La pràctica musical a l'aula pot incloure la creació de corrandes i la manera de cantar o acompanyar cançons a partir d'idees senzilles que apareixen en el CD.
1. Percebre la barreja de dos unísons independents, cadascun amb el seu propi text, a manera de joc.
2. Percebre “l'acceleració” del tempo musical.
S'escolta la Primera corranda i es pregunta als nois i a les noies què ha passat. (barreja de dos unísons diferents amb diferents textos).
Es pot fer un petit joc amb textos de cançons senzilles (recitats o cantats) i percebre que la barreja “funciona” per coincidències mètriques i/o melòdiques (per exemple, es pot barrejar En Jan Petit com balla i El gegant del Pi).
A un altre nivell d'aprofundiment, es pot fer una audició curta d'algun fragment d'un motet pluritextuat o quodlibet (inicis de la polifonia religiosa, de jocs onomatopeics barrejats de madrigals, de barreges d'altres paràmetres musicals, estils, tradicions, fusions...).
Si canten la pr i mera corranda al damunt del CD, percebran l'accelerando (i en percebran l'excitació que produeix) conjuntament.
1. Conèixer les diferents funcions que pot tenir la música.
2. Des d'un punt de vista estètic, percebre la importància de conèixer la funció, el context, l'origen, de les expressions estètiques per percebre-les i gaudir-ne amb la màxima plenitud.
A partir de l'audició de la Cançó de picar moles, escoltar altres cançons de treball (de sega, work songs dels afroamericans, “acompanyaments cantats” de feines quotidianes —a l'Àfrica...).
Recollir, enregistrades o per escrit, cançons de treball (característiques de la tonada pel que fa a la monotonia, la sensació d'esforç al picar...).
A través de diferents exemples, fer notar als nois i a les noies la presència de bordons i ostinats característics per acompanyar-se, sovint amb les mateixes eines de treball.
Cantar a classe una cançó de treball d'entre les recollides per Joaquim Maideu i acompanyar-la amb ostinats i /o bordons.
A partir de l'audició de la Corranda de la son: nois i noies escolten i reconeixen la forma canònica amb què es canta la corranda. Pràctica de cànon: recitat, picat i cantat.
A partir de l'audició de la Cançó de bressol, fer adonar als nois i noies els punts de semblança melòdica que ens remet al nord d'Àfrica.
Fer escoltar exemples d'escales o modes que identifiquem amb determinades cultures (nord d'Àfrica, Xina, Llatinoamèrica...).
Fer una petita composició (amb instruments Orff, teclat, per mitjà de l'ordinador...) amb una escala pentatònica (segons l'harmonia, la nota triada com a centre o tònica, i els girs de la mateixa, l'”ambient” a què ens remet pot anar des d'Hongria, a la Xina, Llatinoamèrica, etc.).
Verbalitzar o escriure les textures i matisos en l'acompanyament instrumental que reforcen el caràcter i l'ambient que ens recorda les “músiques del desert”: so puntejat de la guitarra acompanyada del baix elèctric , entrada del clarinet i la mandolina, seguits del violí…
1. Relacionar música i moviment.
2. Percebre, a partir del contrast, les agrupacions binàries i ternàries de la pulsació.
3. Reconèixer instruments.
• Audició de la Corranda dels manaires i Ballaires dintre un sac, per contrastar el compàs ternari, ballable amb el pas de l'Hereu Riera, i l'enllaç a un compàs binari (4/4) on s'escolta el ball de bastons.
Els nois i les noies poden ballar la corranda amb la formació que ballen l'Hereu Riera, fent les creus amb quatre bastons que els serviran per enllaçar el ball de bastons (tal com s'escolta en el CD).
La dansa ajudarà els nois i les noies a percebre el canvi de ternari a binari amb molta més profunditat, alhora que usen elements de dansa tradicional (dansa de l'Hereu Riera, per parelles i amb els bastons a terra en forma de creu, i figures del ball de bastons en grups de quatre balladors/es).
• Audició del ball Turcs i cavallets, per aprendre la dansa (documentada i explicada en el costumari català de Joan Amades).
Moviment de galop a la primera part i rebot (sensació de “molla”) amb balanceig davant-enrera a la segona part de la dansa.
A través dels elements de la dansa, els nois i noies perceben i vivencien el contrast entre les dues parts de la mateixa (lenta-ràpida, canvi de caràcter).
De la dansa Turcs i cavallets, hi ha un arranjament per a instruments Orff pendent de publicació en la col·lecció Arietta (DINSIC), que recull materials experimentats al llarg de molts anys per Ma Dolors Bonal, i que inclouen danses i cançons, cànons, recitats per treballar a l'aula. En el primer llibret, ja publicat, hi ha el Ball de Nans,de La Patum. També es podem aprendre altres danses d'aquesta festa.
• Escoltem i reconeixem instruments.
Encetem un diàleg amb els nois i les noies sobre les corrandes escoltades, o bé els demanem individualment per escrit el següent:
a) Quins instruments hi reconeixem?
b) Què ens crida l'atenció i què ens agrada? Per què?
Instruments: flauta sopranino, clarinet, gralles, flabiol, percussions... Enllaç al tempo I amb l'acordió diatònic (escala descendent).
1. Reforçar el concepte de variacions sobre un tema.
2. Aprendre i diferenciar conceptes com: uníson, veus paral·leles ca n t a capella, registres vocals...
3. Percebre estèticament una història remarcant-ne el caràcter a través dels instruments, la dramatització, el recitat...
• A partir de l'audició de Corranda rondallerai d'Isabel.
Explicar als nois i a les noies què és el cant a capella, que el reconeguin auditivament i, després, que el sàpiguen explicar. .
Fer adonar als nois i a les noies de les variacions que van apareixent al llarg de les estrofes: d'una banda, dramatització de la cançó, identificant els personatges (narrador: cor a tres veus, Isabel: cantaires més menuts de 1a veu, cavallers: nois de brifània); i, de l'altra, les variacions instrumentals que van apareixent per acompanyar la història explicada a través de les diferents estrofes.
També podem fer veure als nois i a les noies quins elements ajuden a imaginar, sense veure-ho, la situació d'arribada d'uns trobadors a la plaça d'un poble per explicar i entretenir a la gents que els escolta (entrada de les gralles, el tabal …).
Podem escoltar algun exemple de “Tema amb variacions” (Mozart, Haydn, Beethoven, Britten…). A partir d'un tema senzill, l'alumnat pot inventar una variació instrumental (petita percussió, instruments Orff, la veu…).
Els nois i noies poden aprendre alguna altra cançó líriconarrativa (de les recollides per Joaquim Maideu o per algun altre musicòleg) i cantar-la tots junts, decidir-ne la interpretació, els contrastos, fer-ne una “òpera en miniatura”…
• A partir de l'audició de la Corranda presumida i Dama de Mallorca:
Es poden preparar els nois i les noies perquè s'adonin del contrast i l'efecte que fa el cant “a capella”, per acabar cantant junts i desembocar en un acord que sorprengui, i que coincideix amb el comentari sobre “on anirà a parar la bellesa de la Maria” (en la ironia popular s'hi fa ben palesa).
En la mateixa línia, l'audició de La Dama de Mallorca ens fa notar la solemnitat de la tercera estrofa (entrada a l'Església amb un Kyrie de veus greus dels nens/es, i “Glòria”, agut per exaltar-ne la belles al final).
Aquest efecte pot ajudar a fer entendre la “multiplicació “ de la comunicació quan es reforcen diferents llenguatges (en aquest cas, el verbal i el musical) i servir de porta d'entrada a l'ús d'aquest tipus de recurs per compositors de diferents èpoques i estils
Per exemple: si escoltem algun lied de Schubert (Ex: Erlkönig, Dieförelle), els nois i noies capten perfectament tota la complicitat del piano, el caràcter amb què canta el cantant, els efectes que provoca els salts melòdics, els graus conjunts, la repetició, els silencis sobtats, els contrastos harmònics Major i menor.
Un treball semblant es pot fer amb peces com Bohemiam Rapsody de Queen (obra emblemàtica d'un dels grups de rock més importants dels anys 80), amb el Lacrimosadel Requiem de Mozart...
Si després d'escoltar La Dama de Mallorcaels cantem La Dama de d'Aragó, immediatament en detectaran les semblances. Aquest fenomen de la tradició oral i popular, on variacions melòdiques sobre un mateix text i/o variacions de text sobre una mateixa melodia, és molt freqüent, i sovint ha fet anar de corcoll a més d'un musicòleg que buscava la “versió” més acurada..., un intent fallit, en la majoria de casos.
Altres fenòmens relacionats amb aquests es donen en versions de polifonia renaixentista “a lo divino” i “a lo profano”, del godspell al blues, etc.
1. Entrar en contacte amb el sentit de l'humor en la música, a través de referències musicals, contrastos inesperats, harmonia...
• A partir de l'audició de la Corranda fúnebre i Els funerals del porc.
Es tracta que els nois i noies entenguin la “broma musical” des del text de la corranda a la introducció d'una coneguda marxa fúnebre del clarinet.
El contrast entre el tempo lent i el caràcter “pesante” inicial, el recitat en forma de “lament” i el canvi sobtat de tempo i caràcter alegre que fa referència a la teca, convida l'oient a somriure.
Més exemples per fer-ne audició del sentit de l'humor en la música són: el primer Moviment de la Simfonia nº 1 de Gustav Mahler (Marxa Fúnebre a partir de la cançó Frère Jaques, on els animals enterren un caçador); la simfonia de la Sorpresa de Haydn, que despertava als seus desagraïts oients amb un co p de timbal, fins a l'humor de Les Luthiers o de Golden Apple Quartet en les seves paròdies.
1. Adonar-se dels jocs de timbres, textures i volums que ens desperten i mantenen l'atenció i curiositat i ens permeten gaudir del discurs musical.
2. Entrar en contacte, percebre i gaudir amb compassos irregulars.
• Audició de la Corranda de comiat i Dansa a veus.
Escoltem i comentem amb els nois i noies què passa en la introducció de guitarra-baix i castanyoles. (Contrastos tímbrics sobtats, crescendo del clarinet, so del picar de mans dels cantaires del cor).
La “repetició” en música no és mai “igual” en tots els seus aspectes, o millor dit, sempre és diferent en alguna cosa, perquè el contrast és fonamental per al discurs musical.
En el cas de la corranda, el contrast és Solo-Tutti. Podem posar-los altres exemples de repeticions musicals perquè captin, en cadascun, quin contrast s'ha buscat (forte-piano, solo-tutti, petites ornamentacions o pinzellades tímbriques...).
Són petits contrastos que no ens permet parlar d'una variació, paraula que implica una transformació més important i profunda del tema.
Es pot aprendre alguna cançó o peça instrumental on la forma AA permeti fer un contrast.
Amb la darbuka que introdueix el canvi de compàs, podem picar de mans llarg-curt-curt.
Pot interioritzar-se millor la sensació tot fent un pas de dansa que es distribueixi en llarg(3) - curt(2) - curt(2), acompanyant la cançó amb percussió corporal o amb instruments de percussió indeterminada.
El compàs de 7/8 (i també el de 5/8), és molt freqüent en músiques de l'est de la Mediterrània. La sensació d'irregularitat no permet “rutinitzar” la percepció del tempo i el ritme i manté l'atenció de manera palesa.
Altres combinacions que ens sorprenen per l'inesperat dels seus accents, les trobem en ritmes com la petenera (molt famosa perquè Bernstein la utilitzà en la cançó Amèrica de West Side Story), en el son cubano, la bossa nova i la samba.
L'audició d'obres d‘autors com C.Orff (dansa “En el Prat” de Carmina Burana), o de I. Stravinsky (La Consagració de la Primavera), farà descobrir als nois i les noies que els accents “sorpresa” constitueixen un element expressiu fonamental.