El sol del migdia queia damunt com una pedregada de plom. L’Esther i en Joan seien un al costat de l’altre sota aquella immensa ombra que feia aquell roure. Les dues bicicletes havien quedat entre uns matolls a la vora de la carretera. Els dos amics xerraven i bevien unes llaunes de fanta, quan en Joan va mirar cap a la carretera va veure un extranjer, amb les bosses de colors llampants, que avançava treballosament sota aquella horrible calor.

L’Esther, humanitària com era, va dir al noi de baixar a avisar aquell guiri del perill d’insolació al que s’estaba exponent, i ja de passada, a preguntar-li que feia en un poble com Cardona. Dit i fet, van baixar corrent i li van preguntar:

-Com et dius? D’on ets? Què has vingut a fer?

El noi, no tenia alè ni per parlar i en Joan li va oferir una llauna de fanta que aquest, va acceptar. Ja recuperat va dir que es deia Ronan Baump, que era alemany i que havia vingut per... per assumptes de família. Van estar parlant una bona estona, fins que aquella calor va marxar. Aleshores en Ronan va dir que s’ananava cap al poble a buscar un hostal per passar les nits i que al dia següent ja es trobarien. Tots tres van agafar la bicicleta i van marxar.

En Ronan va entrar a l’hostal, va demanar una habitació i va preguntar si li podien fer alguna cosa de dinar. La mestressa li va donar la carta, però en Ronan s’estimava més un bon entrepà de xoriço que es va menjar molt ràpidament. Després va pagar i se’n va anar a dormir.

Al dia següent es van retrobar a la plaça del poble i van decidir anar al puig on es van conèixer. Allà l’Esther va explicar que a casa seva les coses no rutllaven gaire bé, que els seus pares discutien molt sovint. Aleshores en Ronan va saltar i va dir:

- Sou unes bones persones, vosaltres m’ho expliqueu tot i jo ahir us vaig mentir, us diré la veritat: he vingut d’Alemanya per investigar les arrels de la meva familia durant l’Edat Mitjana, semblarà una vestiesa però per a mi no ho és.

Els dos amics li van dir que l’ajudarien en tot el que poguessin, però abans farien una mica de turisme. En Joan, que era d’una família de diners, va dir a en Ronan que no pagués un hostal i que el seu pare tenia una habitació al castell, on podia passar totes les nits que volgués. En Ronan va acceptar, però amb una condició: que ells també dormissin allà. Van estar parlant i sense adonar-se’n , es va començar a fer fosc, era l’hora d’anar a sopar. Primer van passar per casa d’en Joan, després per la de l’Esther i finalment, van anar cap a l’habitació del castell. Era una habitació molt gran, amb un llit, un armari, una cuina, un lavabo, una taula i les cadires. L’Esther va començar a fer el sopar mentre que en Ronan i en Joan discutien per veure qui dormia al llit. Al final van arribar a un acord: hi dormiria l’Esther. Se’n van anar a dormir com se sol fer en aquests casos, explicant històries i llegendes de por. Eren les quatre, quan en Joan es va despertar per la claror que venia del lavabo, amb el soroll de l’aigua de fons. Va mirar i en Ronan no hi era, el que li va fer pensar que en Ronan els volia fer una broma. Es va rigir cap al lavabo i quan va obrir la porta no hi havia ningú. De sobte va apareixer en Ronan i va dir al Joan:

- Ja està bé d’aquesta broma, no m’ha fet gràcia.

En Joan va dir que ell no havia estat i en Ronan, el mateix. Se’n van anar a dormir tots dos convençuts que havia sigut ser l’altre.

El sol ja sortia per darrera del castell. Els tres amics es van llevar i van esmorzar. Mentre esmorzaven, van explicar el que havia passat a la nit. L’Esther va posar pau a la disputa i va dir que era igual, molt estrany però que ho deixessin estar.

Havent esmorzat van fer una petita excursió pel poble i per les hortes. Van parar a un bar a refer forces i a prendre alguna cosa, que estaven secs de tant pedalejar. L’Esther va treure el tema del perquè en Ronan havia vingut i li va preguntar:

- Si has vingut a investigar sobre la teva família, deus tenir algun tipus d’informació, com ara nom, on vivien...?

Hi va haver un gran silenci fins que en Ronan va dir que no sabia gaire cosa, només que es deia Rinaxicv i que treballava per algú de molt poder. No era gaire informació però si busquessin en arxius, documents.antics potser esbrinarien alguna cosa.

Però ara la qüestió era: com podrien accedir als arxius locals?Van rumiar i rumiar fins que l’Esther va dir: el que "vigila" i ho arxiva tot es amic meu,el podria distreure i vosaltres entreu i mireu. Als tres els va semblar una bona idea. Van agafar les bicis i es van dirigir cap als arxius.L’Esther va entrar, va començar a parlar i el va fer sortir, dient-li que li volia ensenyar una cosa. Mentre, en Ronan i en Joan estaven buscant informació. Primer van buscar els segles V-XV i després el nom de Rinaxicv Baump. Van agafar la carpeta de l’arxiu però per increible que semblés era buida. Ho van deixar tot al seu lloc i van passar per davant de l’Esther perquè sabés que ja havien acabat. Es van dirigir cap a l’habitació i es van asseure quan l’Esther va obrir la porta i va dir:

-Com us ha anat la recerca?

I sense que tinguéssin temps de respondre, va donar-los els fulls d’en Rinaxicv. Els dos nois es van aixecar i li van fer dos petons, tot preguntant-li com els havia aconseguit, i va respondre:- una, que té contactes!

Es van passar hores llegint i quan ja passaven per les últimes pàgines es van adonar que hi faltava un full, el més important, la que deia per a qui treballava i de què. Es van decebre tant que se’n van anar a dormir sense sopar.Ja estaven ficats dins el llit i els sacs quan de sobte va aparèixer, darrere les cortines, la imatge d’un ésser que va deixar caure un full de paper i, tan ràpid com va aparèixer, va desaparèixer. Tots tres es van aixecar, van agafar el full i van llegir:"En Rinaxicv Baump treballava pels ducs de Cardona. No continueu buscant o tindreu problemes."Els amics no van poder dormir en tota la nit i, fins i tot, en Ronan va dir que ho deixessin córrer.

Al dia següent, en Joan va tornar a llegir-se aquella nota. La lletra era molt poc nítida, el paper era com de roba; tot tenia pinta de ser antic. Llegint i llegint, pensant i pensant, no sé com en Joan va posar el paper a contrallum i va veure dibuixat de fons una mena de passadís secret que sortia d’aquella habitació on estaven. Va cridar els altres dos perquè ho veiessin. Van quedar al·lucinats, tot allò no podia ser real, l’única manera de saber-ho era provant-ho i així va ser, en Joan anava interpretant el plànol mentre Ronan ho anava fent:

-Entrant per la porta, dos passos a l’esquerra, entre el lavabo i la cuina, hi ha un petit forat, perquè la rajola de damunt és falsa; empenteu-la.

La van empentar i es va obrir la paret, com si fos màgia. Era una mena de túnel, petit, sense cap tipus de llum. En Joan i en Ronan van decidir entrar-hi a investigar, mentre l’Esther es va quedar a fora, ja que li feia una mica de por. El túnel cada vegada s’anava fent més petit fins que arribava a un lloc on no podies passar ni de quatre grapes, però tot seguit, hi havia com una espècie de cambra. Van entrar-hi, van encendre una espelma i, sorpresos, van trobar el full del document que faltava. L’estaven llegint quan de sobte l’espelma es va apagar i va aparèixer un ésser. Els dos nois ni es van moure, tenien por. Però aquell ésser cada cop se’ls acostava més fins que el van tenir davant.

L’ésser va dir:

-Ronan, no tinguis por, sóc un parent teu de l’Edat Mitjana, en Rinaxicv.

Per increible que semblés, estaven parlant amb l’esperit del seu avantpassat. En Joan, mort de por, va deixar que en Ronan hi "parlés"a soles, i se’n va anar amb l’Esther.

En Michael va explicar que treballava pels amos del castell i que era "el braç dret" del senyor.

Un dia estava a la cuina quan va entrar el pitjor enemic del seu amo i, sense manies, li va clavar una punyalada que el va ferir de mort. En Ronan li va preguntar per què havia estat vagant el seu esperit, i la resposta va ser perquè algú de la família sapigués la veritat, que la seva família podia haver estat molt important. Ara ja se’n podia anar tranquil. Per fi, descansaria.En Ronan va sortir de la cova content per saber la veritat de la seva família. Ho va explicar tot a l’Esther i en Joan.

Va arribar el dia en què en Ronan havia de marxar. El van acompanyar a l’estació i mentre esperava el tren, l’Esther va preguntar:

- I la figura que va aparéixer darrera de les cortines, era el teu avantpassat?

En Ronan va dir que no. Qui devia ser? Per què tindrien problemes?

Va marxar amb el dubte, algun dia ho sabria tota la veritat?

Javier González Martin (4ESO)

Asseguts damunt l’arena
amb la vista cara al mar
una freda i dolça brisa
ens envolta cap al tard.

El bell sol sobre el mar sura
lluny d’aquí, a l’horitzó,
i dibuixa damunt l’aigua
un somriure neguitós.

El dolç so de les onades
se’ns atansa com el vent
i topant amb tot de roques
fuig la calma del moment.

Les gavines ben enlaire
es passegen pel blau cel
a un ritme prou pacífic
per poder guaitar arreu.

Entre ones i més ones
siluetes de vaixells
que s’apropen a la costa
o s’allunyen lentament.

Marta Marsiñach (4ESO)