Introducció.

Ningú no dubta que els processos psíquics estan relacionats amb l’activitat del nostre sistema nerviós, especialment amb el seu òrgan principal, el cervell. Això vol dir que el psiquisme humà té una base biològica indiscutible. Però, malgrat això, la ciència encara no ha pogut esbrinar quina pot ser la relació entre el nivell orgànic i el nivell psíquic del nostre comportament. Aquest és un problema de caràcter científic.

Per una altra banda, al llarg de la història del pensament, els humans s’han preguntat per la composició de la naturalesa humana. Això que actualment anomenem psiquisme, i que abans es deia ànima, per a alguns deu ser una entitat diferent i separada del cos: l’ànima entesa com la part espiritual dels humans, i el cos la seva part material o física. La mort significaria així la dissolució d’allò físic, i l’espiritual perviuria eternament. Uns altres diran que els individus humans som éssers compost per una única substància, de caràcter material i perible. Amb aquest debat ja estem anant més enllà de la ciència i ens endinsem en un problema filosòfic.

Farem primer un esquema sobre les bases biològiques del comportament humà, especialment referit a les parts i al funcionament del sistema nerviós. Després desenvoluparem l’aspecte més filosòfic de la relació entre l’ànima i el cos, entre la ment i el cervell.

1. El sistema nerviós.

És aquell sistema del nostre organisme format per una xarxa de cèl·lules nervioses anomenades neurones i filaments neuronals o nervis. Aquesta xarxa s’ocupa de captar els estímuls de l’entorn, processar-los i d'elaborar respostes. També dirigeix i coordina la resta de les funcions orgàniques del nostre cos. Al seu òrgan principal, el cervell, es desenvolupen tots els processos psíquics, ja siguin cognitius (percepció, imaginació, memòria, i en el cas específic dels humans, el pensament i el llenguatge) o afectius (sentiments i emocions).

El sistema nerviós es divideix en el sistema nerviós central, format per l’encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per una xarxa de nervis que connecten el sistema central amb la resta del cos. L’encèfal és a l’interior de la cavitat cranial i està format per: el cervell, el cerebel i el tronc de l’encèfal.

El sistema endocrí és un subsistema controlat per l’hipotàlem, que ordena a les glàndules endocrines respondre hormonalment. Les hormones són substàncies orgàniques que regulen el metabolisme, els cicles orgànics, l’equilibri químic de l’organisme, i també la seva posada a punt per reaccionar davant determinats estímuls. Això té una especial repercussió als estats anímics i processos psíquics en general. Del sistema endocrí depenen processos com el creixement, la maduració sexual i les adaptacions orgàniques en situacions de lluita, defensa, atac o fugida.

Ara sí que entrem en l’aspecte més filosòfic d’aquest tema.

2. La ment i el cervell.

Per respondre la pregunta «Qui som?» cal tenir en compte dues dimensions de l'ésser humà: la que anomenem cos i aquella altra que ha estat anomenada amb termes com ara ànima, esperit o ment. Al llarg de la història del pensament, una de les qüestions més debatudes va ser l'anomenat problema cos-ànima i hi va haver moltes respostes o «solucions» a aquest problema. En certa manera aquesta qüestió continua oberta, però en els nostres dies es planteja com l'enigma de la relació entre el cervell i la ment.

Sabem que el cervell és indispensable per explicar el funcionament del psiquisme humà. Però és l'activitat del cervell la que dóna origen al nostre psiquisme, o més aviat el cervell és un instrument, un vehicle del qual se serveix una entitat o substància diferent d’ell mateix, i de caràcter immaterial, que acostumem a anomenar ment?
Sobre aquesta qüestió rebem missatges molt diferents. Tant les investigacions recents com les creences tradicionals ens plantegen nombroses preguntes:

• Els avenços de la intel·ligència artificial comparen el cervell humà amb un ordinador molt potent, que algun dia serem capaços de construir. Hi podrà haver algun dia una màquina poc o molt semblant a la ment humana?
• L'enginyeria genètica està obrint la possibilitat de modificar la informació continguda en els embrions, la qual cosa implica que es puguin programar canvis en les característiques d'una persona abans que neixi. Això ens porta a preguntar-nos si això que anomenem «la nostra ment» no és només una manifestació del cervell que ja està recollida en la informació que hi ha en els nostres gens.
• Les diferents creences, tant religioses com agnòstiques i atees, continuen fent que ens preguntem si és o no possible l'existència d'una ànima, una entitat independent del nostre cos que el sobrevisqui després de mort.
  

• Les que expliquen el psiquisme humà com un acte purament cerebral, teoria que s'anomena monisme materialista.
• Les que afirmen que l'ésser humà, a més de la matèria del seu cos, posseeix un principi extracorporal i immaterial, ànima espiritual o ment, sense la qual no es pot explicar el que fa ni com ho fa. Aquesta teoria s'anomena dualisme.
• Les que intenten anar més enllà de les explicacions materialistes dualistes.

a) Les teories monistes materialistes.

El monisme materialista, iniciat per Demòcrit en el segle V aC i Epicur en el segle III aC, continua en l'atomisme de Boyle i Gassendi, en els segles XVII i XVIII, es desenvolupa amb La Mettrie en el segle XVIII, i un bon nombre de filòsofs i científics dels segles XIX i XX. Es diu així perquè afirma que l’ésser humà (i tota la realitat en general) està format per una única substància de naturalesa material. Consideren que els processos mentals són purs processos fisicoquímics o neurofisiològics, què s'expliquen únicament a partir de la base material, localitzada al cervell.

Aquesta concepció és compartida en el segle XX per autors com Josep Ferrater Mora i Paul Feyerabend. Entre els defensors del materialisme fisicalista hi ha diferents posicions. Una d'aquestes postures és el materialisme cibernètic, segons el qual l'activitat mental no és res més que una activitat combinatòria del cervell, i aquest no és sinó un ordinador complicat aparegut en el curs de l'evolució biològica, interpretable mecànicament . Per a aquesta classe de materialisme, defensat entre d'altres per Alan Turing, l'ésser humà és un «autòmat conscient».

Els qui s'oposen al monisme materialista l'anomenen també reduccionisme fisicalista perquè propugnen que, en reduir els fenòmens mentals a fenòmens físics, s’està cometent una simplificació excessiva. Per exemple, es podria plantejar el següent problema: les propietats dels processos físics no arriben a explicar les característiques dels processos psíquics: quan analitzem la composició o el funcionament de les neurones no arribem a comprendre la naturalesa dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Com es produeix el salt d’allò purament físic i químic al pensament? Quan el cervell dona l’ordre de realitzar un moviment desencadena un procés neurofisiòlogic de caràcter físic. Però quan l’individu pren la decisió de donar aquesta “ordre”, quin procés físic podria explicar aquesta acció suposadament voluntària i lliure?

b) Les teories dualistes.

Segons les teories dualistes l'ésser humà no pot reduir-se ni només a esperit ni només a matèria; és un compost de dos elements que podem anomenar ment i cervell, o cos i ànima.

Vegem algunes de les diverses classes de dualisme que han aparegut al llarg de la història del pensament.

• El dualisme platònic.
  Per a Plató (428 aC – 347 aC), l'ésser humà que veiem en aquest món és un compost de cos i ànima; però aquesta unió és un pur accident. En realitat l'ànima és immortal i immaterial i ja existia abans d'unir-se al cos, de manera que el veritable ésser humà «és la seva ànima». Es aquest el principi vital que manté el cos viu i en moviment. La funció més pròpia de l'ànima és el coneixement. Per això vol treure el cap al món de les idees o món intel·ligible, la veritable pàtria de l'ànima. El cos és material i mortal: una presó en què l'ànima s'està tancada durant aquesta vida i que carrega l'ésser humà de necessitats i desitjos materials que l'allunyen d'aquell món celestial i l'arrosseguen al món confús i penós de tot allò terrenal.
• El dualisme cartesià.
  L'influent filòsof francès René Descartes (1596-1650) va sostenir un dualisme radical a partir dels coneixements científics del Renaixement i d'una confiança absoluta en la capacitat de la raó humana. Descartes afirma que l'ésser humà es troba compost per la unió de dues substàncies completament diferents: el cos, substància extensa, i l'ànima, substància pensant. Va creure que la comunicació entre totes dues realitats es produïa a través de la glàndula pineal, situada sota el cervell.
  Descartes, com molts dels seus contemporanis participava d’una concepció mecanicista del món. Això vol dir que totes les coses són materials i els seus comportaments responen a lleis mecàniques, sense cap finalitat ni intencionalitat. L’ésser humà en el seu aspecte material no era una excepció dins d’aquest univers mecànic. Però aleshores, com es podria explicar el caràcter voluntari i lliure de les accions humanes? La capacitat de prendre decisions de manera lliure i responsable, és a dir de manera conscient i responent a motius o finalitats, està renyit amb la idea del mecanicisme de les lleis naturals. La solució a aquest problema és, per a Descartes, a afirmar que la concepció mecanicista inclou el funcionament del nostre cos, però no el de la nostra ànima, que és de naturalesa pensant, i per tant immaterial.

c) Més enllà del monisme i del dualisme.

Altres investigadors, com ara Mario Bunge, consideren que el procés mental no es redueix al físic, però sí que emergeix evolutivament del procés físic. Segons Bunge, només hi ha una substància, la matèria, però amb moltes i diferents propietats que són fruit d'una evolució. Així, la matèria és una cosa dinàmica que arriba a articular-se en diversos nivells: el fisicoquímic, el biològic i el mental.

Per als emergentistes, el cervell és un biosistema. Com tot sistema, té dues classes de propietats: les resultants, que posseeix algun membre del sistema, i les emergents, que posseeix el sistema en el seu conjunt sense que les posseeixi cap dels seus membres particularment.

Les propietats emergents estan arrelades en els components, però els superen i constitueixen una novetat. El cervell humà té propietats que no posseeixen ni els seus components físics ni químics, com ara la capacitat de percebre, sentir, recordar, desitjar, pensar, etc. La novetat del sistema cerebral, la seva propietat emergent, és la seva plasticitat, la seva aptitud per l'autoprogramació i autoorganització.

Una sola cèl·lula nerviosa ni sent, ni pensa, ni veu, ni desitja, però si (10)10 cèl·lules nervioses formen un sistema, acoblades i cooperen entre elles; aleshores poden produir un esdeveniment sorprenentment nou, allò que és psíquic o mental.

3. El subjecte i la consciència.

Encara que la relació entre el que és físic i el que és mental és molt complexa, cada psiquisme humà presenta una unitat singular. L'ésser humà és un subjecte, no un objecte, perquè és un algú que actua, un qui que respon, un jo que torna sobre ell mateix i és capaç de preguntar-se: «Qui sóc jo?» Aquesta capacitat de tornar sobre si mateix rep el nom de consciència humana.

Tots els éssers vius tenen una consciència, que és la capacitat que té de rebre informació del medi que l'envolta i de si mateix, la qual cosa dóna un cert grau d'independència en front al medi i una capacitat de controlar-lo. Però gràcies a la seva consciència, l'ésser humà s'adona de la realitat de les coses, de la significació que tenen i de les possibilitats que se li presenten al davant.

La consciència humana té dues funcions essencials: considerar-nos a nosaltres mateixos com una realitat pròpia, una realitat que s'expressa en dir jo, em o mi, i mantenir la continuïtat del jo, continuar sent els mateixos que érem.

La consciència de la individualitat es transforma així en una consciència personal perquè, a més de ser autoconsciència, és consciència de les possibilitats que se'ns obren com a éssers dotats d’intel·ligència, llibertat i intimitat.

Més endavant veurem com existeix una estreta relació entre aquesta capacitat humana que anomenem consciència personal i el fet que siguem lliures fins a un cert punt i en cert sentit. Ser subjecte, i no simple objecte, significa tenir alguna capacitat per escollir autònomament entre dues o més possibilitats vistes per la consciència. Una consciència que és intel·ligència i sentiment, raó i passió, visió de les possibilitats i dels límits.

Per a l’elaboració d’aquest tema s’ha utilitzat com a base el llibre de text de Adela Cortina de Filosofia de 1r de Batxillerat, publicat per Santillana (p. 208.)

Per comprendre una mica millor el pensament de Descartes sobre la relació entre el cos i l’ànima, et proposo que llegeixis un fragment del llibre de Gaarder “El món de Sofia”, que trobaràs sota el títol:

“Cuerpo y alma según Descartes”.