Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera , Sabadell i Barcelona Fins l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i l'alt i mig Llobregat. Per aquesta ruta s'hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indútries tèxtils de la comarca; tantmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní. Fou tant important aquest tràfic de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre El Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de km. -els més ferèstecs i solitaris de tot l'itinerari per altra banda- s'hi podien comptabilizar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i llurs cavalleries (l'Hostal del pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella). No és estrany doncs, que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l'escenari adient perquè els bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves. En les cròniques bandoleres del massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac -que tant bé ha recreat el sabadellenc Antoni Ferrando- apareixen alguns bandolers autòctons com en Pere Perdiguer o en Joan Muntada àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall" que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca. Sembla ser que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un humil jornaler que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies de la rodalia de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat de Manresa fou robat i maltractat; la qual cosa el feu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler. Sobre l'origen del sobrenom de Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut a que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altra conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per una capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament i gosadia. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral: Quan veia venir la víctima, estenia al terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de depositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar-hi la pell. També es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any característic monòlit de conglomerat) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi. Sobre la seva mort també existeixen dues versions. L'una diu que fou pres pel sometent, després de ser assetjat durant cinc dies, de dins d'un avenc . L'altra versió diu que fou trobat mort sota l'aixeta d'una bóta de vi del mas de la Teuleria, indret que sovintejava degut al galanteig que feia a la mestressa, vídua, del mas.

Autors		Índex per pobles	Índex per temes