Anàlisi de l'obra  Malgrat la dificultat d'intentar classificar les narracions per gèneres, en el cas de Mercè Canela aquesta dificultat es veu accentuada per la varietat temàtica de les seves obres. Molt jove, als vint anys, escriu la seva primera novel·la, De qui és el bosc? (1976), on una colla de nois i noies intenten salvar un bosc. Aquesta novel·la, de caire realista, va seguida per L'escarabat verd (1977), guanyadora del premi Josep Maria Folch i Torres. El gènere és l'aventura, però emmarcada en un context històric: un jove fenici, fill d'un comerciant, en iniciar un viatge, es veu separat del seu pare per l'acció de dos lladres que pretenen robar-li un anell molt valuós per a la seva família. En la fugida viurà diferents aventures tot recorrent els principals ports de l'antiga Mediterrània.   El 1979 publica Utinghami, el rei de la boira. La novel·la explica les aventures de la jove protagonista, que acompanyada per Utinghami, un follet força divertit, intentarà recuperar el cristall de la imaginació, robat per una bruixa i retornar així l'alegria al seu poble. Podem dir que amb aquesta obra Mercè Canela incia una etapa on la fantasia és el gènere predominant.   "Després d'escriure les dues primeres novel·les, que eren realistes, arran del Congrés de Cultura Catalana, vaig entrar en contacte amb Josep Albanell i Joaquim Carbó. En aquesta època havia començat a entrar el realisme màgic i un dels primers autors en adoptar-lo va ser Josep Albanell. Tots dos autors, d'alguna manera, em van apadrinar i vam parlar molt".   A Utinghami, el rei de la boira segueix per ordre de publicació: Quan l'Eloi va ser música (1981), A una mà el sol i l'altra la lluna (1982), Asperú el joglar embruixat (1982), Un gat de teulat (1982), Globus de lluna plena (1983), Els set enigmes de l'iris (1984), El planeta dels set sols (1985), L'ou de cristall (1987) i Nicolaua, braç de ferro (1987). Totes elles són de gènere fantàstic, però presenten alguns trets característics que cal precisar.   En primer lloc cal diferenciar entre conte i novel·la, ja que si la majoria de les obres de Mercè Canela són novel·les, també ha publicat contes i es troben dins aquest grup: Quan l'Eloi va ser música, on un nen entremaliat es converteix en una nota musical; A una mà el sol i l'altra la lluna, conte de tradició popular; Un gat de teulat, un gat humanitzat n'és el protagonista; Globus de lluna plena, on una nena, que viu sola amb la mare, en no poder comprar-se un globus la lluna baixa a jugar amb ella i Nicolaua, braç de ferro, adaptació d'un conte popular. Tots quatre són àlbums on la il·lustració i el text comparteixen protagonisme i van adreçats als lectors més joves (vegeu l'apartat Obra classificada per edats).   En segon lloc cal diferenciar entre diversos tipus de fantasia. Trobem obres inspirades en els contes tradicionals, com algunes de les esmentades anteriorment i d'altres com Els set enigmes de l'iris o El planeta dels set sols, recull de narracions on l'acció transcorre en mons ficticis i els elements reals que apareixen queden en un segon terme, i obres que s'inscriurien dins del realisme màgic. Aquest darrer és el que caracteritza de forma genèrica aquesta etapa, malgrat no haver-hi mai, en cap dels aspectes analitzats, una barrera rígida. Com hem dit al principi, la barreja de gèneres i temes és una de les característiques d'aquesta autora.   Segons la definició que fa C. Valriu (1994), entenem per realisme màgic aquelles narracions que iniciades en el món real accepten la introducció d'un element fantàstic, acceptat amb naturalitat pels protagonistes, malgrat reconèixer el seu caràcter fantàstic, transporten l'acció al món de la fantasia. A Utinghami, el rei de la boira, la protagonista, que viu en el món real, accepta amb naturalitat la presència del follet mentre és conscient del seu caràcter fantàstic.   També en aquest cas, aquest gènere es nodreix, en general, dels contes tradicionals, tant pel tema com pels personatges o l'estructura.   D'aquesta època caldria fer esment com un cas a part de Lluna de tardor que, si bé està publicada en una col·lecció juvenil, va adreçada a lectors adults. És un recull de narracions on els temes es barregen i van del realisme de Joana fins a la fantasia inquietant de Maria. Però tots ells tenen com a nexe comú l'exposició sincera de sentiments.   Amb Ara torno (1985), d'aquesta mateixa època, l'autora retorna al realisme, centrat aquest cop en l'experiència vital del nen -la descoberta de París d'una nena que hi està de vacances amb els seus pares i que pel seu compte, amb uns amics que allí coneix, durant tot un dia passejarà per la ciutat, descobrint aquells llocs insòlits que estan vedats als turistes-. La novel·la, com ja hem dit realista, si bé deixa fora la fantasia, no se n'allunya gaire, ja que en alguns moments la imaginació ocupa un lloc molt important.   El rastre de les bombolles (1990) inicia un nou gènere: la novel·la d'intriga. Aquest canvi va suposar un trencament molt marcat amb la seva producció anterior.   En 1992 li concedeixen el Premi Vaixell de Vapor amb l'obra S'ha de ser animal!, on fa una sàtira sobre la intolerància. L'ús d'animals fortament humanitzats, tradició que deriva directament de les faules, li permet un to distés, i fins i tot humorístic; to, altra banda, molt difícil d'aconseguir amb personatges humans. Aquesta és una de les poques incursions de l'autora en la crítica social i, malgrat fer-ho sense embuts, aconsegueix mantenir el mateix to amable que la resta de la seva producció. L'ús de l'humor, la distància de la cruesa del món real dóna a l'obra un to distés i divertit. L'autora, no importa el gènere, manté sempre aquest to fresc i amè.   A partir d'aquest moment i exceptuant Les portes del temps (1995), novel·la que podríem encabir dins el relisme màgic, tota la seva producció es podria qualificar de realista.   Mercè Canela presenta una realitat amable, definida com "realisme de to idealista... narracions de la vida quotidiana que ens mostren un món no excessivament conflictiu, on els petits enigmes o problemes plantejats es resolen pel camí de la bona voluntat, el diàleg, la cooperació o, a vegades, la casualitat". (Valriu, 1994).   Inclouríem en aquest gènere, a més de les dues primeres novel·les publicades: Ara torno (1985), El rastre de les bombolles (1990), La casa de les acàcies (1997), Per un plat de macarrons (1997), Els dimarts del senyor F. (1997).   Els valors que transmeten aquestes obres de caire realista són els mateixos que la resta de la seva producció. Allunyant-se del didactisme, utilitzant aquesta paraula en un sentit pejoratiu, i de qualsevol missatge directe, les obres de Mercè Canela, a partir de la complexitat dels elements narratius, ens aporten valors lligats amb la maduració i la formació dels nens i adolescents: solidaritat, tolerància, autonomia personal, amistat... Es tracta de novel·les iniciàtiques, on els protagonistes viuen experiències internes o externes que els fan madurar. A Els dimarts del senyor F. el relat dels records d'un home gran serà una experiència compartida per la nena i l'ajudaran a resoldre els seus problemes. Si bé en les primeres novel·les predominen les experiències externes, en les darreres els conflictes interns ocupen un lloc destacat.   En parlar de gèneres hem entrellucat alguns dels temes de les novel·les. Podem dir que n'hi ha molts: des del llibre de colles on un grup d'amics defensen el valor ecològic del bosc -De qui és el bosc?-, fins al relat dels records d'un home gran -Els dimarts del senyor F.-, passant per una novel·la d'aventures fantàstica -Utinghami, el rei de la boira-, o novel·les d'aventures històriques, realistes, amb protagonistes juvenils, d'intriga, de fantasia inquietant... Alguns d'aquests temes han estat incorporats recentment a la nostra narrativa, com l'ecologia, la construcció de la fantasia a partir d'elements inexistents en la realitat, conflictes psicològics tractats com un dels temes principals... Però en cap moment hi ha transgressió ni ruptura, perquè els elements que incorpora ja han estat assumits socialment.   D'altra banda, com es pot deduir per les diferents sinopsis argumentals, en totes les novel·les trobem l'aventura entesa com un procés iniciàtic, on el jove protagonista haurà de superar diferents proves i passar per mil peripècies fins resoldre el problema.   Com és habitual en la literatura infantil i juvenil, els protagonistes són nens o adolescents. Són una excepció: Els dimarts del senyor F., on comparteixen protagonisme un home vell i una nena; El rastre de les bombolles, on un jove músic i una cantant d'òpera resoldran un cas d'espionatge i Per un plat de macarrons, on tots els personatges són adults.   Els personatges tenen un pes específic dins l'obra ja que porten una part important del relat, tant des del punt de vista de l'acció com del discurs. Malgrat utilitzar habitualment la tercera persona, el punt de vista està molt focalitzat en el personatge protagonista. El narrador no es permet cap llicència cap a la disgressió o reflexió externa al discurs narratiu.   Són els joves protagonistes els personatges predisposats a la identificació amb el lector i per tant són els portadors dels valors que transmet l'obra.   En general, es tracta d'uns protagonistes sans, positius, valents, responsables, generosos i solidaris, concienciats pels problemes que els envolten, que valoren l'amistat i que sempre intenten superar les dificultats. Els conflictes als quals s'enfronten són externs. Fins i tot en La casa de les acàcies, on un dels eixos narratius és la dificultat que té el protagonista en trobar el seu lloc en el nou espai on ha anat a viure, això no constitueix un conflicte interioritzat, ja que és producte d'una situació determinada i forma part del procés formatiu. També en Els dimarts del senyor F., la jove protagonista té un problema d'amistat amb una de les seves companyes i tampoc s'arriba a interioritzar; es tracta com una situació nova que s'ha d'aprendre a resoldre o a assumir.   Generalment van acompanyats d'altres personatges reals o fantàstics que els ajuden. Pertanyen a famílies tradicionals i el món familiar no apareix o, si ho fa, queda en segon terme i sempre com a positiu.   Si abans havíem fet esment de la varietat temàtica, ara hem de parlar de la gran varietat de personatges i combinacions de personatges. Trobem combinacions de personatges humans, humans i fantàstics, animals, animals i fantàstics, animals i humans...   Els personatges fantàstics, sobretot en la primera època ja esmentada, formen un grup força important en l'obra de Mercè Canela. La majoria d'ells es nodreixen en el conte tradicional: bruixes, follets, animals i objectes humanitzats.   "L'imaginari tradicional em fascina i durant un temps encara em fascinava més. Potser on més clarament el vaig treballar i de forma conscient és en Els set enigmes de l'iris."   Si bé quantitativament predominen, molt poc però, els protagonistes masculins sobre els femenins, la caracterització que en fa no marca diferències de gènere. No hi ha comportaments i valors diferents entre nois i noies; tots dos són molt humans.   No apareix la figura de l'heroi clàssic. Els protagonistes són nens o joves que circumstancialment han de superar alguna dificultat, generalment externa, i que en qualsevol cas són conflictes menors que poden aparèixer en qualsevol moment i que sempre se superen sense arribar a interioritzar-se.   Els adversaris poden ser reals, adults cobdiciosos i egoistes, que es contraposen a la bondat dels protagonistes i que finalment acaben perdent.   A De qui és el bosc? trobem uns especuladors, a El rastre de les bombolles els governs es volen apropiar d'unes descobertes científiques amb finalitats dubtoses i a Per un plat de macarrons, un milionari golut acapara cuiners i receptes passant per sobre de tot i tots.   Els adversaris també poden ser fantàstics, però n'hi ha menys. També es pot presentar com adversari o font del conflicte elements més abstractes, relacionats amb la psicologia, com, per exemple, l'amistat no compartida. En qualsevol cas els adversaris no són dolents del tot.   "No crec en el dolent integral. No m'agrada crear personatges cruels i sanguinaris, ni per a nens ni per a adults; per això no arribo a crear personatges dolents del tot, fins i tot a vegades, crec que són dolents poc dolents".   És en les novel·les realistes i adreçades a lectors més experimentats on podem trobar els adversaris més inquietants, potser perquè són reals i tèrbols com els que trobem a El rastre de les bombolles.   Els protagonistes i les seves peripècies són el fil conductor de la novel·la. Són ells els qui donen unitat a la novel·la i la traven. En el El rastre de les bombolles, novel·la d'intriga, amb una estructura força complexa, totes les línies narratives conflueixen en el protagonista i és a través d'ell que el lector pot seguir la història.   Hi ha, en general, un clar predomini de l'estructura narrativa clàssica. L'autora ha declarat en nombroses entrevistes que el que a ella li interessa és explicar històries.   "M'agrada molt explicar històries i quan llegeixo m'agrada llegir històries amb argument, amb una història al darrere. Hi ha textos que m'agraden per la seva qualitat literària, però si no m'estan dient res, per molt rica que sigui la prosa, em canso. Per això el gènere que m'agrada com escriptora és la novel·la. I també penso que quan escrius per a un públic infantil, els lectors necessiten molt que hi hagi una història."   A una estructura narrativa clàssica li correspon una estructura basada en la presentació, el nus i el desenllaç. En alguns casos, com Utinghami, el rei de la boira, Asperú el joglar embruixat o Ara torno, els episodis estan encadenats. Els protagonistes es mouen per diferents escenaris i en cadascun d'ells comença i acaba un episodi de la novel·la. Aquest tipus d'estructura correspondria a les obres adreçades a lectors entre 10 i 12 anys. Quan van adreçades a lectors més joves els episodis són únics.   Quan van adreçades a lectors més grans l'esctructura es complica. Si les anteriors tenien una sola línia narrativa, aquí en poden tenir diverses. A Les portes del temps i a Els dimarts del senyor F. juga amb el present i el passat, a través del viatge en el temps, en el primer, i el record en el segon. A més, en totes dues trobem una història dintre d'una altra història i, finalment, també a totes dues trobem episodis encadenats. No obstant, en tots dos casos la narració és lineal. Es tracta de novel·les amb una certa complexitat, però molt ben estructurades.   De totes les novel·les però, la que presenta un grau més elevat de complexitat és El rastre de les bombolles: episodis encadenats, història dins d'una història, variació de personatges que es van incorporant a mida que avança la narració i que tenen un passat, canvis d'escenaris i intertextualitat narrativa a partir de la incorporació del gènere epistolar.   El desenllaç, tret d'Un gat dalt del teulat, és sempre tancat i positiu, ja sigui perquè el problema es resol i desapareix -la bruixa bona desfà l'encanteri d'Asperú, els actors recuperen l'ou de cristall...- o perquè els protagonistes l'assumeixen -la protagonista d'Els dimarts del senyor F. accepta finalment que no sempre l'amistat és possible-.   "Quan escric llibres, i més per a nens, intento ser positiva, donar eines i recursos per resoldre conflictes. El conflicte no t'ha de menjar. Si escrivís per a un públic adult també intentaria donar-li un final positiu o almenys no un final amarg. És una necessitat personal i em surt de forma espontània."   Com ja hem dit anteriorment, les obres de Mercè Canela són eminentment narratives i tots els elements del discurs giren al voltant de la narració. Gairebé sempre és un narrador que en tercera persona i en passat ens explica una història.   La descripció serveix per contextualitzar l'acció o per explicar, en alguns casos, les sensacions del protagonista. A La casa de les acàcies les descripcions del jardí ocupen un lloc important dins de la narració, perquè l'autora ens vol explicar l'interès i el goig que el jardí produeix en el protagonista.   D'altra banda, els diàlegs, a més dels valors tradicionals que incorporen, en el cas que ens ocupa tenen gran força narrativa. En totes les novel·les trobem nombrosos exemples de com l'acció avança a partir dels diàlegs. Un exemple molt clar seria Els dimarts del senyor F., on a través del diàleg entre un home gran i una nena ens van explicant una història.   El narrador gairebé sempre està focalitzat en el jove protagonista. El lector només coneix allò que sap el protagonista, veiem el món exterior amb els seus ulls i només coneixem els seus processos interiors.   El narrador no es permet cap intromissió personal en la història. L'autor ens dóna la seva visió del món a través del protagonista, dóna veu al protagonista.   Aquesta focalització és tan plena que no hi ha diferències entre el llenguatge que utilitza el narrador i el que utilitza el protagonista en les intervencions directes. Per això el llenguatge és col·loquial, però precís i treballat, ple de frases fetes i amb grans dosis d'humor.   Tota la seva obra, en general, està farcida d'humor. Algunes novel·les estan plantejades, d'entrada, sobre una base humorística, com Asperú el joglar embruixat, on l'encanteri d'una bruixa bona posa al pobre joglar en situacions compromeses o S'ha de ser animal!, on a més del plantejament de sàtira, les notes d'humor a partir dels jocs de llenguatge, són seguides una al darrere de l'altra.   L'obra de Mercè Canela no transgredeix límits ni en la història ni en el discurs. Incorpora però elements de la narrativa actual i ha demostrat un domini progressiu dels elements narratius, de manera que pot tractar qualsevol tema de forma distesa i amena, traspassant als joves lectors, fugint de tot didactisme, la seva visió del món, en un to optimista i gratificant...