Biografia

Michael Ende va néixer el 12 de novembre de 1929 a Garmisch-Partenkirchen (Baviera) i morí el 28 d'agost de 1995 a l'edat de 65 anys.

Fill del pintor surrealista Edgar Ende i Luise Bartholomä, durant la seva primera infància Ende va viure l'ambient bohemi de Schwabing, entre pintors, escultors i escriptors amics dels seus pares, ambient que li va deixar una agradable empremta en el seu record. L'inici de la II Guerra Mundial va trencar radicalment el ritme habitual de vida per a tota la seva família. El pare fou censurat l'any 1935 per la Cambra de Cultura del Reich, per considerar que exercia un "art degenerat", i mobilitzat l'any 1941 fins al final de la guerra. Michael Ende va descobrir molt aviat la seva vocació d'escriptor. Als catorze anys havia començat a escriure poesia i alguns contes, però curiosament no pensava pas ser novel·lista sinó dramaturg. Per a aquest fi va ingressar l'any 1948 a l'Escola d'Art Dramàtic Otto Falckenberg del teatre de cambra de Munic. Inicià així la seva carrera com a actor, crític i dramaturg, que exercí durant gairebé deu anys.

Retrat de M.E. pintat pel seu pare, extret de Clij, 1992, Núm. 37, pàg. 18

Il·lustració d'En Jim Botó i en Lluc el maquinista

Fou per casualitat que entrà dins el món de la literatura infantil, quan un amic seu li va demanar un text per a un llibre il·lustrat: li va agradar la idea i s'hi va abocar plenament donant pas lliure a la seva capacitat de fabulació. Al cap d'un any ja tenia el manuscrit que seria publicat per l'editorial Thienemann en dos volums, sota els títols Jim Botó i Lluc el maquinista i Jim Botó i els tretze salvatges, guardonats l'any 1961 amb el premi al llibre juvenil Deutscher Jugendbuchpreis i emesos per la televisió i per la ràdio en adaptacions seriades.

Aquest gran éxit va ser seguit l'any 1973 per Momo al qual, si bé en un principi fou molt discutit, l'any 1974 se li va concedir, per majoria de vots, el premi del llibre juvenil Deutscher Jugendbuchpreis. El mateix autor, junt amb el compositor Mark Lothar, va adaptar aquesta obra per a l'òpera, que fou estrenada l'any 1978 sota el títol Momo i els lladres del temps.

Ende planteja amb Momo el concepte de temps de la societat adulta, incompatible amb plaers com l'amistat, la cooperació, les relacions pares-fills etc., que aboquen inevitablement cap a la incomunicació i de rebot a la solitud. Aquestes dues constants: temps i solitud, seran freqüents en la seva obra posterior plantejades sempre en situacions socials o bé dins el nucli familiar.

Il·lustració de Momo, p. 76

A Tranquila tragaleguas, la simpàtica i tranquil·la tortugueta viu el dia a dia al seu ritme lent però constant i, sense importar-li gaire el temps que dedica a una idea, sempre arriba a tot arreu. L'Endrapasomnis ens mostra un país imaginari per fer-nos una proposta absolutament científica: el més important, en aquest territori d'il·lusió, és dormir bé i tranquil·lament com a mesura de qualitat de vida. Fins i tot en La poció del desig, on hi ha una dura lluita entre el bé i el mal, apareix també el temps: cada capítol marca l'estona de rellotge en què passa l'acció.

En Un dia complicat, el protagonista, Hermann, creu que els seus pares no es preocupen massa per ell i converteix la seva soledat en un món ric de fantasia, difícil de compaginar amb la feina rutinària de l'escola, circumstància que també trobem a la rebel filla en El Secret de la Lena, la qual amb l'ajut d'una fada posa en pràctica un càstig adreçat als seus pares, per fer-los entendre que vol participar en les decisions com un membre més de la família.

Ende va estar sempre molt compromès amb la seva societat. Aquest compromís i l'enorme bagatge d'experiències negatives del passat (la gran guerra europea) han quedat reflectits a la seva obra. Ha fet sempre una crítica de caràcter polític i social i, tot servint-se del gènere fantàstic i l'humor intel·ligent, ha plantejat preocupacions pròpies fent que la il·lusió envaís la realitat per proposar alternatives de canvi. És l'equivalent a dir: no pot morir la utopia ni la creativitat a favor de la persona, jove avui, adulta del futur. Alguns exemples, els trobem a Norberto Nucagorda on fa una fabulació sobre el poder polític absolutista intolerant i les repercussions que té per a una societat plural. És potser aquest conte una metàfora del Nacional Socialisme que va conèixer l'autor durant la seva infància? Una crítica social semblant, la trobem a Filemón el arrugado, que mostra l'estupidesa d'alguns grups socials que tenen la necessitat de creure's indispensables i molt més importants que els altres, i ho han de demostrar contínuament. A El dragón i la mariposa ratifica com la cooperació entre les persones contribueix a la felicitat pròpia i a la d'altri, i a La sopera y el cazo ens parla de la necessitat de col·laboració entre els països a fi que puguin treure'n profit tots els ciutadans del món.

Recentment, l'editorial Alfaguara ha editat una recopilació d'apunts de Michael Ende, inèdits fins al moment. Roman Hocke, seleccionador d'aquesta antologia, explica en el pròleg que la intenció ha estat mostrar al lector la coexistència dels diferents mons que marquen l'activitat literària de M. Ende. Així, doncs, hi trobarem poesia, relats fantàstics, escrits humorístics i absurds, com també, reflexions i observacions sobre diversos temes. Tot plegat ens pot servir per augmentar la nostra visió particular sobre aquest fantàstic escriptor. Michael Ende: carpeta de apuntes. Madrid: Alfaguara, 1996. (Textos de escritos)

	Edgar Ende "La infància de Michael Ende va estar marcada per la forta personalitat del seu pare i per l'estreta relació que ambdós mantenien. El seu llibre El espejo en el espejo (1984), il·lustrat amb gravats del seu pare, és una obra plena de somnis marcadament influïda pel surrealisme i on destaquen els colors negres i apocalíptics. Per a Ende, el seu pare era el seu company de jocs i, quan Edgar Ende pintava, ell també ho feia amb el seu petit cavallet; li va ensenyar la forma de percebre les sensacions fantàstiques i observaven junts molts llibres d'art (...). Edgar Ende tenia una visió particular de l'art i, quan parlava de pintura amb el seu fill, sempre li deia que els quadres no es poden interpretar sinó sentir-se...." Mir, Lourdes, "Jamás desaparecerá Fantasía", a Literatura infantil y juvenil, 1995, núm. 135, pàgs. 14-15 Il·lustració del llibre El espejo en el espejo, p. 111
	Concepte de temps "Hi ha un gran misteri que, així i tot, forma part de les coses de cada dia. Tota la gent hi participa, tothom el coneix, però és una minoria la que s'hi atura a pensar. La majoria de la gent el tenen per una cosa ben normal i no se n'estranyen gota. Aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, però tot això no vol dir res, ja que tothom sap que una sola hora pot semblar una eternitat a qualsevol, una hora que al mateix temps pot transcórrer com si fos un instant; tot depèn del que s'experimenti durant aquesta hora. Perquè el temps és vida. I la vida és dins del cor..." Ende, Michael. "Uns comptes falsos que prosperen", a Momo. Madrid: Alfaguara; Barcelona: Grup Promotor, 1996. Capítol 6 Il·lustració del llibre Momo, p. 63
	Temps i solitud "... Michael Ende té una obsessió pel temps; aquest élan vital, aquest flux i força vital que sintonitza amb tota una filosofia darrera seu (...), i és que no solament amb Ende existeix aquesta preocupació filosòfica i existencial; és a tota la producció literària infantil i juvenil on trobem com a teló de fons, no solament una manera d'escriure i de relatar, un sentit narratiu, una estètica o una història, sinó també tota una filosofia, una pedagogia, unes determinades concepcions de la vida, el món i la persona que no es poden bandejar..." Solórzano, José Antonio. "Noches cargadas de sueños: Michael Ende, un ponche cargado de deseos", a Quima, 1990, núm. 25 "... Al final dels anys 60, el model de vida escollit per la societat alemanya cristal·litza finalment i comencen a aparèixer personatges nous, com els "Schlüsselkinder" (els nens de la clau), escolars que van pel món amb la clau de casa seva penjada al coll. A casa seva, en acabar l'escola al migdia, ningú no els espera. No és difícil extrapolar aquestes figures a la personalitat dels protagonistes de les històries d'Ende. Momo, Lena o Bastian són nens que han assumit la condició d'infància solitària com un estat natural en les seves vides. L'autor no pretén assenyalar traumes o fer acusacions, sinó mostrar a adults i nens que la soledat pot ser l'entorn perfecte per jugar amb la imaginació i entrar dins d'altres realitats..." Olivares, Juan Carlos "Michael Ende, el escritor de los niños adultos", a Clij, 1995, núm. 78