1. Cultura humana i cultura animal.

• En un sentit ampli es pot definir a la cultura com el conjunt d'informacions adquirides per aprenentatge social. Segons aquesta definició la cultura no seria un patrimoni exclusivament humà atès que hi ha espècies animals, principalment els mamífers superiors, que tenen comportaments apresos. Aquests aprenentatges solen ser per imitació, i la seva transmissió es realitza per contacte directe.
• En un sentit més restrictiu, es defineix la cultura com el conjunt d'informacions, representades mitjançant estructures simbòliques complexes, com per exemple el llenguatge, i que en conseqüència pot acumular-se i transmetre's a distància. Segons aquesta segona definició la cultura seria un fenomen exclusivament humà; i a més del llenguatge, inclouria altres universos simbòlics com la ciència, l'art o la religió.

2. La intel·ligència simbòlica.

• Es diu que els animals tenen intel·ligència pràctica, perquè poden resoldre problemes. Els humans tenim intel·ligència pràctica, però a més som capaços de desenvolupar una intel·ligència simbòlica. El propi d'aquesta última és poder elaborar, emmagatzemar i transmetre informació mitjançant sistemes de símbols. És a dir, utilitzant el llenguatge.
• En aquest sentit el llenguatge es pot definir com la capacitat específicament humana de pensar i de comunicar-nos mitjançant símbols. Però, què és un símbol?

3. Signes, senyals i símbols.

• Quan quelcom ocupa el lloc o es refereix a una altra cosa diem que aquest està representant a aquella cosa. Diem també que allò és signe d'aquella. Signe és una cosa que representa quelcom. No obstant això, hi ha diferents maneres de representar quelcom.
• Quan la representació és directa, fixa, vinculada físicament a allò representat s'acostuma a parlar de senyals. Així diem que el fum pot ser senyal d'incendi, un tro senyal de tempesta, o un somriure senyal d'alegria. També parlem de senyalar alguna cosa quan adrecem el nostre dit índex de manera clara i directa cap al lloc on és el que volem senyalar.
• Quan la representació no és directa, no té una vinculació física o sensible amb allò representat, és a dir és abstracta, quan és convencional –és el resultat d'un acord o convenció -, no és fixa, és a dir, és variable, llavors s'acostuma a parlar de símbols. La bandera del Barça o la senyera catalana són símbols, una cançó pot ser un símbol, una representació religiosa o ideològica també, per exemple la creu cristiana, la creu de David, o la creu gammada. Les paraules d'una llengua són símbols, no són senyals.

En resum tindríem dues classes de signes: els senyals i els símbols. No obstant això, aquestes definicions no són tan clares, ni tothom utilitza aquests conceptes de la mateixa manera. Per exemple, en cas d'un senyal de trànsit, podríem considerar-lo efectivament un senyal perquè aquest sol contenir una representació gràfica més o menys vinculada al que pretén representar (pensem en un senyal de corba perillosa); però també pot considerar-se un símbol perquè és quelcom convencional, que pot ser abstracte, és a dir sense cap relació sensible amb allò representat.

4. El llenguatge. La relació entre les paraules i les coses.

El que ens interessa ara és comprendre que les paraules són símbols, i que el llenguatge és un sistema de símbols. Això és així perquè entre les paraules i les coses a les quals es refereixen no hi ha una relació física ni immediata. Entre les paraules i les coses sempre hi ha una idea o concepte que funciona com significat.

La relació entre les paraules i les coses és arbitrària i convencional. Tanmateix aquesta capacitat per representar la realitat mitjançant símbols abstractes és una conquesta que els humans vam trigar molt temps a aconseguir. Les antigues cultures establien relacions fixes entre les paraules i les coses, atribuint al llenguatge propietats màgiques o religioses. De la mateixa manera que pels nens les paraules no designen conceptes abstractes ni generals sinó que solen ser el nom concret d'un objecte particular. Els nens desenvolupen primàriament una intel·ligència pràctica, en què predomina la utilització de senyals. Una mostra d'això seria per exemple la capacitat d'aprendre a anar en bicicleta. Però, arribar a poder comprendre i explicar, per exemple, el funcionament d'una bicicleta exigeix el desenvolupament posterior d'una intel·ligència simbòlica o “abstractiva”.

5. Relació entre llenguatge i pensament.

No es pot confondre llenguatge amb comunicació, almenys en el sentit que ara estem donant al concepte de llenguatge. Els animals en general es comuniquen, però no ho fan mitjançant un llenguatge simbòlic. Si entenem el llenguatge com un sistema de símbols, no de senyals, utilitzar un llenguatge i pensar serien les dues cares de una mateixa moneda. Podem parlar perquè pensem, però d'altra banda no podríem pensar si no tinguéssim llenguatge. Entre el llenguatge i la realitat, entre les paraules i les coses, hi han les nostres representacions mentals o significats, és a dir, els nostres pensaments. Emprem els significats de les paraules per designar i reconèixer els objectes del món, també per explicar els fets que succeeixen. Però fins i tot, quan només pensem, és com si estiguéssim parlant en silenci i, d'alguna manera, les paraules o els significats amb els quals puguem comptar condicionen la nostra manera de pensar. Podem utilitzar un llenguatge perquè pensem, però alhora, quan pensem el nostre llenguatge constitueix el límit del nostre pensament.

Després de treballar els conceptes anteriors analitzarem un cas verídic. Es tracta d'una nena cega, sorda i muda, que es deia Hellen Keller, que amb l'ajuda de la seva mestra Anna Sullivan, va arribar a desenvolupar plenament les seves capacitats lingüístiques. Aquest cas és narrat per l'antropòleg Ernst Cassirer en un text que he titulat “El cas de Hellen Keller”.

El cas de Hellen Keller