El Psiquisme.

Una de les característiques fonamentals de tot ésser viu és el fet d'estar en contínua relació amb el medi que l'envolta. Aquest produeix estímuls que són captats i interpretats per l'individu. Aquest, al seu torn, produeix respostes que són generalment de caràcter adaptatiu. Anomenem comportament al conjunt de respostes que un ésser viu produeix davant els estímuls del medi ambient, en general amb una finalitat d'adaptació i supervivència.

En el cas del comportament humà es poden distingir aquelles respostes que només són captades, de manera directa, pel propi individu que les realitza, les quals, a més, poden ser observades per altres persones. Les primeres inclouen els pensaments, els sentiments, els records, les fantasies, el dolor o el plaer. Les segones són les accions que efectivament realitzem, utilitzant per a això el nostre cos. La dimensió interna i inobservable del comportament humà constitueix la vida psíquica o psiquisme. Al conjunt de processos psíquics se li sol anomenar ment. La dimensió externa i observable del comportament humà és la conducta. Tant el psiquisme com la conducta humana estan estretament relacionades, i totes dues es desenvolupen a partir d'una base biològica constituïda pel sistema nerviós i el seu òrgan principal, el cervell, i el sistema endocrí.

La Psicologia és la ciència que estudia el comportament humà, tant en el seu aspecte intern (psiquisme) com en l'extern i observable (conducta). La psicologia en els seus començaments i durant molt temps va ser considerada una branca de la filosofia. A finals del segle XIX, com ja havien fet amb anterioritat altres ciències, se separa de la filosofia i es constitueix en una ciència autònoma.

La Psicologia té una dificultat que la distingeix de la resta de les ciències naturals o empíriques: el seu objecte d'estudi, en part, no és observable de manera directa. Els processos psíquics o mentals han de ser inferits i interpretats a partir de l'observació de les conductes externes. L'única situació en la qual podríem observar aquests processos de manera directa és estudiant-los en nosaltres mateixos. En aquest cas l'observador i l'observat coincideixen en un mateix subjecte, i el mètode utilitzat es diu introspecció.

En tot cas, a judici d'un científic que només confiés en l'objectivitat de les ciències naturals, la psicologia resultaria una ciència més aviat subjectiva i potser poc rigorosa. El conductisme és un corrent psicològic que precisament intenta reduir la investigació del comportament humà al camp de l'observable. Per a aquest corrent psicològic només seria legítim, des de un punt de vista científic, tenir en compte els estímuls i les respostes, és a dir les conductes (d'aquí el nom de conductisme, “behaviorisme” en anglès). Tot el que passi a l'interior de la nostra ment (el psiquisme o aspecte inobservable del comportament) seria com una espècie de “caixa negra” que escapa a tota possibilitat d'observació i explicació científica. Aquest corrent, en les seves aplicacions terapèutiques, utilitzarà el condicionament de les conductes mitjançant el sistema de “premis” i “càstigs” per modificar aquells comportaments que considera anòmals. És el que s'acostuma a anomenar “teràpies aversives” (d'aversió = rebuig). Un exemple extrem d'aquest tipus de teràpies és el mostrat a la pel·lícula “La taronja mecànica”.

Altres teories psicològiques, com la psicoanàlisi o el cognitivisme, defensen la validesa de la interpretació dels fenòmens psíquics, malgrat no ser directament observables, reconeixent la peculiaritat de la psicologia com a ciència, que no necessàriament ha de seguir els criteris d'objectivitat i cientificitat de les ciències físiques i naturals.

Conscient i inconscient.

La paraula “consciència” té dos significats. S'acostuma referir a aquella capacitat de la nostra raó per determinar quan una conducta és bona o dolenta. Es parla llavors de “consciència moral”. Ara no ens interessa aquest significat, sinó aquell que es refereix a la capacitat que tenim els humans per a adonar-nos del que ens està passant, és a dir, per poder captar de manera immediata els processos, estats i continguts de la nostra ment. Els humans som, a més, capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a subjectes d'aquests estats i processos. És a dir que no només som conscients de les coses que pensem, sinó que també podem pensar en nosaltres mateixos com a subjectes d'aquests pensaments. A això últim, se li diu autoconsciència.

Podríem representar-nos la consciència com una mena de focus que il·lumina l'escenari de la nostra ment. En aquest escenari hi haurà una zona que està especialment il·luminada, i aquesta serà el conjunt de continguts a què en aquell moment estem parant atenció. Unes altres zones estaran en penombra, i finalment unes altres quedaran a les fosques. Aquestes últimes constituiran el nostre subconscient (no confondre'l amb l'inconscient descobert per Freud, que analitzarem més endavant). El focus de la nostra consciència s'està movent contínuament. Aquest moviment representa el desplaçament de la nostra atenció, en funció dels estímuls rebuts, o de les motivacions, interessos o preocupacions que tinguem en aquell moment. Per exemple, les explicacions del profe poden estar en el focus de la nostra consciència, i alhora el so de la pluja que colpeja els vidres estar en la “penombra”. De sobte l'eclosió d'un llampec desplaça l'atenció cap a l’exterior de l'aula, i queda llavors la veu del profe fora del focus conscient.

Durant molt temps es va identificar la ment humana amb la consciència. Ment i consciència eren una mateixa cosa. El subjecte humà era sobretot un ser pensant, la ment conscient del qual podia controlar les seves accions. El model d'aquesta concepció racionalista de la naturalesa humana és el pensament del famós filòsof del segle XVII, Reneé Descartes. Aquest pensador francès, proposava el pensament com a aquella activitat pròpia de l'ésser humà. És més, el pensament, per a Descartes, era la vertadera naturalesa de l'ànima humana, i el fonament de l'existència de l'individu humà com subjecte pensant. Només podem estar segurs de manera directa – intuïtiva diria Descartes - de ser subjectes que pensem. Aquest filòsof és l'autor de la famosa frase “penso doncs existeixo” (cógito ergo sum).

Diversos autors, com Nietzsche, per exemple, van proposar l'existència d'una activitat mental no conscient. Però va ser Sigmund Freud (1856 – 1939), metge vienès creador de la psicoanàlisi, el que va proposar d'una manera sistemàtica, i fundada en la seva experiència clínica amb malalts mentals, l'existència d'una vida psíquica inconscient, que, a la manera dels gels d'un iceberg, queda submergida i desconeguda pel subjecte, emergint a la vida conscient només una part menor del psiquisme humà.

Per a Freud l'inconscient està constituït pel conjunt d'energies instintives, principalment agressives o sexuals, a les quals anomena pulsions. La pròpia condició humana, en tant que éssers racionals, amb capacitat per a comunicar-se lingüísticament amb els seus semblants, viure en societat, progressar i crear un món cultural, obliga a reprimir aquestes pulsions, sepultant-les en l’anomenat inconscient, i deixant per a la consciència l'activitat racional i lògica. No obstant això, aquests continguts inconscients, encara que els resulta impossibles aflorar a la consciència, aconsegueixen manifestar-se de manera encoberta a través de les “manifestacions de l'inconscient”. Aquestes manifestacions són: els lapsus, els oblits, i també els somnis; precisament aquells moments en els quals la vigilància de la repressió flaqueja i llavors la rigidesa i coherència lògica de la nostra consciència sembla trencar-se. En els casos que el conflicte entre les pulsions inconscients i el control de la repressió és massa agut es produeix l'aparició del símptoma, és a dir, la malaltia mental. Freud és el creador de la psicoanàlisi, una tècnica terapèutica, en què el pacient amb l'ajuda del psicoanalista indaga en les manifestacions del seu inconscient i intenta resoldre els conflictes o traumes que hi han en l'origen de la malaltia mental.