El cicle de la vinya i les condicions atmosfèriques

A les zones vinícoles, el cicle de la vinya s'inicia amb el repòs de l'hivern que segueix la collita. Amb l'arribada del fred es paralitza gairebé tota l'activitat de la vinya. la saba deixa de circular, les fulles han anat caient per l'acció del vent i les pluges... A partir d'aquí serà convenient procedir a la poda dels ceps. Si la poda es fa massa aviat poden sortir molts brots primerencs que podrien resultar afectats per les glaçades de primavera, i si es fa massa tard, quan es tallin els sarments, es perdrà la saba. La planta es poda per:

-Limitar la producció de fusta i afavorir la producció de fruit.
-Retardar l'envelliment del cep.
-Donar una forma concreta al cep.

Convé escollir en cada cep les branques més fortes i joves i eliminar amb un tall de tisora podadora les branques velles que l'any anterior van suportar la formació dels fruits. EI sistema de poda més tradicional és "la poda en vas", que consisteix a donar al cep l'aparença d'un arbust baixet amb un nombre de braços entre tres i cinc. També existeix la "poda en cordó" o la "poda Guyot", sistemes que permeten adquirir als braços una certa longitud.

Durant l'hivern es llaura mitjançant tractors i arades especials. Es fa una llaurada fonda per esponjar i airejar la terra. S'aporta terra als troncs dels ceps amb la finalitat de protegirlos una mica del fred ambiental. AI mateix temps, les larves i els insectes queden exposats a aquest fred, i així aconsegueix el seu extermini. A la primavera es fan llaurades per treure les males herbes del camp i esponjar la terra. D'aquesta manera es pot retenir l'aigua de les pluges que la planta necessitarà durant l'eixut estival.

Durant l'hivern també s'adoben els terrenys, les vinyes. L'adobat d'hivern es fa a una certa profunditat. L'adobat de cobertera es fa per sobre la terra i abans de la f/oració. Es tracta de restablir un equilibri correcte entre els elements minerals i orgànics necessaris per a la fisiologia dels ceps. Nitrogen, fòsfor i potassi són els més importants. El nitrogen, que s'aporta en forma d'adob (fems i adobs minerals), és el responsable de la productivitat del cep. En les vinyes de qualitat és convenient aportar poc o gens nitrogen, ja que es tracta de produir pocs quilograms, però amb una gran concentració de sucres, matèries colorants, elements aromàtics, etc.

El fòsfor i el potassi contribueixen l'equilibri vegetatiu correcte. l'anàlisi prèvia dels terrenys permetrà orientar cada any sobre la conveniència d'incloure'ls en l'adob.

El ferro també és un mineral de vital importància. la seva absència en el sòl pot produir l'engroguiment de les fulles (clorosi) i, fins i tot, amb els anys, la mort del cep.

En els mesos finals de l'hivern té lloc la plantació de nous ceps. Prèviament s'haurà de:

-Realitzar les tasques de desinfecció per eliminar els cucs transportadors de virus.
-Fer una llaurada fonda per remoure, esponjar i airejar el sòl.
-Fer un adobat de fons.
-Anivellar la terra.
-Marcar l'emplaçament dels ceps.

En aquesta època de l'any també es fan els empelts sobre els ceps americans joves, plantats un o dos anys abans. Els pagesos tradicionals encara ho fan, però actualment els empelts es fan als vivers. L'empeltada del peu americà (arrels) amb un altre tipus de cep es fa per evitar que la fil.loxera perjudiqui el cep. La fil.loxera és un petit insecte que s'alimenta de les arrels i, a causa de la terrible epidèmia que va entrar a Europa el segle XIX, experts investigadors van descobrir que les arrels del cep americà, ja que creixen de manera salvatge, són més dures, reforçades i resistents a les mossegades d'aquest insecte. És per això que des de llavors, per evitar que la fil.loxera ataqui el cep, a totes les vinyes d'Europa es fan els empelts dels ceps autòctons amb el cep americà.

Amb l'arribada de les primeres calors primaverals es torna a posar en funcionament el cicle. La saba torna a circular i inicia la tasca de transportar els elements minerals del sòl a través de les arrels i cap a les parts superiors del cep. És ara quan la planta, el cep, comença la brotada. Apareixen unes volves blanques i grisoses, sedoses i tendres. AI cap de poc temps apareixen les primeres fulles. És en aquest moment quan les glaçades primaverals poden resultar terribles per als tendres brots. El fred intens impedirà el seu desenvolupament.

Durant la primavera s'ensofra i s'ensulfata el cep per defensar-lo de l'atac dels paràsits, especialment dels fongs oídium i míldiu. Per prevenir contra l'oídium s'espolsa sofre per la planta. Per prevenir contra el míldiu s'ensulfata amb caldo bordelès.

Al maig comença la floració. Les petites flors del cep s'obriran al pas del vent esperant el pol.len fecundador. Encara que la flor del cep és hermafrodita (òrgans sexuals femenins i masculins), els seus òrgans no apareixen simultàniament. Així, les flors d'un cep generalment són fecundades pel pol.len dels ceps més pròxims, el qual arriba transportat pels insectes i pel vent.

També en aquesta època de fecundació la climatologia pot tenir conseqüències terribles. És necessari un temps tranquil i moderat, i les fortes pluges o els intensos vents no farien possible una fecundació correcta de la flor. En aquest cas creixerien uns gotims de raïm diminuts i mal formats.

Després de la floració es fa l'esporgada, que són les esporgues en verd. EI procés consisteix a eliminar els brots que sobren, perquè els altres creixin millor, o algunes fulles, perquè les plantes estiguin més airejades i rebin millor la llum del sol.

Si l'estiu és sec i assolellat, els ceps i els fruits creixeran sense gaires contratemps. A principis d'agost, els raïms negres, que fins aleshores havien estat de color verdós, comencen a adquirir un color negre intens.

Finalment, a la darreria d'agost, comença la verema. El moment de la verema es decideix quan en el raïm existeix un equilibri acceptable entre sucres i àcids. Aquest equilibri variarà segons les zones i els tipus de raïm. Amb la maduració del raïm, el contingut en sucres augmenta i l'acidesa disminueix.

La verema, fins fa pocs anys, ha estat una tasca absolutament manual. Es talla el peduncle amb unes tisores, es tira el raïm en una portadora i, finalment, es transporta en remolcs tibats per tractors fins als cellers on es fa la vinificació. Actualment les màquines collidores són les encarregades de collir el raïm i aquestes poden arribar a fer la feina de moltes persones.