|
Si formulem el judici: "el sol escalfa la pedra", ho fem
fundant-nos en determinades percepcions. Veiem com el sol il·lumina
la pedra i comprovem tocant-la que s'escalfa de mica en mica. Per
formular aquest judici ens recolzem, doncs, en les dades dels nostres
sentits - la vista i el tacte - o, dit breument, en la experiència.
Però el nostre judici presenta un element que no està
contingut en l'experiència. El nostre judici no diu merament
que el sol il·lumina la pedra i que aquesta s'escalfa, sinó
que afirma que entre aquests dos processos existeix una connexió
íntima, una connexió causal. L'experiència
ens revela que un procés segueix a l'altre. Nosaltres afegim
la idea que un procés resulta de l'altre, és causat
per un altre. El judici: "el sol escalfa la pedra" presenta,
segons aquest, dos elements, dels quals l'un procedeix de l'experiència,
l'altre del pensament. Ara bé, cap preguntar: quin d'aquests
dos factors és el decisiu? La consciència cognoscent,
es recolza preferentment, o fins i tot exclusivament, en l'experiència
o en el pensament? De quina de les dues fonts de coneixement treu
els seus continguts? On resideix l'origen del coneixement?
El racionalisme.
La posició epistemològica que veu en el pensament,
en la raó, la font principal del coneixement humà,
s’anomena racionalisme (de ràtio = raó).
Segons aquest, un coneixement només mereix, en realitat,
aquest nom quan és lògicament necessari i universalment
vàlid. Quan la nostra raó jutja que una cosa ha de
ser així, i que no pot ser d'una altra manera; que ha de
ser així, per tant, sempre i a tot arreu, llavors, i només
llavors, ens trobem davant un veritable coneixement, segons l'opinió
del racionalisme. Un coneixement semblant se'ns presenta, per exemple,
quan formulem el judici "el tot és més gran que
la part", o el judici "tots els cossos són extensos".
En els dos casos veiem amb evidència que ha de ser així
i que la raó es contradiria a si mateixa si volgués
sostenir el contrari. I perquè ha de ser així, és
també sempre i a tot arreu així. Aquests judicis posseeixen,
doncs, una necessitat lògica i una validesa universal rigorosa.
Cosa molt diferent succeeix, en canvi, amb el judici "tots
els cossos són pesats", o el judici "l'aigua bull
a 100 graus". En aquest cas només podem jutjar que és
així, però no que ha de ser així. És
perfectament concebible que l'aigua bulli a una temperatura inferior
o superior; i tampoc significa una contradicció interna representar-se
un cos que no posseeixi pes, doncs la nota del pes no està
continguda en el concepte de cos. Aquests judicis no tenen, doncs,
necessitat lògica. I, així mateix, els falta la rigorosa
validesa universal. Podem jutjar únicament que l'aigua bull
als 100 graus i que els cossos són pesants, fins on hem pogut
comprovar-ho. Aquests judicis només són vàlids,
doncs, dins de límits determinats. La raó d'això
és que, en aquests judicis, ens trobem cenyits a l'experiència.
Això no ocorre en els judicis primerament citats. Formulem
el judici "tots els cossos són extensos", representant-nos
el concepte de cos i descobrint en ell la nota de l'extensió.
Aquest judici no es funda, doncs, en cap experiència, sinó
en el pensament. Resulta, per tant, que els judicis fundats en el
pensament, els judicis procedents de la raó, posseeixen necessitat
lògica i validesa universal; els altres, pel contrari, no.
Tot veritable coneixement es funda, segons això - així
conclou el racionalisme -, en el pensament. Aquest és, per
tant, la veritable font i base del coneixement humà.
Una forma determinada del coneixement ha servit evidentment de model
a la interpretació racionalista del coneixement. No és
difícil dir quin és: és el coneixement matemàtic.
Aquest és, en efecte, un coneixement predominantment conceptual
i deductiu. En la geometria, per exemple, tots els coneixements
es deriven d'alguns conceptes i axiomes suprems. El pensament impera
amb absoluta independència de tota experiència, seguint
només les seves pròpies lleis. Tots els judicis que
formula es distingeixen, a més, per les notes de la necessitat
lògica i la validesa universal. Doncs bé: quan s'interpreta
i concep tot el coneixement humà d'acord amb aquesta forma
del coneixement, s'arriba al racionalisme. És aquesta, en
efecte, un important raó explicativa de l'origen del racionalisme,
segons veurem tan aviat com considerem de prop la història
del mateix. Aquesta història revela que gairebé tots
els representants del racionalisme procedeixen de la matemàtica.
HESSEN, J.: Teoria del coneixement, Espasa Calpe, Mèxic
1981 (la traducció al català és nostra)
Així, ja que de vegades els sentits ens enganyen, vaig
voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar;
i, com que hi ha homes que s'equivoquen quan raonen, fins de les
matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes,
vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol
altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut
abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments
que tenim estan desperts, i que ens poden venir també quan
dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre
de fingir que totes les coses que fins llavors havien entrat en
el meu esperit no eren més veritables que les il·lusions
dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre
volia pensar que tot era fals, calia, necessàriament, que
jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat:
«jo penso, per tant jo sóc», era tan ferma i
segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics
no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la,
sense escrúpol, com el primer principi de la filosofia que
cercava..
RENÉ DESCARTES: Discurs del mètode.
L'empirisme.
L'empirisme (de empeiria = experiència) oposa la tesi del
racionalisme (segons la qual el pensament, la raó, és
la vertadera font del coneixement) l'antítesi que diu: l'única
font del coneixement humà és l'experiència.
Segons l'opinió de l'empirisme, no hi ha cap patrimoni apriori
de la raó. La consciència cognoscent no treu els seus
continguts de la raó, sinó exclusivament de l'experiència.
L'esperit humà està per naturalesa buit; és
una tabula rasa, un full d'escriure i en què escriu l'experiència.
Tots els nostres conceptes, fins i tot els més generals i
abstractes, procedeixen de l'experiència.
Mentre el racionalisme es deixa portar per una idea determinada,
per una idea de coneixement, l'empirisme parteix dels fets concrets.
Per justificar la seva posició acudeix a l'evolució
del pensament i del coneixement humà. Aquesta evolució
prova, segons l'opinió de l'empirisme, l'alta importància
de l'experiència en la producció del coneixement.
El nen comença per tenir percepcions concretes. Sobre la
base d'aquestes percepcions, arriba de mica en mica a formar representacions
generals i conceptes. Aquests neixen, per tant, orgànicament
de l'experiència. No es troba res de semblant a aquests conceptes
que existeixen acabats en l'esperit o es formen amb total independència
de l'experiència. L'experiència es presenta, doncs,
com l'única font del coneixement.
Mentre els racionalistes procedeixen de la matemàtica la
major part de les vegades, la història de l'empirisme revela
que els seus defensors procedeixen gairebé sempre de les
ciències naturals. Això és comprensible. En
les ciències naturals l'experiència representa el
paper decisiu. S`hi tracta, sobretot, de comprovar exactament els
fets mitjançant una curosa observació. L'investigador
està completament lliurat a l'experiència. És
molt natural que qui treballi preferent o exclusivament d'acord
amb aquest mètode de les ciències naturals tendeixi
a col·locar el factor empíric per sobre el racional.
Mentre el filòsof d'orientació matemàtica arriba
fàcilment a considerar el pensament com l'única font
del coneixement, el filòsof procedent de les ciències
naturals tendirà a considerar l'experiència com la
font i base de tot el coneixement humà.
...........................................................
Tant com els racionalistes tendeixin a un dogmatisme metafísic,
els empiristes tendeixin a un escepticisme metafísic. Això
té una connexió immediata amb l'essència de
l'empirisme: si tots els continguts del coneixement procedeixen
de l'experiència, el coneixement humà sembla tancat
dins dels límits del món empíric. La superació
de l'experiència, el coneixement d’allò suprasensible,
és una cosa impossible. Es comprèn, doncs, l'actitud
escèptica dels empiristes enfront de totes les especulacions
metafísiques.
HESSEN, J.: Teoria del coneixement, Espasa Calpe, Mèxic 1981
Tothom admetrà que hi ha una diferència considerable
entre les percepcions de la ment, quan un home sent el mal d'una
calor excessiva o el benestar d'una temperatura moderada, i quan
després torna a recordar aquesta sensació o l'anticipa
per mitjà de la seva imaginaci6. Aquestes facultats poden
imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai no
poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de l'experiència
o sentiment original. El màxim que en podem dir, fins i tot
quan operen amb el vigor més gran, és que representen
el seu objecte d'una manera tan viva que gairebé podríem
dir que el sentim o el veiem; tanmateix, tret que la malaltia o
la follia desgavelli la ment, mai no poden atènyer un tal
grau de vivor que facin aquestes percepcions completament indistingibles
[...]. Per això, podem dividir totes les percepcions de la
ment en dues classes, distingibles pels seus diferents graus de
força i vivor. Hom anomena comunament pensaments o idees
les menys fortes i vives. L'altra classe necessita un nom en el
nostre idioma, i en molts d’altres; suposo que és perquè
no cal per a res, sinó per als propòsits filosòfics,
classificar-les sota un terme o un vocable generals. Deixem-nos
una mico de llibertat, i qualifiquem-les d'impressions, emprant
aquesta paraula en un sentit una mica diferent del que és
l'usual. Amb el terme impressió entenc totes les nostres
percepcions més vives, quan escoltem, o veiem, o sentim,
o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix les
idees de les impressions en què aquelles són percepcions
menys vives, quan reflexionem sobre alguna de les sensacions o moviments
esmentats més amunt [...].
DAVID HUME: Investigació sobre l’enteniment
humà.
La síntesis kantiana: l'apriorisme.
La història de la filosofia presenta un intent de mediació
entre el racionalisme i l'empirisme: l'apriorisme. Com ja diu el
nom d'apriorisme, el nostre coneixement presenta, elements apriori,
independents de l'experiència. Aquesta era també l'opinió
del racionalisme. Però mentre aquest considerava els factors
apriori com continguts, com conceptes perfectes, per a l’apriorisme
aquests factors són de naturalesa formal. No són continguts,
sinó formes del coneixement. Aquestes formes reben el seu
contingut de l'experiència, i en això l'apriorisme
se separa del racionalisme i s'acosta a l'empirisme. Els factors
apriori semblen, en cert sentit, recipients buits, que l'experiència
omple amb continguts concrets. El principi de l'apriorisme diu:
"Els conceptes sense les intuïcions estan buits; les intuïcions
sense els conceptes estan cegues."
El fundador d'aquest apriorisme és Kant. Tota la seva filosofia
està dominada per la tendència a mediar entre el racionalisme
de Leibniz i Wolff, i l'empirisme de Locke i Hume. Així ho
fa, declarant que la matèria del coneixement procedeix de
l'experiència, i que la forma procedeix del pensament. Amb
el pensament se signifiquen les sensacions. Aquestes no tenen cap
regla ni cap ordre, representen un pur caos. El nostre pensament
crea l'ordre d'aquest caos, enllaçant uns amb altres i posant
en connexió els continguts de les sensacions. Això
es verifica mitjançant les formes de la intuïció
i del pensament. Les formes de la intuïció són
l'espai i el temps. La consciència cognoscent comença
introduint l'ordre en el tumult de les sensacions, ordenant-les
a l'espai i en el temps, en una juxtaposició i en una successió.
Introdueix després una nova connexió entre els continguts
de la percepció amb ajuda de les formes o categories del
pensament, que són 12, segons Kant. Enllaça, per exemple,
dos continguts de la percepció mitjançant la forma
intel·lectual (categoria) de la causalitat, considerant-ne
l'un com a causa, l'altre com efecte, i establint així entre
tots dos una connexió causal. D'aquesta manera edifica la
consciència cognoscent el món dels seus objectes.
Com s'ha vist, pren els fonaments de l'experiència. Però
la manera d'erigir l'edifici, l'estructura sencera de la construcció,
està determinada per les lleis immanents al pensament, per
les formes i les funcions apriori de la consciència.
HESSEN, J.: Teoria del coneixement, Espasa Calpe, Mèxic
1981
No hi ha dubte que el nostre coneixement comença amb l'experiència.
En efecte, ¿com podria exercitar-se la nostra capacitat de
conèixer si no fos pels objectes que, excitant els nostres
sentits, d'una banda produeixen per si sols representacions, i,
de l'altra, fan que la nostra facultat intel·lectual compari,
uneixi o separi aquestes representacions, i que així treballi
la matèria informe de les impressions sensibles per obtenir
un coneixement dels objectes que anomenem experiència? Cronològicament,
cap coneixement precedeix l'experiència, i tots hi comencen.
Però, si és veritat que tots els nostres coneixements
comencen amb l’experiència, no tots provenen de l'experiència,
ja que podria ser que el nostre coneixement empíric fos un
compost d’allò que rebem per les impressions sensibles
i d'allò que el nostre propi poder de conèixer (simplement
excitat per les impressions sensibles) produeix, addició
que no distingim fins que una llarga pràctica ens habiliti
per separar aquests dos elements.
IMMANUEL KANT: Crítica de la raó pura.
|
