Els processos mentals o psíquics són el conjunt de processos i estats mentals que constitueixen la vida psíquica o activitat mental d'un individu. Se'ls sol classificar en facultats cognitives, que són les que intervenen primordialment en l'activitat de conèixer (gno = coneixement); i estats afectius, que són aquells estats que constitueixen la nostra vida emocional.

1. Facultats cognitives.

a) Percepció.

És el conjunt d'estímuls sensorials captats pels nostres sentits (sensacions) que són convertits en impulsos nerviosos, enviats als centres cerebrals, interpretats i ordenats de manera significativa. Dit d'una altra manera, percebre un objecte és captar la multitud d'estímuls que aquest objecte ens envia com una unitat dotada de significat. Els primers psicòlegs experimentals com Wundt, van entendre les percepcions com un agregat d'elements sensorials o sensacions, que sumades produïen a-posteriori la percepció d'un objecte determinat. Corrents més moderns, com la “psicologia de la forma” (Gestaltheorie), han entés que els individus no som subjectes passius que captem sensacions aïllades, ni tampoc, que la nostra ment sigui com una pantalla en blanc en la qual es reflecteixen els estímuls que entren pels nostres sentits. Per contra, el que percebem són unitats significatives i, en les percepcions, té un paper decisiu l'activitat ordenadora del subjecte. Per exemple, dos individus poden tenir els mateixos estímuls, tot i les seves percepcions no ser exactament les mateixes. En les percepcions juguen un paper decisiu els coneixements i experiències prèvies, el punt de vista o els interessos del perceptor, fins i tot el llenguatge o les paraules que emprem per designar l'objecte percebut.

b) Memòria.

És la capacitat de “emmagatzemar” informació per després poder ser utilitzada (recordada). La memòria té dues funcions: possibilitar els aprenentatges, i a més garantir la continuïtat del jo o identitat personal. Hi ha tres tipus de memòria: memòria immediata, memòria de curt termini i memòria de llarg termini. Allò que permet consolidar l'aprenentatge de una informació són els successius repassos. Per exemple, si estudiem per a un examen la nit anterior, possiblement puguem realitzar-lo amb èxit l'endemà, però segurament, al cap de poc temps, haurem oblidat la major part del que hem estudiat. En canvi, si realitzem repassos successius, fins i tot els continguts de les primeres lectures que ja van ser oblidats, al repassar-los els recordarem amb més facilitat, i la seva permanència en la nostra memòria serà més prolongada. Quan aprenem quelcom és com si marquéssim una empremta, que podrà quedar-se sense esborrar-se si se la repassa una i una altra vegada, sent cada vegada menys necessari el seu repàs, i cada vegada més permanent la possibilitat del seu record.

[Sobre el tema de la "memòria" i la seva relació amb el "pensament simbòlic" et sugereixo la lectura del compte de l'escriptor Jorge Luís Borges, Funes el memorioso.]

c) Imaginació.

És la facultat que permet representar-nos una imatge en absència de l'objecte representat. La imaginació pot ser reproductora (quan ens representem objectes reals), o bé creativa (quan realitzem, en la nostra ment, composicions lliures d'elements imaginats). A aquesta última, també se li diu fantasia.

d) Intel·ligència.

Més que una facultat específica, la intel·ligència és la capacitat d'utilitzar tots els recursos de què disposem per resoldre de la manera més eficaç possible els problemes i dificultats que puguin presentar-se. És la capacitat adaptativa per excel·lència. S'acostuma a distingir la “intel·ligència pràctica”, que consisteix a operar amb elements del món perceptiu i immediat, relacionada amb el maneig dels objectes i de l'espai; de la “intel·ligència simbòlica”, també anomenada “intel·ligència abstractiva”, vinculada a la producció de símbols i d'idees abstractes, en definitiva al llenguatge. Mitjançant la intel·ligència simbòlica podem abstreure i generalitzar conceptes, emetre judicis i raonar, realitzar càlculs matemàtics, establir relacions i comparacions. La intel·ligència pràctica és un tipus d'intel·ligència compartida amb els animals, especialment els mamífers superiors, i la intel·ligència simbòlica sembla ser específicament humana.

2.2 Els estats afectius.

Les persones vivim en contínua relació amb unes altres persones. El medi humà és bàsicament social, i les circumstàncies compartides ens afecten tant positivament com negativa. La vida psíquica és com una música que transcorre en tonalitats successives i variades ; també podem entendre cada moment com quadres en els quals predomina un color determinat. Aquests fons, que tenyeixen la resta dels nostres processos psíquics, són els estats afectius. Segons la intensitat i durada solen classificar-se en: sentiments, emocions i passions.

a) Els sentiments.
Són estats afectius relativament estables, que poden condicionar els nostres comportaments, però que poden ser més o menys fàcils de controlar per la nostra raó. Són sentiments: l'enveja, l'amor, l'amistat, l'odi, la confiança, el menyspreu.

b) Les emocions.
Són més sobtades i puntuals, i menys duradores que els sentiments, però també més intenses. Generalment tenen manifestacions corporals, per exemple, ruboritzar-se, el tremolor de les mans, la veu trencada, el plor o la rialla, la suor corporal, l'acceleració del ritme cardíac, la respiració entretallada. Són emocions: la vergonya, l'alegria, la por, la tristesa, el fàstic, la sorpresa, la ràbia.

c) Les passions.
Són sentiments o emocions summament intensos, difícilment controlables, que el subjecte pateix, produint comportaments compulsius i irracionals, contraris a la conveniència pròpia, o que permeten desenvolupar una energia molt superior a l'habitual. Passió pot ser una gelosia excessiva, o un enamorament molt intens. També pot ser passional el sentiment que una persona tingui per una activitat professional, la conquesta d'una meta esportiva, o el compromís amb un ideal polític.


2.3 La relació entre la raó i els sentiments.

Ha estat freqüent establir una forta oposició entre la raó i els sentiments, és a dir, entre les facultats cognitives i els estats emocionals. Una certa tradició racionalista ha promogut com a ideal de persona equilibrada aquella que és capaç de fer que la raó predomini sempre en els seus comportaments, controlant i fins i tot reprimint els sentiments.

El caràcter patriarcal (el domini del pare i del masculí) en la nostra cultura ha produït un estereotip de la feminitat que inclou la llibertat per expressar els sentiments, i un estereotip de la masculinitat en el qual predomina el control de la raó. Aquests estereotips sexistes poden explicar-se si s'observa que tradicionalment les tasques pròpies de l'home sovint han estat relacionades amb la producció de coneixements i de béns (la feina fora de casa), i les tasques pròpies de la dona amb la cura (la feina de la llar). En l'actualitat, aquestes afirmacions poden ja no ser tan vigents com fa uns anys, donat el caràcter permanentment canviant de les nostres societats, en què l'assignació de rols fixos és cada vegada menys freqüent. No obstant això, la reflexió sobre la importància de la raó o dels sentiments en la vida humana segueix tenint vigència. Principalment si pensem en l'estreta influència que la primera té sobre els altres, i viceversa.

És clar que els sentiments influeixen poderosament en els pensaments. Per molt reflexius i equànimes que siguem en els nostres judicis, segurament no seran les mateixes conclusions les que traguem estant alegres i eufòrics com estant tristos i deprimits. El “to emocional” sol determinar la manera de pensar en un moment determinat; per això s'acostuma a recomanar, sobretot davant les decisions importants, no precipitar-se i esperar que el “to emocional” evolucioni cap a estats més neutres.

En sentit invers també els pensaments influeixen en els estats emocionals. Per exemple, el fet de descobrir l'origen o l'explicació més o menys objectiva dels nostres sentiments fa que aquests mateixos sentiments es vagin modificant. Aquesta seria la raó per la qual, moltes vegades, simplement en explicar a un amic els nostres sentiments, per la senzilla raó de posar-los en paraules (cosa que vol dir en pensaments) aquells es veuen alleujats o modificats. En aquest principi es basen moltes de les tècniques terapèutiques de la psicologia en la seva aplicació clínica.

Últimament s'ha sentit parlar d'“intel·ligència emocional” com d'una nova manera d'entendre la gestió dels sentiments. La vida afectiva o emocional ja no seria un tipus de corrent que flueix espontàniament, a contracorrent de la raó, i que, en tot cas, caldria controlar o reprimir, sinó que pot ser objecte d'aprenentatges, com una habilitat decisiva per a comportar-nos de manera eficaç en els àmbits laborals o familiars; en definitiva, tenir una vida més gratificant i feliç.

El tema dels sentiments ha portat, amb freqüència, a reflexionar sobre la relació que els humans mantenim amb la resta de les espècies animals. De manera complementària, et proposo que llegeixis un article sobre aquesta qüestió, escrit pel filòsof José Mosterín: "Animales con sentimientos".