OBSERVACIÓ DE L’ECLIPSI DE SOL DE L’11 D’AGOST DE 1999 DES DE NAJAFABAD (ISFAHAN –IRAN)
Josep Masalles i Josep Ramon Noy

Fotos: Josep Masalles Román
De tot el recorregut de l’eclipsi de Sol de l’11 d’Agost, Isfahan (Iran) era el punt de màxima probabilitat d’observació per les seves condicions climatològiques i la quasi segura absència de núvols, un 96% segons les dades de la NASA. Per aquest motiu, un grup de 15 persones de Barcelona, Castelldefels i Vilanova i la Geltrú, vam escollir aquesta zona per poder observar aquest eclipsi.

Vam arribar a Isfahan la tarda del dia 8 d’Agost, i al dia següent ens vam desplaçar a Najafabad (a uns 30 km d’Isfahan) per cercar un bon lloc d’observació. Najafabad quedava pràcticament a la línia de la centralitat de l’eclipsi i ens permetia observar 14 segons més de la totalitat que a Isfahan. Finalment vam decidir situar el camp d’observació a la Universitat islàmica de Najafabad, situada en les coordenades 32º 37’ N - 51º 21’ E.

D’aquesta manera, el dia 11 vam poder gaudir de una magnífica observació de l’eclipsi conjuntament amb professors i estudiants de la Universitat de Najafabad i al llarg de l’eclipsi vam poder intercanviar opinions amb ells.

A las 15h 13m (hora oficial, 4h30m menys de temps universal.) vam visualitzar el primer contacte, disminuint progressiva i lentament la lluminositat fins que a les 16h19m va aparèixer visible Venus a uns 15º a l’Est del Sol. La temperatura i la lluminositat van començar a decréixer espectacularment com s’observa a les gràfiques adjuntes i a les 16h33m començà la fase total amb les perles de Bailey, l’anell de diamant, unes espectaculars protuberàncies i la corona solar, com es pot apreciar a les fotos.

1 minut i 53 segons després, un altre meravellós anell de diamants anunciava la fi de la totalitat i poc a poc va anar reapareixent el Sol i la lluminositat ambient.
 

Evolució de la temperatura i la lluminositat, des del primer contacte fins al moment de la totalitat:

Dades obtingudes per Javier Castelo, Josep Masalles, Josep Portolés i Josep Ramon Noy