Vers: sèrie de paraules determinada pel nombre de síl.labes, pauses, accents, ritmes, etc. que sol ocupar una ratlla.

El vers català més comú acaba en paraula plana, per això, a l´hora de mesurar versos, es compta fins a la darrera síl.laba accentuada, sigui aguda, planxa o esdrúixola. I les paraules esdrúixoles compten sovint com a paraula plana.


FENÒMENS DE CONTACTE FONÈTIC ENTRE MOTS:


HIAT : es pronuncien separadament dues vocals en contacte, sobretot en poesia medieval, i especialment si totes dues són tòniques o hi ha una pausa mètrica (coma,punt,etc.) entre elles:
Qui- és- a-quell- qui- en- a-mor- con-tem-ple (10 síl. AUSIÀS MARCH)


SINALEFA: Es pronuncien en una sola síl.laba les dues vocals en contacte, sobretot si són vocals iguals o àtones o quan una d´elles pertanyi a un mot monosíl.lab. S´ha de tenir en compte que les pauses mètriques (comes, punts, etc.)no impedeixen les sinalefes.
A -ca-da ins-tant,- i en -els-se-gles-em-moc (10 síl. J.V. FOIX)


ELISIÓ: es suprimeix la pronúncia d´una de les dues vocals en contacte (neutra)
Re-cor-da-sem-prai-xò-Se-pha-rad (9 síl. S. ESPRIU)


FENÒMENS DE CONTACTE FONÈTIC DINS DELS MOTS:


SINÈRESI: Quan es pronuncia un hiat com un diftong. Sobretot es fa per mantenir la regularitat rítmica:
me-mò-ri-a ........me-mò-ria.


DIÈRESI: és la transformació d´un diftong en un hiat. És rara en català:
ai-gua................a-i-gua

 

VERSOS D´ART MENOR: de 4 a 8 síl.labes i sense cesura
MONOSÍL.LAB (1 síl.laba) , BISÍL.LAB (2)I TRISÍL.LAB (3)
Versos poc usats que poden aparèixer entre d'altres més llargs
TETRASÍL.LAB O QUADRISÍL.LAB (4)
Usat a l´edat mitjana, pels noucentistes, i per la poesia popular.

JAUME ROIG

Una polida

Galant, ardida, ...

PENTASÍL.LAB( 5 )
No gaire conreat: surt a poemes de la Decadència, romanços de cec i Verdaguer

JOSEP SEBASTIÀ PONS

Passen bandolers,

Bandolers d´Espanya,

HEXASÍL.LAB (6 )
Força emprat, sobretot en poesia popular

TEODOR LLORENTE

Joiós caçador, passa;

Busca més brava caça

I deixa´m quiet a mi...

HEPTASÍL.LAB (7)
El més usat de totes les èpoques, sobretot en p. popular i teatre en vers

ANÒNIM

A l´Aragó hi ha una dama

Que és bonica com un sol;

Té la cabellera rossa...

OCTOSÍL.LAB (8)
Molt usat també a l´edat mitjana i des de la Renaixença

GUIMERÀ

Les fulles seques fan sardana

D´ací d´allà saltironant…

VERSOS D´ART MAJOR:de 9 a 12 síl.labes amb o sense cesura.

CESURA: pausa que divideix el vers en dues parts (iguals o desiguals) anomenades HEMISTIQUIS, coincidents amb pausa sintàctica o no, i situada entre dues paraules o no. Pot admetre síl.labes addicionals que no afecten al recompte.

ENEASÍL.LAB( 9 )
Poc usat
DECASÍL.LAB (10)
Sense CESURA: accent a la 6ª ;o bé a 4ª i 8ª (imita l´endecasillabo italià)

CARNER

L´aurora tem de viure i es preserva

El llamp, el tro, la majestat revelen...

Amb CESURA:4+6 (el model més clàssic de la poesia antiga)

J. ROÍS DE CORELLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

Penatge blanc, he vista una garsa...

AMB CESURA:6+4 (origen francès)

M. MILÀ I FONTANALS

Voleu oir la gesta del pros Bernat,

Comte de Ribargorça i de Pallars,...

AMB CESURA : 5+5 (origen castellà)

VERDAGUER

Te vull sobre el pit com una corassa,

Te vull sobre el cor com místic segell...

HENDECASÍL.LAB (11)
Poc usat, surt al romancer
ALEXANDRÍ (12)
Amb cesura sempre: 6+6. Té un to solemne i narratiu. molt corrent fins al s. XV, després s´ha usat en poesia popular i modernisme. Al s. XX és vers lliure (sense rima).

GUERAU DE LIOST

Ja el ramat és a dins. La porta s´ha tancat

I pel llindar balder traspua el color groc...

 

 

Alguns poemes tenen en compte la distribució de síl.labes àtones i tòniques al llarg de cada vers, creant petites unitats rítmiques dins de cada vers anomenades PEUS MÈTRICS. Provenen dels grecs i llatins, que distingien entre síl.labes llargues i breus, que per nosaltres serien tòniques ( T ) i àtones ( A ). La distribució dels accents pot estar feta de manera que hi hagi un ritme que es repeteixi, com si fos la "música" del vers. Per demostrar-ho només cal experimentar el plaer d´escoltar poemes en un idioma estranger o desconegut per a nosaltres. Els peus mètrics més usuals són:

IAMBE
àtona-tònica

De dins el pit covard els mots com un estol

TROQUEU
tònica-àtona
És quan dormo que hi veig clar
DÀCTIL
tònica-àtona-àtona
L´illa de l´últim adéu on es va inclinà el meu migdia
AMFÍBRAC
àtona-tònica-àtona
S´agita la pompa llanguent d´una immensa cortina
ANAPEST
àtona-àtona-tònica
Va passant entremig de sa gent adormida

Els poetes del segle XX, en canvi, prefereixen fer el ritme mitjançant la repetició de sons vocàlics (al.literació), les frases interrogatives i exclamatives, el tipus d´oracions sintàctiques escollit, les repeticions de mots o camps semàntics...


Fixa´t en aquestes estrofes:

Sobre una mar amb a penes murmuri d´escumes
A A A T A A T A A T A A T A
un capvespre amb el cel tot lluent i amb uns núvols
A A T A A T A A T A A T A
d´un cop d´ala Ariel se n´anà al cim de l´aire
A A T A A T A A T A A T A
las de seure a la seva carrossa de set aficions
A A T A A T A A T A A T AA T
CARNER

 

Si es tenen en compte les sinalefes, el ritme és:

(AAA) T AA T AA T AA T AA T (A)

i s'han comptat a cada vers de forma independent.


En canvi, hi ha altres poetes que compten tota l'estrofa en el seu conjunt, com fa Joan Maragall en aquest poema de sota, perquè la successió TA continua als versos següents:

La sardana és la dansa més bella
A A T A A T A A T A
de totes les danses que es fan i es desfan
A T A A T A A T A A T
és la mòbil, magnífica anella
A A T A A TA A T A
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
A A T A A T A A T A A T


Ara el ritme és:

AA T AA T AAT A/

A T AA T AA T AA T

En aquest segon cas no s´han tingut en compte els ENCAVALLAMENTS, que són les interrupcions de les frases quan acaba el vers, per continuar-les al vers següent. Hi ha encavallaments suaus (quan continua una frase llarga) o bruscos (quan només es fa l´encavallament de pocs mots: un o dos). El primer cas produeix un ritme lent i el segon cas dóna un ritme sincopat al poema. L´encavallament serveix per a fer una lectura més ràpida i realçar el mot o mots encavallats.

Per trobar els accents d´un poema s'ha de tenir en compte que:


-El recompte comença a partir de la primera síl.laba tònica. Si, per davant o darrera de l´última tònica , queden àtones, no es compten perquè estan en ANACRUSI.


-La majoria de les paraules tenen accent: mel, sofriment, sent, arpa, però hi ha monosíl.labs àtons, com els articles, conjuncions, pronoms febles,etc: el,me,o,i,en,-nos,la (que no tenen accent)...


-Els mots compostos tenen dos accents, el principal i el secundari:
ràpidament (P-S) busca-raons (S-P) carabrut (S-P)

-S´han de tenir en compte les sinalefes, elisions, hiats, etc. a l´hora de comptar les síl.labes accentuades o àtones.


-No poden aparèixer més de dues síl.labes àtones seguides, si fossin tres, per exemple, una vocal àtona pot rebre un accent de suport:
I així treurà meravellosa flor. (T T T T T)


-Els accents rítmics no poden caure en dues síl.labes tòniques consecutives. Si és així, se n´elimina un.

 

La rima consisteix en repetir els mateixos fonemes al final dels versos, a partir de la darrera vocal accentuada, inclosa.

Generalment solen rimar dos mots semblants (dos noms, dos verbs, etc.) perquè és més fàcil. També serveix per reforçar el final del vers en els encavallaments i donar melodia al conjunt: "asseguda" rima amb "nua".


CONSIDERACIONS ESPECIALS


-Quan hi ha diftongs o hiats, es posició de rima, només es té en compte la vocal accentuada o la vocal forta, si és àtona, ni pas la i/u, pel que fa a la rima. Així, rimen "entesa" i "paciència".


-Les vocals i/u al final de paraula plana o esdrúixola s´equiparen a e/o respectivament, per mantenir la rima.


-La vocal post-tònica de les estrúixoles tampoc compta , pel que fa a la rima.

 

TIPUS DE RIMA
DEFINICIÓ
EXEMPLE
CONSONANT
Quan es repeteixen totes les vocals i consonants a partir de la darrera vocal accentuada. Dóna la impressió de ser una rima més rica, sobretot en els versos llargs. En els curts, pot arribar a cansar una mica, o sigui que convé no usar-la.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

En lletra clara contaria el fet.

Temps era tems hi hagué la vaca cega:

Jo sóc la vaca de la mala llet.

PERE QUART

ASSONANT
Quan es repeteixen només les vocals, PERÒ NO LES CONSONANTS. Remarquem que la rima té a veureamb els sons, no amb les lletres, o sigui que "afilla " i "vine" rimen, encara que hi hagi dues lletres diferents al final, perquè totes dues corresponen al so de la vocal neutra.

Al mirador del castell

Blancaflor està asseguda.

Amb una pinteta d´or

Sos cabells pentina i nua.

ANÒNIM

MASCULINA
Aguda o oxítona (i, per extensió, vers masculí). Normalment alterna amb rimes femenines en la poesia catalana. Quan las masculines s´enllacen amb les femenines corresponents són MARIDADES: dur-dura , Obscur-obscura

Quan la passada del vent afina

La tarda tèbia del mes d´agost

Penges com una morta gavina

Dalt de la pedra grisa del rost.

SEGARRA

FEMENINA
Plana o paroxítona (i, per extensió, vers femení). Normalment alterna amb rimes masculines, en la poesia catalana

Quan la passada del vent afina

La tarda tèbia del mes d´agost

Penges com una morta gavina

Dalt de la pedra grisa del rost.

SEGARRA

ESDRÚIXOLA
Proparoxítona.És poc usual

La bandera és una pàgina,

D´un vell llibre sense mots,

Que passà un cicle entre llots,

Assumit per la voràgine

Que un poc més ens xucla a tots

PERE QUART

INTERNA
Pot ser de molts tipus: rima el final del primer hemistiqui d´un vers amb el final del segon hemistiqui del mateix vers (rima lleonina)O béel 1r hemistiqui d´un vers amb el 1r hemistiqui del vers següent, o bé el 2n, o altres...

Salvem esculls entre cants i traülls. FOIX (lleonina)

Li´n pren així com dona ab son infant,

Que si verí li demana plorant

MARCH

¿Quin gai tremir de veus en nit coberta

ens ajuntà clement com si el morir

A cada instant, i ens els segles em moc

Lent, com el roc davant la mar obscura

FÀCIL
O pobre: futurs, mot i compost seu, mots sinònims . Pot sonar malament
Trobarà/tornarà, contar/racontar glòria/victòria, finalitat-objectivitat, porta-comporta, ràpidament-lentament.
RICA
Mateix mot amb significat diferent, rimes sorprenents, amb mots no catalans, homòfons etc.

Segur/Freud

sonet/ABB

signes/cignes

DIVERSES ESTRUCTURES DE RIMA

RIMA ENCADENADA:

RIMA CREUADA.:

RIMA CAUDADA:

MONORRIMA:

CAPCAUDADA:

 

-UNISSONANTS:

 

-ENCADENADES:

-RETRONXA:

ABAB

ABBA

AABB

AAAA

Cada estrofa comença amb la mateixa rima que acaba l´estrofa anterior: ABBA ACCA...

Tenen la mateixa estructura de rima a totes les estrofes: ABBA ABBA...

 

Comencen amb la rima del mig de l´estrofa anterior:ABA BCB CDC...

Repeteix, al final de cada estrofa, un o més versos de la torna

FALSA
Depèn de la pronúncia dialectal, uns mots rimen o no rimen; i en la RIMA VISUAL no es tenen en compte els sons sinó les lletres, per culpa de la influència del castellà. Així, fa rimar o obertes amb o tancades, e obertes amb e tancades, mots on la r final sona, amb mots on és muda...

Només/mariners no rima per als valencians

en mallorquí rimen "deixar-mar"

en barceloní "insurrecte-secta",

en lleidetà "ensems-temps".

VERS SENSE RIMA O BLANC
no rimen entre ells però poden tenir mesura i ritme, cesures, etc.La variant més coneguda són els ESTRAMPS (4+6) :Tirades de versos blancs femenins (plans) que s´utilitzaren molt en l´Edat Mitjana i en les tragèdies de la Renaixença, com Mar i Cel d´Àngel Guimerà.

Mudarà el gest la mia forma en pedra,

Quan llegiran aquest mot en la tomba:

ROÍS DE CORELLA

VERSOS LLIURES
No rimen ni tenen mesura ni ritme, però hi pot haver certa rima assonant distribuïda irregularment

Retorno a les festes llunyanes,

Quan la muralla de ponent

Plena d´estàtues blanques sobre el mar...

la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.

ROSSELLÓ-PÒRCEL

 

 

ESTROFA: Organització rítmica de diferents versos, enllaçats per la rima, que esdevé autònoma. Un poema en té una com a mínim, o més d´una.

En l´època medieval també se´n deia COBLA. Hi ha estrofes de versos isosil.làbics, o sigui ,amb la mateixa mesura en tots ells, i estrofes de versos anisosil.làbics, que combinen versos d´una mesura i d´una altra, els parells entre sí i els senars entre sí.
Tot seguit es poden veure les principals estrofes de la poesia catalana, ordenades per numero de versos i amb les característiques i variants principals:

NOM

Nombre

Versos

MIDA DEL VERS
ESTRUCTURA DE RIMA
TIPUS DE RIMA
CARACTERÍSTIQUES-VARIANTS
apariat
2

qualsev

(norm 7)

aa , AA

aA , Aa

qualsevol

RODOLÍ: auques humorístiques

NOVES RIMADES: 8 síl. Consonants, en sèrie indeterminada . Medieval i p. popular fins el XIX

CODOLADA: combina versos llargs i curts (4+ 7/8 síl.) usada pels poetes valencians del XIV-XV,p.popular i Verdaguer.

tercet
3
qualsev
aba,ABA
consonant

Sol aparèixer als SONETS,refranys de dansa, tirades i lai culte.

TERCET ENCADENAT: rima encadenada ABA BCB CDC...10 síl., cons. Origen italià (Dante),introduït per A. FEBRER quan traduí la Divina Comèdia. Molt usat al Renaix. i Barroc,avui es fa A-A B-B o monorrim AAA BBB

TERCINA: Tercet encadenat amb un vers més a la darrera estrofa:ABA,BCB...YZYZ.

HAIKÚ: Popular japonesa,breu, combina dues realitats amb enginy.De moda a principis del s. XX.

quarteta
4
art menor (norm7)

abab

abba

aaaa

-a-a

consonant

Una sola quarteta pot fer tot un poema: madrigal, epigrama, epitafi, sàtira.

QUARTET: igual que la quarteta però amb versos de 10 síl.labes.

CORRANDA: Quarteta de versos solts, en la poesia popular.

SEGUIDILLA: 6-4a6-4a, de vegades de tres versos : 4a6-4a (estrofa castellana no usada en català).

quinteta
5
art menor

abaab

ababa

abbab

aabba

consonant

QUINTET: igual amb versos d´art major.

ESTANÇA: combinació de decasíl.labs i hexasíl.-labs,però també d´altres: 8A12B12B12A12A

LIRA: 5 versos de 6 síl. i de 10 síl.6A10B6B6B10B o 6A10B6A6A10B

sexteta
6
art menor

ababcc

abbaab

ababab

consonant

SEXTET: Igual, però d´art major

SEXTET ITALIÀ: igual ,art major,però tres rimes: AABCCB o ABCABC.

SEXTINA: 6 sextets decasíl.labs i 1 tercet com a tornada final.D´origen trobadoresc, repeteix les mateixes paraules en posició de rima, en cada estrofa en un ordre diferent, i el darrer mot d´una estrofa marca la primera rima de l´estrofa següent.A la tornada apareixen aquests 6 mots-rima, tres a dins del vers i tres al final.Avui no es fa gaire.

-
7
-
-
-
No existeixen les estrofes de 7 versos.Són combinacions de quartets/etes i tercets.
octava
8
10 síl. cesurat

ABAB-CDCD (cadeno-encade-nada)

ABBA-CDDC (creu-creuada)

ABAB-CCDD (cadeno-caudada)

ABBA-CDCD (creu-ncadenada)

ABAB-CDDC (cadeno-creuada)

ABBA-CCDD (creu-caudada)

consonant

Molt usada en poesia culta fins al Barroc.

OCTAVA ITALIANA: -AAB-CCB

OCTAVA LÍRICA: ABAB-ABBA-CCCD-CCCA

OCTAVA REIAL: Vuit decasíl.labs els primers sis són encadenats i els dos darrers són apariats: ABABABCC o ABBAABCC. Va ser una estrofa introduïda també per Garcilaso i Boscán.

CANÇÓ TROBADORESCA: De 5 a 7 octaves acabades amb una tornada (quartet amb la mateixa rima de la darrera estrofa, on hi havia el senhal de la dama o l´amic a qui el poeta adreçava la seva cançó, queera un nom fals o pseudònim).

-
9
-
-
-
No existeixen les estrofes de 9 versos: Són un quartet/ a i un quintet/a
dècima
10
art menor
rima en dos grups de cinc versos.
consonant
Ve del Barroc imitant la COBLA REIAL CASTELLANA i l´ESPINELA de 7 síl: ABBAACCDDC
sonet
14
qualsev

ABBA- ABBA- CDE-CDE

ABAB-ABAB-CDC- DCD

qualsevol

El conposen dos quartets i dos tercets.

SONET ANGLÈS: 3 quartets i 1 Apariat

romanç

indeter

qualsev (norm 7)
-a-a-a-a-a
assonant als parells i lliures els imparells
Introduït a Catalunya el s. XVI, en la poesia popular. Després s´han fet adaptacions cultes.
silva
indeter
10 i 6
consonant i versos blancs
Llibertat de col.locació dels metres. Prové del Barroc castellà.

tirallonga

monorrima

indeter
art major

AAAAAAAA

AAAA....

consonant
Per poemes èpics i filosòfics.

vers

paral.lelístic

indeter
art major
-
no rima
Es fa a partir de frases sinònimes o antònimes (Psalms, Poesia popular, Proverbis)
vers lliure
indeter
qualsev
-
no rima
Neix com a innovació per l´esgotament de les estrofes clàssiques, el s. XIX. El seu inventor és Walt Whitman i té un cert ritme intern, sintàctic o de repetició de paraules.


(web realitzada durant el segon trimestre de 2005)