,
un paisatge on aigua, terra i cal seran un,
on la por i la tristesa només serien fum.

A l'últim viatge, avançaré sense por,
on el meu únic destí serà l'horitzó.
Tiraré endavant sense pensar en el passat,
sense obligacions ni feina, tot ha acabat.

A l'últim viatge veuré altra gent com jo,
cercant el seu destí sense cap por.

L'últim viatge arribarà
només em queda esperar
acabo ja de somiar
la vida he d'aprofitar.

Sergi Romero (1r Batx)


P REMI EN CASTELLÀ - 1r BATXILLERAT

María Y OSVALDO

Osvaldo nace un buen día. Osvaldo primer llanto, Osvaldo primer diente, Osvaldo primer día en la guarderia. Osvaldo cobra sentido de la razón, Osvaldo ocho años.
Osvaldo estudia, trabaja y se honrado. Osvaldo, hijito, cásate con una buena esposa y ten hijos, por Dios, que la saga se pierde. Osvaldo estudia, trabaja y se honrado. Osvaldo es mayor. Osvaldo trabaja. Osvaldo archivos, documentos y papeleo. Osvaldo sin tiempo, Osvaldo sin vida. Osvaldo absorbido. Osvaldo papeles, archivos y facturas.
Osvaldo diez de la noche. Osvaldo acaba su jornada laboral. Osvaldo se arrastra hasta un bar. En el bar, María. María sumisa, María sin voz. María se buena, María se pulcra. María no pienses, María no estudies. María cose, lava y cocina, aprende modales y todo lo del hogar.
María, tu reza, para que un buen hombre te sea asignado. María mujer, María, tú virgen. María buena y pulcra en el bar. María agobiada, María sin criterio, María sin nada. María borracha. María y Osvaldo en la barra. María y Osvaldo sin vida. María y Osvaldo y sus penas, María y Osvaldo comparten, charlan, discuten. María y Osvaldo se comprenden.
Tras horas, María algo en los ojos María luz extraña. Osvaldo nueva sensación, que le tiene de color extraño alguna extraña parte de su cuerpo. María y Osvaldo enamorados. María no se siente sola, Osvaldo se siente acompañado. Indefensos ante algo por lo que nunca se les hab'ia preparado. Indefensos ante el amor. Osvaldo estudia, trabaja y se bueno. María tu cose y tu lava. Ahora María y Osvaldo enamorados. El amor no entraba en sus aspiraciones por las cuales siempre les había hecho soñar. María y Osvaldo encarcelados. Encarcelados en sociedad de apariencias. Sociedad de maquillaje o mascara y purpurina. Sociedad que ahoga, sociedad de plástico. Sociedad de conductas, sociedad de dinero, sociedad de reputaciones. Sociedad de cuchicheos y chismes. Sociedad clorica que consume y aplasta y ensucia. Sociedad que mata por dentro. Sociedad del miedo, del silencio y de las normas. Sociedad que pare desgraciados como María y Osvaldo. Pero ahora María y Osvaldo enamorados. María y Osvaldo sin importarles nada. María y Osvaldo jutos, saboreando un amor natural, sin añadiduras ni edulcorantes, pero con la más estricta inocencia de aquella primera vez, de aquel primer amor.
María ahora luz, María ahora libre. María melena tendida al viento, María son tiranteces. María alma candida. María del viento y la luna María gota de lluvia, que desprende una nube alegre de otra gotita feliz, Osvaldo. Osvaldo precipitándose en el aire precipitándose a la vida. Osvaldo ojos alegres, Osvaldo pulso en la muñeca. Osvaldo soñando en un futuro lejos del despacho. Osvaldo desahogado, Osvaldo brazos abiertos, Osvaldo sin corbata, Osvaldo sin nudos.
Osvaldo y María juntos, Osvaldo y María sin importarles nada.
Ahora María licenciada, ahora María con estudios. Ahora María con palabras ahora María con estudios. Ahora María con palabras, ahora María fuerte. Ahora Osvaldo sigue trabajando, ahora Osvaldo si presiones. Ahora Osvaldo can más calma, ahora Osvaldo con más vida.
María y Osvaldo sin escuchar a las vecinas, María y Osvaldo sin importarles nada. María y Osvaldo de colores. María y Osvaldo y dosis de afecto, sin acatar los roles que tenían ya preestablecidas mucho antes de nacer.
La gente los llama locos. Gente que actúa en forma de oveja robotizada vestida en una densa lana de perjuicios. Gente que no sabe que es gracias a ellos, a Osvaldo y a María, a todos los locos, que la sociedad da, poco a poco, pasitos para adelante.
Y ésta es la historia de María y Osvaldo, dos locos que vivieron felices sin comer perdices.
Y quizas aun anden por algún lado, viejecitos y arrugados, agarrados de la mano, recordando sus mil y una historias, recordando sus mil y una noches.
Quiero pensar que todos llevamos un pequeño Osvaldito dentro...

Alba Migueles(1r Batx)


PREMI EN CATALÀ - 2n BATXILLERAT

UNA HISTÒRIA INFANTIL

Ja comença el curs 2008-2009, tornaré a veure al Biel, al Quim, al Joan i aquell noi que sempre anava amb ells. El dos d'agost faré set anys i els convidaré a tots, però, no sé si la mama em deixarà perquè l'altre dia es va enfadar molt amb mi. Vaig trencar un got i li vaig destrossar la vida, ella m'ho deia. Mai mes tornaré a trencar un got perquè així, potser, es posa contenta.
Ara ja fa una setmana que va passar al meu aniversari. Ho vaig celebrar amb la mama, em va portar al parc i vaig jugar amb els coloms.Jo estava molt content perquè vaig conèixer un nen que es deia Ivan i li agradava jugar a pirates com a mi. Però la mama estava molt emprenyada, i lletja; tenia els ulls foscus, el cabell brut i no parava de fumar cigarretes. Aleshores, tibant-me, va aconseguir que marxéssim, i vem anar a un bar a partir de els vuit perquè el cambrer sempre em donava per sopar patates amb olives i una cocacola, però no m'agradaven els homes que tocaven a la mama , tot i això jo era feliç perquè ella es posava molt contenta. Amb ells mai parava de riure.
D'aquí una setmana arribarà el Nadal, i a l'escola estem fent la carta als reis. Quan acabi la carta i les senyoretes m!arreglin les faltes no tornaré mai més a l'escola. Tots els nens em piquen i em diuen que faig pudor; estic enfadat amb tots i no vull tornar.
L'altre dia el Joan va arribar amb un pot d'ambientador del cotxe del seu pare. Quan el professor va marxar tots els nens em van agafar els braços i les cames i em van començar a tirar aquell esprai que m'ofegava, que em deixaven cec i la ràbia que em provocavem em deixava sord. Aleshores, de cop, sense saber com, em vaig trobar a sobre del Joan escanyant-lo. Estava vermell com un tomàquet sense saber que estava fent, el vaig deixar anar pel crit que un professor em va fer. El professor em va castigar de cara a la paret durant dues setmanes de pati, i el pare del Joan em va donar una bofetada al cul i em renyava senyalat-me amb el dit, però jo no sabia el que em deia, no l'escoltava ni el veia, només volia córrer i plorar però els meus punys tancats m'impedien fer-ho.
Quan arribava al bar, ja era fosc. La meva mare estava molt contenta i em va donar un petó mentre m'agafava de les orelles. Fas pudor! Fas pudor! - li vaig dir. De cop el seu somrriure va desaparèixer, em va clavar les ungles al braç, em va arrossegar fins a la porta i em va dir que l'esperés a l'entrada.
Vaig despertar-me al llit, ahir em vaig quedar adormit al carrer. La mama no hi era.
Aquella nit, després d'haver-me estat tot el dia menjant pa, va venir un home.
- Hola Carles.
- Hola
- Em dic Marc, i vinc a buscar-te, has de venir amb mi.
- Jo estic esperant a la mama, hem d'anar al bar a sopar .
- La mama no vindrà Carles. Saps que sóc policia? Vols veure la pistola? És molt xula.
- Jo sóc pirata, però se m'ha trencat l'espasa. Però... em deixes la pistola?
- Vine amb mi, vols anar a sopar a un lloc que hi ha molts pirates i moltes joguines?
- Sí!!
- Aupa! Anem

Begoña Lara (2n Batx)


PREMI EN CASTELLÀ - 2n BATXILLERAT

15 DE NOVIEMBRE DE 1938

Quizás sea hoy el último día de esa pesadilla...
Quizás sólo sea el inicio de una pesadilla peor...
Llevamos semanas luchando en una batalla que parece interminable y ya estoy harto de salir a la calle con las armas cargadas, pensando que a lo mejor no volveré a ver la familia.
Una expresión de tristeza invade mi cara, una sensación de escalofrío recorre mi cuerpo cada vez que me alejo de mi núcleo familiar.
Mi destino está en las manos de aquellos que me obligan a luchar, matando inocentes republicanos, que como yo, aunque con diferentes ideales, sólo quieren vivir en paz, felizmente junto a su familia.
Ayer con la llegada de refuerzos franquistas se produjeron las batallas más duras e intensas, los enfrentamientos frontales más sangrientos y crueles, con una gran artilleria y ataques aéreos.
El ambiente se hacía irrespirable: un calor sofocante pudría los cadáveres.
No puedo soportar más esta situación, presiento, que por suerte, se acerca el final, la batalla del Ebro se acabará dentro de pocas horas, los nacionales nos impondremos ante unos republicanos ya muy agotados.
No es que luchando en el lado nacional me sienta vencedor ni vencido, solamente dolor y sufrimiento que se refleja en la cara de mujeres y niños que han perdido sus seres queridos, la angustia que ha ocasionado para miles de personas ver caer lluvias de bombas de aviación y granadas, a pocos metros de su pueblo, frente la orilla del río destruyendo todo alrededor.
Así pues, cojo mis armas y con la misma expresión de tristeza me despido, con una amarga sensación de desesperación.
Quizás no vuelva nunca...
Quizás mi historia termine aquí...

Esta es la incertidumbre de una guerra.

Olga Palà (2n Batx)

 

PREMI ESPECIAL A LA RIMA FÀCIL

EL VERSO MENTAL

LOS MESES
Un día de Mayo

yo cogí mi caballo

y un día de Abril

nos fuimos a Brasil

 

LA LUNA

Cuando contemplo la Luna

yo me como una aceituna

estirado encima una duna

como un niño en la cuna

EL DROMEDARIO

Yo me subo al dromedario

para poder ser un sabio

y poder imaginarme el espacio

pero muy despacio

Eugeni Mayal (1r ESO)


PREMI A L'ORIGINALITAT AL CAL·LIGRAMA

ULL

Elena Ribera (4t ESO)