En Dahl considerava que tots els nens tenen una brasa dins seu, però que
cal encendre-la i, després, mantenir el foc viu. La seva filla, Tessa Dahl, afirmava que
tots els llibres del seu pare tenen un volcà rugint a les seves entranyes. És probable
que el cor d'aquest volcà sigui la transgressió.És aquesta una constant a l'obra de Dahl que encanta el jove lector, perquè és justament el que sempre havia volgut dir, o almenys sentir, i perquè ridiculitza alguns aspectes dels adults. Es tracta d'un plantejament innovador a la literatura infantil i juvenil, que, segons Dahl, és totalment inofensiu, encara que "no coneixia cap altre escriptor que fes el mateix" (Lluch, 1996).
"...La seva obra infantil parteix d'una concepció fermament arrelada. Roald Dahl tenia una idea molt clara sobre els nens, la seva manera de ser i les seves preferències: es tracta d'éssers semisalvatges en procés de civilització, per als quals els adults representen la imposició de normes enutjoses, ordres i prohibicions sense fi i que manifesten una decidida inclinació per allò escatològic, el riure sorollós o, és un dir, menjar amb les mans. Roald Dahl, que sabia tot això, va omplir els seus llibres d'humor i situacions absurdes en què pomposos adults quedaven en ridícul per alliberadora satisfacció dels lectors més joves...".
Gutiérrez del Valle, Diego: "Roald Dahl: una apuesta por los niños" a Peonza, 1995, Núm. 32, pàgs 6-17.
"... Dahl, tot i utilitzar els personatges més habituals de les narracions infantils -nens, família i mestres-, proposa una caracterització que trenca amb les espectatives de qualsevol lector (...). Personatges com Matilda o en Jordi de La Meravellosa medicina d'en Jordi són una proposta novedosa de la literatura infantil, ja que representen personatges transgressors, amb matisos i lluny dels models habituals. Com també és novetat la destrucció que Dahl realitza de la representació més clàssica del personatge col·lectiu (la família) o dels adults (professors) (...). És habitual que en l'obra de Dahl aquests personatges realitzin la funció d'oponents o d'agressors i que el nen s'hagi de protegir d'ells...".
Lluch, Gemma, "Clàssics del segle XX" a Escola Catalana, 1996, núm 334, pàgs. 8-10.
Dahl fa una deliciosa caricatura del que és "políticament incorrecte", combinant un
humor àcid i un gran sentit del divertiment amb una fantasia delirant, que sorprèn des
del principi i sobretot al final. Tot i que sovint s'acompleixen les espectatives
del lector, tancant la història d'una forma "positiva", es donen solucions, com la
ben acceptada desaparició de l'àvia a La Meravellosa medicina d'en Jordi, que haurien
estat difícils d'imaginar i acceptar en la literatura per a infants "convencional".El Times Literary Supplement va publicar en una ocasió que "Dahl creia que un conte era com una escala que el lector es veu obligat a pujar fins arribar a l'últim esgraó, que, sorprenentment, no existeix" (Sánchez, 1997). Quan aquests finals s'intenten adaptar als "cànons tradicionals" de la literatura infantil i juvenil, com és el cas de la versió cinematogràfica de Les Bruixes, els joves lectors de Dahl s'hi mostren en desacord. Prefereixen l'original.
"...Dahl construeix, inventa, conspira contra el lector que vol captar, sorprendre, intrigar i, finalment, derrotar. Utilitza la fantasia com una arma literària de gran eficàcia. Inclús quan subverteix els valors establerts ho fa més per sorprendre que per denunciar. Perquè el que tenen de revulsiu i provocador algunes de les seves històries infantils és més en funció de l'argument que de les idees. La fantasia controlada com a construcció".
Albanell, Pep. "La fantasía: Rodari, Dahl, Ende" a Peonza, 1995, núm. 34, pàgs. 6-8.
Però, malgrat la novetat de les seves propostes, Roald Dahl no va renunciar a alguns dels elements més característics de la literatura ancestral (rondalles, contes, llegendes...). Una altra de les particularitats de l'obra de Dahl és la recuperació de "personatges clàssics de la por" (bruixes, ogres...) als quals atorga les funcions pròpies dels "agressors". Aquests s'encaren a nens o animals molt espavilats i simpàtics, sempre amics dels lectors. D'aquesta manera sorgeix una constant basada en l'enfrontament entre el bé i el mal, una dicotomia que també sol ser present als contes tradicionals.
"En els protagonistes dels seus llibres, ja siguin animals, persones adultes o nens (és sorprenent el gran nombre d'orfes que presenta), s'observa una clara divisió entre personatges, des d'un punt de vista moral, bons i dolents. Els dolents són dolentíssims: mesquins, perversos, cruels, despietats i ignorants. Els bons, en canvi, no solen ser virtuosos sinó que la seva bondat té un caràcter més natural: són compassius, sense falsedat, ingenus i vulnerables en la seva debilitat. El conflicte que, inevitablement, els enfronta i serveix de base de l'argument dels seus llibres, sempre es resol amb el triomf dels bons i el càstig per als dolents...".
Gutiérrez del Valle, Diego: "Roald Dahl: una apuesta por los niños" a Peonza, 1995, Núm. 32, pàgs 6-17.
Evidentment, la literatura de Dahl va xocar de ple amb els partidaris de les novel·les "convencionals" per a infants. Alguns crítics l'acusaven de ser misogin, cruel, pervers, macabre, subersiu... i, sens dubte, perniciós per als nens.