Característiques del coneixement científic. Ciències empíriques i formals.


Mentre els animals inferiors només són en el món, l'home tracta d'entendre'l; i, sobre la base de la seva intel·ligència imperfecta però perfectible del món, l'home intenta ensenyorir-se’n per a fer-lo més confortable. En aquest procés, construeix un món artificial: aquest creixent cos d'idees anomenat “ciència", que pot caracteritzar-se com a coneixement racional, sistemàtic, exacte, verificable i per tant fal·lible. Per mitjà de la investigació científica, l'home ha atansat una reconstrucció conceptual del món que és cada vegada més àmplia, profunda i exacta.

Un món li és donat a l'home; la seva glòria no és suportar o menysprear aquest món, sinó enriquir-lo, construint altres universos. Amassa i emmotlla la naturalesa sotmetent-la a les seves pròpies necessitats; construeix la societat i és al seu torn construït per ella; tracta després de modelar aquest ambient artificial per a adaptar-lo a les seves pròpies necessitats animals i espirituals, així com als seus somnis: crea així el món dels artefactes i el món de la cultura. La ciència com activitat - com investigació- pertany a la vida social; quant se l'aplica a la millora del nostre medi natural i artificial, a la invenció i manufactura de béns materials i culturals, la ciència es converteix en tecnologia. No obstant això, la ciència se'ns apareix com la més enlluernador i sorprenent de les estrelles de la cultura quan la considerem com un bé pel seu compte, això és, com un sistema d'idees establertes provisionalment (coneixement científic) i com una activitat productora de noves idees (investigació científica). Intentem caracteritzar el coneixement i la investigació científics tal com se'ls coneix en l'actualitat.

Ciència formal i ciència fàctica.

No tota la investigació científica procura el coneixement objectiu. Així, la lògica i la matemàtica - això és, els diversos sistemes de lògica formal i els diferents capítols de la matemàtica pura- són racionals, sistemàtics i verificables, però no són objectius, no ens donen informacions sobre la realitat: simplement, no s'ocupen dels fets. La lògica i les matemàtiques tracten d'ens ideals; aquests ens, tant els abstractes com els interpretats, només existeixen en la ment humana. Als lògics i matemàtics no se'ls dóna objectes d'estudi: ells construeixen els seus propis objectes. És veritat que sovint ho fan per abstracció d'objectes reals (naturals i socials); més encara, la feina del lògic o del matemàtic satisfà sovint les necessitats del naturalista, del sociòleg o del tecnòleg, i és per això que la societat els tolera i, ara, fins i tot els estimula. Però la primera matèria que utilitzen els lògics i els matemàtics no és fàctica sinó ideal.

Per exemple, el concepte de nombre abstracte va néixer, sens dubte, de la coordinació (correspondència biunívoca) de conjunts d'objectes materials, com ara dits, d'una banda, i còdols, per l'altra; però no per això aquell concepte es redueix a aquesta operació manual, ni als signes que s'utilitzen per a representar-lo. Els nombres no existeixen fora dels nostres cervells, i fins i tot allà dins existeixen a nivell conceptual i no a nivell fisiològic. Els objectes materials són quantificables sempre que siguin discontinus; però no són nombres; tampoc són nombres purs (abstractes) les seves qualitats o relacions. En el món real trobem 3 llibres, en el món de la ficció construïm 3 plats voladors. Però qui ha vist mai un 3, un simple 3?

La lògica i la matemàtica, per ocupar-se d'inventar ens formals i d'establir relacions entre ells, s’anomenen sovint ciències formals. Precisament perquè els seus objectes no són coses ni processos sinó, per a utilitzar el llenguatge pictòric, formes en les quals es pot abocar un assortiment il·limitat de continguts, tant fàctics com empírics. Això és, podem establir correspondències entre aquestes formes (o objectes formals), d'una banda, i coses i processos pertanyent a qualsevol nivell de la realitat, per l'altra. Així és com la física, la química, la fisiologia, la psicologia, l'economia i les altres ciències recorren a la matemàtica, utilitzant-la com eina per dur a terme la més precisa reconstrucció de les complexes relacions que es troben entre els fets i entre els diversos aspectes dels fets; les esmentades ciències no identifiquen les formes ideals amb els objectes concrets, sinó que interpreten les primeres en termes de fets i d'experiències (o, el que és equivalent, formalitzen enunciats fàctics).

El mateix val per a la lògica formal: algunes de les seves parts - en particular, però no exclusivament, la lògica preposicional bivalent - poden fer-se correspondre a aquelles entitats psíquiques que anomenem pensaments. Una aplicació semblant de les ciències de la forma pura a la intel·ligència del món dels fets s'efectua assignant diferents interpretacions als objectes formals. Aquestes interpretacions són, dins de certs límits, arbitràries; val a dir, es justifiquen per l'èxit, la conveniència o la ignorància. En unes altres paraules, el significat fàctic o empíric que s'assigna als objectes formals no és una propietat intrínseca d’ells mateixos. D'aquesta manera, les ciències formals mai entren en conflicte amb la realitat. Això explica la paradoxa que, essent formals, s’"apliquen" a la realitat: en rigor no s'hi apliquen, sinó que s'utilitzen en la vida quotidiana i en les ciències fàctiques a condició que se'ls superposin regles de correspondència adequada. En suma, la lògica i la matemàtica estableixen contacte amb la realitat a través del pont del llenguatge, tant l'ordinari com el científic.

Tenim així una primera gran divisió de les ciències, en formals (o ideals) i fàctiques (o materials). Aquesta ramificació preliminar té en compte l'objecte o tema de les respectives disciplines; també testimonia de la diferència d'espècie entre els enunciats que es proposen establir les ciències formals i les fàctiques: mentre els enunciats formals consisteixen en relacions entre signes, els enunciats de les ciències fàctiques es refereixen, en la seva majoria, a ens extracientífics: a successos i processos. La nostra divisió també té en compte el mètode pel qual es posen a prova els enunciats verificables: mentre les ciències formals s'acontenten amb la lògica per demostrar rigorosament els seus teoremes (els quals, no obstant això, haurien pogut ser endevinats per inducció comuna o d'altres maneres), les ciències fàctiques necessiten més que la lògica formal: per confirmar les seves conjectures, necessiten l'observació i/o experimentació. En unes altres paraules, les ciències fàctiques han de mirar les coses i, sempre que els sigui possible, han de procurar canviar-les deliberadament per intentar descobrir en quina mesura les seves hipòtesis s'adeqüen als fets.

Quan es demostra un teorema lògic o matemàtic no es recorre a l'experiència: el conjunt de postulats, definicions, regles de formació de les expressions dotades de significat, i regles d'inferència deductiva –en summa la base de la teoria donada -, són suficients per a aquest propòsit. La demostració dels teoremes no és sinó una deducció: és una operació confinada a l'esfera teòrica, encara que a vegades els teoremes mateixos (no les seves demostracions) siguin suggerits en alguna esfera extramatemàtica, i encara que la seva prova (però no el seu primer descobriment) pugui realitzar-se amb ajuda de calculadores electròniques. Per exemple, qualsevol demostració rigorosa del teorema de Pitàgores prescindeix dels mesuraments, i fa servir figures només com ajuda psicològica al procés deductiu; que el teorema de Pitàgores hagi estat el resultat d'un llarg procés d'inducció connectat a operacions pràctiques de mesuraments de terres, és objecte de la història, la sociologia i la psicologia del coneixement.

Les matemàtiques i la lògica són, en suma, ciències deductives. El procés constructiu, per al qual l'experiència desenvolupa un gran paper suggeridor, es limita a la formació dels punts de partida (axiomes). En matemàtica la veritat consisteix, per això, en la coherència de l'enunciat donat amb un sistema d'idees admès prèviament: per això, la veritat matemàtica no és absoluta, sinó relativa a aquest sistema, en el sentit que una proposició que és vàlida en una teoria pot deixar de ser lògicament vertadera en una altra teoria. (Per exemple, en el sistema d'aritmètica que emprem per comptar les hores del dia, val la proposició de 24 + 1 = 1.) Més encara, les teories matemàtiques abstractes, això és, que contenen termes no interpretats (signes als quals no s'atribueix un significat fix, i que per tant poden adquirir diferents significats) poden desenvolupar-se sense parar atenció al problema de la veritat.
.......................................................

En les ciències fàctiques, la situació és completament diferent. En primer lloc, elles no utilitzen símbols buits (variables lògiques), sinó tan sols símbols interpretats; per exemple, no involucren expressions com ara “x és F”, que no són vertaderes ni falses. En segon lloc, la racionalitat –això és, la coherència amb un sistema d'idees acceptat prèviament- és necessària però no suficient per als enunciats fàctics; en particular, la submissió a algun sistema de lògica és necessària però no és una garantia que s'obtingui la veritat. A més de la racionalitat, exigim dels enunciats de les ciències fàctiques que siguin verificables en l'experiència, sigui indirectament (en cas de les hipòtesis generals), sigui directament (en cas de les conseqüències singulars de les hipòtesis). Únicament després que hagi passat les proves de la verificació empírica podrà considerar-se que un enunciat és adequat al seu objecte, és a dir, que és vertader, i tot i així fins a nova ordre. Per això és que el coneixement fàctic verificable s’anomena sovint ciència empírica.

Comptat i debatut, la coherència és necessària però no suficient en el camp de les ciències de fets: per afirmar que un enunciat és (probablement) vertader es requereixen dades empíriques (proposicions sobre observacions o experiments). En última instància, només l'experiència pot dir-nos si una hipòtesi relativa a cert grup de fets materials és adequada o no. El millor fonament d'aquesta regla metodològica que acabem d'enunciar és que l'experiència ha ensenyat a la humanitat que el coneixement de fet no és convencional, que, si es busca la comprensió i el control dels fets, ha de deu partir-se de l'experiència. Però l'experiència no garanteix que la hipòtesi en qüestió sigui l’única vertadera: només ens dirà que és probablement adequada, sense excloure per això la possibilitat que un estudi ulterior pugui produir millors aproximacions en la reconstrucció conceptual del tros de realitat escollit. El coneixement fàctic, encara que racional, és essencialment probable; dit d'una altra manera: la inferència científica és una xarxa d'inferències deductives (demostratives) i probables (inconcloents).
Les ciències formals demostren o proven: les ciències fàctiques verifiquen (confirmen o rebutgen) hipòtesis que en la seva majoria són provisionals. La demostració és completa i final; la verificació és incompleta i per això temporal. La naturalesa mateixa del mètode científic impedeix la confirmació final de les hipòtesis fàctiques. En efecte, els científics no només procuren acumular elements de prova de les seves suposicions multiplicant el nombre de casos que elles es compleixen; també intenten obtenir casos desfavorables a les seves hipòtesis, fundant-se en el principi lògic que una sola conclusió que no concordi amb els fets té més pes que mil confirmacions. Per això, mentre les teories formals poden ser portades a un estat de perfecció (o estancament), els sistemes teòrics relatius als fets són essencialment defectuosos; compleixen, doncs, la condició necessària per ser perfectibles. En conseqüència, si l'estudi de les ciències formals pot vigoritzar l'hàbit del rigor, l'estudi de les ciències fàctiques pot induir-nos a considerar el món com inesgotable, i al home com una empresa inconclusa i interminable.

MARIO BUNGE: La ciència, el seu mètode i la seva filosofia. Ed. S.XX, Buenos Aires, 1978, pp. 9-15 (La traducció al català és nostra)



El mètode científic. La importància de l'error.


a. Un cas històric a títol d'exemple.

Com a simple il·lustració d'alguns aspectes importants de la investigació científica, aturem-nos a considerar els treballs de Semmelweis en relació amb la febre puerperal. Ignaz Semmelweis, un metge d'origen hongarès, va realitzar aquests treballs entre 1844 i 1848 a l'Hospital General de Viena. Com a membre de l'equip mèdic de la Primera Divisió de Maternitat de l'hospital, Semmelweis se sentia angoixat en veure que una gran proporció de les dones que havien donat a llum en aquesta divisió contreia una seriosa i amb freqüència fatal malaltia coneguda com a febre puerperal o febre de post-part. El 1844, fins a 260, d'un total de 3.157 mares a la Divisió Primera -un 8,2 %- van morir d'aquesta malaltia; el 1845, l'índex de morts era del 6,8 %, i en 1846, del 11,4. Aquestes xifres eren summament alarmants, perquè en l'adjacent Segona Divisió de Maternitat del mateix hospital, en què es trobaven instal·lades gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de morts per febre puerperal era molt més baix: 2,3, 2,0 i 2,7 en els mateixos anys. En un llibre que va escriure més tard sobre les causes i la prevenció de la febre puerperal, Semmelweis relata els seus esforços per resoldre aquest terrible trencaclosques.

Semmelweis va començar per examinar diverses explicacions del fenomen, corrents en l'època; en va rebutjar algunes que es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; en va sotmetre a contrastació, unes altres.

Una opinió àmpliament acceptada atribuïa les onades de febre puerperal a «influències epidèmiques», que es descrivien vagament com «canvis atmosfèrico-còsmico-tel·lúrics», que s'estenien per districtes sencers i produïen la febre puerperal en dones que es trobaven de postpart. Però, com -argüia Semmelweis- podien aquestes influències haver infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat la Segona? I com podia fer-se compatible aquesta concepció amb el fet que mentre la febre assolava l'hospital, a penes se’n produïa cap cas a la ciutat de Viena o els seus voltants? Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria tan selectiva. Finalment, Semmelweis assenyala que algunes de les dones internades a la Divisió Primera que vivien lluny de l'hospital s'havien vist sorpreses pels dolors de part quan anaven de camí, i havien donat a llum al carrer; no obstant això, malgrat aquestes condicions adverses, el percentatge de morts per febre puerperal entre aquests casos de «part del carrer» era més baix que el de la Divisió Primera.

Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la Divisió Primera era l'amuntegament. Però Semmelweis assenyala que de fet l'amuntegament era més gran a la Divisió Segona, en part com a conseqüència dels esforços desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin en la tristament cèlebre Divisió Primera.

Semmelweis va descartar així mateix dues conjectures similars fent notar que no havia diferències entre les dues divisions en el que es referia a la dieta i a la cura general de les pacients.

El 1846, una comissió designada per investigar l'assumpte va atribuir la freqüència de la malaltia a la Divisió Primera a les lesions produïdes pels reconeixements poc curosos a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina, tots els quals realitzaven les seves pràctiques d'obstetrícia en aquesta Divisió. Semmelweis assenyala, per refutar aquesta opinió, que (a) les lesions produïdes naturalment en el procés del part són molt més grans que les que pogués produir un examen poc curós; (b) les llevadores que rebien ensenyances a la Divisió Segona reconeixien als seus pacients de manera molt anàloga, sense per això produir els mateixos efectes; (c) quan, responent a l'informe de la comissió, es va reduir a la meitat el nombre d'estudiants i es va restringir al mínim el reconeixement de les dones per part d'ells, la mortalitat, després d'un breu descens, va arribar a les seves cotes més altes.

Es va acudir a diverses explicacions psicològiques. Una d'elles feia notar que la Divisió Primera estava organitzada de tal manera que un sacerdot que portava els últims auxilis a una moribunda havia de passar per cinc sales abans d'arribar a la infermeria: se sostenia que l'aparició del sacerdot, precedit per un acòlit que feia sonar una campaneta, produïa un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les sales i les feia així més propícies a contraure la febre puerperal. A la Divisió Segona no es donava aquest factor advers, perquè el sacerdot tenia accés directe a la infermeria. Semmelweis va decidir sotmetre a prova aquesta suposició. Va convèncer el sacerdot que havia de donar una volta i suprimir el toc de campaneta per aconseguir que arribés a l'habitació de la malalta en silenci i sense ser observat Però la mortalitat no va decréixer a la Divisió Primera.

A Semmelweis se li va ocórrer una nova idea: les dones, a la Divisió Primera, jeien d'esquenes; a la Segona, de banda. Encara que aquesta circumstància li semblava irrellevant, va decidir, aferrant-se a un clau ardent, provar si la diferència de posició resultava significativa. Va fer, doncs, que les dones internades en la Divisió Primera es fiquessin al llit de banda, però, una vegada més, la mortalitat va continuar.

Finalment, el 1847, la casualitat va donar a Semmelweis la clau per a la solució del problema. Una col·lega seu, Kolletschka, va rebre una ferida penetrant en un dit, produïda per l'escalpel d'un estudiant amb el qual estava realitzant una autòpsia, i va morir després d'una agonia durant la qual va mostrar els mateixos símptomes que Semmelweis havia observat en les víctimes de la febre puerperal. Encara que per aquesta època no s'havia descobert encara el paper dels microorganismes en aquest tipus d'infeccions, Semmelweis va comprendre que la «matèria cadavèrica» que l'escalpel de l'estudiant havia introduït en el corrent sanguini de Kolletschka havia estat la causa de la fatal malaltia de la seva col·lega, i les semblances entre el curs de la malaltia de Kolletschka i el de les dones de la seva clínica va portar a Semmelweis a la conclusió que els seus pacients havien mort per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell, les seves col·legues i els estudiants de medicina havien estat els portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip solien arribar a les sales immediatament després de realitzar disseccions a la sala d'autòpsies, i reconeixien a les parteres després d'haver-se rentat les mans només d'una manera superficial, de manera que aquestes conservaven sovint un característic olor de brutícia.

Una vegada més, Semmelweis va posar a prova aquesta possibilitat. Argumentava ell que si la suposició fora correcta, llavors es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament el material infecciós adherit a les mans. Va dictar, per tant, una ordre per la qual s'exigia a tots els estudiants de medicina que es rentessin les mans amb una solució de calç clorurada abans de reconèixer a cap malalta. La mortalitat puerperal va començar a decréixer, i l'any 1848 va descendir fins a l'1,27 % en la Divisió Primera, davant el 1,33 de la Segona.

En suport de la seva idea, o, com també direm, de la seva hipòtesi, Semmelweis fa notar a més que amb ella s'explica el fet que la mortalitat en la Divisió Segona fora molt més baixa: en aquesta les pacients estaven ateses per llevadores, en la preparació de les quals no estaven incloses les pràctiques d'anatomia mitjançant la dissecció de cadàvers.

La hipòtesi explicava també el fet que la mortalitat fora menor entre els casos de «parts de carrer»: a les dones que arribaven amb el nen en braços gairebé mai se les sotmetia a reconeixement després del seu ingrés, i d'aquesta manera tenien majors possibilitats d'escapar a la infecció.

Així mateix, la hipòtesi donava compte del fet que tots els nounats que havien contret la febre puerperal fossin fills de mares que havien contret la malaltia durant el part, perquè en aquest cas la infecció se li podia transmetre al nadó abans del seu naixement, a través del corrent sanguíni comú de mare i fill, cosa que, en canvi, resultava impossible quan la mare estava sana.

Experiències clíniques posteriors van portar aviat a Semmelweis a ampliar la seva hipòtesi. En una ocasió, per exemple, ell i els seus col·laboradors, després d'haver-se desinfectat acuradament les mans, van examinar primer una partera afectada de càncer cervical ulcerat; van procedir després a examinar a altres dotze dones de la mateixa sala, després d'un rentat rutinari, sense desinfectar-se de nou. Onze de les dotze pacients van morir de febre puerperal. Semmelweis va arribar a la conclusió que la febre puerperal podia ser produïda no només per matèria cadavèrica, sinó també per «matèria putrefacta procedent d'organismes vius».


b. Etapes fonamentals en la contrastació d'una hipòtesi.

Hem vist com, en el seu intent de trobar la causa de la febre puerperal, Semmelweis va sotmetre a examen diverses hipòtesi que li havien estat suggerides com a respostes possibles. Com s'arriba en un principi a aquestes hipòtesi és una qüestió complexa que estudiarem més endavant. Abans d'això, no obstant, vegem com, una vegada proposada, es contrasta una hipòtesi.

Hi ha ocasions en què el procediment és simplement directe. Pensem en les suposicions segons les quals les diferències en el nombre de malalts, en la dieta, o en les atencions generals, explicaven la variació en la mortalitat entre les dues divisions. Com assenyala Semmelweis, aquestes hipòtesis estan en conflicte amb fets fàcilment observables. No existeixen aquestes diferències entre les dues divisions; les hipòtesis, per tant, han de ser rebutjades com a falses.

Però el fet normal és que la contrastació sigui menys simple i directa. Prenguem la hipòtesi que atribueix l'elevat índex de mortalitat en la Divisió Primera al terror produït per l'aparició del sacerdot amb el seu acòlit. La intensitat d'aquest terror, i especialment els seus efectes sobre la febre puerperal, no són tan directament identificables com les diferències en el nombre de malalts o en la dieta, i Semmelweis utilitza un mètode indirecte de contrastació. Es pregunta a si mateix, quins efectes observables - en el cas que n’hi hagués - es produirien si la hipòtesi fos vertadera? I argumenta: si la hipòtesi fos vertadera, llavors un canvi apropiat en els procediments del sacerdot aniria seguit d'un descens en la mortalitat. Comprova mitjançant un experiment molt simple si es dóna aquesta implicació; es troba que és falsa, i, en conseqüència, rebutja la hipòtesi.

De manera similar, per contrastar la conjectura relativa a la posició de les dones durant el part, raona de la manera següent: si la conjectura fos vertadera, llavors l'adopció, a la Divisió Primera, de la posició lateral reduiria la mortalitat. Una vegada més, l'experimentació mostra que la implicació és falsa, i es descarta la conjectura.

En els dos últims casos, la contrastació està basada en un raonament que consisteix a dir que si la hipòtesi considerada, diguem-li H, és vertadera, llavors es produiran, en circumstàncies especificades (per exemple, si el sacerdot deixa de travessar les sales, o si les dones adopten la posició de banda), certs successos observables (per exemple, un descens en la mortalitat); en poques paraules, si H és vertadera, llavors també ho és I, on I és un enunciat que descriu els fets observables que s'espera es produeixin. Convinguem a dir que I s'infereix de, o està implicat per, H; i anomenem a I una implicació contrastadora de la hipòtesi H.

En els nostres dos últims exemples, els experiments mostraven que la implicació contrastadora era falsa, i, d'acord amb això, rebutjava la hipòtesi. El raonament que portava a aquest rebuig pot esquematitzar-se de la manera següent:

Si H és vertadera, llavors també ho és I.
Però (com es mostra empíricament) I no és vertadera.
______________________________________________
H no és vertadera.

Tota inferència d'aquesta manera, anomenada en lògica modus tollens, és deductivament vàlida; és a dir, que si les seves premisses (els enunciats escrits a sobre de la línia horitzontal) són vertaderes, llavors la seva conclusió (l'enunciat que figura sota de la línia) és indefectiblement vertadera també. Per tant, si les premisses estan adequadament establertes, la hipòtesi H que estem sotmetent a contrastació ha de ser rebutjada.

Considerem ara el cas que l'observació o l'experimentació confirmen la implicació contrastadora, I. De la seva hipòtesi que la febre puerperal és un enverinament de la sang produït per matèria cadavèrica, Semmelweis infereix que l'adopció de mesures antisèptiques apropiades reduirà el nombre de morts per aquesta malaltia. Aquesta vegada els experiments mostren que la implicació contrastadora és vertadera. Però aquest resultat favorable no prova d'una manera concloent que la hipòtesi sigui vertadera, perquè el raonament en què ens hem basat tindria la forma següent:

Si H és vertadera, llavors també ho és I.
(Com es mostra empíricament) I és vertadera.
________________________________________
H és vertadera.

I aquesta manera de raonar, conegut amb el nom de fal·làcia d'afirmació de conseqüent, no és deductivament vàlida, és a dir, que la seva conclusió pot ser falsa, encara que les seves premisses siguin vertaderes. De fet, la pròpia experiència de Semmelweis pot servir per il·lustrar aquest punt. La versió inicial de la seva explicació de la febre puerperal com una forma d'enverinament de la sang presentava la infecció amb matèria cadavèrica essencialment com l'única causa de la malaltia; i Semmelweis tenia raó a argumentar que si aquesta hipòtesi fos vertadera, llavors la destrucció de les partícules cadavèriques mitjançant el rentat antisèptic reduiria la mortalitat. A més, el seu experiment va mostrar que la implicació contrastadora era vertadera. Per tant, en aquest cas les premisses eren totes dues vertaderes. No obstantaixò, la seva hipòtesi era falsa, perquè, com ell mateix va descobrir més tard, la matèria en procés de putrefacció procedent d'organismes vius podia produir també la febre puerperal.

Així, doncs, el resultat favorable d'una contrastació, és a dir, el fet que una implicació contrastadora inferida d'una hipòtesi resulti ser vertadera, no prova que la hipòtesi ho sigui també. Fins i tot en cas que hagin estat confirmades mitjançant contrastació curosa diverses implicacions d'una hipòtesi, fins i tot en aquest cas, pot la hipòtesi ser falsa. El següent raonament incorre també en la fal·làcia d'afirmació de conseqüent:

Si H és vertadera, llavors ho són també I1, I2,...In.
(Com es mostra empíricament), I1, I2,...In són totes vertaderes.
________________________________________________________
H és vertadera.

També això es pot il·lustrar per referència a la hipòtesi final de Semmelweis en la seva primera versió. Com abans hem indicat, la hipòtesi de Semmelweis entranya també les implicacions contrastadores que entre els casos de part del carrer ingressats en la Divisió Primera el percentatge de morts per febre puerperal fos menor que el de la Divisió, i que els fills de mares que havien escapat a la malaltia no contreuen la febre; aquestes implicacions van ser també corroborades per l'experiència -i això malgrat que la primera versió de la hipòtesi final era falsa.

Però l'advertència que un resultat favorable a totes quantes contrastacions fem no proporciona una prova concloent d'una hipòtesi no ha d’induir-nos a pensar que després d'haver sotmès una hipòtesi a una sèrie de contrastacions, sempre amb resultat favorable, no estem en una situació més satisfactòria que si no l'haguéssim contrastat en absolut. Perquè cadascuna d'aquelles contrastacions podia molt bé haver donat un resultat desfavorable i podia haver-nos portat al rebuig de la hipòtesi. Una sèrie de resultats favorables obtinguts contrastant diferents implicacions contrastadores, I1, I2,...In, d'una hipòtesi, mostra que, pel que fa a aquestes implicacions concretes, la hipòtesi ha estat confirmada; i si bé aquest resultat no suposa una prova completa de la hipòtesi, almenys li confereix algun suport, una certa corroboració o confirmació parcial d'ella. El grau d'aquesta confirmació dependrà de diversos aspectes de la hipòtesi i de les dades de la contrastació.


c. La recerca de Torricelli.

Veiem ara un altre exemple, que atraurà també la nostra atenció sobre altres aspectes de la investigació científica.
En l'època de Galileu, i probablement molt abans, se sabia que una bomba aspirant que extreu aigua d'un pou per mitjà d'un pistó que es pot fer pujar pel tub de la bomba, no pot elevar l'aigua més enllà de 34 peus per damunt de la superfície del pou. Galileu es sentia intrigat per aquesta limitació i va suggerir una explicació, que va resultar, no obstant, equivocada. Després de la mort de Galileu, el seu deixeble Torricelli va proposar una nova resposta. Argüia que la terra està envoltada per un mar d'aire, que, per raó del seu pes, exerceix pressió sobre la superfície d'aquella, i que aquesta pressió exercida sobre la superfície del pou obliga a l'aigua a ascendir pel tub de la bomba quan fem pujar el pistó. L'altura màxima de 34 peus de la columna d'aigua expressa simplement la pressió total de l'atmosfera sobre la superfície del pou.

Evidentment, és impossible determinar, per inspecció o observació directa, si aquesta explicació és correcta, i Torricelli la va sotmetre a contrastació per procediments indirectes. La seva argumentació va ser la següent: si la conjectura és vertadera, llavors la pressió de l'atmosfera seria capaç també de sostenir una columna de mercuri proporcionalment més curta; a més, ja que la gravetat específica del mercuri és aproximadament 14 vegades la de l'aigua, la longitud de la columna de mercuri mesuraria aproximadament 34/14 peus, és a dir, una mica menys de dos peus i mitjà. Va comprovar aquesta implicació contrastadora per mitjà d'un artefacte enginyosament simple, que era, en efecte, el baròmetre de mercuri. El pou d'aigua se substitueix per un recipient obert que conté mercuri; el tub de la bomba aspirant se substitueix per un tub de vidre tancat per un extrem. El tub està completament ple de mercuri i queda tancat prement el polze contra l'extrem obert. S'inverteix després el tub, l'extrem obert se submergeix en el mercuri, i es retira el polze; la columna de mercuri descendeix llavors pel tub fins a arribar a una altura de 30 polzades: just com ho havia previst la hipòtesi de Torricelli.

Posteriorment, Pascal va trobar una nova implicació contrastadora d'aquesta hipòtesi. Argumentava Pascal que si el mercuri del baròmetre de Torricelli estava contrapesat per la pressió de l'aire sobre el recipient obert de mercuri, llavors la longitud de la columna disminuiria amb l'altitud, ja que el pes de l'aire es faria menor. A requeriment de Pascal, aquesta implicació va ser comprovada pel seu cunyat, Périer, que va mesurar la longitud de la columna de mercuri al peu del Puy-de-Dome, muntanya d'uns 4.800 peus, després va transportar acuradament l'aparell fins al cim i hi va repetir el mesurament, deixant a sota un baròmetre de control supervisat per un ajudant. Périer va trobar que al cim de la muntanya la columna de mercuri era més de tres polzades menor que al peu d'aquella, mentre que la longitud de la columna al baròmetre de control no havia patit canvis al llarg del dia.

CARL G.[HEMPEL: Filosofia de la ciència Natural, Aliança Ed., Madrid, 1978, pp. 16-25 (la traducció al català és nostra)

Les ciències humanes: els mètodes qualitatius i la hermenèutica.

L’objecte de les ciències socials o humanes és la realitat social, la qual cosa planteja una relació peculiar entre subjecte i objecte del coneixement: el subjecte forma part de l’objecte d’estudi.

Aquest fet dóna a les ciències socials les següents característiques pròpies :
- L’objecte de coneixement és també un subjecte.
- La capacitat de predicció és menor que en les ciències naturals, perquè hi intervé la llibertat. La capacitat de generalització és menor que en les ciències naturals, ja que el que és vàlid per un individu o un grup pot no ser-ho per a un altre. Fins i tot hi ha ciències que no s'ocupen de fets generalitzables i repetibles, sinó dels individuals, com la història.
- La neutralitat valorativa és impossible, perquè l'investigador no és independent d'allò que investiga.

Aquestes característiques desemboquen en un problema clàssic: ha de ser el mètode d'aquestes ciències de la mateixa mena que el de les naturals? La resposta apunta cap a dues tradicions diferents: l'empirico-analítica (també anomenada positivista) i l'hermenèutica. La primera, que persegueix la unitat de la ciència, exigeix aplicar el mètode de les ciències naturals a les ciències socials.

L'hermenèutica, per la seva banda, considera que les ciències socials tenen un estatus diferent i han d'adoptar una metodologia pròpia.

Hi hauria així dues classes d'enfocament metodològic: un adreçat a l’explicació, i un altre, a la comprensió.
- Explicar un fenomen consisteix a conèixer les causes que el produeixen.
- Comprendre un esdeveniment consisteix a captar-ne el sentit, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets. Per exemple, no puc comprendre els ritus funeraris d'una cultura que m'és aliena si no intento introduir-m'hi d'alguna manera.

Alguns autors utilitzen la noció d'explicació comprensiva perquè consideren que de vegades no és possible separar explicació i comprensió, ja que l'explicació facilita la comprensió i la comprensió demana explicacions dels fenòmens.

Encara s'hauria d'afegir un tercer enfocament metodològic, anomenat crític racional o de la teoria crítica de la societat. Des d'aquesta perspectiva, les ciències socials han d'explicar i comprendre els fenòmens socials, però també els han de criticar. Totes les teories s'orienten per algun interès, i les ciències socials s'orienten per l'interès emancipador, que les porta a criticar la societat per alliberar-la.

Les tècniques quantitatives i qualitatives.

Les tècniques de les ciències socials es poden agrupar en dos blocs:
Tècniques quantitatives, que consisteixen en escales, tests, qüestionaris, mostreigs i, sobretot, en l'estadística. No s'assoleix el grau de precisió, generalitat, capacitat predictiva, seguretat i necessitat de les ciències naturals, perquè han de comptar amb la llibertat dels individus i amb elements de les accions socials, difícilment quantificables, com les intencions o els valors.

Tècniques qualitatives: entrevistes, grups focals, grups nominals, grups de discussió o històries de vida. Aquestes tècniques no busquen la generalització, sinó la singularització i la comprensió dels casos concrets. Són útils per posar de manifest aspectes inaccessibles amb mètodes quantitatius, i per això les dues classes de mètodes resulten complementàries. (Adela Cortina, Santillana)

Anàlisi crític del paper de la ciència i la tecnologia a la nostra societat.

Tècnica, ciència i tecnologia.

Hem parlat anteriorment del coneixement pràctic o saber com referint-nos al domini de tècniques, estratègies o instruments necessaris per a les coses i peraconseguir uns objectius. Les tècniques, doncs, són sabers pràctics i consisteixen en un conjunt d'accions orientades a transformar el medi en benefici de l'ésser humà. Així doncs, parlem de les tècniques agrícoles o de les tècniques per a l'obtenció de metalls. Aquests exemples fan palès que el naixement i desenvolupament d'algunes tècniques és anterior i independent del saber científic.
Mentre la tècnica produeix eines, instruments o objectes utilitzables, la ciència produeix idees abstractes. Aquestes idees són una interpretació racional de la nostra experiència del món i de les coses, i com a tal interpretació de vegades resulta estranya -i fins tot desconcertant- per al sentit comú o el coneixement ordinari. La ciència no és resultat d'una actitud natural. El moviment dels cossos sembla més comprensible des del sentit comú (tot i que es tracti d'un conjunt d'idees errònies) que des de les teoritzacions de Galileu i Newton. La ciència no es limita a explicar el que és desconegut en termes del que és conegut. Amb freqüència és al contrari: la ciència explica el conegut en termes d'allò desconegut.

Les finalitats de la ciència i de la tècnica són molt diferents. La ciència s’orienta cap a l'explicació dels esdeveniments i la tècnica s'orienta exclusivament cap a la pràctica: la darrera no fa cap esforç per arribar a formular principis generals. El resultat últim de la ciència és una idea; el resultat final de la tècnica és un instrument, com ara la roda, un rellotge o un telescopi.

Tan distintes són l'una de l'altra, que en els seus orígens, en el segle XVII, la ciència moderna va viure d'esquena a la tècnica. La ciència no va col·laborar amb la tècnica fins al final del segle XIX, quan la revolució industrial es va trobar amb la necessitat de crear nous processos tècnics per atendre les creixents demandes productives. En efecte, la necessitat d’aconseguir una productivitat i una eficàcia més grans en els processos industrials va impulsar la reflexió sobre la tècnica i els seus resultats. Es buscava comprendre el mecanisme de les tècniques per dominar-les i millorar-ne el rendiment. Per primera vegada, el que havia estat només una activitat pràctica adquiria una dimensió teòrica. Aquest va ser el naixement de la tecnologia, o ciència de la tècnica, com a discurs capaç d'explicar el perquè de les accions els resultats de la tècnica. Es tractava d'un discurs que ja no es podia elaborar al marge dels coneixements i dels avenços científics.

Avui dia, doncs, la ciència no es pot separar de la tecnologia, ni ambdues de la producció industrial. És per això que ja no parlem simplement de tècnica, sinó de tecnologia. La paraula tècnica queda reservada a les pràctiques mes o menys artesanals, perquè la tecnologia pressuposa, en molts casos, l'aplicació de coneixements científics i l'ús planificat de màquines per a la fabricació d'utensilis i productes a gran escala. Tothom parla ara de tecnologia agrícola i no de simples tècniques de conreu. Ha estat precisament la reflexió sobre les tècniques agrícoles allò que ha desenvolupat la investigació entorn dels fertilitzants, els pesticides, les noves tècniques d'irrigació, els productes conservadors, els camions frigorífics o els sistemes d'emmagatzematge i conservació d'aliments, entre altres. La tecnologia, doncs, no és el mateix que la ciència, però ambdues -juntament amb la indústria- constitueixen a la pràctica una unitat d'influències i interessos mutus.

La ciència i la tecnologia tenen avui una relació simbiòtica, és a dir, de benefici mutu. La tecnologia es beneficia dels avenços científics, aquests són possibles gràcies a instruments tecnològics cada cop més precisos. L'astronomia, per exemple, no hauria fet descobriments espectaculars si no disposés de potents telescopis. El progrés de la tecnologia, d'altra banda, es fonamenta en l'explicació científica dels problemes implicats. La tecnologia nuclear, la tecnologia espacial, la tecnologia de la informació o la biotecnologia, posem per cas, es basen en coneixements i descobriments científics. Aquesta relació entre ciència i tecnologia és el que ha permès els espectaculars avenços que han experimentat les societats del segle xx.

La ciència i la tecnologia són activitats socials.

Avui la ciència s'entén fonamentalment com una activitat que es desenvolupa en el si de la societat i, per tant, es relaciona amb els interessos i les finalitats de la mateixa societat. La ciència es troba profundament interrelacionada amb la indústria, l'agricultura i altres sectors de producció; però també està estretament vinculada a les esferes del poder polític o governamental i econòmic, de manera que afecta profundament tots els sectors socials. La interrelació ciència-societat és avui especialment palesa si ens aturem a pensar en l’omnipresència de la ciència i la tecnologia en la vida quotidiana. Tothom és consumidor de ciència i tecnologia. I és tanta la influència de la ciència i la tecnologia en les nostres vides que tenim raons per mirar el futur amb preocupació, però també amb una esperança justificada.

En la seva compenetració amb la societat, la ciència i la tecnologia han fet canviar usos, valors i costums, han creat reptes nous, han plantejat problemes que no es coneixien en el passat -per exemple, la manipulació genètica o els impactes ambientals- i han obert noves possibilitats -per exemple, en telemàtica o medicina -. Per això, avui més que mai es requereix un control de la societat sobre els resultats i l'aplicació de les investigacions científiques. La ciència ens ha dotat d'un nivell de vida insospitat per a societats del passat, però també pot posar en perill el futur de la humanitat. La regulació social de la ciència desvetlla o hauria de desvetllar avui l'interès de la humanitat sencera.

AAVV: Filosofia (Llibre de text). Castellnou Edicions, Barcelona, 1997