Maneres d’entendre la raó.

En el tema anterior hem vist com els humans, igual que la resta dels animals, rebem informació del món exterior a través del nostre sistema sensorial. No obstant això, sembla que les persones no som receptors passius d'aquesta informació sinó que a més l’ordenem i li donem significats. Es diria que aquesta quantitat enorme d'estímuls, rebuda i seleccionada pels nostres sentits, passa al seu torn per la xarxa dels nostres coneixements i experiències anteriors, dels nostres interessos, en definitiva del context cultural i personal en el qual vivim. A aquest procés en el qual el subjecte intervé activament en la captació, selecció i ordenació dels estímuls sensibles l’hem anomenat percepció. El resultat d'aquest procés perceptiu, el podem designar coneixement directe, i definir-lo com aquell coneixement que s'obté principalment pel contacte directe amb l'objecte. Perquè en el coneixement directe intervenen principalment les nostres percepcions, també se’l sol anomenar coneixement sensible o empíric.

No obstant això, i a diferència de la resta dels animals, els humans tenim la capacitat d'anar més enllà del coneixement directe i desenvolupar un coneixement o saber conceptual. Per exemple: puc conèixer de manera directa el meu gos, però a més saber que és un mamífer, conèixer París i saber que és la capital de França, conèixer de manera directa al meu veí, perquè l’ he vist, però a més saber que és d'origen magrebí.

El saber conceptual es construeix amb idees o conceptes, constitueix un món que construïm amb materials extrets de la nostra experiència, però també amb idees, relacions, arguments, conclusions que aporta la nostra raó amb independència dels nostres sentits. El conjunt d'idees o conceptes sobre el món real i sobre móns imaginats, que va més enllà d'allò que aporten els sentits, s’anomena món conceptual.

És la raó la facultat cognoscitiva que intervé principalment en la construcció d'aquest món d'idees. La raó és una facultat específicament humana, d'una gran complexitat. La podem descriure des de diferents punts de vista que, lluny d'excloure's mútuament, es complementen.

Podem entendre la raó com aquella capacitat que tenim els humans per construir, mitjançant el nostre pensament, una complexa xarxa d'idees i símbols. Xarxa simbòlica que serveix per ordenar i donar significat el món real, però que no és el món real sinó només la seva representació. (Alguns filòsofs dirien que l'únic real per als humans és precisament aquesta representació o, dit d'una manera una mica més difícil, que els humans no podem captar com a real més que aquest món simbòlic en què vivim submergits). A aquesta capacitat de la Raó humana, també se l’anomena intel·ligència simbòlica, per a diferenciar-la de la intel·ligència pràctica dels mamífers superiors i dels nens que encara no han desenvolupat les seves capacitats lingüístiques.

D'altra banda, la raó humana també pot ser entesa com a la capacitat per argumentar correctament, per relacionar determinada informació i treure’n conclusions, per donar bones “raons” que justifiquin els nostres coneixements. Diem que aquestes argumentacions han de ser coherents o lògiques, és a dir, no contradictòries; tampoc absurdes, això és, han d'estar regides pel sentit comú; han de tenir en compte el context en el qual es proposen, cosa que significa ser raonables. Totes aquestes qualitats de les bones argumentacions o raonaments – coherència, seny, raonabilitat – són aspiracions de la raó humana, en un horitzó de racionalitat, no sempre aconseguit.

És de destacar que la raó, tant entesa com la capacitat de construir un món conceptual o simbòlic, o bé com la facultat d'argumentar i fonamentar lògicament els nostres coneixements, està estretament lligada al llenguatge. Què és el llenguatge sinó un sistema de símbols que expressen significats (en definitiva idees o conceptes)? Quina altra forma tenim els humans per argumentar, i en general per pensar, si no és a través de paraules dites, escrites o pensades? Per això es pot concloure que la raó humana, és fonamentalment una raó lingüística.


Funcions lògiques de la raó: conceptes, judicis i raonaments.

Allò que distingeix la intel·ligència simbòlica de la intel·ligència pràctica és la capacitat dels humans per a separar-se de la realitat sensible i construir un món de representacions mentals, connectades dintre seu, dotades de sentit, flexibles i de caràcter general, anomenats símbols. Aquesta xarxa simbòlica, en el seu desenvolupament, va anar teixint el món del llenguatge i la cultura humana.

L'abstracció és un dels processos bàsics en aquesta producció de símbols. Mitjançant aquest procés generem conceptes. La paraula “abstracció” prové de la traducció llatina d'un mot grec que vol dir "separar"; i justament els conceptes són el resultat de separar - abstreure - aquelles característiques comunes i essencials d'una determinada classe o conjunt d'objectes. Per exemple, el concepte "ésser humà" podria estar definit per la propietat de ser animal racional - aquesta és la intencionalitat del concepte- ; i a més aquesta propietat agrupa tots els individus en la classe dels éssers humans-‚ aquesta és la extensionalitat del concepte.

La generació de conceptes no està separada de l'activitat ordenadora del món. És com si alguna vegada algú hagués entrat en unes golfes totalment desordenades i hagués agrupat tots els objectes en caselles determinades. Ja en el segle V aC., Plató, filòsof atenenc, va afirmar que els objectes del món que percebem a través dels sentits van prendre forma gràcies a l'acció d'un demiürg o artesà, que per a la seva "fabricació" va prendre com a models les idees universals, habitants eterns d'un món intel·ligible i separat del món sensible. Les representacions metafòriques de les golfes desordenades i les caselles, o d'un artesà que utilitza models eterns, es refereixen a la manera com els éssers humans, fent ús de la seva intel·ligència simbòlica, van anar creant un món conceptual, una realitat cultural que va convertir les coses mudes de la realitat natural en objectes carregats de significació.

Les persones ens passem la vida ordenant el món, classificant, dotant de sentit l'enorme quantitat d'informació que bombardeja els nostres sentits. Per a això ens valem dels conceptes que són com les caselles o les etiquetes. Quan proferim un judici o un enunciat és com si poséssim els objectes en una casella. No és el mateix dir o pensar "taula", a dir o pensar "aquest objecte és una taula", o "aquesta taula és vermella": en el primer cas contem amb una representació mental general i abstracta, disposem d'una casella; en el segon i tercer cas utilitzem els conceptes per identificar un objecte, o descriure’l, de fet per dir coses sobre el món, per a interpretar-lo i donar-li sentit.

El pensament humà no es conforma a posar ordre i donar sentit al món mitjançant els conceptes i els judicis, sinó que va més enllà: se separa encara més de la informació sensible i relaciona els judicis o enunciats dintre seu, mitjançant una activitat exclusivament mental que li permet treure conclusions. Aquesta activitat mental s’anomena raonar, i el resultat són els raonaments. Tot raonament està compost per un o més enunciats, i una conclusió. Els enunciats que ens serveixen de punt de partida per als nostres raonaments, precisament per ser punts de partida, s’anomenen premisses. Aquestes premisses ens vénen donades, poden ser falses o vertaderes, poden haver sorgit de l'observació de fets reals o ser producte de la nostra imaginació; des del punt de vista de la correcció formal del raonament poc importa: són tan sols el nostre punt de partida. Des d'aquí haurem d'arribar a una conclusió. Aquesta tampoc importa que sigui falsa o vertadera, l'únic que interessa – insistim, des del punt de vista de la correcció formal del raonament - és que sigui coherent amb les premisses, podríem dir, que sigui "lògica".

El pas de les premisses a una conclusió mitjançant un procés que pot ser més o menys complex i que sempre és exclusivament mental s’anomena deducció. Podríem prendre com a exemple d'activitat deductiva, un aspecte fonamental i sempre present en la investigació realitzada per un detectiu, la de descobrir l'autor d'un crim. El punt de partida d'aquesta investigació sol ser un fet criminal, una sèrie d'indicis o proves i alguns sospitosos. El desenvolupament de la investigació normalment consisteix en una recerca i acumulació progressiva d'indicis i proves. Fins aquí la major part de la informació obtinguda és empírica, prové de l'experiència en el món real. Però no sempre aquesta informació és suficient per trobar el culpable, sobretot si no ha hagut testimonis presencials. És aquí on juga un paper fonamental la sagacitat i la capacitat deductiva del detectiu: arriba aquell moment crucial, que en les novel·les o en les pel·lícules habitualment ocorre en una sala, davant la presència de les persones vinculades amb el crim, en què el detectiu aconsegueix, deduir de manera lògica una determinada conclusió a partir de les premisses ofertes per la investigació anterior. L'èxit de la indagació depèn de dos factors: la veracitat de les proves aportades i la coherència del raonament. El primer aspecte és empíric, el segon és lògic. El detectiu podria haver obtingut proves empíricament vertaderes, però haver fallat en el seu raonament deductiu; o bé partir de premisses falses, però desenvolupar una deducció coherent. En els dos casos el resultat de la investigació no li conduiria a identificar el veritable culpable. No obstant això, si el personatge del nostre exemple en lloc de ser un detectiu fos un lògic, posats a escollir, indubtablement es quedaria amb la segona possibilitat.

Hem resumit els tres aspectes fonamentals de l'activitat intel·ligent específicament humana: la generació de conceptes mitjançant l'abstracció, l'aplicació d'aquests conceptes mitjançant els judicis, i la relació deductiva d'aquests enunciats en els raonaments.


El principi lògic d’identitat.

La raó humana tendeix a funcionar de manera lògica. Per exemple, sabem que un gos és un gos i no pot ser alhora un gat. Però també sabem que no pot ser alhora cap altra cosa que no sigui gos. Això resulta una obvietat, i segurament mai ens hi hem parat a pensar. Tampoc cal aprendre-ho ni aplicar cap regla per a no equivocar-nos. De fet, quan algú diu una cosa i de seguida afirma o fa el contrari del que ha dit diem que és una persona contradictòria, o també que és incoherent, que el que fa o diu “no té lògica”. Quan afirmem que un gos és un gos i no pot ser una altra cosa, estem dient també que el gos és idèntic a si mateix. Pensem en una situació imaginària: anem pel carrer i presenciem un robatori, instants després arriba la policia i ens demana que ens identifiquem. De forma immediata li mostrem el nostre carnet d'identitat. Amb això intentem demostrar que nosaltres som nosaltres i no una altra persona, per exemple, el suposat delinqüent. Ja un antic filòsof grec del segle V aC., anomenat Parmènid , va dir que les coses no podien ser quelcom i no ser-ho alhora (de fet ho va dir d'una manera una mica més complicada, va dir que el ser és i que el no ser no és). Parmènid estava formulant la regla bàsica de tot pensament lògic: el principi lògic d'identitat, també anomenat de no contradicció.

Dèiem que la ment humana tendeix a funcionar de manera lògica. No obstant això podríem trobar moltes situacions viscudes pels humans en què el principi lògic d'identitat o de no contradicció no funciona del tot bé. Per exemple es diu que algú “ha perdut la raó” quan té dificultats per reconèixer la seva pròpia identitat, quan sap que és ell i alhora creu que és una altra persona. També pensem en casos no tan extrems. Quan somiem algunes vegades se'ns representen personatges o situacions contradictòries: persones que són diverses alhora, o situacions viscudes en el passat, però que en el somni transcorren en un escenari present. Sigmund Freud, un psicòleg vienès, que va viure a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, creador d'una tècnica terapèutica anomenada psicoanàlisi, va afirmar que els somnis, igual que els símptomes de les malalties mentals, o els oblits i els lapsus, són manifestacions de la nostra vida inconscient. Precisament la diferència entre la consciència i el inconscient, és que la primera es regeix pel principi lògic d'identitat o de no contradicció, i els fenòmens inconscients no. Freud també li va dir a aquesta propietat de la nostra consciència principi de realitat. Gràcies a aquest principi sabem que les coses són el que són, sabem quins són els límits de cada objecte, és a dir on acaba l’un i comença l'altre, en definitiva quan i on quelcom és, i quan i on quelcom deixa de ser.

Fins aquí ens hem referit al principi d'identitat com a principi lògic, és a dir, com a principi que regeix el nostre pensament. Parmènid va anar molt més enllà i va pretendre que l'esmentat principi regís també la realitat. Un filòsof més o menys contemporani de Parmènid, anomenat Heràclit, va afirmar que a la realitat les coses podrien ser i no ser. És més, afirmava que tot estava en permanent canvi, i que els contraris es necessitaven per existir. Per exemple, un riu sempre és el mateix riu, però com que està en continu moviment mai és el mateix riu. Cada persona naturalment que sempre som la mateixa persona; no obstant això, pel fet d'estar creixent contínuament, mai som els mateixos. Sabem que el fred és el contrari de la calor, malgrat això resultaria impensable el fred sense la calor, i viceversa. Com tampoc seria concebible la foscor sense la llum, la vellesa sense la joventut, la malaltia sense la salut, la vida sense la mort. Aquesta manera d'entendre la realitat com quelcom que està en permanent canvi, que el canvi és el resultat de l'oposició de contraris, i que els contraris es necessiten o s'unifiquen, s'acostuma a anomenar dialèctica.

Sembla que la dialèctica s'oposi a la lògica. Potser podríem explicar-ho dient que precisament quan pensem o intentem conèixer la realitat el que estem fent és detenir o fixar amb el nostre pensament lògic una realitat que està en permanent canvi. De fet si no poguéssim establir aspectes fixos o permanents de les coses res podria ser conegut.


Objecte de la lògica: correcció formal dels raonaments.

Malgrat no necessitar la raó de regles per funcionar lògicament, la lògica és una disciplina que des d'Aristòtil s'ocupa d'estudiar les regles del pensament correcte. (És a dir coherent o correcte, no contradictori).

Es diu que l'objecte d'estudi de la lògica és la correcció formal dels raonaments. També es diu que raonar és deduir una conclusió a partir d'altres enunciats anomenats premisses. Vegem ara els següents exemples:

Si la lluna és un planeta llavors gira al voltant del sol (1a premissa)
La lluna és un planeta (2a premissa)
_________________________________________
La lluna gira al voltant del sol (conclusió)

Igual que fèiem amb la feina del detectiu, podem analitzar aquest raonament des de dos punts de vista: un d’empíric i un altre de formal o lògic. Des del punt de vista empíric, és a dir, comparant la correspondència del que es diu amb la realitat, de la primera premissa no podem dir que sigui falsa, encara que a primera vista així ho sembli: no diem que efectivament la lluna sigui un planeta, sinó que si ho fos llavors giraria al voltant del sol, cosa que és evidentment vertader. Seguint amb el punt de vista empíric, la segona premissa és òbviament falsa i per descomptat que la conclusió també. No obstant això, si ens preguntem si el raonament és correcte, és a dir, si és lògic concloure en el que concloem a partir de les premisses donades, hem de respondre afirmativament: malgrat la seva falsedat empírica, des del punt de vista formal, aquest raonament és correcte.

Comptat i debatut, diem que un raonament és correcte quan la conclusió es dedueix necessàriament de les premisses. O dit d'una altra manera: si les premisses són vertaderes (no diem que en realitat ho siguin) llavors la conclusió necessàriament ha de ser-ho (si la conclusió afirmés el contrari cauríem en una contradicció). Un raonament correcte no ha de ser fals o vertader, sinó simplement la conclusió ha de ser coherent amb les premisses. (En un sentit més ampli qualsevol conclusió és correcta si és coherent amb el sistema formal que estem utilitzant, ja sigui un càlcul, o fins i tot un joc de taula, com pot ser els escacs).

Tot això ens porta a entendre el concepte de “veritat” de dues maneres: la veritat empírica o veritat per correspondència, que es dóna quan existeix un acord o correspondència entre el que enunciem que succeeix i el que comprovem per mitjà de l'experiència que succeeix; i la veritat formal, que és quan hi ha coherència, és a dir no hi ha contradicció, entre la conclusió i la resta dels enunciats del sistema formal en qüestió. En general, i per no confondre'ns, a la veritat empírica l’anomenarem “veritat” i prou, i a la veritat formal l’anomenarem “correcció formal”.