Sensacions i supervivència.

Tots els animals vivim en el mateix món real, en el mateix muntatge d'àtoms, fotons, neutrins, camps gravitatoris i electromagnètics, etc. Però aquest món real no és visible, ni captable, ni intuïble, ni experimentable, ni perceptible per cap animal. Cada espècie animal ha evolucionat desenvolupant receptors que capten certs trets del món real, precisament aquells trets, la captació dels quals és rellevant per a la supervivència i reproducció d'aquests animals. I aquests missatges del món real captats pels sentits són transmesos pel sistema nerviós i interpretats en el cervell de la manera més adequada per a la supervivència i reproducció de l'animal. El que capten els receptors o sentits de l'animal són les seves sensacions. La interpretació que aquestes sensacions reben en el cervell constitueix les seves percepcions.

Cada espècie animal capta alguns trets del món real i els percep d’una manera determinada. Aquests trets, així percebuts, constitueixen el món perceptual d'aquesta espècie animal. L'animal no pot percebre més que allò que el seu aparell nerviós-sensorial li permet. En aquest sentit l'aparell nerviós-sensorial determina apriori la forma de totes les percepcions possibles de l'animal. És impossible que l'animal experimenti o percebi el món d'una altra manera que el determinat pel seu propi aparell nerviós-sensorial. Això ja ho havia subratllat Kant pel que fa a l'espècie humana.

Per exemple, durant el dia el Sol inunda la superfície terrestre amb una constant pluja de fotons de diversa freqüència. Nosaltres, els humans, captem els fotons de freqüència corresponent al vermell, veiem el color vermell, però no captem els fotons de freqüència corresponent a l'ultraviolat (encara que topen contra la nostra retina, no ens en donem per informats), no veiem l'ultraviolat. La majoria dels insectes capten l'ultraviolat, però no el vermell. Així, quan el Sol il·lumina un camp de roselles (que objectivament reflecteixen tant el vermell com l'ultraviolat), nosaltres veiem les roselles vermelles, i les abelles les veuen ultraviolades. En el nostre món perceptual les roselles són vermelles. En el món perceptual de les abelles són ultraviolades. En el món real no hi ha colors, sinó sols absorció i reflex de fotons de molt diversa freqüència (o, el que és el mateix, d'ones electromagnètiques de molt diversa longitud d'ona). Això és una cosa que sabem, però que no podem veure ni percebre, perquè cau fora del nostre món perceptual (encara que no fora del nostre món conceptual).

Alguns animals no perceben els trets constants de l'entorn, sinó només els canvis. Nosaltres, els humans, per contra, tenim un aparell nerviós-sensorial especialment adaptat a la captació dels trets constants de l'entorn, a percebre un món d'objectes estables. Així, una sèrie de complicats mecanismes del nostre sistema nerviós s'encarrega que percebem els colors com molt més constants del que en realitat arriben als nostres sentits, que percebem les formes i dimensions de les coses com estables, malgrat que la imatge que projecten sobre la nostra retina és enormement canviant. De fet, la percepció de la identitat estable de la forma de les coses requereix càlculs “estereomètrics” i “paralàctics” de tal nivell de complexitat, que fins ara cap computador pot aproximar-se si més no a resoldre aquests problemes.

Els sentits o receptors dels animals transformen l'impacte que reben del món exterior en impulsos nerviosos discrets, és a dir, en sacsejades electroquímiques que es propaguen des de cada òrgan sensorial fins al cervell. Encara que els sentits són diferents i són activats per estímuls qualitativament diferents (contactes, temperatura, ones de pressió de l'aire, fotons de l'espectre visible, etc.), tots ells transmeten la seva informació al cervell de la mateixa manera: com a senyals discrets (sí o no) d'un codi binari de naturalesa electroquímica. Les diferents zones de l'àrea sensorial del cervell reben i processen aquesta informació, que el subjecte experimenta com a percepcions qualitativament diferents. Però aquestes qualitats perceptuals són el producte del cervell. I si el nostre cervell percep els estímuls sensorials d'aquesta manera, és en definitiva perquè ens convé. El nostre cervell, així com tot el nostre aparell nerviós sensorial, han evolucionat per captar aquells trets del món que més convé conèixer per assegurar la nostra supervivència. Percebem el món real, però deformat utilitàriament en funció de les necessitats de la nostra espècie.

JESÚS MOSTERÍN: Grans temes de la Filosofia actual, p. 10, Aula Oberta Salvat, Barcelona, 1983 (Traduït al català per l’autor d’aquest lloc web. Les negretes són nostres).

Components personals i socials de la percepció.

Els estímuls captats pels sentits (pressió a la pell, radiacions de determinada longitud d'ona, substàncies químiques en suspensió, ones acústiques de freqüència determinada, etc.) són transportats al cervell en forma d'impulsos nerviosos. El cervell s'encarrega de rebre aquests impulsos i transformar-los en informació significativa. Duu a terme, doncs, una tasca de carácter cognoscitiu: rep les dades sensorials, les selecciona, les relaciona amb altres dades emmagatzemades a la memòria, les identifica com a formes perceptuals i els assigna un nom. El resultat d'aquest procés és un cert coneixement del món (per exemple, que hi ha un gat negre al sofà). En tots els casos és un subjecte qui percep. La percepció es pot definir com l'acte d'un subjecte per mitjà del qual pren consciència de les seves sensacions i els dóna significat. Es tracta d'un procés complex, el resultat del qual és una representació interna, subjectiva, del món real. En la configuració de l'acte perceptiu intervenen tant les propietats del sistema nerviós com la pròpia personalitat, l'experiència, la motivació del subjecte perceptor. Fer-se una idea del món real, tenir una manera de veure les coses, significa alguna cosa més que rebre o experimentar estímuls: es tracta de relacionar les dades percebudes amb altres dades ja existents a la memòria, identificar-les i valorar-les des dels punts de vista cognitiu i emocional.

El comportament del subjecte en la percepció no és, doncs, com el d'una càmera fotogràfica que enregistra, passivament, els estímuls que li arriben; al contrari, l'actitud del subjecte és de recerca, d'exploració activa sobre el món real. Davant d'un objecte no restem passius, sinó que en explorar-lo seleccionem, ordenem i interpretem des de la nostra subjectivitat les dades sensorials que ens arriben. Rebem dades i, a la vegada, creem significats. De vegades amb poques dades sensorials llancem una hipótesi perceptiva i l'encertem. Succeeix quan, per exemple, esperem una amiga a l'estació i, malgrat la gentada i l'atabalament, som capaços d'identificar-la per un petit -i característic- moviment del cos. De vegades, contràriament, la il.lusió ens fa caure en l'error: volem trobar la nostra amiga, interpretem erròniament les dades dels nostres sentits i ens equivoquem de persona.

Percebre és, per tant, cercar informació, investigar i qüestionar el món real, tendir cap a un objectiu. Es tracta, en certa manera, d'un comportament intencionat i capaç, en molts casos, de dissenyar la realitat. Aquesta recerca d'informació es fa sempre a partir del que ja se sap. Quan mirem la nit estelada, què veiem? Qualsevol de nosaltres hi veuria estrelles, mentre que un nadiu d'una tribu primitiva hi veuria llums encesos o senyals dels déus; un astrònom hi veuria constel.lacions i un astrofísic, reaccions d'energia i canvis imperceptibles per a nosaltres. Cadascú hi veu segons el que busca i, per tant, segons el que ja sap.

L'activitat perceptiva, doncs, depèn tant de la informació que ja tenim com de les pròpies intencions. La informació que ja tenim es pot comparar amb una xarxa amb la qual recollim dades sensorials sobre el món. Si els forats de la xarxa són grossos, només pescarem balenes; si els forats de la xarxa són petits, collirem infinitat de peixets. Amb la xarxa de forat petit aconseguirem una visió més completa del món real. La percepció és, doncs, una construcció de l'individu, no una simple aparició d'objectes en el teatre de la consciència.

La nostra particular manera d'interpretar les sensacions ens permet situarnos en el món real i adaptar-nos-hi. La percepció és, doncs, una descoberta de significats en el món i, alhora, una resposta adaptativa. Percebre és adaptar-se significativament al món.
………………………………………………………..

Components personals i socials de la percepció.

La percepció és un procés de caràcter cognoscitiu per mitjà del qual una subjectivitat -un jo- capta els estímuls que provenen del món de forma significativa i comprensiva. Ès una mena de representació interior, privada, del món. Per això pressuposa tota la subjectivitat de l'individu: les seves experiències passades, les seves expectatives, el seu estat d'ánim.... I cada subjecte, cadascun de nosaltres, és diferent de la resta. Per això, davant del que aparentment són uns mateixos estímuls, la percepció canvia de persona a persona: diferents persones poden percebre diferentment un mateix objecte o un mateix fet i, per tant, el poden designar amb paraules diferents. En altres mots, persones diferents poden tenir experiències perceptives diferents davant dels mateixos estímuls.

Els estímuls, doncs, no són percebuts independentment del nostre estat intern, de les nostres emocions i motivacions, de la nostra intencionalitat. Aquesta capacitat del subjecte per configurar l'objecte també depèn de factors socials i culturals.

L'ésser humà és un animal social i assoleix tots els aprenentatges dins de la societat i la cultura en la qual viu. Aprenem a percebre influïts pels costums, les creences, el llenguatge, les arts o els mitjans de comunicació de la nostra societat. I és precisament a través d'aquests factors, en tant que factors socioculturals, que elaborem les nostres experiències i els nostres esquemes cognoscitius.

Des d'aquest punt de vista, la percepció d'una tempesta -és a dir, la interpretació d'una tempesta- no és igual per a nosaltres, membres d'una cultura científica, com per als nadius d'una tribu animista d'Oceania. Amb la percepció estètica passa el mateix: hi ha cultures en què el component funcional dels objectes (o sigui, que aquests serveixin per a alguna finalitat i que siguin útils) és més important que no pas el component formal (que siguin bonics). Per tant, l'actitud i el judici de dues persones de cultures diferents davant dels objectes artístics és molt diferent.

La pressió social també influeix sobre la percepció: tendim a percebre favorablement allò que els mitjans de comunicació presenten com a valuós o positiu (una marca determinada, un personatge famós...), o allò que el grup a què pertanyem considera positiu.

Percepció i llenguatge.

Hem vist que els factors personals i influències socials condicionen la percepció, ara bé, el paper del llenguatge en el procés perceptiu requereix una consideració especial. A través del llenguatge, el subjecte realitza la plena identificació dels objectes percebuts. En efecte, l'assignació d'un nom a un objecte és el que caracteritza l'acte d'identificació d'estímuls en què consisteix la percepció. Quan posem un nom o apliquem un concepte a la realitat percebuda culmina la identificació de l'objecte. Per exemple, si no sabem què és una cornucòpia -és a dir, si no tenim el concepte de cornucòpia- dificilment podrem identificar-la quan la veiem, tot i que algú ens pugui dir que és a prop nostre. En el nostre món perceptiu no hi poden haver cornucòpies mentre no associem la paraula a un cert tipus de sensacions. Així, doncs, percebem realment quan podem reconèixer lingüísticament uns estímuls. Per això es pot dir que fora del llenguatge no tenim una percepció íntegrament significativa.

Les paraules constitueixen un filtre cultural a través del qual ens relacionem amb el món real. Les paraules representen una determinada comprensió del món, de la realitat, de les relacions entre les persones...
Aprenem a percebre a mesura que aprenem les paraules, posem noms i classifiquem les coses. Un estudiant de biologia, per exemple, aprèn a interpretar el que veu pel microscopi a mesura que aprèn les paraules necessàries per designar-ho. Una persona que no coneix aquest vocabulan no és capac de veure-hi el mateix o, si més no, d'anomenar-ho correctament. Els matisos del color blanc de la neu són més ben apreciats pels esquimals que no pas per nosaltres, atès que disposen d'un ric vocabulan per referir-s'hi.

A partir d'aquesta situació, és cert que els límits del meu llenguatge -«del llenguatge que jo entenc», afegeix Wittgenstein- constitueixen els límits del meu món. El que hem anomenat món real és, al cap i a la fi, el meu món lingüístic. És des del meu llenguatge que ordeno, interpreto, classifico i em relaciono amb les coses del món. Per tant, el llenguatge que uso expressa la meva experiència -personal i col.lectiva-, les meves vivències i la meva valoració del món amb el qual em relaciono. Sembla, doncs, que som capaços de percebre més i millor a mesura que ampliem el vocabulari. Per aquest motiu una experiència perceptiva rica -un vocabulari extens i matisat-permet pensar el món real tenint-ne en compte la complexitat i, en conseqüència, assolir una manera de veure'l més rica i oberta. Un vocabulari escàs és la millor garantia d'una experiència perceptiva pobra, com també d’una manera tancada de pensar sobre les coses.

AAVV: Filosofia (Llibre de text). Castellnou Ediciones, Barcelona, 1997, pp.133-138.