Què és el coneixement?

Els humans captem el món i busquem explicar els esdeveniments que hi succeeixen. També captem la forma com ens hi relacionem. Procurem, a més, comprendre'ns a nosaltres mateixos i explicar el que ens passa. A aquesta activitat, per la qual aprehenem el món que ens envolta, incloent les altres persones i nosaltres mateixos, l’anomenem coneixement.
Podem dir que els animals coneixen, ja que són capaços de captar, de diferents maneres, el medi que els envolta, i adaptar-se a les seves exigències. No obstant això, els humans tenim una manera peculiar de conèixer. Una manera abstracta o general, que pretén captar, però alhora explicar el que passa. Per aquesta raó, el que per a la resta dels animals és tan sols el seu medi ambient, per a la nostra espècie arriba a ser un món específicament humà. El coneixement té una funció adaptativa. Els humans coneixem la realitat per poder transformar-la i adequar-la a la satisfacció de les nostres necessitats.
El terme “coneixement” pot referir-se al procés pel qual es capta o coneix, i també al resultat d'aquest procés. El primer seria l'activitat que realitza, per exemple un geògraf, per conèixer el relleu d'un país, o un astrònom, el moviment dels planetes; el segon seria, per exemple, el coneixement que hi ha en un text d'anatomia, geografia o astronomia, o el coneixement que necessito adquirir per aprovar un examen.
Entès el coneixement en el primer sentit, és a dir com a procés, s’hi poden identificar dos “protagonistes” principals: un subjecte que coneix i un objecte que és conegut. Es diu que un subjecte coneix quan capta o aprehèn un objecte. El coneixement pressuposa la relació entre un subjecte cognoscent (l’individu humà), que pot ser identificat amb la consciència, i un objecte cognoscible. L'objecte és el que es troba a fora, o separat del subjecte que coneix.
No hi pot haver coneixement sense tots dos termes. De fet, quan es parla d'un subjecte sempre es fa en relació a un objecte; i, a la vegada, quan es pensa en un objecte, sempre es fa en relació a un subjecte que coneix. Els termes “objecte” i “subjecte” són necessaris per al procés de coneixement, i també són correlatius entre ells.
Imaginem, si per cas, la possible existència de quelcom que ningú encara hagi descobert: pensaríem en això precisament com quelcom o com una cosa. Aquest quelcom o aquesta cosa es convertiria en un objecte tot just en el moment que és descobert i identificat per un subjecte. D'altra banda, els humans som subjectes de coneixement gràcies a la nostra capacitat per explicar i posar noms a les coses, és a dir, convertir-les en objectes. Per aquesta raó resulta estrany pensar en les plantes o en la resta dels animals com a subjectes.
Entès el coneixement en el segon sentit, és a dir com a resultat, el coneixement d’això és la representació mental d'algun aspecte d'aquest. Captar o aprehendre els objectes de la realitat és com apropiar-nos-els, “ficar-los dins nostre”, però no en la seva existència física sinó com a imatge, com a idea, és a dir com a representació mental. Per aquesta raó resulta impossible conèixer els objectes tal com són, en la seva totalitat. El coneixement sempre és parcial, incomplet, depèn de la perspectiva o de la manera com el subjecte construeix aquesta representació.

La teoria del coneixement.

Una altra peculiaritat de l'activitat cognoscitiva humana és que pot convertir en objecte de coneixement el propi coneixement. Ens podem preguntar per la naturalesa de les innombrables coses que hi han en el nostre entorn, indagar el seu origen i les seves causes, buscar explicacions a les seves funcions, en definitiva, conèixer-les. Però també podem investigar sobre el fet mateix de conèixer. Preguntar-nos, per exemple, què és el que podem conèixer, com ho fem, si el coneixement que obtenim és fiable, fins a quin grau. Quan l'objecte de la nostra activitat de conèixer és el propi coneixement diem que aquest és un “coneixement de segon grau” o “metaconeixement”, i el resultat de les nostres investigacions entraria dins d'una matèria o branca de la filosofia anomenada “teoria del coneixement” (també anomenada “epistemologia” o “gnoseologia”).
Els filòsofs més antics, aquells que en la Grècia del segle V abans de Crist van inaugurar el pensament racional, ja es van interrogar sobre els problemes del coneixement. Però aquestes indagacions estaven barrejades amb altres sobre el món, la societat i el comportament humà. No va ser fins l'Edat Moderna, coincidint amb el Renaixement i la revolució científica (segles XVI i XVII), quan pensadors i científics com Bacon o Descartes es van proposar descobrir un camí (mètode) per arribar a un coneixement vertader. Aquests filòsofs van reflexionar específicament sobre la millor manera de conèixer; és a dir, van prendre els problemes que presenta l'activitat cognoscitiva com objecte d'estudi. No obstant això, va ser un filòsof de la Il·lustració alemanya (segle XVIII), Emmanuel Kant, qui, en la seva famosa obra Crítica de la raó pura, inicia la teoria del coneixement modern. Kant, tal com ho indica el títol de la seva obra, realitza una “crítica” de les possibilitats que té la raó per conèixer. S’hi pregunta sobre les condicions i els límits del nostre coneixement. Conclou que els humans només podem conèixer allò que es dóna dins dels límits de la nostra experiència. D'aquesta manera, sobre qüestions que estan més enllà de la nostra experiència sensible, com l'existència de Déu, la finitud o la infinitud del món, o la llibertat de l'ànima humana, encara que la nostra raó inevitablement hi pensi, es troba fatalment limitada per arribar-ne a un coneixement objectiu, a risc d'entrar en “carrerons sense sortida” anomenats antinòmies i paralogismes.

El problema de la veritat.

“Objecte” i “subjecte” donen lloc a dos adjectius: “objectiu” i “subjectiu”. Es diu que un coneixement és objectiu quan es correspon amb l'objecte. Aquesta és també una manera - potser la més freqüent, però no l’única -, d'entendre el que és el coneixement vertader. Quan el coneixement depèn del punt de vista del subjecte, es diu que és un coneixement subjectiu, i més que de coneixement es parla d'opinió o de creença. En general, el coneixement ha de ser coneixement vertader o objectiu. Més endavant veurem que aquest problema, que pot resumir-se en les preguntes: “què és la veritat?” i “és possible el coneixement vertader?”, ha merescut diferents respostes al llarg de la història del pensament filosòfic, i intentarem aturar-nos-hi breument.

L’origen del coneixement.

Els humans disposem de facultats per poder desenvolupar la nostra activitat cognoscitiva. Les que solen considerar-se més importants són: l'experiència sensible i la raó. Es podria admetre que totes dues “eines” són indispensables per conèixer, i que, a més, operen de manera combinada. (Si les analitzem per separat, és per comprendre’n millor el funcionament). Entenem per experiència sensible aquella activitat mitjançant la qual els humans rebem informació a través dels nostres sentits (sensacions) i les ordenem en la nostra ment de manera significativa (percepcions). La raó ordena i compara aquesta informació, la relaciona amb coneixements anteriors, treu conclusions, i per a això utilitza criteris i procediments lògics, que no sempre provenen de l'experiència. Mitjançant l'experiència sensible captem sensorialment la realitat, mitjançant la raó, hi pensem i l’expliquem.
Al llarg de la història de la filosofia, alguns pensadors han donat més importància, en el procés del coneixement, a l'experiència sensible, afirmant que tot coneixement necessàriament en procedeix. A aquests filòsofs se'ls sol anomenar empiristes (de la veu grega ?µpe???a = experiència), i el coneixement que s'obté o que és comprovat mitjançant l'experiència, coneixement empíric. Altres filòsofs han mantingut que l'experiència sensible només ens pot aportar un coneixement enganyós, i que la garantia d'una veritat universal i necessària només la podem trobar en la raó. A aquests filòsofs se'ls sol anomenar racionalistes (de la veu llatina ràtio = raó). Kant va mantenir, com veurem més endavant, una posició crítica davant les dues tradicions filosòfiques, sostenint que si bé tot coneixement objectiu només podia ser-ho d'allò que es dóna en la nostra experiència, no tot el que coneixem en procedeix, sinó que, per contra, és indispensable el concurs del nostre pensament per endreçar i donar significat al material rebut pels nostres sentits.

Classes de coneixements.

En acabar aquesta unitat, veurem que els humans tenim diferents maneres de captar cognoscitivament la realitat. En la nostra vida quotidiana intentem conèixer el món que ens envolta d'una manera espontània i principalment utilitària. És un tipus de coneixement poc elaborat, espontani, i regit sobretot pel sentit comú, el qual podríem denominar “coneixement ordinari”. Es construeix a partir d'una interpretació immediata i ingènua de les dades dels sentits, segons els quals la realitat és tal com es presenta en la nostra captació sensorial.
També hi ha un tipus de coneixement que es basa en la transmissió d'explicacions en forma de llegendes que personifiquen els fenòmens naturals. La tradició és el criteri d'acceptació d'aquesta classe de saber, i ha estat, com ja hem vist amb anterioritat, la forma més estesa i freqüent d'explicar els fenòmens naturals en l'antiguitat, amb anterioritat a l'aparició del pensament racional. Aquesta peculiar manera de pensar s'acostuma a anomenar “pensament mític”, i encara perviu en l'actualitat sota diferents formes d'explicacions de caràcter religiós, llegendes populars, supersticions, explicacions astrològiques o esotèriques.
Tant el coneixement ordinari com el pensament mític solen ser considerats formes precientífiques de coneixement, en comparació a l’anomenat “coneixement científic”. Aquest últim és un coneixement no espontani, molt més elaborat, que compta amb metodologies d'investigació específiques, desenvolupat per una comunitat de científics, el qual intenta formular explicacions verificades empíricament, les quals puguin formar part de sistemes teòrics coherents.
La ciència i la seva aplicació tecnològica, sol ser considerada la base del progrés humà; encara que, no poques vegades, ha estat utilitzada, lamentablement, en perjudici dels interessos generals de la nostra espècie.